Voldria traslladar a la lectora unes reflexions al respecte de la mobilització d’una part important dels llauradors i de les ramaderes aquests últims dies. I ho faig des de la ruralitat, com aliat professional i com aliat polític d’ella.

1- La majoria de reclamacions rurals d’aquests dies representen únicament a la patronal: grans fortunes i empreses agroalimentàries (cadenes de supermercats), exportadores, fons d’inversió, gran propietaris de terra…I no a la classe camperola (llauradors i pastores).

2- El principal problema estructural és la exportació i tret d’excepcions, cap reclamació sindical, ni tan sols cap pancarta, crit, comentari o exigència política, al respecte. Vivim i patim un model agrícola fonamentat en la benzina i en la explotació esclavista de milers d’emigrants, molts sense papers o amb contractes laborals lamentables. L’exportació, és el negoci de la patronal, no l’agricultura.

3-L’únic camí que és veritable solució és el consum intern: el consum de proximitat. El que hauria d’haver sigut la principal reclamació, no ha sigut protagonista de res. Silenci absolut. Les mobilitzacions històriques, podrien haver aconseguit un acord marc estatal, per tal que totes les estructures de l’estat i de les autonomies (escoles, hospitals, residències ,paradors turístics…) s’abastiren únicament amb productes de proximitat. La patronal no vol ni parlar d’això.

4- La burocràcia és enorme però és resultat de la trampa continuada d’una gran part de la pagesia, de la malversació de fons europeus, principalment per part de la patronal. Pot i deu minvar però cal parlar clar, autocrítica i humilitat. La patronal no vol filtres ni controls. Diguem-ho clar.

5- L’obsessió pels països pobres i contra ells, perquè no hi ha controls de qualitat ni un mercat laboral just, ha sigut la tònica de les mobilitzacions. Tampoc hi ha aquest mercat just a Espanya i per això podem vendre als països rics del món; perquè la nostra benzina subvencionada es gairebé gratuïta (més barata que l’aigua embotellada) i els nostres salaris agraris són infinitament més baixos que els europeus o que les fortunes asiàtiques i de l’orient. Per això els nostres productes poden competir allí i desplaçar als productes locals propis d’aquells països (que els pregunten a les franceses si estan contentes amb l’agricultura espanyola). Ja ningú en el camp recorda q els nostres avis eren els qui avui ells anomenen ara Sud-àfrica. És la vella i miserable estratègia de les patronals, fer que els pobres es barallen pel trosset més minúscul del pastís.

6- Les mesures ambientalistes són producte directe principalment de la nefasta gestió agrícola del segle XX i XXI on s’han contaminat els nostres aqüífers, s’han eliminat els nostres boscos de ribera, s’han sobreexplotat els recursos hídrics canviant de secà a regadiu i s’han transformat els nostres ramats de pota petita a pota gran. Entre altres moltes errades. Tots hem de solucionar això i també la ruralitat. Fora romanticismes, les condicions del passat no han sigut mai millors per a la ruralitat, això no treu que hem de millorar i canviar moltes coses de la mateixa.

7- No he llegit ni escoltat cap denúncia de la situació esclavista que pateix gran part de la base social del sector agrari; mà d’obra emigrant que treballen sense contracte o donats d’alta un dia quan treballen 7 dies. Clar que d’això la patronal es desconeixedora.

8- Oblidar-se del consum propi i centrar tota la força en la exportació ens fa dèbils com a poble. L’exterior és un mercat especulatiu que no governa el pagès a qui ofeguen amb el preu per tal d’augmentar el marge de benefici entre aquest preu i el preu de venda a Alemanya (p.ex). Aquest marge el governa i el guanya l’exportadora (la patronal).

9- Les marques blanques són un delicte contra el pagès i contra les empreses petites i familiars rurals, ofeguen encara més el preu del seu producte i fan desaparèixer la seua identitat. Durant aquests dies, cap cartell, cap missatge, cap reclamació per regular-ho o eliminar-les. Hem perdut una oportunitat de luxe.

10- Una part important dels qui es manifesten no participen de xarxes de venda local, ni s’organitzen per abastir a la seua pròpia comarca on produeixen. No es compren ni tan sols entre elles, els productes que fan. Hi ha excepcions que haurien d’haver servit de model, en aquests dies de vaga, per tal d’arribar a acords clars i contundents en la línia d’aquests exemples.

11- La gent recolza majoritàriament les mobilitzacions però compren massivament en Mercadona, productes de l’exterior.

12- L’esquerra política va perduda sense model agrari. Els sindicats majoritaris defensen a les patronals i no als llauradors ni a les pastores i la dreta com es natural, defensa a la patronal que per això són accionistes del partit.

13- Ségolène tenia raó. L’agricultura ecològica bona la fa el Bancal de Cento, en els Marenys de Rafalcaid. La que exporta la patronal, majoritàriament és un producte agropecuari fet químicament per tal d’unflar al màxim el preu i enganyar a l’europeu que té un nivell de consciència ambiental que no hi ha ací.

14- Mentre els nostres excel·lents poltres de transhumància del Pallars se’n vagen a Qtar, ja pot queixar-se la pastora tot el que vullga, perquè ella no governa el seu producte.

15- Hi ha molt més aspectes que debatre i a tenir en compte.

16- Una oportunitat única i molt bona perduda per tal d’arribar a un bon acord estratègic i estructural amb accions concretes, milions damunt la taula i calendari. Una pena. Els polítics perduts, estaven disposades a cedir i acallar el moviment. Resultat: guanya la patronal de llarg.

PD: Si tenim s’ha pogut encaixar com a cap d’estat un rei que és il·legal, antidemocràtic i anticonstitucional (articles 1, 9, 10, 14, 15, 16…),  deuríem de ser capaces de fer una reforma agrària que atrape al màxim, el consum propi, a un preu elevat i just per a les llauradores i pastors de l’estat respectant la ma d’obra contractada, a la natura i als pobles. Visca la terra!

Quan vaig descobrir Pantera, gràcies a la Vanesa Freixa que va provocar la connexió amb Cris, la seua editora i mil coses més, em vaig emocionar de què al País Valencià s’hi estigués cuinant aquell projecte tan bonic. Una revista farcida d’il·lustracions precioses de diverses autores i de lletres respectuoses amb la natura i la salut però sobretot amb les xiquetes i xiquets. Com se’ns havia passat! Doncs aquella connexió ha anat generant coses boniques i una d’elles és la meua col·laboració en el número 12 dedicat a les Muntanyes. Si no la coneixeu, feu-se amb ella perquè cada número és una obreta d’art i recolzeu la creació de cultura i fem país i fem ruralitat i fem tantes coses més. Gràcies Cris per la confiança prestada! Aquí la podeu comprar o regalar a qui estimeu! :

Article escrit per al llibret de la Falla Carrer Major i Passeig de Gandia (any 2024)

Des de ben jove vaig considerar “la falla” com aquell lloc del barri on ens reuníem per sopar un grup de gent ben divers, de persones de tota edat i de diferents orígens i destins. Sempre he considerat aquesta senzilla descripció, la gran fortalesa de les falles. El poder de convocar un dia a la setmana a un grup de famílies i de persones diverses i fer-les conviure durant unes hores totes plegades, al voltant d’una taula; bebès, xiquetes, iaios, fadrins, joves i mares. Totes posant-se al dia de les seues coses i preocupant-se en menor o major grau, les unes de les altres. Evidentment l’ésser humà és molt més complex que això i no és tot tan senzill. I d’aquesta complexitat no se’n salva res; ni partits polítics, ni empreses, ni col·lectius…comentaris tòxics, persones difícils, mals moments, divorcis, confrontacions, bàndols…Tot això és part d’un mateix i evidentment, ho extrapolem al col·lectiu. Si nosaltres mateixa no ens aguantem a nosaltres mateixa! Si cadascuna de nosaltres som un cau de llops que no aconsegueix un equilibri mínimament constant! Així doncs el col·lectiu no pot ser un altra cosa, és al cap i a la fi, una extensió de nosaltres mateixos. I per tant, sovint, sense persones de pau, capaces de mediar, i a vegades fins i tot tenint aquestes persones en les nostres files, allò acaba sent, un conflicte o una carrera d’obstacles per tal d’evitar la guerra, com la vida mateixa. Però això cal assumir-ho com a part de la naturalesa humana i és aleshores quan és pot gestionar millor un col·lectiu, des de la humilitat, la paciència i l’autocrítica…cosa ben difícil. Els anys van passar aprenent de sociologia a base d’assemblees i efemèrides. Més endavant vaig optar per involucrar-me directament amb allò que podia preocupar poc al col·lectiu i que tenia una potència desmesurada a l’hora de comunicar allò que a mi personalment m’interessava comunicar. Com que jo a eixes altures ja estava més cremat que la pipa d’un indi, doncs volia fer extensible aquella cremor a la resta del mon. No se si ben be com un acte de psicologia inversa, com un acte de rebel·lia, com un exercici de vòmit i regeneració o com un crit enlairat contra res i contra tot. La qüestió és que de la falla-monument, poques es molestaven. Allà el que sempre ha funcionat és ajuntar-se, a bones o a mitges, abans que arribaren les males. I celebrar la vida, i posar-li xixa al dia-dia, que sovint és fa llarg. El cadafal, era si més l’excusa per fer un bon foc al mig del fred març. Els beatos com sempre, ho van contaminar amb processons i mentides, que amb ingeni i molta gràcia, les falleres i fallers vam saber enroscar, sense enfadar a ningú, en el grup de motius per seguir fent festa. Així que vaig poder fer-me l’amo i senyor del monument i cada any aconseguia, sense saber molt be com, i fins i tot arrupit per la resta de membres de la falla, repetir en el càrrec d’encarregat del monument. Sabia a certes que pel canal no oficial, el més oficial de tots els canals, la majoria celebraven que l’ignorant de Batiste  (jo), es fes càrrec d’aquell marró. Però el més cert és que jo era qui els hi colava cada any una obra de crítica sublim contra tot allò que a mi, des d’una visió, a vegades científica, a vegades purament subjectiva, em molestava. Cert és que al principi ho feia de forma delicada, ara be, poc a poc, allò es va anar embrutant i he d’admetre que al final, tot plegat, se’m va anar de mare. Al meu favor diré que l’escenari de la vida, tant la pròpia com la col·lectiva, no ajudava en res; una separació matrimonial, una hipoteca impossible, una feina precària, el genocidi contra els palestins, els feixistes de Vox dient tot el dia mentides a la classe obrera, els assassinats de dones cada mes, el negacionistes del canvi climàtic, les religions cada vegada més presents…tot plegat era una bomba dins meu i a sobre, no deixava de xafar merdes per tot arreu. La ciutat feia olor a merda de gos, i també a pixum i això em posava molt nerviós. Tot estava replet de merdes; carrers, places, jardins…m’estava tornant paranoic i sovint parlava sol sobre aquesta pudor que m’embogia. També diré, en la meua defensa, que era aquest, un tema del qual duia més de vint anys recopilant informació. Havia corregut totes les capitals d’Espanya per tal de comprovar la meua teoria: “La línia roja”. I he de dir que objectivament, era certa. És per això que vaig decidir construir aquella falla. Perquè ja n’estava fart i també perquè ja havia acabat el meu estudi: “La delicada línia roja”. I així vaig titular la falla. El cadafal era una gran merda de gos, una merda gegant de vora 20 metres d’altura. Travessava el monument fecal una línia roja gegant i en diagonal, amb una frase també gegant “La veritable unitat d’Espanya”. Després de 20 anys de viatges tenia la certesa clara i contundent, i les dades per demostrar-ho, que la única cosa que unia a Espanya com a unitat política, era la merda de gos. Ni la llengua, ni les persones, ni la cultura, ni l’urbanisme, ni el menjar, ni les festes, ni les ganes…tot això era radicalment diferent gairebé a cada província. Només ens unia a totes una única cosa: la merda de gos. Hi havia una línia roja que era definitiva, la línia que partia la península en dos, i que passava inclinada des de Porto, per Valladolid, fins a Girona. D’allà cap a baix tot era olor desagradable, de Valladolid cap amunt, tot era espectacularment net i polit. Curiosament Barcelona quedava en l’Espanya de la pudor i Valladolid, quina cosa te el destí, ja era de l’Espanya plenament diversa, que podia clarament demanar la independència per ser radicalment diferent en tot, també en l’olor fecal.  Vaig poder comprovar que totes les ciutats de més de 10.000 habitants que estaven per sota d’aquella línia roja, feien un terrible i molest olor a merda de gos. Els carrers de tota eixa Espanya estaven podrits de merda, els fanals oxidats i les papereres despenjades per la corrosió del pixum d’aquelles pobres gosses que de forma cíclica eixien a passejar tots els dies de la seua vida pel mateix circuit en bucle. Els parcs tenien terra, però la terra estava pudenta, fins i tot quan els pobres jardiners enlloc de plantar plantes i cuidar-les, es dedicaven a collir merdes, i deixaven el parc net, la terra del parc continuava amb aquell olor fètid del que no podia lliurar-se ningú. Així que vaig creure que la única raó que podien tenir els de Vox i els del PP per unificar Espanya, el pegament que podien gastar per aconseguir que no es trencara, era aquella pudenta i inexorable teoria de la línia roja i la merda de gos.

Al meu parer, aquella gran ironia podia contribuir a destruir la dreta espanyolista i forçar la III República. En la meua passió desenfrenada vaig veure clar que aquell monument faller podria aconseguir l’estat federal pel qual havia lluitat tota la meua vida. I sinó més be, seria senzillament el meu missatge personal, permès bé per deixadesa, borratxera, desinterès o be per vanitat, per la resta de falleres i fallers de la meua comissió. Un missatge de ràbia contra el sistema, el meu missatge personal contra el feixisme i contra aquella Espanya casposa, unida artificiosament, unida sense ganes i unida per decisió dels poderosos. I allà vaig anar, vam plantar la falla. La merda de gos de 20 metres d’altura, estava envoltada de tot això que he explicat; de les sigles de VOX, de la corona del rei, dels jutges masclistes contraris a la Llei del Si és Si, dels míssils fabricats a Burgos que maten ucranïans, russos, africans i palestins indistintament. Hi havia el creuer de Piolín i els dels Borja, i també estava Rita en pla Gotzila i estava l’exèrcit de pau amb fusells, pistoles, tancs, cascos, i viseres ultrasupermill 3.0, també estava una imatge de 9 metres de la constitució mig enmerdada, i hi havia cotxes de luxe perseguint bicicletes, i una estàtua de la llibertat ianqui. Estava Stalin amb el puny alçat, les sigles de diversos bancs i estava el conseller matabous amb una bandera d’Espanya, i clar una creu, una estrella jueva, una lluna musulmana i un pelat budista…quantes coses hi havia!. Quan Nahuel González, que era diputat i amic, em va trucar per demanar-me que no ho fes, era dia 16 de març per la vesprada i ens acabaven de donar el primer premi de secció especial, el premi d’ingeni i gràcia, el premi a la millor falla de Gandia, el de millor crítica local i el de ninot indultat. Això si que va ser una “acatombe” i no allò de l’any anterior de la falla del Prado! La gent indignada cridava tota a una, “tongo, tongo”. Les ràdios, les teles, l’endemà els diaris, tots demanaven responsabilitats i ningú entenia com havia pogut passar.

Ara bé, ja que ho dic tot, ho diré tot; una forma de victòria és copiar al guanyador i un aprèn a jugar també aquestes cartes, les del jurat. Aquell va ser el meu dia de glòria, l’últim dia com a faller, expulsat per sempre. A la taula de casa seguien aquelles dues frases escrites en la pissarra: “Cremar les naus. Morir matant”.

Pau tocava el trombó, perquè era l’instrument que tocaven els de Zoo, i com que li agradava tant aquella música, li va dir al seu pare que volia tocar aquell magnífic aparell del que eixia una música divertida i alhora molt atractiva per a ell.
Des de ben xicotet havia començat a tocar en la banda de música de Gandia i anava cada temporada de falles, d’una falla a un altra, tocant amb la seua comissió. Li meravellaven aquells monuments gegants que ocupaven els carrers per uns dies. Amb els anys va saber també que li fascinava el fet efímer d’aquelles grans escultures que romanien pocs dies a l’espai públic i de sobte, com en un moment de bogeria col·lectiva, tot es cremava i desapareixia. A l’endemà d’aquell aquelarre faller, la sensació era ben estranya, no quedava res d’unes estructures de fusta i cartró que ho havien ocupat tot només unes hores abans.
També des de que era xiquet a Pau l’havien atret els boscos. De fet es va fer gran i va estudiar una carrera que ningú no coneixia, l’enginyeria de forests. Forests vol dir boscos. De gran, amb molt d’esforç, es va poder dedicar professionalment al bosc i difonia i promovia projectes que promogueren el bon ús de la muntanya i és clar, dels boscos. Havia observat com a les persones ens apassiona la fusta, com hi ha fusters per tot arreu i com totes volem tindre a casa coses de fusta, fins i tot simulem el parquet de fusta per xafar-la…és una passió de l’ésser humà, com una connexió a la terra. Però com passava amb l’agricultura, tota la fusta que consumeix la gent ve de lluny, de boscos mal gestionats, de països que no paguen be a les treballadores, dictadures o falses democràcies que, ni tenen seguretat social, ni atur, ni drets laborals. Els nostres diners tampoc serveixen per tal de millorar tot això, només fan que enriquir a la classe corrupta i poderosa d’aquells països i evidentment també serveixen per contaminar més el planeta amb llargs viatges de vaixells. Així doncs Pau lluitava per aconseguir que el consum de les persones fos un consum de productes pròxims i també ho volia aconseguir amb la fusta. Només pensar amb com aprofitaven els boscos els països exportadors de fusta, se li rebolcava la panxa: tales incontrolades que acabaven amb milers d’hectàrees de bosc, sense supervisió, sense control, sense pautes de sostenibilitat possible.
Aquell plantejament ho aplicava a tot, des de la política fins a la gestió diària de la casa. I també a les falles. Va convèncer a una falla xicoteta però valenta, que plantaren al seu barri una falleta feta tota de fusta de proximitat. Feta amb fusta d’un bosc de la Safor. I van acceptar el repte. Pau va seleccionar d’una finca particular i abandonada, propietat d’un dels membres de la comissió, els pins blancs d’una pineda jove. Aquells pins tenien uns 50 anys i uns 20 cm de diàmetre, però per al tipus de feina de la qual es tractava, era suficient. La finca estava a la partida de la Falconera en el terme de Gandia. La qualitat de la fusta de pi blanc no és bona, però és suficient per a suportar aquestes estructures. I així va ser que va tallar un 20% dels arbres d’aquell bosc, de forma disseminada, de la forma que els forestals diuen “a policia”, que és seleccionant d’ací d’allà els arbres, buscant-los. D’aquesta forma, s’afecta mínimament el comportament social de la massa forestal, s’ajuda a créixer al bosc i s’enforteix la seua estructura. El dia que els va tallar, els va fer un bon homenatge tocant amb el trombó una muixeranga abans que sonés la motoserra. Després els va treure del bosc amb un matxo, el cavall d’un bon amic que heroicament es dedicava a l’agricultura ecològica en els Marenys de Rafalcaid. Ho va fer amb tracció animal per tal de fer el mínim mal a la terra i als altres arbres que restaven en peu. Una vegada tallats, els va deixar assecar durant dos anys apilats en la mateixa finca i després amb una lleugera i magnífica serradora portàtil allà mateix els va anar convertint en taulons de fusta rectangulars. Des del peu de la Falconera, amb la furgo de Pere, els van transportar fins a on es plantava la falla. I mà a mà, juntament amb les falleres de la
comissió, van anar unint els taulons entre si i van conformar una estructura de fusta preciosa, el que és diu una estructura de vareta. En aquest cas les varetes eren més amples i llargues que les tradicionals però el sentit de la falla era fer veure a la gent com era una falleta tradicional per dins, amb aquell estil tan fascinant anomenat “vareta”. Van quedar 21 metres d’altura i 12 metres d’amplada, tots fet amb fusta de pi blanc tallada, secada i taulonada a la Falconera. Era fusta Km 0. Una falla totalment ecològica, de proximitat i responsable. Això era l’objectiu a complir i és el que Pau va aconseguir. Volia demostrar que es podien fer falles responsables amb l’entorn i generadores d’economia rural. Els diners d’aquella falla van servir per pagar a les treballadores forestals i la seua feina d’enginyer. Va ser la demostració que una petita indústria de la fusta podia recolzar el mon dels monuments fallers i podia servir per donar suport a la ruralitat i alhora a economies verdes i de proximitat. El dia que van cremar aquella falla excepcional, Pau va treure el trombó i va a tornar a tocar la muixeranga, mentre el foc, lliure de petrolis i químics, anava cremant sense fums negres, amb un taronja intens, aquells taulons que havia tallat al peu de la Falconera. Era el seu agraïment i alhora el seu acomiadament a aquells arbres que havien servit per demostrar que un altra economia podia ser possible, que altres falles, podien ser possibles.