Arxiu de la categoria: Articles d’opinió publicats

Mentides i disculpes

Els moviments socials i la seua organització són l’inici de la política i del sindicalisme. Han sigut generadors de revolucions i els causants de grans canvis,  aconseguint més que ningú, la evolució dels estats cap a mecanismes més democràtics. Mecanismes encara lluny, com molt bé va dir fa pocs dies Pablo Iglesias, de la seua perfecció, democràcies imperfectes. Els moviments socials han marcat durant anys les línies roges de la democràcia i a la vegada han estirat d’ella cap a endavant, l’han fet caminar. Aquest és el seu deure i és el seu paper, per això són el quint poder. Són qui posa els drets fonamentals i els nous drets sobre la taula del debat polític. Són els qui envien missatges  clars i contundents a l’estat i als polítics. I  per això són incòmodes per al poder i per als poderosos. I per això les mentides. Després totes i tots gaudim dels drets guanyats. I és ben graciós com sovint, els qui més s’han queixat i han renegat de les mobilitzacions, són els qui acaben practicant més que ningú els drets guanyats al carrer. I això és el que ha vingut passant des de  fa dos setmanes en Gandia. Les persones que ens impliquem en els canvis socials, hem hagut de suportar mentides a cabassos generades sobretot per polítics irresponsables i enrabiats. Tot per confondre i generar alarmisme envers una concentració democràtica en defensa de la llibertat d’expressió i sobretot organitzada per denunciar una llei enormement injusta, la llei mordassa. Entre tots ells a l’estil Juan Palomo, dient-se totes les animalades com matxos alfa sopant en un baret, van construir un cadafal de mentides, insults i atacs tan gran que ara no poden traure’l del taller faller. I no passaria res més sinó fos perquè l’odi que tot això genera, només alimenta el feixisme i la violència. No genera res més. La concentració que vam realitzar el dimarts passat denunciava l’injust empresonament de Pablo Hasél, però sobretot denunciava la llei que el porta a la presó. Una llei que està feta per a limitar els moviments socials i les lluites individuals, que paradoxalment han sigut les que han aconseguit al llarg de la nostra història, tots els drets que gaudim totes, també els mentiders. Molts estaven allí perquè la mateixa llei que ara tanca a Hasél, és la que vol tancar a un dels nostres millors veïns, al company Joan Cogollos, per defensar pacíficament a una família del seu desnonament. I que va passar al final de tanta falla? Doncs jo mateix vaig ser una de les persones violentes, brutes i malignes que el Sr Barber va dir repetidament que aniríem a la concentració. Jo quasi convençut pel regidor del PP, anava ben content esperant trobar dimonis, sauris i antigues estrelles del rock and roll. Però no, Guillermo em va mentir, perquè em vaig trobar el que esperava inicialment trobar; amistat, estima, educació, reivindicació, justícia i pau. A la plaça em vaig trobar diferents perfils; primer al grapat de persones valentes que porten  lluitant des dels anys 70, persones com Joan Cogollos i a les que Gandia i els seus ciutadans, molts sense saber-ho, els hi deuen molt. Després vaig trobar a joves, mestres, empresaris (també), treballadores de neteja, músics (com no) i a moltes dones de totes les edats, perquè les dones per fi, són les protagonistes principals dels moviments socials i de la lluita popular. Vaig trobar molt de respecte, una bona organització i un acompliment exigent de les normes COVID. Vaig trobar consignes fonamentals per a un estat democràtic i les vaig cridar juntament amb tota aquella gent. Eren moltes persones i la majoria crec que es van animar a vindre no per Hasél, sinó per donar una resposta a tot eixe grapat de mentides i d’animalades repetides a les xarxes i en mitjans de comunicació durant la setmana prèvia. Perquè a la Safor la violència d’aquest tipus, la que desitjava veure el Sr Barber, sempre ha vingut de part de persones de dretes i d’agrupaments polítics de dretes, de totes les dretes. He anat a moltes manifestacions i concentracions, i els qui han tirat pedres i ferit persones, han sigut els feixistes, els nazis i també alguns militants de partits de dretes. Els qui ens han insultat violentament han sigut senyors grans i maleducats, iaies intolerants o alguns botiguers que s’hi creien John Wayne defensant el seu ranxo. Afortunadament aquesta vegada, supose que atemorits per les ordes d’orcs i dimonis del Sr. Barber, aquest tipus de gent no va aparèixer. Paradigmàticament els violents havien caigut a la seua pròpia trampa.  La concentració es va fer de forma exitosa, deixant un balanç magnífic; un comportament exemplar, unes peticions exigents i valentes i una resposta contundent a la mentida, a les violències mediàtiques i als atacs paranoics i irresponsables de la dreta local. Ara bé, passats uns dies de tot això, no hem escoltat cap disculpa, cap tipus d’autocrítica, cap reconeixement humil d’error. Perquè la mentida és així, és terrible, actua i desapareix. Nosaltres no necessitem aquestes disculpes però la societat si, perquè són disculpes originades per mentides. Perquè en el reconeixement d’aquest tipus d’errors, està la recuperació de la confiança perduda i el creixement i l’aprenentatge per tal de ser millors. La política de la mentida únicament facilita la normalització del feixisme com a contrapoder. La bona política és pedagògica, és educativa, és positiva, forma amb l’exemple i forma amb la discussió i amb els arguments. Perquè tots ens equivoquem, és també la nostra forma de créixer, però no amb mentides i distorsions interessades. Servisquen aquestes línies també per agrair als col·lectius convocants i sobretot al Col·lectiu Antifeixista de la Safor que està fent un gran treball per plantar cara al feixisme, treballant en els barris més delicats, on el feixisme troba el seu aliment. Gràcies per convocar-nos i no defallir en la lluita per ser millors persones. A tots aquells violents que no van parar de mentir i atacar-nos els dies previs a la concentració, els desitge que tinguen filles i fills no violentes, que empren la veritat, que siguen joves amb ganes de viure i de transformar la realitat i que demostren als seus pares que van a deixar un mon millor, que escolten el remor de la veu de Machado: “sangre que no se desborda, juventud que no se atreve, ni es sangre, ni es juventud, ni relucen, ni florecen”. Eixa és una bona resposta a la seua violència.

 

El bon pla.

Una reflexió sobre el model urbanístic de la platja de Gandia partint de la proposta de construcció d’un nou hotel en la colònia Ducal…

El bon pla.

Sembla que el PSPV torna a caure en la trampa de la fama. Evidentment no trobaran allí a Més Gandia. L’estil de l’esquerra alternativa ha quedat palès sempre en totes les coalicions de governs anteriors: gestionar amb responsabilitat social, econòmica i territorial. I als qui busquen la fama i la catifa roja, jo els pregunte: no hem après res? Evidentment és una pregunta directa al PSPV i a l’Associació d’Hotelers de Gandia, que s’han manifestat a favor d’un nou hotel en un espai patrimonial on no està planificat fer-lo. Hem passat la pitjor crisi econòmica de la història del País Valencià, 10 anys de penúries econòmiques derivades directament d’una enorme bambolla d’especulació envers i entorn al sector de la construcció, que ens va deixar en la ruïna. I no ha servit per a res?. La recepta és més construcció i més hotels? Això és recepta d’alguna cosa en una platja que ja ha superat la seua capacitat de càrrega? En una platja on hi ha hotels que s’han reconvertit en apartaments? En una platja que va esgotar el seu sol urbà en poc més de 10 anys per pura avarícia? Una platja que té carrers que semblen xicotets aeroports de formigó, una platja que no te arbrat als seus carrers i té aceres estretes per pura avarícia de construir al màxim, només pensant en la quantitat i sense cuidar la qualitat. Gràcies al seny, desgraciadament de pocs, aquesta realitat de la nostra platja, ha anat canviant i està canviant Però no amb una recepta de més hotels, ni amb la iniciativa privada de l’Associació d’Hotelers, que és qui alhora més es beneficia de tots aquests canvis que ara esmentaré. Aquesta platja ha canviat molt i per a millor amb la iniciativa pública: grans jardins, una espectacular façana marítima amb vegetació i en gran part peatonal, passejos d’ombra, carrils bici, recuperació del dunar, passarel·les de fusta, un pla d’ombres per plantar arbres als carrers, protecció de la platja de l’Auir, reconversió de camps de tarongers en espais d’ullals plens de vida silvestre, centres d’interpretació de la natura, un castell del segle X restaurat, activitats culturals, miradors, guiatges de natura, banderes blaves…això és una clara aposta per la qualitat de la platja i desgraciadament resta molta feina per fer perquè la mala planificació i l’avarícia de guanyar diners per sobre de generar una oferta de qualitat, ens ha dut a una realitat que cal rectificar contínuament. I ara es planteja un canvi de PGOU per a fer un nou hotel en una zona a més a més d’interès patrimonial? Eixa és la solució? No. La solució és clara perquè ja la hem practicada a altres llocs del municipi amb èxit. La solució és clara perquè és la que tots els ciutadans, sense excepció, adorem i alabem quan tenim la fortuna de visitar un país del centre nord d’Europa. La solució sempre és apostar per la qualitat perquè alhora és la única forma de competir amb èxit en un entorn econòmicament complicat. La única forma de generar economia estable, no és construir un nou hotel i sembla mentida que alguns empresaris no ho vullguen veure, doncs la experiència crida amb llumetes de colors QUALITAT!. Entenc que el debat, si tots estiguérem en aquest sentit units, amb l’objectiu de fer una economia forta, seria plantejar una modificació del PGOU per convertir l’espai en debat en una connexió verda que obrira el jardí de la Ducal a la façana marítima i en una compra d’aquells espais per tal de fer-los públics. Ací radicaria el veritable debat, i no en un suborn desagradable i de poca monta en plan «o burguers o hotel». Això no és seriós.

La recepta que fomenta la bona economia i la fa estable i duradera, és sempre la qualitat, no mai la quantitat. Des del punt de vista econòmic, territorial i urbanístic no podem competir contra cap altre sinó és únicament des del paràmetre de la bona gestió. La recepta de la qualitat és el verd urbà, és l’esponjament, és l’amabilitat, la originalitat, la diferència, l’espai per respirar. Tot això ens fa millors, en tots els sentits. La bona diagnosi, la de la responsabilitat política i tècnica, és la de detectar debilitats i fortaleses i a partir d’aci dissenyar la conversió de les febleses en fortaleses i potenciar les fortaleses per tal que ho siguen més encara. Això és viure i estar al segle XXI, la resta són males receptes neoliberals del segle XX o clarament suborns de xulet de barri. La Ducal és una fortalesa, és un pulmonet que ha de créixer en verd, no en gris. El departament de Gestió Responsable del Territori en el seu esborrany del Pla d’Esponjament de la Platja de Gandia ja preveia fa tres anys, envoltar la Ducal de verd, fer més forta aquesta fortalesa urbanística. I com ho feia? Unint el Parc Plaça Ciutat Ducal (el parc dels Cancun) al complexe eliminant el vial de trànsit que és el carrer Plaça Ciutat Ducal i fent-lo peatonal. Posteriorment convertint un dels dos carrils del carrer Vicente Calderón, el que està pegat al parc i al complexe ducal, per tal de fer una rambla o passeig de terra de 10 metres d’amplada amb dues fileres de pins pinyoners que connectaria la façana marítima amb el parc de Baladre. A més a més, el pla d’esponjament proposa l’allargament fins al carrer de l’Horta, de la xicoteta zona peatonal existent en el carrer Galícia. Però aquest allargament hauria de ser un espai de terra amb arbrat formant un bosquet de pins i xops que generaren un espai d’ombra coherent amb el magnífic jardí de la Ducal. Això faria posar en marxa un pla de superilles com el que ha posat en marxa, exitosament, Barcelona. D’aquesta forma tot el sector dels carrers Mallorca i Legazpi, funcionarien com una superilla sense alterar de forma important el trànsit rodat de la platja. Tot açò que explique, és tenir un bon pla. Això és ser ambiciós i voler una ciutat econòmicament forta, una oferta potent i de qualitat. Això i altres tantes coses que es podrien fer, són reialment aprendre del passat. No perquè ho diga jo i el grup polític de Més Gandia, sinó perquè ho diu la experiència, ho diuen els professionals, ho clama Europa des de fa més de 100 anys i perquè és hora d’aprendre alguna cosa dels fracassos. Ni a mi, ni al meu grup ens valen suborns barats, ni plans caducs. Millor mantenir el que hi ha que fer passos cap enrere. Els arguments del bé comú que ara fa públics el Sr Mascarell, i que vicia defensant el bé particular d’una empresa, són la columna vertebral de l’esquerra alternativa. Ja que els ha descobert, el convide a que els faça públics i amb gana, quan es tire endavant el pla d’esponjament que he proposat. Ja avance que segurament les veïnes no estaran d’acord amb aquest pla, perquè eliminar la droga del cotxe deixa un mono molt gran, a veure si tinc al Sr Mascarell al meu costat, defensant aquesta reconversió del gris al verd.

Envoltar de verd la Ducal, eixe és el pla de Més Gandia, i al meu parer, eixe si que és un pla d’èxit, per qualitat, per integració, per esponjament. Aprofitar una fortalesa, la del pulmonet de la Ducal, per tal de fer-la més forta encara, per tal de fer-la créixer. En aquests plantejaments radica la diferència entre una proposta que eriqueix a uns pocs i una que enriqueix al comú i el paper d’un ajuntament ha de ser sempre, el d’enriquir al comú i d’aquesta forma sempre sempre, venç el verd.

 

 

Slow life, slow food

Publicat a Sobirània Alimentària el dilluns 27 Abril del 2020

Alicia Izquierdo, Daniel Muñoz i Xavi Ródenas

feretes DavidSegarra

Feretes (L’Horta Sud) Foto: David Segarra

terra DavidSegarra

Terra. Casa en la partida de Vera (Alboraia, l’Horta Nord). Foto: David Segarra

Les crisis existencials les podem patir i aprendre o les podem patir i punt. Són en certa forma, situacions que personalment ens posen a prova i socialment ens demostren quines coses fallen i, per tant, podríem corregir, i quines funcionen i, per tant, hauríem de reforçar. Si optem per aquesta anàlisi, ja estem en el camí de l’aprenentatge. Els ecologistes acostumem a encertar en les nostres propostes. També errem, evidentment, però en molt menor proporció que els mentors neoliberals i ultracapitalistes de la dreta, de totes les dretes. La diferència no és que siguem més o menys intel·ligents, sinó que bàsicament escoltem la ciència mentre que ells escolten els seus grups de pressió, fonamentalment els bancs.

Una de les lliçons socials imprescindibles d’aquesta crisi ens parla de com i on vivim. La imatge de la gent aplaudint des del balconet d’un metre de llargària per 60 cm d’amplària pot semblar molt bonica i encoratjadora, de fet ja hi ha grans multinacionals que estan utilitzant eixes imatges en els seus espots publicitaris, però alhora també és una mica aterridora, sí, en el sentit d’allò claustrofòbic i individualista de les societats urbanes. Aquests dies tothom ha somiat tindre un jardí o un pati des d’on veure una miqueta de blau i de verd. Qui té la gran sort de tindre una segona residència ha intentat, i molts ho han aconseguit, anar-hi i confinar-se al poble. Per què? La resposta és simple: per la qualitat de vida. Millor paisatge, millor aire, millor menjar, millor… Llavors, si majoritàriament tot és millor, per què vivim en les grans ciutats? Per la feina? Sí, per la feina.

Aquest sistema econòmic i social ha maltractat el sector primari fins al punt de fer-lo desaparéixer. Durant tota la segona meitat del segle XX i fins a l’actualitat hem fugit de la ruralitat buscant un futur ple d’oportunitats a les ciutats, a les seues fàbriques fumejants, a les seues botigues de productes manufacturats per nens cambodjans, a netejar escales i a servir barrejats als turistes. Qualsevol cosa era millor que esporgar oliveres o criar cabrits. Però ara que molts sectors es reivindiquen com els més importants i es parla tant de sectors de primera necessitat o imprescindibles, s’ha evidenciat  que el sector primari és realment l’essencial. Si alguna cosa és fonamental, és el menjar i l’aigua, l’aire i la terra, d’ací el nom de primari; és el principal i més bàsic, sobre el que se sustenta la resta. I tot això no ho trobem a les ciutats, tot el que serveix per a mantindre la VIDA es produeix a la ruralitat, i aquesta pot abastir la nostra població de la majoria dels productes i subproductes necessaris per a tindre una economia pròpia, sense haver d’importar-ho tot.

Des del moviment ecologista i d’esquerres, fa anys i anys que exposem i defensem, també aplicant polítiques al respecte, que la solució al model de territori no és única, que passa per moltes xicotetes solucions que sumen. I totes elles, si volem que siguen veritablement solucions, passen per la proximitat, pel km 0, per les persones, per fer del sistema un sistema de mans. També passa igual en el model agrícola i de consum. En els últims temps, tot el problema de l’agricultura valenciana s’havia concentrat en la necessitat de generar exportació. L’única estratègia era enfrontar-nos al món per exportar més i destruir a qui també vol exportar com nosaltres. Va arribar un moment que tot el problema del camp tenia dos noms: Sud-àfrica i la UE. Doncs la crisi social d’aquests dies ens demostra el contrari, justament tot el contrari. Què ha funcionat bé? El sistema de salut pública, és clar. Innegable. I què més? El sistema d’abastiment de menjar de proximitat. Al contrari del que molts, sobretot la dreta, pensaven i sembla que fins i tot desitjaven, no ha faltat el menjar. El sistema agrari valencià no ha defallit. Els nostres llauradors i llauradores han estat abastint-nos i els comerços xicotets han resultat més fiables i han donat millor resposta que les grans superfícies. Quina raó teníem doncs! Així, aquesta teoria nostra que Sud-àfrica i la UE no eren el problema, sinó més prompte el consum intern, no era ni desbaratada, ni poca cosa. Ha resultat que davant d’un mercat exterior feble, que ha fallat i no ha donat cap classe de resposta positiva; qui ha suportat el sistema, qui ens ha donat a menjar, han estat els nostres llauradors, les nostres mans. Aquests dies moltes persones han obert els ulls a les tendetes del barri que tenien davant i no veien. Han estat molts els whatsapps i les iniciatives amb llistats de negocis familiars i locals, de productores nostres d’hortalisses, de formatges, de peix, de carn… Una petita revolució. Tot perquè la gent patia de trobar-se un dia el súper buit i aleshores, a qui buscaven? A qui reclamaven? A la pobra caixera? O telefonaven al Sr. Roig? No. Posar-li cara i nom a un producte alimentari és acudir a ell quan hi ha problemes i buscar-hi solucions. Perquè el llaurador, la ramadera, el pescador, el forner…  buscaran una solució, perquè això és la seua vida, fer i no especular.

Serà difícil recordar-ho quan els dies tornen a ser plenament capitalistes. La majoria seguiran sense traure una lliçó de tot això, ja no veuran les tendetes; ho sabem perquè ha passat abans. Però l’agricultura i el seu món han d’aprendre que el problema no és Sud-àfrica. El problema, i també la solució, és el consum propi. Mirar-nos a nosaltres i no mirar els altres. Volem aprendre d’aquesta crisi?

Per una banda, si la gent compra als comerços, pagant el que valen les coses, el territori i l’agricultura no desapareixen. Si hi ha fires i mercats cada dia —però no per a passejar sinó per a comprar—, si hi ha comerç xicotet i venda directa; l’agricultura de debò, no l’especulativa, seguirà endavant. Si el turisme, les escoles i les residències compren del camp, totes, elles i nosaltres, serem més fortes. Per altra banda, aquesta crisi també ha demostrat la validesa del teletreball i la fortalesa de la ruralitat enfront de la urbanitat. Ha de cobrar força la desmassificació de les urbs, hem de reomplir els poblets buits. És una altra de les lliçons a aprendre, una de les petites solucions que faran viable un altre model de territori on el mateix territori i l’agricultura no desapareguen, sinó al contrari, s’enfortisquen. Si teletreballem des dels pobles —ara que Internet cobreix gairebé tot el territori— i fem acte de presència al lloc de feina un o dos dies a la setmana si convé, si paguem el que toca i afavorim els oficis primaris i artesanals, lligats a la cura de la terra; aleshores la sostenibilitat de debò i l’aturada de les emissions seran veritables, i una alimentació sobirana molt més saludable també, per descomptat. Serem més fortes davant la propera crisi, que no tardarà.

Ara que sembla que molta gent s’hi fa preguntes, que es planteja un altre ritme de vida i una altra forma d’entendre el món; ara que s’ha demostrat que un gran percentatge de la població no cal que siga físicament a l’oficina per a treballar; ara que s’ha provat que necessitem els llauradors i els comerços per sentir que no depenem d’altres… Ara és moment de plantejar amb més força que mai el retorn cap a una nova ruralitat on poder cuidar la producció dels béns i serveis essencials de la vida. I aquelles persones que no puguem abandonar les ciutats haurem d’assumir una forma més responsable de consum que permeta la solvència de la nostra ruralitat. La ciència i la història han demostrat que som éssers ecodependents i interdependents. Estem segures que d’aquesta haurem d’eixir amb una sanitat pública més reforçada, demostrant que la societat ha entés la interdependència que tenim, la necessitat de ser cuidades quan estem en perill. Però malauradament, l’evidència de l’ecodependència de la terra i de la natura no sabem si ha arrelat de la mateixa forma. Del que sí que estem segures és que no podem esperar que cap administració faça la feina per nosaltres, ja anem tard. Tenim un poder ben gran a les nostres mans, podem triar quin model de territori defensem, cada dia prenem decisions al respecte. Sols el poble salva al poble, mai millor dit.

Alícia Izquierdo
Llicenciada en Humanitats i professora de filosofia. Regidora de Gestió Responsable del Territori a l’Ajuntament de Gandia

Xavi Ródenas
Enginyer de forest i trescador de muntanyes. Professional del territori amb la meua petita empresa, Aixortà. Tracte de dur endavant tot allò que defensem amb les paraules, convençut que les veritables solucions són petites, ecològiques i de proximitat.

Dani Muñoz
Lector de paisatges, criat per llauradors i format com a ambientòleg. Actualment, des de la Direcció de Medi Natural a l’Ajuntament de Gandia, lluite per assegurar que les generacions vinents tinguen el mínim que es mereixen.

https://soberaniaalimentaria.info/otros-documentos/debates/738-slow-life-slow-food#.Xqk2CCKL7i4.twitter