Entrada destacada

“Exia delicada línia roja”

Article escrit per al llibret de la Falla Carrer Major i Passeig de Gandia (any 2024)

Des de ben jove vaig considerar “la falla” com aquell lloc del barri on ens reuníem per sopar un grup de gent ben divers, de persones de tota edat i de diferents orígens i destins. Sempre he considerat aquesta senzilla descripció, la gran fortalesa de les falles. El poder de convocar un dia a la setmana a un grup de famílies i de persones diverses i fer-les conviure durant unes hores totes plegades, al voltant d’una taula; bebès, xiquetes, iaios, fadrins, joves i mares. Totes posant-se al dia de les seues coses i preocupant-se en menor o major grau, les unes de les altres. Evidentment l’ésser humà és molt més complex que això i no és tot tan senzill. I d’aquesta complexitat no se’n salva res; ni partits polítics, ni empreses, ni col·lectius…comentaris tòxics, persones difícils, mals moments, divorcis, confrontacions, bàndols…Tot això és part d’un mateix i evidentment, ho extrapolem al col·lectiu. Si nosaltres mateixa no ens aguantem a nosaltres mateixa! Si cadascuna de nosaltres som un cau de llops que no aconsegueix un equilibri mínimament constant! Així doncs el col·lectiu no pot ser un altra cosa, és al cap i a la fi, una extensió de nosaltres mateixos. I per tant, sovint, sense persones de pau, capaces de mediar, i a vegades fins i tot tenint aquestes persones en les nostres files, allò acaba sent, un conflicte o una carrera d’obstacles per tal d’evitar la guerra, com la vida mateixa. Però això cal assumir-ho com a part de la naturalesa humana i és aleshores quan és pot gestionar millor un col·lectiu, des de la humilitat, la paciència i l’autocrítica…cosa ben difícil. Els anys van passar aprenent de sociologia a base d’assemblees i efemèrides. Més endavant vaig optar per involucrar-me directament amb allò que podia preocupar poc al col·lectiu i que tenia una potència desmesurada a l’hora de comunicar allò que a mi personalment m’interessava comunicar. Com que jo a eixes altures ja estava més cremat que la pipa d’un indi, doncs volia fer extensible aquella cremor a la resta del mon. No se si ben be com un acte de psicologia inversa, com un acte de rebel·lia, com un exercici de vòmit i regeneració o com un crit enlairat contra res i contra tot. La qüestió és que de la falla-monument, poques es molestaven. Allà el que sempre ha funcionat és ajuntar-se, a bones o a mitges, abans que arribaren les males. I celebrar la vida, i posar-li xixa al dia-dia, que sovint és fa llarg. El cadafal, era si més l’excusa per fer un bon foc al mig del fred març. Els beatos com sempre, ho van contaminar amb processons i mentides, que amb ingeni i molta gràcia, les falleres i fallers vam saber enroscar, sense enfadar a ningú, en el grup de motius per seguir fent festa. Així que vaig poder fer-me l’amo i senyor del monument i cada any aconseguia, sense saber molt be com, i fins i tot arrupit per la resta de membres de la falla, repetir en el càrrec d’encarregat del monument. Sabia a certes que pel canal no oficial, el més oficial de tots els canals, la majoria celebraven que l’ignorant de Batiste  (jo), es fes càrrec d’aquell marró. Però el més cert és que jo era qui els hi colava cada any una obra de crítica sublim contra tot allò que a mi, des d’una visió, a vegades científica, a vegades purament subjectiva, em molestava. Cert és que al principi ho feia de forma delicada, ara be, poc a poc, allò es va anar embrutant i he d’admetre que al final, tot plegat, se’m va anar de mare. Al meu favor diré que l’escenari de la vida, tant la pròpia com la col·lectiva, no ajudava en res; una separació matrimonial, una hipoteca impossible, una feina precària, el genocidi contra els palestins, els feixistes de Vox dient tot el dia mentides a la classe obrera, els assassinats de dones cada mes, el negacionistes del canvi climàtic, les religions cada vegada més presents…tot plegat era una bomba dins meu i a sobre, no deixava de xafar merdes per tot arreu. La ciutat feia olor a merda de gos, i també a pixum i això em posava molt nerviós. Tot estava replet de merdes; carrers, places, jardins…m’estava tornant paranoic i sovint parlava sol sobre aquesta pudor que m’embogia. També diré, en la meua defensa, que era aquest, un tema del qual duia més de vint anys recopilant informació. Havia corregut totes les capitals d’Espanya per tal de comprovar la meua teoria: “La línia roja”. I he de dir que objectivament, era certa. És per això que vaig decidir construir aquella falla. Perquè ja n’estava fart i també perquè ja havia acabat el meu estudi: “La delicada línia roja”. I així vaig titular la falla. El cadafal era una gran merda de gos, una merda gegant de vora 20 metres d’altura. Travessava el monument fecal una línia roja gegant i en diagonal, amb una frase també gegant “La veritable unitat d’Espanya”. Després de 20 anys de viatges tenia la certesa clara i contundent, i les dades per demostrar-ho, que la única cosa que unia a Espanya com a unitat política, era la merda de gos. Ni la llengua, ni les persones, ni la cultura, ni l’urbanisme, ni el menjar, ni les festes, ni les ganes…tot això era radicalment diferent gairebé a cada província. Només ens unia a totes una única cosa: la merda de gos. Hi havia una línia roja que era definitiva, la línia que partia la península en dos, i que passava inclinada des de Porto, per Valladolid, fins a Girona. D’allà cap a baix tot era olor desagradable, de Valladolid cap amunt, tot era espectacularment net i polit. Curiosament Barcelona quedava en l’Espanya de la pudor i Valladolid, quina cosa te el destí, ja era de l’Espanya plenament diversa, que podia clarament demanar la independència per ser radicalment diferent en tot, també en l’olor fecal.  Vaig poder comprovar que totes les ciutats de més de 10.000 habitants que estaven per sota d’aquella línia roja, feien un terrible i molest olor a merda de gos. Els carrers de tota eixa Espanya estaven podrits de merda, els fanals oxidats i les papereres despenjades per la corrosió del pixum d’aquelles pobres gosses que de forma cíclica eixien a passejar tots els dies de la seua vida pel mateix circuit en bucle. Els parcs tenien terra, però la terra estava pudenta, fins i tot quan els pobres jardiners enlloc de plantar plantes i cuidar-les, es dedicaven a collir merdes, i deixaven el parc net, la terra del parc continuava amb aquell olor fètid del que no podia lliurar-se ningú. Així que vaig creure que la única raó que podien tenir els de Vox i els del PP per unificar Espanya, el pegament que podien gastar per aconseguir que no es trencara, era aquella pudenta i inexorable teoria de la línia roja i la merda de gos.

Al meu parer, aquella gran ironia podia contribuir a destruir la dreta espanyolista i forçar la III República. En la meua passió desenfrenada vaig veure clar que aquell monument faller podria aconseguir l’estat federal pel qual havia lluitat tota la meua vida. I sinó més be, seria senzillament el meu missatge personal, permès bé per deixadesa, borratxera, desinterès o be per vanitat, per la resta de falleres i fallers de la meua comissió. Un missatge de ràbia contra el sistema, el meu missatge personal contra el feixisme i contra aquella Espanya casposa, unida artificiosament, unida sense ganes i unida per decisió dels poderosos. I allà vaig anar, vam plantar la falla. La merda de gos de 20 metres d’altura, estava envoltada de tot això que he explicat; de les sigles de VOX, de la corona del rei, dels jutges masclistes contraris a la Llei del Si és Si, dels míssils fabricats a Burgos que maten ucranïans, russos, africans i palestins indistintament. Hi havia el creuer de Piolín i els dels Borja, i també estava Rita en pla Gotzila i estava l’exèrcit de pau amb fusells, pistoles, tancs, cascos, i viseres ultrasupermill 3.0, també estava una imatge de 9 metres de la constitució mig enmerdada, i hi havia cotxes de luxe perseguint bicicletes, i una estàtua de la llibertat ianqui. Estava Stalin amb el puny alçat, les sigles de diversos bancs i estava el conseller matabous amb una bandera d’Espanya, i clar una creu, una estrella jueva, una lluna musulmana i un pelat budista…quantes coses hi havia!. Quan Nahuel González, que era diputat i amic, em va trucar per demanar-me que no ho fes, era dia 16 de març per la vesprada i ens acabaven de donar el primer premi de secció especial, el premi d’ingeni i gràcia, el premi a la millor falla de Gandia, el de millor crítica local i el de ninot indultat. Això si que va ser una “acatombe” i no allò de l’any anterior de la falla del Prado! La gent indignada cridava tota a una, “tongo, tongo”. Les ràdios, les teles, l’endemà els diaris, tots demanaven responsabilitats i ningú entenia com havia pogut passar.

Ara bé, ja que ho dic tot, ho diré tot; una forma de victòria és copiar al guanyador i un aprèn a jugar també aquestes cartes, les del jurat. Aquell va ser el meu dia de glòria, l’últim dia com a faller, expulsat per sempre. A la taula de casa seguien aquelles dues frases escrites en la pissarra: “Cremar les naus. Morir matant”.

Entrada destacada

Forestal i de vareta


Pau tocava el trombó, perquè era l’instrument que tocaven els de Zoo, i com que li agradava tant aquella música, li va dir al seu pare que volia tocar aquell magnífic aparell del que eixia una música divertida i alhora molt atractiva per a ell.
Des de ben xicotet havia començat a tocar en la banda de música de Gandia i anava cada temporada de falles, d’una falla a un altra, tocant amb la seua comissió. Li meravellaven aquells monuments gegants que ocupaven els carrers per uns dies. Amb els anys va saber també que li fascinava el fet efímer d’aquelles grans escultures que romanien pocs dies a l’espai públic i de sobte, com en un moment de bogeria col·lectiva, tot es cremava i desapareixia. A l’endemà d’aquell aquelarre faller, la sensació era ben estranya, no quedava res d’unes estructures de fusta i cartró que ho havien ocupat tot només unes hores abans.
També des de que era xiquet a Pau l’havien atret els boscos. De fet es va fer gran i va estudiar una carrera que ningú no coneixia, l’enginyeria de forests. Forests vol dir boscos. De gran, amb molt d’esforç, es va poder dedicar professionalment al bosc i difonia i promovia projectes que promogueren el bon ús de la muntanya i és clar, dels boscos. Havia observat com a les persones ens apassiona la fusta, com hi ha fusters per tot arreu i com totes volem tindre a casa coses de fusta, fins i tot simulem el parquet de fusta per xafar-la…és una passió de l’ésser humà, com una connexió a la terra. Però com passava amb l’agricultura, tota la fusta que consumeix la gent ve de lluny, de boscos mal gestionats, de països que no paguen be a les treballadores, dictadures o falses democràcies que, ni tenen seguretat social, ni atur, ni drets laborals. Els nostres diners tampoc serveixen per tal de millorar tot això, només fan que enriquir a la classe corrupta i poderosa d’aquells països i evidentment també serveixen per contaminar més el planeta amb llargs viatges de vaixells. Així doncs Pau lluitava per aconseguir que el consum de les persones fos un consum de productes pròxims i també ho volia aconseguir amb la fusta. Només pensar amb com aprofitaven els boscos els països exportadors de fusta, se li rebolcava la panxa: tales incontrolades que acabaven amb milers d’hectàrees de bosc, sense supervisió, sense control, sense pautes de sostenibilitat possible.
Aquell plantejament ho aplicava a tot, des de la política fins a la gestió diària de la casa. I també a les falles. Va convèncer a una falla xicoteta però valenta, que plantaren al seu barri una falleta feta tota de fusta de proximitat. Feta amb fusta d’un bosc de la Safor. I van acceptar el repte. Pau va seleccionar d’una finca particular i abandonada, propietat d’un dels membres de la comissió, els pins blancs d’una pineda jove. Aquells pins tenien uns 50 anys i uns 20 cm de diàmetre, però per al tipus de feina de la qual es tractava, era suficient. La finca estava a la partida de la Falconera en el terme de Gandia. La qualitat de la fusta de pi blanc no és bona, però és suficient per a suportar aquestes estructures. I així va ser que va tallar un 20% dels arbres d’aquell bosc, de forma disseminada, de la forma que els forestals diuen “a policia”, que és seleccionant d’ací d’allà els arbres, buscant-los. D’aquesta forma, s’afecta mínimament el comportament social de la massa forestal, s’ajuda a créixer al bosc i s’enforteix la seua estructura. El dia que els va tallar, els va fer un bon homenatge tocant amb el trombó una muixeranga abans que sonés la motoserra. Després els va treure del bosc amb un matxo, el cavall d’un bon amic que heroicament es dedicava a l’agricultura ecològica en els Marenys de Rafalcaid. Ho va fer amb tracció animal per tal de fer el mínim mal a la terra i als altres arbres que restaven en peu. Una vegada tallats, els va deixar assecar durant dos anys apilats en la mateixa finca i després amb una lleugera i magnífica serradora portàtil allà mateix els va anar convertint en taulons de fusta rectangulars. Des del peu de la Falconera, amb la furgo de Pere, els van transportar fins a on es plantava la falla. I mà a mà, juntament amb les falleres de la
comissió, van anar unint els taulons entre si i van conformar una estructura de fusta preciosa, el que és diu una estructura de vareta. En aquest cas les varetes eren més amples i llargues que les tradicionals però el sentit de la falla era fer veure a la gent com era una falleta tradicional per dins, amb aquell estil tan fascinant anomenat “vareta”. Van quedar 21 metres d’altura i 12 metres d’amplada, tots fet amb fusta de pi blanc tallada, secada i taulonada a la Falconera. Era fusta Km 0. Una falla totalment ecològica, de proximitat i responsable. Això era l’objectiu a complir i és el que Pau va aconseguir. Volia demostrar que es podien fer falles responsables amb l’entorn i generadores d’economia rural. Els diners d’aquella falla van servir per pagar a les treballadores forestals i la seua feina d’enginyer. Va ser la demostració que una petita indústria de la fusta podia recolzar el mon dels monuments fallers i podia servir per donar suport a la ruralitat i alhora a economies verdes i de proximitat. El dia que van cremar aquella falla excepcional, Pau va treure el trombó i va a tornar a tocar la muixeranga, mentre el foc, lliure de petrolis i químics, anava cremant sense fums negres, amb un taronja intens, aquells taulons que havia tallat al peu de la Falconera. Era el seu agraïment i alhora el seu acomiadament a aquells arbres que havien servit per demostrar que un altra economia podia ser possible, que altres falles, podien ser possibles.

Entrada destacada

The Pogues

…van sonar els Pogues (yeah, yeah, yeah) a la megafonia de l’estadi de futbol. Era la senyal acordada. Miraven aquell partit entre el Madrid i el València prop de 80.000 persones . Segons el pamflet que havien repartit a l’entrada del partit aquells “xiquillos”, el 80% d’aquells 80.000 observadors, cobraven menys de 1.400 euros/mes i el 50% d’aquells 80.000 observadors no arribaven a 1.200 euros/mes, un 30% no arribaven a 1.000 euros/mes. En el terreny de joc els 22 jugadors, i els 22 que estaven a la baqueta, sumaven una mitjana de 500.000 euros/mes i per persona. Aproximadament cadascú d’ells cobraven 7 milions d’euros a l’any i entre tots els que estaven allí, sobre l’herba de l’estadi, un total de 44 persones, ajuntaven 308 milions d’euros en un sol any. Van sonar els Pogues i la massa de persones que hi havia en aquell estadi amb els ulls plorosos, odiosos, excitats, bojos…van arrancar les gàbies que impedien l’accés a l’estadi. Els que estaven prop dels accessos van tancar les portes. Ràpidament aquella tromba de gent va reduir als cossos armats que protegien a aquells rics. Però els policies no van poder fer res contra més de 60.000 persones. Els altres 20.000 fins completar l’aforament, es van amagar on van poder sense dir ni “mu”, es consideraven més pròxims als jugadors que no a aquella tromba desesperada d’incívics. Els “incívics” van capturar i segrestar als jugadors i al personal tècnic. Les xarxes ja feien fum i exigien un ingrés per a cadascú dels que presenciaven aquell partit que provingués de la nòmina anual d’aquells jugadors. Els DNI’s els tenia el club, estava en totes les entrades venudes. A partir d’allí era fàcil fer l’ingrés demanat. Els 20.000 covards amagats que no van dir ni mu, també van cobrar el rescat. Era un mal menor, sempre hi ha profitosos. Els dos clubs van pagar. En total van eixir a 3.850 euros per cap de bonus track, però més que això, l’acte era de justícia. El més bonic és que aquell dia va canviar la història del futbol. Tot retransmès en directe. 44 jugadors no poden acovardir a 80.000 persones. El diumenge següent els jugadors no volien eixir a jugar, la por i la vergonya els rossegava per dins, havien xuclat la vaca de fer diners…

Entrada destacada

El Joan i la Marina

La veu de les plantes
Per Xavi Ródenas

Crec que a Joan Pellicer li agradaria el concepte de la “veu de les plantes”, perquè ell es va dedicar  en gran mesura a escoltar-les mitjançant les persones grans, les persones dels pobles, els escrits antics, els oficis vells i les costums heretades. Com aquell magnífic Dersu Uzala de la pel·lícula de Kurosawa, ens deia “les escolteu?, escolteu com parlen?” i ens feia de traductor. Ens traduïa un idioma perfecte, el de les plantes, un idioma sense insults ni menyspreus, a un idioma sovint estúpid, el nostre. I a vegades ho feia enfadat de com les tractàvem, a les plantes. Va recollir centenars de reflexions i coneixements fets pels habitants dels pobles de Diània i en especial de la Marina Alta. Per a ell, la Marina era el cor, el lloc on encara s’oloraven les flaires de la tan estimada “Odissea”, repleta de laberints de muntanyes, amb raconades excepcionals i pobles ancorats a les penyes i amb una gent que encara s’estimava la seua terra i la seua llengua.

En la Marina, ens explicava Joan apassionadament, la gent encara escoltava les plantes, encara entenia, a estones, el seu llenguatge. I mentre ens narrava el que havia vist en la seua última excursió entre diapositives d’argelagues, lligaboscos, aladerns, marfulls, timonets i flors de fleix, ens parlava de Klimt i de la Ilíada. Mentre a la pantalla de la classe hi havia projectada un conjunt de rajoletes sobre les quals es dibuixava la Verge Maria, ens parlava de les plantes abortives i de com des dels escrits més antics, s’explicava el seu ús i com era comú emprar-les. Plantes de dones, que en secret a veus, repartien les dones remeieres, presents a tots els pobles. Explicava com, fins i tot, només les plantes, podien treure alguna cosa bona i tendra d’aquells homes privilegiats que vivien en aquell marc de masculinitat violenta i irracional. La diapo d’aquell llaurador en mobilette portant un gosset rateret entre les cames i tres precioses cales blanques al darrere, per dur-li a la seua companya. I com si anaren unides, ens explicava els usos de les plantes i la veu antiga dels seus noms populars, de les dites que les acompanyaven, dels orígens grecs, llatins i àrabs dels vocables que ara nosaltres empraven amb facilitat, sense records i sovint sense respecte. La etonobotànica perfectament entesa. I tot estava embolicat de Diània. D’aquest laberint de muntanyes que és el cor del País Valencià, on batega el seu origen, on va resistir la seua llengua estimada. Ell va triar la Marina per gaudir de la soledat del que trobava salvatge i autèntic, jo sempre he pensat que era el seu etern romanç “la Marina i el Joan”.

El seu treball curat i diari, amb precarietat i molta lluita, el va anar publicant en diferents llibrets que per sort tenim al nostre abast. Són llibres que recullen tot això que us he explicat. Són una barreja de ciència, poesia, respecte, muntanyisme, referències, art, botànica, antropologia, història…són llibres on tot cobra el sentit original de la universitat, el sentit més humanista, el de la saviesa des de la barreja i no des de la separació de disciplines.

Ací teniu un recull d’algunes de les plantes rebrotadores que ell tan estimava, les que venen a salvar-nos després d’un incendi, a recobrir el sol ràpidament per evitar que se’n vaja amb les pluges. Les que faran que en poc temps el nostre pesar per veure aquella terra cremada, s’alleugere i tornem a veure el verd que tot ho cura.


Joan Pellicer

Joan Pellicer i Bataller va nàixer a primeries de l’estiu de 1947 a l’antic i mariner llogaret de Sotaia de la Safor (Bellreguard). Llicenciat en medicina, li agradava caminar, llegir i somiar i, va passar anys trescant les muntanyes i visitants els pobles a la recerca de la recuperació del nostre valuós llegat fitoterapèutic i etnobotànic.

Aquest text es va publicar al web i als materials del projecte “Estratègia territorial i de governança de les Valls de la Marina”

https://www.macma.org/turisme/passejos-etnobotanics

Revista Pantera 💜💚

Quan vaig descobrir Pantera, gràcies a la Vanesa Freixa que va provocar la connexió amb Cris, la seua editora i mil coses més, em vaig emocionar de què al País Valencià s’hi estigués cuinant aquell projecte tan bonic. Una revista farcida d’il·lustracions precioses de diverses autores i de lletres respectuoses amb la natura i la salut però sobretot amb les xiquetes i xiquets. Com se’ns havia passat! Doncs aquella connexió ha anat generant coses boniques i una d’elles és la meua col·laboració en el número 12 dedicat a les Muntanyes. Si no la coneixeu, feu-se amb ella perquè cada número és una obreta d’art i recolzeu la creació de cultura i fem país i fem ruralitat i fem tantes coses més. Gràcies Cris per la confiança prestada! Aquí la podeu comprar o regalar a qui estimeu! :

https://www.savannabooks.org/categoria-producto/revista-pantera/?fbclid=IwAR037nOlURNAV27hoRZGK8pdJY22JJ0K5xAxfUMsl52CjNjcPJus-HRZCSY