Arxiu de la categoria: Articles d’opinió publicats

Slow life, slow food

Publicat a Sobirània Alimentària el dilluns 27 Abril del 2020

Alicia Izquierdo, Daniel Muñoz i Xavi Ródenas

feretes DavidSegarra

Feretes (L’Horta Sud) Foto: David Segarra

terra DavidSegarra

Terra. Casa en la partida de Vera (Alboraia, l’Horta Nord). Foto: David Segarra

Les crisis existencials les podem patir i aprendre o les podem patir i punt. Són en certa forma, situacions que personalment ens posen a prova i socialment ens demostren quines coses fallen i, per tant, podríem corregir, i quines funcionen i, per tant, hauríem de reforçar. Si optem per aquesta anàlisi, ja estem en el camí de l’aprenentatge. Els ecologistes acostumem a encertar en les nostres propostes. També errem, evidentment, però en molt menor proporció que els mentors neoliberals i ultracapitalistes de la dreta, de totes les dretes. La diferència no és que siguem més o menys intel·ligents, sinó que bàsicament escoltem la ciència mentre que ells escolten els seus grups de pressió, fonamentalment els bancs.

Una de les lliçons socials imprescindibles d’aquesta crisi ens parla de com i on vivim. La imatge de la gent aplaudint des del balconet d’un metre de llargària per 60 cm d’amplària pot semblar molt bonica i encoratjadora, de fet ja hi ha grans multinacionals que estan utilitzant eixes imatges en els seus espots publicitaris, però alhora també és una mica aterridora, sí, en el sentit d’allò claustrofòbic i individualista de les societats urbanes. Aquests dies tothom ha somiat tindre un jardí o un pati des d’on veure una miqueta de blau i de verd. Qui té la gran sort de tindre una segona residència ha intentat, i molts ho han aconseguit, anar-hi i confinar-se al poble. Per què? La resposta és simple: per la qualitat de vida. Millor paisatge, millor aire, millor menjar, millor… Llavors, si majoritàriament tot és millor, per què vivim en les grans ciutats? Per la feina? Sí, per la feina.

Aquest sistema econòmic i social ha maltractat el sector primari fins al punt de fer-lo desaparéixer. Durant tota la segona meitat del segle XX i fins a l’actualitat hem fugit de la ruralitat buscant un futur ple d’oportunitats a les ciutats, a les seues fàbriques fumejants, a les seues botigues de productes manufacturats per nens cambodjans, a netejar escales i a servir barrejats als turistes. Qualsevol cosa era millor que esporgar oliveres o criar cabrits. Però ara que molts sectors es reivindiquen com els més importants i es parla tant de sectors de primera necessitat o imprescindibles, s’ha evidenciat  que el sector primari és realment l’essencial. Si alguna cosa és fonamental, és el menjar i l’aigua, l’aire i la terra, d’ací el nom de primari; és el principal i més bàsic, sobre el que se sustenta la resta. I tot això no ho trobem a les ciutats, tot el que serveix per a mantindre la VIDA es produeix a la ruralitat, i aquesta pot abastir la nostra població de la majoria dels productes i subproductes necessaris per a tindre una economia pròpia, sense haver d’importar-ho tot.

Des del moviment ecologista i d’esquerres, fa anys i anys que exposem i defensem, també aplicant polítiques al respecte, que la solució al model de territori no és única, que passa per moltes xicotetes solucions que sumen. I totes elles, si volem que siguen veritablement solucions, passen per la proximitat, pel km 0, per les persones, per fer del sistema un sistema de mans. També passa igual en el model agrícola i de consum. En els últims temps, tot el problema de l’agricultura valenciana s’havia concentrat en la necessitat de generar exportació. L’única estratègia era enfrontar-nos al món per exportar més i destruir a qui també vol exportar com nosaltres. Va arribar un moment que tot el problema del camp tenia dos noms: Sud-àfrica i la UE. Doncs la crisi social d’aquests dies ens demostra el contrari, justament tot el contrari. Què ha funcionat bé? El sistema de salut pública, és clar. Innegable. I què més? El sistema d’abastiment de menjar de proximitat. Al contrari del que molts, sobretot la dreta, pensaven i sembla que fins i tot desitjaven, no ha faltat el menjar. El sistema agrari valencià no ha defallit. Els nostres llauradors i llauradores han estat abastint-nos i els comerços xicotets han resultat més fiables i han donat millor resposta que les grans superfícies. Quina raó teníem doncs! Així, aquesta teoria nostra que Sud-àfrica i la UE no eren el problema, sinó més prompte el consum intern, no era ni desbaratada, ni poca cosa. Ha resultat que davant d’un mercat exterior feble, que ha fallat i no ha donat cap classe de resposta positiva; qui ha suportat el sistema, qui ens ha donat a menjar, han estat els nostres llauradors, les nostres mans. Aquests dies moltes persones han obert els ulls a les tendetes del barri que tenien davant i no veien. Han estat molts els whatsapps i les iniciatives amb llistats de negocis familiars i locals, de productores nostres d’hortalisses, de formatges, de peix, de carn… Una petita revolució. Tot perquè la gent patia de trobar-se un dia el súper buit i aleshores, a qui buscaven? A qui reclamaven? A la pobra caixera? O telefonaven al Sr. Roig? No. Posar-li cara i nom a un producte alimentari és acudir a ell quan hi ha problemes i buscar-hi solucions. Perquè el llaurador, la ramadera, el pescador, el forner…  buscaran una solució, perquè això és la seua vida, fer i no especular.

Serà difícil recordar-ho quan els dies tornen a ser plenament capitalistes. La majoria seguiran sense traure una lliçó de tot això, ja no veuran les tendetes; ho sabem perquè ha passat abans. Però l’agricultura i el seu món han d’aprendre que el problema no és Sud-àfrica. El problema, i també la solució, és el consum propi. Mirar-nos a nosaltres i no mirar els altres. Volem aprendre d’aquesta crisi?

Per una banda, si la gent compra als comerços, pagant el que valen les coses, el territori i l’agricultura no desapareixen. Si hi ha fires i mercats cada dia —però no per a passejar sinó per a comprar—, si hi ha comerç xicotet i venda directa; l’agricultura de debò, no l’especulativa, seguirà endavant. Si el turisme, les escoles i les residències compren del camp, totes, elles i nosaltres, serem més fortes. Per altra banda, aquesta crisi també ha demostrat la validesa del teletreball i la fortalesa de la ruralitat enfront de la urbanitat. Ha de cobrar força la desmassificació de les urbs, hem de reomplir els poblets buits. És una altra de les lliçons a aprendre, una de les petites solucions que faran viable un altre model de territori on el mateix territori i l’agricultura no desapareguen, sinó al contrari, s’enfortisquen. Si teletreballem des dels pobles —ara que Internet cobreix gairebé tot el territori— i fem acte de presència al lloc de feina un o dos dies a la setmana si convé, si paguem el que toca i afavorim els oficis primaris i artesanals, lligats a la cura de la terra; aleshores la sostenibilitat de debò i l’aturada de les emissions seran veritables, i una alimentació sobirana molt més saludable també, per descomptat. Serem més fortes davant la propera crisi, que no tardarà.

Ara que sembla que molta gent s’hi fa preguntes, que es planteja un altre ritme de vida i una altra forma d’entendre el món; ara que s’ha demostrat que un gran percentatge de la població no cal que siga físicament a l’oficina per a treballar; ara que s’ha provat que necessitem els llauradors i els comerços per sentir que no depenem d’altres… Ara és moment de plantejar amb més força que mai el retorn cap a una nova ruralitat on poder cuidar la producció dels béns i serveis essencials de la vida. I aquelles persones que no puguem abandonar les ciutats haurem d’assumir una forma més responsable de consum que permeta la solvència de la nostra ruralitat. La ciència i la història han demostrat que som éssers ecodependents i interdependents. Estem segures que d’aquesta haurem d’eixir amb una sanitat pública més reforçada, demostrant que la societat ha entés la interdependència que tenim, la necessitat de ser cuidades quan estem en perill. Però malauradament, l’evidència de l’ecodependència de la terra i de la natura no sabem si ha arrelat de la mateixa forma. Del que sí que estem segures és que no podem esperar que cap administració faça la feina per nosaltres, ja anem tard. Tenim un poder ben gran a les nostres mans, podem triar quin model de territori defensem, cada dia prenem decisions al respecte. Sols el poble salva al poble, mai millor dit.

Alícia Izquierdo
Llicenciada en Humanitats i professora de filosofia. Regidora de Gestió Responsable del Territori a l’Ajuntament de Gandia

Xavi Ródenas
Enginyer de forest i trescador de muntanyes. Professional del territori amb la meua petita empresa, Aixortà. Tracte de dur endavant tot allò que defensem amb les paraules, convençut que les veritables solucions són petites, ecològiques i de proximitat.

Dani Muñoz
Lector de paisatges, criat per llauradors i format com a ambientòleg. Actualment, des de la Direcció de Medi Natural a l’Ajuntament de Gandia, lluite per assegurar que les generacions vinents tinguen el mínim que es mereixen.

https://soberaniaalimentaria.info/otros-documentos/debates/738-slow-life-slow-food#.Xqk2CCKL7i4.twitter

Aplaudiments i bicicletes

Resulta que els carrils bici de Gandia havien de causar un caos terrible, accidents i mil  coses males, i ara mira per on, sembla que, segons les expertes, són la millor forma de mobilitat local per tal de moure’ns durant i després d’aquesta crisi del coronavirus. I és que és per a enfadar-se. Perquè l’atac, per part d’un sector radical de dretes cap a la bici i cap a les polítiques valentes de mobilitat sostenible, és constant.

El més trist d’aquesta campanya contra la bicicleta és veure com l’odi cap un mitjà tant simple i senzill, fa defensar valors tan poc ètics, tan contraris al comerç i a la economia local i tan poc saludables, i fins i tot, tan poc segurs per a les persones, com els que representa la defensa a ultrança del cotxe sobre totes les coses. I acompanya a tot això el suport donat pel PP i per Ciudadanos a aquests atacs radicals i egòlatres.

Aquests dos partits, enlloc de mirar pel bé comú i per la ciutat, tornen, seguint les seues pautes polítiques, a posar els interessos particulars de militants per davant dels de la seua ciutat. Fa pocs mesos vaig assistir al Ple municipal on es debatia “l’estat de la ciutat” i gran part de tot el discurs tant del senyor Soler, portaveu del PP, com del senyor Renolt, portaveu de Ciudadanos, va consistir en atacar la construcció del carril bici de l’avinguda de la Pau. Bé, també van acometre contra una reserva de papallones creada recentment al Paratge Natural Municipal, i també contra la estratègia municipal d’oferir turísticament els nostres centres d’interpretació i el nostre patrimoni natural. Tot un ideari polític d’alt nivell.

És una llàstima que aquests arguments conformen el gruix de la crítica a un govern. Pitjor encara és que això siga tota la seua proposta de govern, la del PP i la de Ciudadanos. Una proposta, pel que es deriva dels seus discursos, basada en afavorir el cotxe, amagar el nostre patrimoni natural, si més bé, desfer-se d’ell, i centrar tota la energia en una única oferta turística, enlloc de diversificar-la.

Però tot això és també un toc d’atenció al govern local, una crida a seguir, al menys amb la mateixa força que en la legislatura passada, l’execució de les polítiques de mobilitat sostenible acordades i en marxa. Perquè el recolzament de les urnes també va ser un recolzament a aquest tipus de polítiques valentes per limitar el trànsit del cotxe i afavorir la bicicleta.

Ara es presenta una nova oportunitat. Aquest virus ens hauria de fer aprendre coses. I aprendre és un dels actes més senzills que pot fer l’ésser humà. Una de les lliçons és que la bicicleta és un gran invent que facilita els desplaçaments d’una forma saludable per al ciclista i saludable per a la resta d’habitants. Molts ja ho sabíem. La OMS i totes les administracions sanitàries europees estan demanant als governs més energia per convertir la bicicleta en el principal vehicle de moviment dins de les ciutats. Així que ara és moment de respondre amb més força.

En Gandia ho tenim fàcil, només cal seguir el camí marcat els quatre anys anteriors i gastar la partida econòmica que es va establir per a això.  Després dels carrils bici de l’avinguda del Grau, de l’avinguda de la Pau i de Blasco Ibañez, entre tants altres trams més xicotets, és ja urgent començar les segregacions en l’avinguda del Raval, en l’avinguda de Beniopa i en l’avinguda de Rafael. Aquests són els principals reptes. De moment, ja, amb caràcter urgent, aprofitant que el trànsit està dormit per aquest estat d’alarma, hauria d’habilitar-se un dels dos carrils d’aquestes tres avingudes per a la bicicleta. És una clara oportunitat que no podem deixar córrer.

Es pot dir oportunisme, clar que sí, oportunisme pel be comú i per l’economia local. De la mateixa forma, és un clam entre els ciutadans tancar definitivament el trànsit des del teatre del Serrano fins a la passarel·la de forma diària. Per fer això, només cal tancar l’accés a l’aparcament del Serpís pel Passeig ara que ja tenim una gran entrada ben preparada pel carrer del Riu. I altra cosa, que l’actual accés a l’aparcament del Prado pel carrer Pellers siga d’eixida i no d’entrada i l’accés des de l’escola Francesc de Borja siga d’entrada enlloc d’eixida.

Aquesta operació, que no té cap cost econòmic ni suposa cap gran inversió, seria suficient per aconseguir que el centre de la ciutat fóra per a les persones i per al xicotet comerç. I una proposta més: impedir el trànsit de cotxes entre les dos illes finals del Passeig, davant del carrer Major, just on planten la falla. Eixe punt de continu desordre i constant confrontació entre passejants i cotxes quedaria resolt fàcilment amb una acció d’enjardinament amb testos i, perquè no, un espai patrimonial on explicar les muralles en un punt ben interessant per fer-ho. Els cotxes podrien girar més endavant, que no s’han de cansar per fer-ho. Tot plegat, seria la forma d’enfortir la economia de barri, el passeig i el gaudi, que en definitiva també són consum i economia.

L’estabilitat política d’aquesta legislatura, sense dependències ni línies roges irracionals d’altres opcions polítiques no acordes amb el govern, són una oportunitat, qui sap si única, per enllestir el model que amb molta valentia es va posar en marxa la legislatura passada. La realitat aplacant d’aquest virus clama per aquest canvi. Aquests dies molta gent ha posat en perill la seua vida per la resta. Ara és moment de tornar-los l’agraïment, però no amb aplaudiments sinó amb accions contundents de salut i de vida, com és l’aposta decidida per una mobilitat sostenible.

  1. http://gentedelasafor.es/art/3937/aplaudiments-i-bicicleta?fbclid=IwAR1azRTsYVI53ClQHKL58pTHZ67UECnmvkkSOlTbXPcBSkCQY_2iwqM9eBk

 

Una proposta per ajudar a activar el barri de Roís de Corella

Una proposta verda per a l’antic hospital (Xavi Ródenas. Més Gandia)

Seguim vivint els efectes de la nefasta gestió del govern del PP, que va arribar fa quatre anys sense cap idea de planificació ni cap proposta de ciutat més enllà de projectes especulatius no vinculats a un model de ciutat. L’Hospital Francesc de Borja és un clar exemple. Els del PP de Gandia, van arribar amb temps de negociar un projecte alternatiu per tal de solventar el buit de la marxa de l’hospital a un nou emplaçament. Ho tenien tot per poder fer alguna cosa, tenien 4 anys per davant i un govern a la Generalitat Valenciana favorable. No han fet res. Com en tantes coses, no tenien cap pla, no tenien cap idea, no podien proposar un centre comercial amb boleres, era massa arriscat, massa descarat. Doncs bé, des de Més Gandia, no anem a proposar idees milionàries que difícilment es podran complir a curt termini. Lluitarem i insistirem, i si és el cas aprofitarem el govern favorable de la Generalitat, per seguir donant-li un ‘ús sociosanitari a l’antic hospital de forma imminent i amb caràcter d’urgència. Però a més a més i mentrestant, tenim una proposta per no desactivar econòmicament el barri. Mitjançant la Gandia Verda, una de les nostres propostes és conectar els espais verds (parc i jardins) de la ciutat mitjançant corredors verds. Aquests corredors seran zones peatonals, molt ajardinades que facen ombra els més de 6 mesos de calor que fa a Gandia. Seran espais per viure tranquil·lament, de terra, per criar als nostres fills i filles, amb jocs i també amb zones pels grans i que recolzen i activen la economia, tal com ho han fet les zones peatonals del centre de la vila. Un dels corredors que proposem és la connexió entre el Parc de l’Alqueria Nova (St Pere) i el Parc del País Valencià, utilitzant el carrer Ciutat de Barcelona. Aquest corredor que respectarà les entrades als aparcaments dels edificis, crearà dos noves places, una en el creuament amb el Passeig de les Germanies i un altra en l’actual entrada d’Urgències. Aquest nou espai peatonal crearà una zona de gaudi que servirà al barri de Roís de Corella com a instrument de vertebració del barri, d’activació de la economia i de qualitat de vida i que unirà els dos grans parcs de Gandia. L’encertada creació del passeig en l’espai de davant de l’hospital ja va ser una mesura semblant i en aquesta direcció, presa pels companys/es del Bloc quan governaren. Amb aquesta mesura avancem cap a una ciutat més sostenible, menys sorollosa, més amable. Més Gandia no vol generar ni provocar especulació, tenim un model de ciutat, la Gandia Verda i està plena d’idees com aquesta a la espera de la participació. Això és una proposta, i per tant, s’haurà de consensuar amb els veïns i veïnes i amb la població de Gandia. Els diners per fer-ho haurien d’haver eixit d’una mena de compensació de la Generalitat per a la zona de retirada d’una infraestructura tant gran i tant important econòmicament per a un barri. En qualsevol país amb seny i amb uns gestors preocupats, ho hagueren contemplat. Volem un canvi en la Generalitat d’una per totes, aire nou i esperem poder negociar aquesta millora amb el nou govern. Sinó és així, veiem possible, pel tamany de la inversió, poder assumir-la des del propi Ajuntament, pot ser en diferents fases. Siga com siga, creiem que és una proposta factible, realista, no sobredimensionada i a més a més útil. Recorde anar pel carrer major cap a l’escola i veure aquells cartells penjats a les balconades queixant-se de la peatonalització. Ara qualsevol troba als qui els van penjar, ningú dubta de l’èxit d’aquella peatonalització. Volem escampar aquest model també pels barris i volem fer la ciutat de les ombres, de la criança, dels majors, de la economia tranquill·la i del gaudi dels treballadors i de les treballadores. T’apuntes?