Vivim dins d’un marc establert i, sembla que desgraciadament, definitiu, d’un mercat laboral
precari i inhumà. Tot això a pesar de la constant lluita en contra d’una part de la població, també
desgraciadament, petita. Una part de la població organitzada en grups socials i polítics, que
defensem el be comú i que som paradoxalment minoritaris. Tot i així no parem de guanyar
batalles en aquesta guerra inhumana que sembla que tenim perduda. El cas més clar, per
visualitzar aquest plantejament exposat, és l’augment del salari mínim. Un fet, que no per rallar
el surrealisme, deixa de ser excepcional, sinó més aviat normal. Ha estat una mesura que s’ha
demostrat un èxit econòmic i humà, encara que lluny del que hauria de ser digne. Aquesta
mesura de l’esquerra alternativa, va ser un criticada per la dreta mediàtica que la va vendre com
un atac a la economia. Aquell atac mediàtic, va engolir a part de la classe obrera, que es va tragar
la mentida sota el poder de la por. Part de les treballadores van lluitar en contra de la mesura
juntament amb feixistes i dretans. Així doncs, només la valentia política de la minoria de
l’esquerra alternativa i la necessitat d’un PSOE interessat, van fer possible una millora per a tot
el conjunt, incloent els qui estaven lluitant en contra d’ella. I aquesta lliçó, repetida tantes
vegades, reflexa la falta de valor del PSOE, que només s’apropa al seny, quan necessita a la
minoria política de l’esquerra alternativa. Això mateix ens està passant a Gandia amb el glamping
i amb la CV60. Unes propostes de manual neoliberal; despòtiques i fonamentades en la mentida
de la falsa generació d’economia. Dins del marc laboral precari que he plantejat, hi ha hagut
batalles guanyades. El cicle de 8 anys, que composen els governs locals de Més Gandia, del
Botànic a la Generalitat i dels governs de l’estat, tots tres de l’esquerra alternativa, han practicat
un gir radical a les polítiques d’especulació urbanística i d’austeritat econòmica executades per
la dreta sota el parany de la por. Aquest canvi de model, ha generat justament el contrari del
que la caverna mediàtica clamava, fins i tot emprant els seus interessats indicadors econòmics
(buits de càlculs no productivistes): bona gestió pressupostària, creixement econòmic sostingut,
baixada de les taxes d’atur, millora de la estabilitat laboral…L’esquerra alternativa ha aconseguit
aquesta situació de relativa millora, sense generar un marc de reactivació del mercat de la
construcció. Portem 9 anys sense veure gairebé grues a les nostres ciutats i també a Gandia. I
això no ho ha motivat una crisi econòmica sinó un canvi de model. El nou govern feixista de
Mazón amb Vox, ja està modificant el marc legal per poder de nou, tornar a aquell mercat laboral
fonamentat en la rajola que tant mal va fer a les valencianes i al seu territori. I aquest mal govern
s’ha donat pressa en abraçar al PSOE de Gandia, que ha rebut aquesta perfecta abraçada d’Ós,
allunyant-lo de l’esquerra alternativa i d’aquell model del seny. Des de que el PSOE no te la
necessitat vital de Més Gandia, el seny s’allunya de les seues decisions locals i els apropa a PP-
VOX. Les iniciatives pro- falsa economia, dis-li CV60, dis-li glamping en la marjal, van campant
tranquil·les, amb la oposició de Més Gandia i dels col·lectius socials (Per l’Horta, Samaruc, El
Aliento del Ullal…) i la total afinitat entre VOX, PP i PSOE. I això hauria de fer, al menys dubtar a
la militància del PSOE de les companyies que el seu projecte polític està triant. El glàmping és un
exemple del model Zaplana, on la figura de DIC (Declaració d’Interès Comunitari) és la clau per
urbanitzar i construir en llocs on el Pla d’Urbanisme de qualsevol municipi ho impedeix. I això és
el glamping, la construcció d’un nou poble (amb una població superior a la de Barx, Alfauir o
Beniarjó) enmig d’un espai agrícola i sense cap tipus de servei urbà (ni aigua, ni llum, ni
accessos…). Una iniciativa que es planteja en un espai de natura i agricultura que ha de servir de
respirador i de generador d’aliments (sinó ara, en el futur) d’una megaciutat de més de 200.000
habitants, que és la platja de Gandia. La ciència crida amb desesperació, que ja no podem amb
més velocitat ni amb més quantitat. Veritablement el PSOE vol aquesta aliança amb VOX-PP?
València Capital Verda Europea. (Xavier Ródenas Mayor. Enginyer de Forest, professional forestal)
Publicat al Levante-EMV
Si hi ha un reconeixement mundial que és un consens entre les persones d’Europa i de fora d’Europa, en el sector ambiental, és la Capital Verda Europea. És una distinció, que seguint la filosofia dels països més nòrdics de la UE, alhora és també una oportunitat. Però abans que res és el gran premi verd de les polítiques ambientals europeistes. I com dic, té un impacte positiu, entre les professionals, les empreses i entre les principals institucions científiques de caire ambientalista de tot el planeta. Ubica a la ciutat en el mapa de les polítiques ben fetes, dels referents i dels llocs on mirar per seguir pautes, exemples i camins. Les qui ens dediquem a la gestió de programes europeus, sabem la exigència de la UE alhora de, primer atorgar un ajut, i després, de justificar-lo, ja siga un LIFE, un LIDER, o qualsevol acció del Fons Social Europeu. Doncs imagineu, l’esforç que suposa rebre el principal reconeixement verd de la Unió Europea, el de capitalitat verda. En el 2015, que València rebés aquesta distinció i reconeixement era més que impensable, impossible. Aquella ciutat no acomplia pràcticament cap paràmetre dels avaluats per tal de ser considerada un referent de polítiques i d’accions sostenibles per tal d’entrar en la curta llista de ciutats europees elegides com a referents. El que va passar des del 2015 és un canvi radical que, en els temps presents d’odi cap a la política, també es converteix en una demostració de com la política reial, la del be comú, pot servir per transformar positivament i en poc temps, l’espai de vida d’una ciutat. I va ser com es fan les coses a Europa i no com s’havien fet fins aleshores al País Valencià; amb estratègia, molt de treball, molta professionalitat, i sobretot, molt de valor polític. I es va aconseguir. Però no es va aconseguir el reconeixement, això va venir després, es va aconseguir posar en marxa una nova ciutat. Enmig d’aquella ciutat del 2015 desastrosa des del punt de vista urbanístic i caòtica des del punt de vista de la mobilitat, de nefasta gestió política, es va posar en marxa una revolució urbana i verda, que van fer de València un “altra cosa” ben diferent. I tot això te noms i cognoms també, que cal recordar una i altra vegada perquè el ciutadà ho posa tot al mateix sac i sovint és veritablement injust. Aquella ciutat de solar a mig construir i avingudes de carrils infinits de cotxes, que tenia una joia en brut amagada darrere de l’asfalt, va començar a canviar. I el més fascinant és que en només 8 anys, es van executar desenes d’obres que demostraven que la política és, quan és bona, capaç de canviar les coses i plantar cara als poderosos. Peatonalitzacions de llocs estratègics, connexions verdes, creació de més de 70km de carrils bici, plantació d’arbres i millora d’espais verds, programes d’educació ambiental i escolar com mai abans…i el món va començar a veure València amb altres ulls. I Europa no ho va dubtar, era impossible que en 8 anys aquella ciutat referent del formigó, de la mala gestió econòmica i política i amb una imatge de barrera arquitectònica gegant, pogués haver canviat de rumb d’una forma tan eficaç. València per fi era exemple i va arribar el reconeixement més desitjat per totes les ciutats responsables: la de Capital Verda Europea. Però desgraciadament i per pocs vots, aquest reconeixement no el va fer la ciutadania, que sovint es distreu amb altres aspectes fins i tot llunyans de la ona política i de la pròpia ciutat que estan avaluant durant les eleccions municipals. I amb el seu vot, aquells gestors de la València grisa, van guanyar les eleccions i paradoxalment, la recompensa més apreciada pel món ambiental. Aquest reconeixement et permet ser el centre de la mirada verda de totes durant 1 any. La UE aporta una programació mínima com a part del premi, que lamentablement serà la única cosa que quedarà de la nostra desgraciada menció en el llistat privilegiat de les capitals verdes europees. Ara fa 6 mesos i res de nous projectes verds, al contrari, eliminar pressupostos, eliminar carrils bici, eliminar programes i res d’aconseguir finançament verd. Però el nou govern ja va deixar clar que aquest guardó se’l podien quedar els del Rialto, que no els importa res de res, , perquè el seu model era justament el contrari. I a sobre li ho van dir a la cara a tot l’aparell europeu que van inaugurar la capitalitat fa uns mesos. I van quedar davant d’Europa com el que són, una panda d’ignorants que només defensen els seus interessos i el de les grans corporacions i empreses a qui representen; mals gestors, nefastos polítics, i pitjors valencians. La Capital Verda Europea, no te ni pàgina web on anunciar el que és aquest reconeixement, ni te una agenda d’activitats, ni una oficina de recerca de finançament, ni està servint per dinamitzar l’economia responsable, ni hi ha pla de participació de la ciutadania. Una oportunitat perduda. Una desgràcia important que els senyorets miren amb repudi i que els europeus observen amb sorpresa i indignació. Difícilment es pot entendre com deixar caure la gran finestra al món que és aquest reconeixement. Però València, desgraciadament també és així, i haurem de seguir lluitant per tornar a ser europees.
https://www.levante-emv.com/safor/2024/06/19/valencia-capital-verda-europea-103983131.html
Discurs entrega 1er premi “Articles de Llibrets” 2023
Bona nit a totes!
Moltes gràcies! Em fa molta il·lusió rebre aquest premi! Cada any falleres amigues em demanen que escriga alguna cosa per al llibret i cada any acabe escrivint tres o quatre textos amb la intenció de seguir col·laborant amb el mon faller, d’aportar autocrítica, d’aportar estima i crec que també amb la intenció de seguir cuidant aquell xiquet i jove que durant molts anys va ser part d’aquest meravellós univers. També ho faig com a escut, perquè les falles són també un escut per protegir-nos del mal que fa sovint la vida. Però no ha de servir només per protegir-nos, seria veritablement covard, ha de servir per generar canvis; en els pensaments, en les persones que formen la festa, i també en la societat que la envolta. La ironia, la sàtira, l’alegria i la rissa, sobretot d’un mateix, són la forma més revolucionària de vèncer l’odi. Perquè quan ens riguem de nosaltres, alhora el que odia, es veu caricaturitzat, i pot ser, qüestionat. Com es pot viure en un mon tan injust sinó és amb la rissa? Us posaré un exemple que ve al pel, Espanya té prop de 300 empreses que produeixen algun element bèl·lic. I d’aquestes fàbriques avui i els anys passats, han eixint i continuen eixint, una bona part de les armes amb les que els ucranians estan matant els russos, però també d’aquestes fàbriques espanyoles, estan eixint una part de les armes que utilitzen els russos per matar als ucranians…això és lamentablement irònic, i fa pena, i fa ràbia i a mi, desgraciadament, em genera violència. Però el retorn no pot ser això, i per això a mi la vida, com a Gila, sovint em porta a fer ironia, i a preguntar-li a l’enemic si pot parar la guerra una estona. Així que un any després de tantes morts, no puc més que aprofitar per a fer un clam pel final de la guerra, d’esta i de totes les guerres.
Doncs això, moltes gràcies per premiar el meu escrit, una barreja de records; Colisio era un faller de la Falla del Prado i jo tindria 8 o 9 anys quan l’escoltava cantar “A las Barricadas” cada nit de divendres al casal faller. Gairebé no el vaig conèixer, però aquesta cançó vull pensar que parlava una mica per ell. També és certa l’anècdota dels ous durs però no se ben be la quantitat d’ous que es va menjar d’una tirada. La resta de l’article, clar, són pensaments creuats, records de casal faller i possibles converses que no van existir però que poden servir d’escut i també perquè no, per escoltar propostes i coses noves, i qui sap generar algun petit canvi a la ment d’algú i també a la meua ment.
Agraït a la meua família, Murta, Àssua i Carmen que em fan costat sempre i als meus pares que em van portar al casal moltíssims divendres de la meua infantessa a jugar entre els caixons de melons i creïlles, d’aquell Prado antic.
Agraït a la Falla Vila Nova que fa anys que conta amb mi per al seu magnífic llibret, especialment a Fermí Romaguera que sempre em fa l’ullet.
Agraït també a la Federació de Falles i a l’Ajuntament de Benirredrà per organitzar aquest meravellós concurs que dona peu a que puguem reflexionar al voltant de les falles des de totes les seues arestes i afrontar així millor el present i el futur.
Abraçada cordial, molta falla per a totes i molta salut!
Xv
Les petites revoltes (Xavier Ródenas Mayor)
Article per al llibret de la Falla de Vila Nova 2023.
Aquest article va guanyar el 1er premi “Articles de Llibrets Falles 2023” atorgat per la Federació de Falles de Gandia amb el suport de l’Ajuntament de Benirredrà.
Colisio estava assegut mirant la falla, com orgullós del treball fet. Ell rondava els 90 i jo els 20. D’extrem a extrem. Cada divendres venia al sopar que fèiem al casal. Ell em tenia estima, m’explicava que era perquè jo sempre li deia a tothom que només volia aprendre. Que volia aprendre de tot. A mi ell em queia be, millor que be, molt be, perquè era un broll de coneixement, i també perquè cada sopar de falla, ningú s’atrevia a començar l’entrepà sense que abans Colisio cantara “A las barricades!”. Això clar, a mi m’arribava a l’ànima. Tots el respectaven, jo veia que alguns ho feien com una mostra de respecte cap aquells que lluitaren i fins i tot moriren per la democràcia perduda. Però la majoria s’ho prenien com una diversió d’un home vell i un tant boig. I sempre hi havia el constructor de torn que cridava “Arriba España!” i sempre també, algú responia “A quin hora arriba?” I així anaven passant els divendres en un pur ambient assembleari com mai més vaig trobar en cap altre moviment social. Allí es votava tot, el color de les flors d’aquest any, el projecte de monument faller, els canvis de càrrecs, els pagaments mensuals…fins i tot les xiquetes i xiquets votaven les coses que els afectaven a elles. Jo que estava aprenent aquells temps de Vacunin i els anarquistes catalans i andalusos, doncs senzillament flipava amb aquella forma de funcionar. En un ambient que era més aviat tot el contrari, per tot el que comportava el paper que la dona jugava, lluny del feminisme, i també per tot el rol religiós que allò tenia, com dic, no deixava de ser un moviment assembleari de primer ordre. Però més enllà d’això, el meu present escrit no vol versar sobre tot allò del que ja he parlat, que efectivament també 😉. Volia versar sobre la xerrada que vaig tenir aquella nit, sota el cadafal faller, amb el tio Colisio, com popularment encara li dèiem tots al casal. Va començar per explicar un record d’un dia de fa anys, s’havia picat amb un amic a una singular competició. Es tractava de menjar ous durs d’una tirada. Van bullir 30 ous i van començar la partida envoltats de tots els que pel bar rondaven, que intrigats van apostar quatre duros. I ell contava orgullós que se’n va menjar 10. “La mare que et va parir! 10 ous durs un darrere de l’altre!” vaig cridar. Ell es va riure i em va dir; “Què! D’això també aprens?” i vam riure juntes una bona estona. Va tornar a mirar la falla i em va preguntar com preocupat; “I tu que opines de la megafactoria eixa que en diuen? La de les piles per als cotxes” Jo vaig agafar carrereta per tal de mirar de justificar encara no se que, quan ell va començar amb el seu discurs: “Doncs estimada Carmen, t’explicaré el que jo opine: Mai confies en res gran, és el meu consell de vell. No apostes res mai al més gran i menys a res gegant. Al contrari que aquells d’allà (assenyalant als de les cassalles de la barra), que són menudets i que tot ho volen gran; el cotxe, les carreteres, la falla, les festes, les berbenes, els mòbils, els rellotges fins i tot
el càmping eixe de la marjal. Tot ho volen gran. La Ford, eixe és un dels grans temes del que ningú en parla. Cada any, “xocorroc!” (això ho va dir fotent-li amb la seua manassa un tropellot a la taula). Eixos malparits, s’assenten cada any amb el president de la Generalitat i amenacen en anar-se’n, en tancar la fàbrica. I amb això els malparits estan amenaçant en tirar a milers de persones al carrer. Tenen la paella pel mànec. I cada any el president, siga del partit que siga, xocorroc! Els amolla els diners. Suborn fet, suborn cobrat. I qui té valor de parar això, ningú! Ni els anarquistes que llegeixes tu tindrien valor de parar aquest monstre gegant. I la megafactoria de piles, és el mateix. Suborn pintat de verd. Les energies que consumim, igual, ningú les planta cara. Els bancs tampoc, no hi ha valor. Carmen, jo crec que la única opció, la única forma de ser justos, és creure i apostar per tot allò més petit, fes-me cas. Una centraleta d’energia elèctrica local, combinada amb una petita granja de plaques, i algunes calderes de biomassa forestal…això és la independència i la revolució. Diuen que no hi ha suficient, mentida! Hi ha de sobres, si es fa be. Això és la revolta. Ahí fas mal al sistema. Hem d’aprendre del bosc, de les muntanyes. La ecologia forestal porta milions d’anys funcionant, i que ens diu? Biodiversitat. Moltes coses diferents, de mil formes i colors, de moltes edats i dimensions, totes combinades. Això és la fortalesa. Ahí estan les solucions, perquè entre tantes formes diferents, sempre hi ha una que encerta. És com aquesta falla, no paga la pena ser 1000 fallers, si som 60 i cadascú s’implica i aporta alguna cosa diferent, som invencibles. Farem de tot, i ben fet. Cadascuna amb el seu càrrec, amb el seu paper, el seu estil. Això és el que odia el sistema. Petites fàbriques de producció, a nivell de consum comarcal i prou, petites productores de coses, d’aliments, de serveis, en tots els llocs, cooperatives de diners, res de bancs, petites caixes d’estalvi. Economies petites que fan un ecosistema fortíssim a les crisi, a les pandèmies, als poderosos…” Va callar i jo estava muda, perquè allò era una lliçó de saviesa, d’un home gran, d’un arbre gran, d’un arbre vellot que encara al final del seu camí, generava vida mitjançant aquest discurs imparable ple de seny i d’esperança. Res de queixa inútil. Colisio va mirar de nou el cadafal de la falla, em va mirar i es va riure. Seguit va tancar els ulls. Ja no els va tornar a obrir mai més. Sempre em vaig sentir afortunada d’acompanyar-lo aquell dia, feliç d’aquella última xerrada i d’aquella última mirada. Va ser una mort perfecta, mirant la seua falla i compartint una imaginada revolució, una revolta veritablement útil i forta. Trobe que va ser la mort més bonica que podia tindre. Només hagués faltat cremar-lo junt amb la falla, el dia 19. Crec que li hagués agradat. Cremar-lo envoltat de ninots, sota el cadafal. Això hagués sigut el millor remat. “Xè quin remat més ben parit!”, hagués cridat el tio Colisio al veure-ho.
L’artista pelut (Xavier Ródenas Mayor)
Article Llibret Falla Carrer Major i Passeig 2023
“Eres un gossarro malfaener i pelut”, aquest era un dels cartells que posava a la porta del taller de l’artista faller que ens feia la falleta d’enguany. Hi havia un altre “tu no saps que es treballar” i un tercer “dejanos tranquilos, ahí te mueras con tu bicicleta”. Va mirar i efectivament al costat de la porta descansava una bicicleta vella restaurada. Era molt bonica. En el cap d’Esther aquelles frases van interrompre un estat d’impaciència i alhora d’emoció, generats pel moment de conèixer de primera mà la falla que plantarien enguany al seu carrer. Però les frases no eren agradables ni convidaven a entrar. Així que només va eixir Ximo, l’artista, seguit d’un “Bon dia” Esther no es va poder aguantar i li va preguntar que feien aquelles frases a la porta. Ximo li va explicar que eren frases que alguns li havien escrit al facebook o allí mateix a la porta del taller. Li va dir que també hi havia d’agradables, però que havia decidit posar les que no ho eren perquè li semblaven representatives de l’eterna guerra civil i destructiva entre la raó, la ciència i l’amor, i la intolerància, el feudalisme i la barbàrie. Acte seguit, es van traslladar al taller i allí el cap i també el cor d’Esther van fer un tomb. L’alegria i l’admiració van aparèixer alhora. Era un esclat de colors, de formes, de cares…moltes eren divertides, altres tristes, moltes eren pensades per fer riure i d’altres sota el riure amagaven un missatge de pena o de crítica enginyosa cap a la societat, cap als poderosos o cap a la pròpia essència humana. La cara d’ella ho deia tot i Ximo estava pagat només de mirar-la. De la boca d’Esther encara va eixir un “Meravellós. Eres un artista”. Al acabar la frase, ella va recordar un dels cartells de la porta d’entrada, i li va canviar de nou el gest. Com podien aquelles males bèsties dir que aquell home era un malfaener? Ell va captar el canvi de cara d’ella, i es va imaginar alguna cosa. Va disparar a l’aire i va encertar. Li va dir que no pensara més en els cartells, que eixos odis emanaven de la ignorància i de la intolerància, perquè ell no tenia horari, anava i venia, i treballava sense fitxar a la porta. No tenia caps que li manaren res i sobretot treballava per a qui ell volia, perquè gràcies al seu treball, més ben dit, al treball ben fet, podia elegir els seus clients. Això molestava molt a alguns que no entenien la vida d’altra forma que sota el parany de la productivitat, de l’ordre i de la obligació. Ell, Ximo, era complidor. Li va dir que tot allò que li permetia el fet de ser un treballador autònom, tenia l’altra cara, una cara fosca que havies d’estar disposada a pagar. Era com pagar la teua llibertat. I així li va explicar que havia d’acceptar que els clients li pagaren una gran part dels jornals a feina acabada inclòs sovint a dies i mesos d’acabar-la, havia d’assumir totes les despeses per tal que els números quadraren, autofinançar-se i arriscar els seus estalvis. Era ell qui es feia la comptabilitat trimestral i qui tractava amb els clients, proposava els projectes, els executava i qui els muntava en el carrer. Però li deien gossarro i vividor. La segona cosa especificava, li agradava. Esther veia els ninots que estaven a mitges, encara per acabar, altres que estaven encara en blanc, una estructura monumental de vareta, coses penjades per anar fent forat on començar altra escena, altre cadafal…era un lloc on podria passar hores. Quin lloc més especial, ple de vides i ple de vida. Doncs tota eixa cara fosca, va seguir explicant Ximo, feia com li passava a tanta altra gent, que els números eixiren per pagar despeses i viure justet. Explicava que el seu iaio li havia dit, quan ell tindria 8 anys, que treballant no es feia ric ningú. Com? Home! No podia ser així no? Pensava ell. “Només robant o heretant” especificava el iaio. I la vida li havia demostrat que bona raó tenia el seu iaio. Ximo, mentre rematava de cop i volta una fulla de figuera que havia vist un tant fosca, li explicava a Esther el seu parer al respecte i li deia que sota el nom de “comerç” allò que era un engany, es blanquejava. És clar que qui comprava, havia d’afegir al preu de venda, una mica de diners, per tal de guanyar-se la vida, però quina era eixa mica? Quan la venda passava a considerar-se engany? Comprar taronja 1 euro 12 kg i vendre-la a 2 euros el kg? Si la cosa era grossa, ja es destapava el pastís i s’assumia el nom “especulació”. Comprar a 1.000 i vendre per 90.000. Això era altra escala. Després d’un
petit silenci, va explicar que hi hagué un alcalde de Gandia, molt simpàtic, que ho va dir ben clar “la única forma de guanyar diners és ser intermediari”. Un bon jornal en una multinacional, un d’eixos per poder fer-se ric, deia Ximo, un d’eixos jornals de 4.000 euros, si o si també el generava un negocio especulatiu, segur, comprar a l’Àfrica i vendre a Europa…Esther va veure clar que els ninots li donaven la raó. Era un espai ple de complicitat. Allí era fàcil viure acompanyat d’històries. El bomber, l’alpinista, el dentista, la cosidora, la família turista o els xiquets plorant o menjant llepolies…totes les figures eren un mon que parlava i que escoltava. I mentre Esther mirava als ulls verds d’una Marelyn Monroe perfecta, Ximo li va dir que ell no volia jugar en eixa lliga, la de la especulació. Ell, havia cremat centenars de ninots i desenes de falles i que quan les cremaven veia cremar la ignorància, la burla, el masclisme, el patriarcat, la enveja, als poderosos, les injustícies i als reis. Va dir que havia cremat totes les religions, una per una, a cadascuna, en un moment o en altre, li havia dedicat alguna escena ben gran i sempre, feliç, el dia de la cremà, les havia vist cremar amb el somriure de qui sap que està cremant l’odi i l’egoisme en un acte gairebé satànic de justícia animal. Aquella nit de foc, ell era el més feliç de tots. Eixe dia es venjava dels qui mentien deliberadament, dels ignorants i vanitosos que explicaven, cassalla en mà, que s’havien fet rics treballant. I entre les flames sempre venia algun sabut a dir-li “Ximo cagon l’ou, a tot li diuen treballar”. Ximo li explicava a Esther que aleshores ell reia, amb una rissa maníaca, forta, una rissa que atemoria a l’interlocutor, que espantava a qualsevol, i es reia entre les flames. Més enllà del fum se sentia el seu riure cridaner, i era una rissa de triomf, de victòria. Era una rissa alliberadora. Va quedar tot en silenci de nou. Caminaren una estona fins trobar una figura meravellosa, dolça i agradable. Ximo i Esther la miraven quasi tocant-la. La cara gegant d’una ninot llauradora que tenia un mig somriure havia deixat a Esther bocabadada. Aquella llauradora representava tantes coses, i el seu somriure…no era somriure, era un gest que amagava una tristesa absoluta. En aquell moment Ximo li va dir: “Amiga, ja està tot el peix venut”. Esther el va mirar als ulls i amb un altre somriure, ben diferent, li va dir: “Però demà comença una nova partida. Cavallers va de bó”.
Visca la terra lliure!
Voldria traslladar a la lectora unes reflexions al respecte de la mobilització d’una part important dels llauradors i de les ramaderes aquests últims dies. I ho faig des de la ruralitat, com aliat professional i com aliat polític d’ella.
1- La majoria de reclamacions rurals d’aquests dies representen únicament a la patronal: grans fortunes i empreses agroalimentàries (cadenes de supermercats), exportadores, fons d’inversió, gran propietaris de terra…I no a la classe camperola (llauradors i pastores).
2- El principal problema estructural és la exportació i tret d’excepcions, cap reclamació sindical, ni tan sols cap pancarta, crit, comentari o exigència política, al respecte. Vivim i patim un model agrícola fonamentat en la benzina i en la explotació esclavista de milers d’emigrants, molts sense papers o amb contractes laborals lamentables. L’exportació, és el negoci de la patronal, no l’agricultura.
3-L’únic camí que és veritable solució és el consum intern: el consum de proximitat. El que hauria d’haver sigut la principal reclamació, no ha sigut protagonista de res. Silenci absolut. Les mobilitzacions històriques, podrien haver aconseguit un acord marc estatal, per tal que totes les estructures de l’estat i de les autonomies (escoles, hospitals, residències ,paradors turístics…) s’abastiren únicament amb productes de proximitat. La patronal no vol ni parlar d’això.
4- La burocràcia és enorme però és resultat de la trampa continuada d’una gran part de la pagesia, de la malversació de fons europeus, principalment per part de la patronal. Pot i deu minvar però cal parlar clar, autocrítica i humilitat. La patronal no vol filtres ni controls. Diguem-ho clar.
5- L’obsessió pels països pobres i contra ells, perquè no hi ha controls de qualitat ni un mercat laboral just, ha sigut la tònica de les mobilitzacions. Tampoc hi ha aquest mercat just a Espanya i per això podem vendre als països rics del món; perquè la nostra benzina subvencionada es gairebé gratuïta (més barata que l’aigua embotellada) i els nostres salaris agraris són infinitament més baixos que els europeus o que les fortunes asiàtiques i de l’orient. Per això els nostres productes poden competir allí i desplaçar als productes locals propis d’aquells països (que els pregunten a les franceses si estan contentes amb l’agricultura espanyola). Ja ningú en el camp recorda q els nostres avis eren els qui avui ells anomenen ara Sud-àfrica. És la vella i miserable estratègia de les patronals, fer que els pobres es barallen pel trosset més minúscul del pastís.
6- Les mesures ambientalistes són producte directe principalment de la nefasta gestió agrícola del segle XX i XXI on s’han contaminat els nostres aqüífers, s’han eliminat els nostres boscos de ribera, s’han sobreexplotat els recursos hídrics canviant de secà a regadiu i s’han transformat els nostres ramats de pota petita a pota gran. Entre altres moltes errades. Tots hem de solucionar això i també la ruralitat. Fora romanticismes, les condicions del passat no han sigut mai millors per a la ruralitat, això no treu que hem de millorar i canviar moltes coses de la mateixa.
7- No he llegit ni escoltat cap denúncia de la situació esclavista que pateix gran part de la base social del sector agrari; mà d’obra emigrant que treballen sense contracte o donats d’alta un dia quan treballen 7 dies. Clar que d’això la patronal es desconeixedora.
8- Oblidar-se del consum propi i centrar tota la força en la exportació ens fa dèbils com a poble. L’exterior és un mercat especulatiu que no governa el pagès a qui ofeguen amb el preu per tal d’augmentar el marge de benefici entre aquest preu i el preu de venda a Alemanya (p.ex). Aquest marge el governa i el guanya l’exportadora (la patronal).
9- Les marques blanques són un delicte contra el pagès i contra les empreses petites i familiars rurals, ofeguen encara més el preu del seu producte i fan desaparèixer la seua identitat. Durant aquests dies, cap cartell, cap missatge, cap reclamació per regular-ho o eliminar-les. Hem perdut una oportunitat de luxe.
10- Una part important dels qui es manifesten no participen de xarxes de venda local, ni s’organitzen per abastir a la seua pròpia comarca on produeixen. No es compren ni tan sols entre elles, els productes que fan. Hi ha excepcions que haurien d’haver servit de model, en aquests dies de vaga, per tal d’arribar a acords clars i contundents en la línia d’aquests exemples.
11- La gent recolza majoritàriament les mobilitzacions però compren massivament en Mercadona, productes de l’exterior.
12- L’esquerra política va perduda sense model agrari. Els sindicats majoritaris defensen a les patronals i no als llauradors ni a les pastores i la dreta com es natural, defensa a la patronal que per això són accionistes del partit.
13- Ségolène tenia raó. L’agricultura ecològica bona la fa el Bancal de Cento, en els Marenys de Rafalcaid. La que exporta la patronal, majoritàriament és un producte agropecuari fet químicament per tal d’unflar al màxim el preu i enganyar a l’europeu que té un nivell de consciència ambiental que no hi ha ací.
14- Mentre els nostres excel·lents poltres de transhumància del Pallars se’n vagen a Qtar, ja pot queixar-se la pastora tot el que vullga, perquè ella no governa el seu producte.
15- Hi ha molt més aspectes que debatre i a tenir en compte.
16- Una oportunitat única i molt bona perduda per tal d’arribar a un bon acord estratègic i estructural amb accions concretes, milions damunt la taula i calendari. Una pena. Els polítics perduts, estaven disposades a cedir i acallar el moviment. Resultat: guanya la patronal de llarg.
PD: Si tenim s’ha pogut encaixar com a cap d’estat un rei que és il·legal, antidemocràtic i anticonstitucional (articles 1, 9, 10, 14, 15, 16…), deuríem de ser capaces de fer una reforma agrària que atrape al màxim, el consum propi, a un preu elevat i just per a les llauradores i pastors de l’estat respectant la ma d’obra contractada, a la natura i als pobles. Visca la terra!
Revista Pantera 💜💚
Quan vaig descobrir Pantera, gràcies a la Vanesa Freixa que va provocar la connexió amb Cris, la seua editora i mil coses més, em vaig emocionar de què al País Valencià s’hi estigués cuinant aquell projecte tan bonic. Una revista farcida d’il·lustracions precioses de diverses autores i de lletres respectuoses amb la natura i la salut però sobretot amb les xiquetes i xiquets. Com se’ns havia passat! Doncs aquella connexió ha anat generant coses boniques i una d’elles és la meua col·laboració en el número 12 dedicat a les Muntanyes. Si no la coneixeu, feu-se amb ella perquè cada número és una obreta d’art i recolzeu la creació de cultura i fem país i fem ruralitat i fem tantes coses més. Gràcies Cris per la confiança prestada! Aquí la podeu comprar o regalar a qui estimeu! :
El Decàleg de la bona muntanyenca!
(Xavier Ródenas Mayor. Trescador de sendes)
Les muntanyenques i muntanyencs venim de molt lluny. Des de que recordem, les persones hem tingut el neguit de pujar al cim més alt i veure el territori per orientar-nos i recercar passos i camins, per saber d’on venim i mirar cap on anem. El patrimoni muntanyenc està format per murs de pedra seca que asseguren caminets en parets per on sembla impossible passar, ponts per vèncer cascades altíssimes, cabanetes per protegir-se de la pluja, mollons de pedra que indiquen coses…Però el patrimoni no només són construccions, també i sobretot, són les persones que s’han considerat muntanyenques, la seua memòria oral, els documents que han deixat escrits, els plànols…I entre totes aquestes coses, les muntanyenques han forjat una actitud davant la vida. Si eres muntanyenca has de conèixer aquest decàleg dels amants de les muntanyes!
- Durant la teua travessa, siga d’unes hores o de dies, sempre has de deixar el lloc per on passes, millor que l’has trobat.
- La solidaritat és la tendresa de la muntanya, en un entorn sovint dur i salvatge, les muntanyenques ens hem d’ajudar, hem de tenir cura unes d’altres i per tant, hem de saludar-nos i preguntar que tal la jornada, indicar cap on anem i saber cap on van i desitjar-nos una bona caminada. Això facilitarà l’ajuda en cas de requerir-la.
- No oblides mai que eres un foraster que passa per un país on viuen centenars d’animals, insectes i plantes, són les habitants de la muntanya. Has de travessar-lo tenint respecte cap a elles, amb admiració i el màxim silenci, per no destorbar-les en seu quefer diari.
- Aprendre és un dels pilars que sostén l’esperit de la muntanyenca. Com viuen els arbres, com funciona l’aigua, que son les solanes i les ombries, perquè aquí hi ha pins i allà alzines, que és aquella tartera, la llum de les estrelles, la topografia capritxosa, els sorolls dels ocells…si atenem, tornarem amb un nou coneixement.
- Hi ha muntanyenques que viuen a les muntanyes, que han decidit cuidar-les i treure’n productes amb respecte cap a la natura. Ens abasteixen de fusta, llenya, herba, carn, animals de càrrega, aigua, peix, herbes, bolets…has de respectar el seu treball i les seues construccions. Tingues cura dels seus animals, si els fotografies fes-ho des de lluny i no els poses nerviosos.
- Els camins de muntanya són, segurament, el patrimoni més vell que tenim a la Terra. Així doncs, refès els marges caiguts en la mesura que pugues, les fites i si trobes portells, assegurat que queden ben tancats.
- Si has trobat alguna cosa fora de lloc informa al tornar a casa. Un animal de ramat perdut, una senyal caiguda, si has seguit unes marques perdedores o has vist cap vehicle motoritzat per on no està permès.
- A la muntanya la gent ha viscut i sobreviscut compartint. Compartir una excursió crearà un lligam i un record per sempre amb aquella persona. Però ho hem de fer sense cridar, sense excessius sorolls amb pau i respecte cap a totes aquelles que allí viuen.
- La muntanya sempre ha estat el millor escenari per entrenar-se, ara be, no és un poliesportiu. Si ho fem, anem amb cura de les qui caminen, sense deixar cap resta del nostre entrenament. Si volem avançar algú, esperarem que la persona arribe a un lloc segur.
- Els noms dels cims, dels barrancs, dels planells, dels rius i els llacs, venen de molt lluny. Tracta de recordar-los. Mira els plànols que són llibres plens de coneixement. Quan expliques la teua excursió, usa aquells noms antics que han passat de veu en veu i que són patrimoni. Si es coneix un nom pagà anterior a l’absorció del topònim per una religió, tracta de recuperar-lo, sempre serà més respectuós amb el territori. I per molta tecnologia que utilitzes, no oblides mai portar el plànol en paper, és el més fidel company d’una muntanyenca. Si aprens a llegir-lo tindràs un superpoder; veuràs el relleu en 3D només mirant un mapa. És una passada!
I no ho oblides mai, les muntanyenques som lluitadores, som capaces de fer grans coses, i alhora som capaces de parar i recuperar forces i d’abandonar el nostre repte, si és precís. Sempre reserva forces per la tornada; el cim és la meitat del camí. Ves ben equipada, amb barret, botes, aigua i protecció solar. Porta menjar de sobres i roba d’abric i pluja. No oblides el mapa i digues on vas i que penses fer a alguna persona coneguda. Totes tenim una mida i un ritme, un camí i un repte. Cadascuna te el seu Annapurna. Salut i muntanya.
“Eixa delicada línia roja”
Article escrit per al llibret de la Falla Carrer Major i Passeig de Gandia (any 2024)
Des de ben jove vaig considerar “la falla” com aquell lloc del barri on ens reuníem per sopar un grup de gent ben divers, de persones de tota edat i de diferents orígens i destins. Sempre he considerat aquesta senzilla descripció, la gran fortalesa de les falles. El poder de convocar un dia a la setmana a un grup de famílies i de persones diverses i fer-les conviure durant unes hores totes plegades, al voltant d’una taula; bebès, xiquetes, iaios, fadrins, joves i mares. Totes posant-se al dia de les seues coses i preocupant-se en menor o major grau, les unes de les altres. Evidentment l’ésser humà és molt més complex que això i no és tot tan senzill. I d’aquesta complexitat no se’n salva res; ni partits polítics, ni empreses, ni col·lectius…comentaris tòxics, persones difícils, mals moments, divorcis, confrontacions, bàndols…Tot això és part d’un mateix i evidentment, ho extrapolem al col·lectiu. Si nosaltres mateixa no ens aguantem a nosaltres mateixa! Si cadascuna de nosaltres som un cau de llops que no aconsegueix un equilibri mínimament constant! Així doncs el col·lectiu no pot ser un altra cosa, és al cap i a la fi, una extensió de nosaltres mateixos. I per tant, sovint, sense persones de pau, capaces de mediar, i a vegades fins i tot tenint aquestes persones en les nostres files, allò acaba sent, un conflicte o una carrera d’obstacles per tal d’evitar la guerra, com la vida mateixa. Però això cal assumir-ho com a part de la naturalesa humana i és aleshores quan és pot gestionar millor un col·lectiu, des de la humilitat, la paciència i l’autocrítica…cosa ben difícil. Els anys van passar aprenent de sociologia a base d’assemblees i efemèrides. Més endavant vaig optar per involucrar-me directament amb allò que podia preocupar poc al col·lectiu i que tenia una potència desmesurada a l’hora de comunicar allò que a mi personalment m’interessava comunicar. Com que jo a eixes altures ja estava més cremat que la pipa d’un indi, doncs volia fer extensible aquella cremor a la resta del mon. No se si ben be com un acte de psicologia inversa, com un acte de rebel·lia, com un exercici de vòmit i regeneració o com un crit enlairat contra res i contra tot. La qüestió és que de la falla-monument, poques es molestaven. Allà el que sempre ha funcionat és ajuntar-se, a bones o a mitges, abans que arribaren les males. I celebrar la vida, i posar-li xixa al dia-dia, que sovint és fa llarg. El cadafal, era si més l’excusa per fer un bon foc al mig del fred març. Els beatos com sempre, ho van contaminar amb processons i mentides, que amb ingeni i molta gràcia, les falleres i fallers vam saber enroscar, sense enfadar a ningú, en el grup de motius per seguir fent festa. Així que vaig poder fer-me l’amo i senyor del monument i cada any aconseguia, sense saber molt be com, i fins i tot arrupit per la resta de membres de la falla, repetir en el càrrec d’encarregat del monument. Sabia a certes que pel canal no oficial, el més oficial de tots els canals, la majoria celebraven que l’ignorant de Batiste (jo), es fes càrrec d’aquell marró. Però el més cert és que jo era qui els hi colava cada any una obra de crítica sublim contra tot allò que a mi, des d’una visió, a vegades científica, a vegades purament subjectiva, em molestava. Cert és que al principi ho feia de forma delicada, ara be, poc a poc, allò es va anar embrutant i he d’admetre que al final, tot plegat, se’m va anar de mare. Al meu favor diré que l’escenari de la vida, tant la pròpia com la col·lectiva, no ajudava en res; una separació matrimonial, una hipoteca impossible, una feina precària, el genocidi contra els palestins, els feixistes de Vox dient tot el dia mentides a la classe obrera, els assassinats de dones cada mes, el negacionistes del canvi climàtic, les religions cada vegada més presents…tot plegat era una bomba dins meu i a sobre, no deixava de xafar merdes per tot arreu. La ciutat feia olor a merda de gos, i també a pixum i això em posava molt nerviós. Tot estava replet de merdes; carrers, places, jardins…m’estava tornant paranoic i sovint parlava sol sobre aquesta pudor que m’embogia. També diré, en la meua defensa, que era aquest, un tema del qual duia més de vint anys recopilant informació. Havia corregut totes les capitals d’Espanya per tal de comprovar la meua teoria: “La línia roja”. I he de dir que objectivament, era certa. És per això que vaig decidir construir aquella falla. Perquè ja n’estava fart i també perquè ja havia acabat el meu estudi: “La delicada línia roja”. I així vaig titular la falla. El cadafal era una gran merda de gos, una merda gegant de vora 20 metres d’altura. Travessava el monument fecal una línia roja gegant i en diagonal, amb una frase també gegant “La veritable unitat d’Espanya”. Després de 20 anys de viatges tenia la certesa clara i contundent, i les dades per demostrar-ho, que la única cosa que unia a Espanya com a unitat política, era la merda de gos. Ni la llengua, ni les persones, ni la cultura, ni l’urbanisme, ni el menjar, ni les festes, ni les ganes…tot això era radicalment diferent gairebé a cada província. Només ens unia a totes una única cosa: la merda de gos. Hi havia una línia roja que era definitiva, la línia que partia la península en dos, i que passava inclinada des de Porto, per Valladolid, fins a Girona. D’allà cap a baix tot era olor desagradable, de Valladolid cap amunt, tot era espectacularment net i polit. Curiosament Barcelona quedava en l’Espanya de la pudor i Valladolid, quina cosa te el destí, ja era de l’Espanya plenament diversa, que podia clarament demanar la independència per ser radicalment diferent en tot, també en l’olor fecal. Vaig poder comprovar que totes les ciutats de més de 10.000 habitants que estaven per sota d’aquella línia roja, feien un terrible i molest olor a merda de gos. Els carrers de tota eixa Espanya estaven podrits de merda, els fanals oxidats i les papereres despenjades per la corrosió del pixum d’aquelles pobres gosses que de forma cíclica eixien a passejar tots els dies de la seua vida pel mateix circuit en bucle. Els parcs tenien terra, però la terra estava pudenta, fins i tot quan els pobres jardiners enlloc de plantar plantes i cuidar-les, es dedicaven a collir merdes, i deixaven el parc net, la terra del parc continuava amb aquell olor fètid del que no podia lliurar-se ningú. Així que vaig creure que la única raó que podien tenir els de Vox i els del PP per unificar Espanya, el pegament que podien gastar per aconseguir que no es trencara, era aquella pudenta i inexorable teoria de la línia roja i la merda de gos.
Al meu parer, aquella gran ironia podia contribuir a destruir la dreta espanyolista i forçar la III República. En la meua passió desenfrenada vaig veure clar que aquell monument faller podria aconseguir l’estat federal pel qual havia lluitat tota la meua vida. I sinó més be, seria senzillament el meu missatge personal, permès bé per deixadesa, borratxera, desinterès o be per vanitat, per la resta de falleres i fallers de la meua comissió. Un missatge de ràbia contra el sistema, el meu missatge personal contra el feixisme i contra aquella Espanya casposa, unida artificiosament, unida sense ganes i unida per decisió dels poderosos. I allà vaig anar, vam plantar la falla. La merda de gos de 20 metres d’altura, estava envoltada de tot això que he explicat; de les sigles de VOX, de la corona del rei, dels jutges masclistes contraris a la Llei del Si és Si, dels míssils fabricats a Burgos que maten ucranïans, russos, africans i palestins indistintament. Hi havia el creuer de Piolín i els dels Borja, i també estava Rita en pla Gotzila i estava l’exèrcit de pau amb fusells, pistoles, tancs, cascos, i viseres ultrasupermill 3.0, també estava una imatge de 9 metres de la constitució mig enmerdada, i hi havia cotxes de luxe perseguint bicicletes, i una estàtua de la llibertat ianqui. Estava Stalin amb el puny alçat, les sigles de diversos bancs i estava el conseller matabous amb una bandera d’Espanya, i clar una creu, una estrella jueva, una lluna musulmana i un pelat budista…quantes coses hi havia!. Quan Nahuel González, que era diputat i amic, em va trucar per demanar-me que no ho fes, era dia 16 de març per la vesprada i ens acabaven de donar el primer premi de secció especial, el premi d’ingeni i gràcia, el premi a la millor falla de Gandia, el de millor crítica local i el de ninot indultat. Això si que va ser una “acatombe” i no allò de l’any anterior de la falla del Prado! La gent indignada cridava tota a una, “tongo, tongo”. Les ràdios, les teles, l’endemà els diaris, tots demanaven responsabilitats i ningú entenia com havia pogut passar.
Ara bé, ja que ho dic tot, ho diré tot; una forma de victòria és copiar al guanyador i un aprèn a jugar també aquestes cartes, les del jurat. Aquell va ser el meu dia de glòria, l’últim dia com a faller, expulsat per sempre. A la taula de casa seguien aquelles dues frases escrites en la pissarra: “Cremar les naus. Morir matant”.
Forestal i de vareta
Pau tocava el trombó, perquè era l’instrument que tocaven els de Zoo, i com que li agradava tant aquella música, li va dir al seu pare que volia tocar aquell magnífic aparell del que eixia una música divertida i alhora molt atractiva per a ell.
Des de ben xicotet havia començat a tocar en la banda de música de Gandia i anava cada temporada de falles, d’una falla a un altra, tocant amb la seua comissió. Li meravellaven aquells monuments gegants que ocupaven els carrers per uns dies. Amb els anys va saber també que li fascinava el fet efímer d’aquelles grans escultures que romanien pocs dies a l’espai públic i de sobte, com en un moment de bogeria col·lectiva, tot es cremava i desapareixia. A l’endemà d’aquell aquelarre faller, la sensació era ben estranya, no quedava res d’unes estructures de fusta i cartró que ho havien ocupat tot només unes hores abans.
També des de que era xiquet a Pau l’havien atret els boscos. De fet es va fer gran i va estudiar una carrera que ningú no coneixia, l’enginyeria de forests. Forests vol dir boscos. De gran, amb molt d’esforç, es va poder dedicar professionalment al bosc i difonia i promovia projectes que promogueren el bon ús de la muntanya i és clar, dels boscos. Havia observat com a les persones ens apassiona la fusta, com hi ha fusters per tot arreu i com totes volem tindre a casa coses de fusta, fins i tot simulem el parquet de fusta per xafar-la…és una passió de l’ésser humà, com una connexió a la terra. Però com passava amb l’agricultura, tota la fusta que consumeix la gent ve de lluny, de boscos mal gestionats, de països que no paguen be a les treballadores, dictadures o falses democràcies que, ni tenen seguretat social, ni atur, ni drets laborals. Els nostres diners tampoc serveixen per tal de millorar tot això, només fan que enriquir a la classe corrupta i poderosa d’aquells països i evidentment també serveixen per contaminar més el planeta amb llargs viatges de vaixells. Així doncs Pau lluitava per aconseguir que el consum de les persones fos un consum de productes pròxims i també ho volia aconseguir amb la fusta. Només pensar amb com aprofitaven els boscos els països exportadors de fusta, se li rebolcava la panxa: tales incontrolades que acabaven amb milers d’hectàrees de bosc, sense supervisió, sense control, sense pautes de sostenibilitat possible.
Aquell plantejament ho aplicava a tot, des de la política fins a la gestió diària de la casa. I també a les falles. Va convèncer a una falla xicoteta però valenta, que plantaren al seu barri una falleta feta tota de fusta de proximitat. Feta amb fusta d’un bosc de la Safor. I van acceptar el repte. Pau va seleccionar d’una finca particular i abandonada, propietat d’un dels membres de la comissió, els pins blancs d’una pineda jove. Aquells pins tenien uns 50 anys i uns 20 cm de diàmetre, però per al tipus de feina de la qual es tractava, era suficient. La finca estava a la partida de la Falconera en el terme de Gandia. La qualitat de la fusta de pi blanc no és bona, però és suficient per a suportar aquestes estructures. I així va ser que va tallar un 20% dels arbres d’aquell bosc, de forma disseminada, de la forma que els forestals diuen “a policia”, que és seleccionant d’ací d’allà els arbres, buscant-los. D’aquesta forma, s’afecta mínimament el comportament social de la massa forestal, s’ajuda a créixer al bosc i s’enforteix la seua estructura. El dia que els va tallar, els va fer un bon homenatge tocant amb el trombó una muixeranga abans que sonés la motoserra. Després els va treure del bosc amb un matxo, el cavall d’un bon amic que heroicament es dedicava a l’agricultura ecològica en els Marenys de Rafalcaid. Ho va fer amb tracció animal per tal de fer el mínim mal a la terra i als altres arbres que restaven en peu. Una vegada tallats, els va deixar assecar durant dos anys apilats en la mateixa finca i després amb una lleugera i magnífica serradora portàtil allà mateix els va anar convertint en taulons de fusta rectangulars. Des del peu de la Falconera, amb la furgo de Pere, els van transportar fins a on es plantava la falla. I mà a mà, juntament amb les falleres de la
comissió, van anar unint els taulons entre si i van conformar una estructura de fusta preciosa, el que és diu una estructura de vareta. En aquest cas les varetes eren més amples i llargues que les tradicionals però el sentit de la falla era fer veure a la gent com era una falleta tradicional per dins, amb aquell estil tan fascinant anomenat “vareta”. Van quedar 21 metres d’altura i 12 metres d’amplada, tots fet amb fusta de pi blanc tallada, secada i taulonada a la Falconera. Era fusta Km 0. Una falla totalment ecològica, de proximitat i responsable. Això era l’objectiu a complir i és el que Pau va aconseguir. Volia demostrar que es podien fer falles responsables amb l’entorn i generadores d’economia rural. Els diners d’aquella falla van servir per pagar a les treballadores forestals i la seua feina d’enginyer. Va ser la demostració que una petita indústria de la fusta podia recolzar el mon dels monuments fallers i podia servir per donar suport a la ruralitat i alhora a economies verdes i de proximitat. El dia que van cremar aquella falla excepcional, Pau va treure el trombó i va a tornar a tocar la muixeranga, mentre el foc, lliure de petrolis i químics, anava cremant sense fums negres, amb un taronja intens, aquells taulons que havia tallat al peu de la Falconera. Era el seu agraïment i alhora el seu acomiadament a aquells arbres que havien servit per demostrar que un altra economia podia ser possible, que altres falles, podien ser possibles.
The Pogues
…van sonar els Pogues (yeah, yeah, yeah) a la megafonia de l’estadi de futbol. Era la senyal acordada. Miraven aquell partit entre el Madrid i el València prop de 80.000 persones . Segons el pamflet que havien repartit a l’entrada del partit aquells “xiquillos”, el 80% d’aquells 80.000 observadors, cobraven menys de 1.400 euros/mes i el 50% d’aquells 80.000 observadors no arribaven a 1.200 euros/mes, un 30% no arribaven a 1.000 euros/mes. En el terreny de joc els 22 jugadors, i els 22 que estaven a la baqueta, sumaven una mitjana de 500.000 euros/mes i per persona. Aproximadament cadascú d’ells cobraven 7 milions d’euros a l’any i entre tots els que estaven allí, sobre l’herba de l’estadi, un total de 44 persones, ajuntaven 308 milions d’euros en un sol any. Van sonar els Pogues i la massa de persones que hi havia en aquell estadi amb els ulls plorosos, odiosos, excitats, bojos…van arrancar les gàbies que impedien l’accés a l’estadi. Els que estaven prop dels accessos van tancar les portes. Ràpidament aquella tromba de gent va reduir als cossos armats que protegien a aquells rics. Però els policies no van poder fer res contra més de 60.000 persones. Els altres 20.000 fins completar l’aforament, es van amagar on van poder sense dir ni “mu”, es consideraven més pròxims als jugadors que no a aquella tromba desesperada d’incívics. Els “incívics” van capturar i segrestar als jugadors i al personal tècnic. Les xarxes ja feien fum i exigien un ingrés per a cadascú dels que presenciaven aquell partit que provingués de la nòmina anual d’aquells jugadors. Els DNI’s els tenia el club, estava en totes les entrades venudes. A partir d’allí era fàcil fer l’ingrés demanat. Els 20.000 covards amagats que no van dir ni mu, també van cobrar el rescat. Era un mal menor, sempre hi ha profitosos. Els dos clubs van pagar. En total van eixir a 3.850 euros per cap de bonus track, però més que això, l’acte era de justícia. El més bonic és que aquell dia va canviar la història del futbol. Tot retransmès en directe. 44 jugadors no poden acovardir a 80.000 persones. El diumenge següent els jugadors no volien eixir a jugar, la por i la vergonya els rossegava per dins, havien xuclat la vaca de fer diners…
El Joan i la Marina
La veu de les plantes
Per Xavi Ródenas
Crec que a Joan Pellicer li agradaria el concepte de la “veu de les plantes”, perquè ell es va dedicar en gran mesura a escoltar-les mitjançant les persones grans, les persones dels pobles, els escrits antics, els oficis vells i les costums heretades. Com aquell magnífic Dersu Uzala de la pel·lícula de Kurosawa, ens deia “les escolteu?, escolteu com parlen?” i ens feia de traductor. Ens traduïa un idioma perfecte, el de les plantes, un idioma sense insults ni menyspreus, a un idioma sovint estúpid, el nostre. I a vegades ho feia enfadat de com les tractàvem, a les plantes. Va recollir centenars de reflexions i coneixements fets pels habitants dels pobles de Diània i en especial de la Marina Alta. Per a ell, la Marina era el cor, el lloc on encara s’oloraven les flaires de la tan estimada “Odissea”, repleta de laberints de muntanyes, amb raconades excepcionals i pobles ancorats a les penyes i amb una gent que encara s’estimava la seua terra i la seua llengua.
En la Marina, ens explicava Joan apassionadament, la gent encara escoltava les plantes, encara entenia, a estones, el seu llenguatge. I mentre ens narrava el que havia vist en la seua última excursió entre diapositives d’argelagues, lligaboscos, aladerns, marfulls, timonets i flors de fleix, ens parlava de Klimt i de la Ilíada. Mentre a la pantalla de la classe hi havia projectada un conjunt de rajoletes sobre les quals es dibuixava la Verge Maria, ens parlava de les plantes abortives i de com des dels escrits més antics, s’explicava el seu ús i com era comú emprar-les. Plantes de dones, que en secret a veus, repartien les dones remeieres, presents a tots els pobles. Explicava com, fins i tot, només les plantes, podien treure alguna cosa bona i tendra d’aquells homes privilegiats que vivien en aquell marc de masculinitat violenta i irracional. La diapo d’aquell llaurador en mobilette portant un gosset rateret entre les cames i tres precioses cales blanques al darrere, per dur-li a la seua companya. I com si anaren unides, ens explicava els usos de les plantes i la veu antiga dels seus noms populars, de les dites que les acompanyaven, dels orígens grecs, llatins i àrabs dels vocables que ara nosaltres empraven amb facilitat, sense records i sovint sense respecte. La etonobotànica perfectament entesa. I tot estava embolicat de Diània. D’aquest laberint de muntanyes que és el cor del País Valencià, on batega el seu origen, on va resistir la seua llengua estimada. Ell va triar la Marina per gaudir de la soledat del que trobava salvatge i autèntic, jo sempre he pensat que era el seu etern romanç “la Marina i el Joan”.
El seu treball curat i diari, amb precarietat i molta lluita, el va anar publicant en diferents llibrets que per sort tenim al nostre abast. Són llibres que recullen tot això que us he explicat. Són una barreja de ciència, poesia, respecte, muntanyisme, referències, art, botànica, antropologia, història…són llibres on tot cobra el sentit original de la universitat, el sentit més humanista, el de la saviesa des de la barreja i no des de la separació de disciplines.
Ací teniu un recull d’algunes de les plantes rebrotadores que ell tan estimava, les que venen a salvar-nos després d’un incendi, a recobrir el sol ràpidament per evitar que se’n vaja amb les pluges. Les que faran que en poc temps el nostre pesar per veure aquella terra cremada, s’alleugere i tornem a veure el verd que tot ho cura.
Joan Pellicer
Joan Pellicer i Bataller va nàixer a primeries de l’estiu de 1947 a l’antic i mariner llogaret de Sotaia de la Safor (Bellreguard). Llicenciat en medicina, li agradava caminar, llegir i somiar i, va passar anys trescant les muntanyes i visitants els pobles a la recerca de la recuperació del nostre valuós llegat fitoterapèutic i etnobotànic.
Aquest text es va publicar al web i als materials del projecte “Estratègia territorial i de governança de les Valls de la Marina”
https://www.macma.org/turisme/passejos-etnobotanics