Arxiu de la categoria: Articles d’opinió publicats

València Capital Verda Europea. (Xavier Ródenas Mayor. Enginyer de Forest, professional forestal)

Publicat al Levante-EMV

Si hi ha un reconeixement mundial que és un consens entre les persones d’Europa i de fora d’Europa, en el sector ambiental, és la Capital Verda Europea. És una distinció, que seguint la filosofia dels països més nòrdics de la UE, alhora és també una oportunitat. Però abans que res és el gran premi verd de les polítiques ambientals europeistes. I com dic, té un impacte positiu, entre les professionals, les empreses i entre les principals institucions científiques de caire ambientalista de tot el planeta. Ubica a la ciutat en el mapa de les polítiques ben fetes, dels referents i dels llocs on mirar per seguir pautes, exemples i camins. Les qui ens dediquem a la gestió de programes europeus, sabem la exigència de la UE alhora de, primer atorgar un ajut, i després, de justificar-lo, ja siga un LIFE, un LIDER, o qualsevol acció del Fons Social Europeu. Doncs imagineu, l’esforç que suposa rebre el principal reconeixement verd de la Unió Europea, el de capitalitat verda. En el 2015, que València rebés aquesta distinció i reconeixement era més que impensable, impossible. Aquella ciutat no acomplia pràcticament cap paràmetre dels avaluats per tal de ser considerada un referent de polítiques i d’accions sostenibles per tal d’entrar en la curta llista de ciutats europees elegides com a referents. El que va passar des del 2015 és un canvi radical que, en els temps presents d’odi cap a la política, també es converteix en una demostració de com la política reial, la del be comú, pot servir per transformar positivament i en poc temps, l’espai de vida d’una ciutat. I va ser com es fan les coses a Europa i no com s’havien fet fins aleshores al País Valencià; amb estratègia, molt de treball, molta professionalitat, i sobretot, molt de valor polític. I es va aconseguir. Però no es va aconseguir el reconeixement, això va venir després, es va aconseguir posar en marxa una nova ciutat. Enmig d’aquella ciutat del 2015 desastrosa des del punt de vista urbanístic i caòtica des del punt de vista de la mobilitat, de nefasta gestió política, es va posar en marxa una revolució urbana i verda, que van fer de València un “altra cosa” ben diferent. I tot això te noms i cognoms també, que cal recordar una i altra vegada perquè el ciutadà ho posa tot al mateix sac i sovint és veritablement injust. Aquella ciutat de solar a mig construir i avingudes de carrils infinits de cotxes, que tenia una joia en brut amagada darrere de l’asfalt, va començar a canviar. I el més fascinant és que en només 8 anys, es van executar desenes d’obres que demostraven que la política és, quan és bona, capaç de canviar les coses i plantar cara als poderosos. Peatonalitzacions de llocs estratègics, connexions verdes, creació de més de 70km de carrils bici, plantació d’arbres i millora d’espais verds, programes d’educació ambiental i escolar com mai abans…i el món va començar a veure València amb altres ulls. I Europa no ho va dubtar, era impossible que en 8 anys aquella ciutat referent del formigó, de la mala gestió econòmica i política i amb una imatge de barrera arquitectònica gegant, pogués haver canviat de rumb d’una forma tan eficaç. València per fi era exemple i va arribar el reconeixement més desitjat per totes les ciutats responsables: la de Capital Verda Europea. Però desgraciadament i per pocs vots, aquest reconeixement no el va fer la ciutadania, que sovint es distreu amb altres aspectes fins i tot llunyans de la ona política i de la pròpia ciutat que estan avaluant durant les eleccions municipals. I amb el seu vot, aquells gestors de la València grisa, van guanyar les eleccions i paradoxalment, la recompensa més apreciada pel món ambiental. Aquest reconeixement et permet ser el centre de la mirada verda de totes durant 1 any. La UE aporta una programació mínima com a part del premi, que lamentablement serà la única cosa que quedarà de la nostra desgraciada menció en el llistat privilegiat de les capitals verdes europees. Ara fa 6 mesos i res de nous projectes verds, al contrari, eliminar pressupostos, eliminar carrils bici, eliminar programes i res d’aconseguir finançament verd. Però el nou govern ja va deixar clar que aquest guardó se’l podien quedar els del Rialto, que no els importa res de res, , perquè el seu model era justament el contrari. I a sobre li ho van dir a la cara a tot l’aparell europeu que van inaugurar la capitalitat fa uns mesos. I van quedar davant d’Europa com el que són, una panda d’ignorants que només defensen els seus interessos i el de les grans corporacions i empreses a qui representen; mals gestors, nefastos polítics, i pitjors valencians. La Capital Verda Europea, no te ni pàgina web on anunciar el que és aquest reconeixement, ni te una agenda d’activitats, ni una oficina de recerca de finançament, ni està servint per dinamitzar l’economia responsable, ni hi ha pla de participació de la ciutadania. Una oportunitat perduda. Una desgràcia important que els senyorets miren amb repudi i que els europeus observen amb sorpresa i indignació. Difícilment es pot entendre com deixar caure la gran finestra al món que és aquest reconeixement. Però València, desgraciadament també és així, i haurem de seguir lluitant per tornar a ser europees.

https://www.levante-emv.com/safor/2024/06/19/valencia-capital-verda-europea-103983131.html

Visca la terra lliure!

Voldria traslladar a la lectora unes reflexions al respecte de la mobilització d’una part important dels llauradors i de les ramaderes aquests últims dies. I ho faig des de la ruralitat, com aliat professional i com aliat polític d’ella.

1- La majoria de reclamacions rurals d’aquests dies representen únicament a la patronal: grans fortunes i empreses agroalimentàries (cadenes de supermercats), exportadores, fons d’inversió, gran propietaris de terra…I no a la classe camperola (llauradors i pastores).

2- El principal problema estructural és la exportació i tret d’excepcions, cap reclamació sindical, ni tan sols cap pancarta, crit, comentari o exigència política, al respecte. Vivim i patim un model agrícola fonamentat en la benzina i en la explotació esclavista de milers d’emigrants, molts sense papers o amb contractes laborals lamentables. L’exportació, és el negoci de la patronal, no l’agricultura.

3-L’únic camí que és veritable solució és el consum intern: el consum de proximitat. El que hauria d’haver sigut la principal reclamació, no ha sigut protagonista de res. Silenci absolut. Les mobilitzacions històriques, podrien haver aconseguit un acord marc estatal, per tal que totes les estructures de l’estat i de les autonomies (escoles, hospitals, residències ,paradors turístics…) s’abastiren únicament amb productes de proximitat. La patronal no vol ni parlar d’això.

4- La burocràcia és enorme però és resultat de la trampa continuada d’una gran part de la pagesia, de la malversació de fons europeus, principalment per part de la patronal. Pot i deu minvar però cal parlar clar, autocrítica i humilitat. La patronal no vol filtres ni controls. Diguem-ho clar.

5- L’obsessió pels països pobres i contra ells, perquè no hi ha controls de qualitat ni un mercat laboral just, ha sigut la tònica de les mobilitzacions. Tampoc hi ha aquest mercat just a Espanya i per això podem vendre als països rics del món; perquè la nostra benzina subvencionada es gairebé gratuïta (més barata que l’aigua embotellada) i els nostres salaris agraris són infinitament més baixos que els europeus o que les fortunes asiàtiques i de l’orient. Per això els nostres productes poden competir allí i desplaçar als productes locals propis d’aquells països (que els pregunten a les franceses si estan contentes amb l’agricultura espanyola). Ja ningú en el camp recorda q els nostres avis eren els qui avui ells anomenen ara Sud-àfrica. És la vella i miserable estratègia de les patronals, fer que els pobres es barallen pel trosset més minúscul del pastís.

6- Les mesures ambientalistes són producte directe principalment de la nefasta gestió agrícola del segle XX i XXI on s’han contaminat els nostres aqüífers, s’han eliminat els nostres boscos de ribera, s’han sobreexplotat els recursos hídrics canviant de secà a regadiu i s’han transformat els nostres ramats de pota petita a pota gran. Entre altres moltes errades. Tots hem de solucionar això i també la ruralitat. Fora romanticismes, les condicions del passat no han sigut mai millors per a la ruralitat, això no treu que hem de millorar i canviar moltes coses de la mateixa.

7- No he llegit ni escoltat cap denúncia de la situació esclavista que pateix gran part de la base social del sector agrari; mà d’obra emigrant que treballen sense contracte o donats d’alta un dia quan treballen 7 dies. Clar que d’això la patronal es desconeixedora.

8- Oblidar-se del consum propi i centrar tota la força en la exportació ens fa dèbils com a poble. L’exterior és un mercat especulatiu que no governa el pagès a qui ofeguen amb el preu per tal d’augmentar el marge de benefici entre aquest preu i el preu de venda a Alemanya (p.ex). Aquest marge el governa i el guanya l’exportadora (la patronal).

9- Les marques blanques són un delicte contra el pagès i contra les empreses petites i familiars rurals, ofeguen encara més el preu del seu producte i fan desaparèixer la seua identitat. Durant aquests dies, cap cartell, cap missatge, cap reclamació per regular-ho o eliminar-les. Hem perdut una oportunitat de luxe.

10- Una part important dels qui es manifesten no participen de xarxes de venda local, ni s’organitzen per abastir a la seua pròpia comarca on produeixen. No es compren ni tan sols entre elles, els productes que fan. Hi ha excepcions que haurien d’haver servit de model, en aquests dies de vaga, per tal d’arribar a acords clars i contundents en la línia d’aquests exemples.

11- La gent recolza majoritàriament les mobilitzacions però compren massivament en Mercadona, productes de l’exterior.

12- L’esquerra política va perduda sense model agrari. Els sindicats majoritaris defensen a les patronals i no als llauradors ni a les pastores i la dreta com es natural, defensa a la patronal que per això són accionistes del partit.

13- Ségolène tenia raó. L’agricultura ecològica bona la fa el Bancal de Cento, en els Marenys de Rafalcaid. La que exporta la patronal, majoritàriament és un producte agropecuari fet químicament per tal d’unflar al màxim el preu i enganyar a l’europeu que té un nivell de consciència ambiental que no hi ha ací.

14- Mentre els nostres excel·lents poltres de transhumància del Pallars se’n vagen a Qtar, ja pot queixar-se la pastora tot el que vullga, perquè ella no governa el seu producte.

15- Hi ha molt més aspectes que debatre i a tenir en compte.

16- Una oportunitat única i molt bona perduda per tal d’arribar a un bon acord estratègic i estructural amb accions concretes, milions damunt la taula i calendari. Una pena. Els polítics perduts, estaven disposades a cedir i acallar el moviment. Resultat: guanya la patronal de llarg.

PD: Si tenim s’ha pogut encaixar com a cap d’estat un rei que és il·legal, antidemocràtic i anticonstitucional (articles 1, 9, 10, 14, 15, 16…),  deuríem de ser capaces de fer una reforma agrària que atrape al màxim, el consum propi, a un preu elevat i just per a les llauradores i pastors de l’estat respectant la ma d’obra contractada, a la natura i als pobles. Visca la terra!

El Joan i la Marina

La veu de les plantes
Per Xavi Ródenas

Crec que a Joan Pellicer li agradaria el concepte de la “veu de les plantes”, perquè ell es va dedicar  en gran mesura a escoltar-les mitjançant les persones grans, les persones dels pobles, els escrits antics, els oficis vells i les costums heretades. Com aquell magnífic Dersu Uzala de la pel·lícula de Kurosawa, ens deia “les escolteu?, escolteu com parlen?” i ens feia de traductor. Ens traduïa un idioma perfecte, el de les plantes, un idioma sense insults ni menyspreus, a un idioma sovint estúpid, el nostre. I a vegades ho feia enfadat de com les tractàvem, a les plantes. Va recollir centenars de reflexions i coneixements fets pels habitants dels pobles de Diània i en especial de la Marina Alta. Per a ell, la Marina era el cor, el lloc on encara s’oloraven les flaires de la tan estimada “Odissea”, repleta de laberints de muntanyes, amb raconades excepcionals i pobles ancorats a les penyes i amb una gent que encara s’estimava la seua terra i la seua llengua.

En la Marina, ens explicava Joan apassionadament, la gent encara escoltava les plantes, encara entenia, a estones, el seu llenguatge. I mentre ens narrava el que havia vist en la seua última excursió entre diapositives d’argelagues, lligaboscos, aladerns, marfulls, timonets i flors de fleix, ens parlava de Klimt i de la Ilíada. Mentre a la pantalla de la classe hi havia projectada un conjunt de rajoletes sobre les quals es dibuixava la Verge Maria, ens parlava de les plantes abortives i de com des dels escrits més antics, s’explicava el seu ús i com era comú emprar-les. Plantes de dones, que en secret a veus, repartien les dones remeieres, presents a tots els pobles. Explicava com, fins i tot, només les plantes, podien treure alguna cosa bona i tendra d’aquells homes privilegiats que vivien en aquell marc de masculinitat violenta i irracional. La diapo d’aquell llaurador en mobilette portant un gosset rateret entre les cames i tres precioses cales blanques al darrere, per dur-li a la seua companya. I com si anaren unides, ens explicava els usos de les plantes i la veu antiga dels seus noms populars, de les dites que les acompanyaven, dels orígens grecs, llatins i àrabs dels vocables que ara nosaltres empraven amb facilitat, sense records i sovint sense respecte. La etonobotànica perfectament entesa. I tot estava embolicat de Diània. D’aquest laberint de muntanyes que és el cor del País Valencià, on batega el seu origen, on va resistir la seua llengua estimada. Ell va triar la Marina per gaudir de la soledat del que trobava salvatge i autèntic, jo sempre he pensat que era el seu etern romanç “la Marina i el Joan”.

El seu treball curat i diari, amb precarietat i molta lluita, el va anar publicant en diferents llibrets que per sort tenim al nostre abast. Són llibres que recullen tot això que us he explicat. Són una barreja de ciència, poesia, respecte, muntanyisme, referències, art, botànica, antropologia, història…són llibres on tot cobra el sentit original de la universitat, el sentit més humanista, el de la saviesa des de la barreja i no des de la separació de disciplines.

Ací teniu un recull d’algunes de les plantes rebrotadores que ell tan estimava, les que venen a salvar-nos després d’un incendi, a recobrir el sol ràpidament per evitar que se’n vaja amb les pluges. Les que faran que en poc temps el nostre pesar per veure aquella terra cremada, s’alleugere i tornem a veure el verd que tot ho cura.


Joan Pellicer

Joan Pellicer i Bataller va nàixer a primeries de l’estiu de 1947 a l’antic i mariner llogaret de Sotaia de la Safor (Bellreguard). Llicenciat en medicina, li agradava caminar, llegir i somiar i, va passar anys trescant les muntanyes i visitants els pobles a la recerca de la recuperació del nostre valuós llegat fitoterapèutic i etnobotànic.

Aquest text es va publicar al web i als materials del projecte “Estratègia territorial i de governança de les Valls de la Marina”

https://www.macma.org/turisme/passejos-etnobotanics