Si, efectivament aquest estiu el foc ha cremat una part important dels boscos de la península. Des de la formació acadèmica que tinc i la experiència en l’àmbit professional, forme part doncs, del debat al respecte. I veig que sovint pren camins o repeteix elements, que al meu parer no són certs i distorsionen la recerca de veritables solucions. He escoltat gent molt preparada parlar i aportar molta llum, però inclòs alguna d’aquestes persones ha comprat, entenc que per desconeixement, arguments que no són certs (objectivament). I això fa perillar les solucions per abordar aquesta greu conjuntura. I és que altra gent sense preparació o amb interessos, tracta de guanyar el relat afegint veritats absolutes que no ho són. I evidentment al darrere hi ha la lluita política, que és inert a la existència humana, i que enfronta el be comú al be interessat. Un d’aquests arguments, possiblement el més repetit, és: “abans la muntanya estava neta i arreglada, és gestionava millor…” Això és un clar rentat de cara del passat, una versió de “con Franco se vivía mejor”. És el discurs del feixisme rural, que sense voler i com una ràpida resposta, moltes persones han comprat. I és ben clar i contundent que això no és així: no es coneix una millor etapa de vida en la nostra ruralitat que ara. I això no vol dir que l’actual ruralitat no siga molt millorable i que no tinga grans mancances que cal resoldre amb urgència. Els arguments més fonamentats els trobareu en el record, no edulcorat, de les persones grans que allí habiten. Però sobretot en els llibres i en les historiadores i claríssimament en el paisatge rural, si el sabeu llegir… Cal dir-ho fort i clar; “abans” no es gestionava millor, ni “abans” estaven més “nets” els boscos…”Abans” els boscos estaven deforestats i sobrepasturats, “abans” hi havia un sobreaprofitament de la ruralitat, “abans” hi havia una pobresa tan excessiva que la gent acabava amb tot, no deixava fil per randa. “Abans” la riquesa estava concentrada en tres famílies per poble, sense legislació, ni administració present, sense cap mena de capacitat de control, i governaven i arrasaven directament els qui tenien interessos econòmics fins a no deixar ni un filet. I les restes d’aquest aprofitament exhaustiu, les misèries, eren per a les desgraciades que vivien al seu servei. I totes les altres versions són una visió romàntica i interessada d’aquell temps (la versió dels senyorets). Eixa lectura romàntica no pot estar present en la resposta a aquest drama. “Abans” no sabien més que ara de la natura, de fet sabien ben poc, i als qui sabien, no els feien ni cas. Perquè posaven en evidència la productivitat que aleshores era lasciva per als rics i urgent (gairebé vital) per a la classe treballadora. I en general, no sabien, perquè eren ignorants, perquè no tenien accés al coneixement i de fet, de coneixement gairebé no hi havia. Perquè la ciència sota el control de l’església, gairebé ni existia. La ciència forestal només té 100 anys i la recerca científica, sempre precària, no te ni 40 anys. Els boscos no estaven abans “nets” perquè hi hagués un coneixement sobre el foc o la gestió, era senzillament perquè es tallava tot i a tot arreu, es pasturava tot i a tot arreu. Es va roturar gairebé tot el bosc i es va transformar en bancalets ínfims de garroferes i oliveres, per tal de produir. Això eren els nostres boscos, bancals d’una economia de guerra constant. Fins les argelagues i les arrels dels matollars es van arrancar per fer carbó, calç o pa en els forns. De fet la majoria d’aquells aprofitaments ara serien il·legals, perquè deixaven la natura tan “neta” que generaven barrancades de forma continuada. I la Llei de “Alimañas” no deixava espai per cap animal, l’equilibri ecològic estava totalment trencat, tot es caçava. Per tant, no busquem solucions memorables en el passat. Clar que cal mirar al passat sempre i aprendre, sobretot; de la saviesa que dona la experiència laboral (la cultura popular), dels errors i dels pocs encerts, entre ells el maneig del foc per fer cremes controlades com a eina de gestió forestal. Compte amb els discursos falsos i les mentides. Vivim el millor moment de la ruralitat, sense l’asfixia de l’església, el gran malviure que ara no es vol recordar. Aquella asfixia religiosa del que diran, d’aquell que no es casa, d’eixa que no te filles i de les burles agressives. De la violència de gènere legal i promocionada, de la dona com a animal sense drets. De la falta de serveis en salut, de l’alcoholisme i de les carreteres infernals. De la falta de llum i aigua potable i dels senyorets…I això no és una manifestació de que ara a la ruralitat tot és perfecte. La diferència d’inversions i de suports, entre ruralitat i urbanitat, és brutal, i encara ho és més en el terreny forestal. Aconseguir tenir el bosc i la muntanya “nets” com el tenien fa 80 anys és una bestiesa per a la ruralitat, un desgavell econòmic i un gran error estratègic des de la perspectiva de l’enginyeria forestal. A mi el que em clama el bosc cada dia de treball, és que cal invertir en ruralitzar la societat. En aconseguir que ara si, amb la
legislació vigent i amb tot un conjunt d’inversions guanyades, una part de la gent que habita les ciutats torne, de forma progressiva i equilibrada, al poble. I que la que està al poble visca de la millor forma possible. Que aquest retorn siga mitjançant l’activació de la ruralitat, de la ramaderia, de l’agricultura i del mon forestal (tant el de la conservació com el de la producció). I això es fa efectivament amb milions d’euros. I es fa sobretot amb planificació, ordenant els usos i equilibrant-los. Protegint els boscos que tenen un valor especial i deixant a evolució natural una part dels boscos productius. Per tal de conèixer com són i generar boscos de grans diàmetres i estructures complexes que facen de barrera natural als incendis, a malalties i plagues. I si, clar, activant la resta de boscos productius amb una bona gestió forestal, la gestió sostenible. Treien els volums coherents als càlculs que respecten les capacitats. I activar la ramaderia per suposat, però de forma digna, amb sous dignes i infraestructures decents, deixant la marginalitat. Sense grans indústries amb petites solucions. I sobre totes les coses, amb l’objectiu que els pobles i la ruralitat siguen sobiranes. I això vol dir; ser ama de la seua energia, del seu menjar i dels seus habitatges. Passar de la petita central de calor municipal a la fàbrica de calor industrial, és l’errada de sempre. La solució la donarà allò petit no allò gran que genera dependències i sobreaprofitaments. Fer recréixer el paisatge mosaic, recréixer els prats i recuperar una part del secà emboscat. Desenvolupar faixes perimetrals, giradors, punts de trobada, drenants…amb equilibri, mai tornar a allò “d’abans”. D’això nosaltres, els enginyers forestals és del que sabem. Amb únicament queixa i lamentació no farem res, cal una contundent voluntat popular i política. L’esquerra ha de tenir clar tot aquest pla d’acció i multiplicar per 100 els pressupostos ambientals. És urgent, és emergència climàtica. La Generalitat de Mazón ha disminuït el pressupost ambiental a cotes inexistents. Les ordres d’ajuda forestal a propietaris privats i públics i les ajudes a la planificació i l’ordenament forestal, han quedat sense fons econòmic. L’administració ha de ser punta de llança d’aquest canvi i ha de consumir tota la fusta i la energia dels nostres boscos. Les escoles i hospitals públics han d’abastir-se només amb productes fets per les nostres llauradores i pastores, i alhora els nostres parcs naturals han de tenir personal, programes d’acció i de conservació, de recerca i d’implicació rural. Tot això és el veritable canvi en la ruralitat. Totes hem de fer autocrítica; comprar ruralitat, buscar els camins de l’economia local, el KM0. I també ha de fer autocrítica la pròpia ruralitat. Ens hem d’organitzar i comprar a les productores directament, a petits comerços, comprar la carn de les ramaderes…això és la veritable prevenció d’incendis forestals, però sobretot, és activar la ruralitat, fer-li costat i deixar-se de romanticismes falsos i bucòlics. Tot això és el que ve, és el que està passant allà on passen les coses, és un canvi imparable. El tema és si volem ser pal a la roda o catapulta. Aporta o aparta.