Bona nit a totes!
Moltes gràcies! Em fa molta il·lusió rebre aquest premi! Cada any falleres amigues em demanen que escriga alguna cosa per al llibret i cada any acabe escrivint tres o quatre textos amb la intenció de seguir col·laborant amb el mon faller, d’aportar autocrítica, d’aportar estima i crec que també amb la intenció de seguir cuidant aquell xiquet i jove que durant molts anys va ser part d’aquest meravellós univers. També ho faig com a escut, perquè les falles són també un escut per protegir-nos del mal que fa sovint la vida. Però no ha de servir només per protegir-nos, seria veritablement covard, ha de servir per generar canvis; en els pensaments, en les persones que formen la festa, i també en la societat que la envolta. La ironia, la sàtira, l’alegria i la rissa, sobretot d’un mateix, són la forma més revolucionària de vèncer l’odi. Perquè quan ens riguem de nosaltres, alhora el que odia, es veu caricaturitzat, i pot ser, qüestionat. Com es pot viure en un mon tan injust sinó és amb la rissa? Us posaré un exemple que ve al pel, Espanya té prop de 300 empreses que produeixen algun element bèl·lic. I d’aquestes fàbriques avui i els anys passats, han eixint i continuen eixint, una bona part de les armes amb les que els ucranians estan matant els russos, però també d’aquestes fàbriques espanyoles, estan eixint una part de les armes que utilitzen els russos per matar als ucranians…això és lamentablement irònic, i fa pena, i fa ràbia i a mi, desgraciadament, em genera violència. Però el retorn no pot ser això, i per això a mi la vida, com a Gila, sovint em porta a fer ironia, i a preguntar-li a l’enemic si pot parar la guerra una estona. Així que un any després de tantes morts, no puc més que aprofitar per a fer un clam pel final de la guerra, d’esta i de totes les guerres.
Doncs això, moltes gràcies per premiar el meu escrit, una barreja de records; Colisio era un faller de la Falla del Prado i jo tindria 8 o 9 anys quan l’escoltava cantar “A las Barricadas” cada nit de divendres al casal faller. Gairebé no el vaig conèixer, però aquesta cançó vull pensar que parlava una mica per ell. També és certa l’anècdota dels ous durs però no se ben be la quantitat d’ous que es va menjar d’una tirada. La resta de l’article, clar, són pensaments creuats, records de casal faller i possibles converses que no van existir però que poden servir d’escut i també perquè no, per escoltar propostes i coses noves, i qui sap generar algun petit canvi a la ment d’algú i també a la meua ment.
Agraït a la meua família, Murta, Àssua i Carmen que em fan costat sempre i als meus pares que em van portar al casal moltíssims divendres de la meua infantessa a jugar entre els caixons de melons i creïlles, d’aquell Prado antic.
Agraït a la Falla Vila Nova que fa anys que conta amb mi per al seu magnífic llibret, especialment a Fermí Romaguera que sempre em fa l’ullet.
Agraït també a la Federació de Falles i a l’Ajuntament de Benirredrà per organitzar aquest meravellós concurs que dona peu a que puguem reflexionar al voltant de les falles des de totes les seues arestes i afrontar així millor el present i el futur.
Abraçada cordial, molta falla per a totes i molta salut!
Xv

Article per al llibret de la Falla de Vila Nova 2023.

Aquest article va guanyar el 1er premi “Articles de Llibrets Falles 2023” atorgat per la Federació de Falles de Gandia amb el suport de l’Ajuntament de Benirredrà.

Colisio estava assegut mirant la falla, com orgullós del treball fet. Ell rondava els 90 i jo els 20. D’extrem a extrem. Cada divendres venia al sopar que fèiem al casal. Ell em tenia estima, m’explicava que era perquè jo sempre li deia a tothom que només volia aprendre. Que volia aprendre de tot. A mi ell em queia be, millor que be, molt be, perquè era un broll de coneixement, i també perquè cada sopar de falla, ningú s’atrevia a començar l’entrepà sense que abans Colisio cantara “A las barricades!”. Això clar, a mi m’arribava a l’ànima. Tots el respectaven, jo veia que alguns ho feien com una mostra de respecte cap aquells que lluitaren i fins i tot moriren per la democràcia perduda. Però la majoria s’ho prenien com una diversió d’un home vell i un tant boig. I sempre hi havia el constructor de torn que cridava “Arriba España!” i sempre també, algú responia “A quin hora arriba?” I així anaven passant els divendres en un pur ambient assembleari com mai més vaig trobar en cap altre moviment social. Allí es votava tot, el color de les flors d’aquest any, el projecte de monument faller, els canvis de càrrecs, els pagaments mensuals…fins i tot les xiquetes i xiquets votaven les coses que els afectaven a elles. Jo que estava aprenent aquells temps de Vacunin i els anarquistes catalans i andalusos, doncs senzillament flipava amb aquella forma de funcionar. En un ambient que era més aviat tot el contrari, per tot el que comportava el paper que la dona jugava, lluny del feminisme, i també per tot el rol religiós que allò tenia, com dic, no deixava de ser un moviment assembleari de primer ordre. Però més enllà d’això, el meu present escrit no vol versar sobre tot allò del que ja he parlat, que efectivament també 😉. Volia versar sobre la xerrada que vaig tenir aquella nit, sota el cadafal faller, amb el tio Colisio, com popularment encara li dèiem tots al casal. Va començar per explicar un record d’un dia de fa anys, s’havia picat amb un amic a una singular competició. Es tractava de menjar ous durs d’una tirada. Van bullir 30 ous i van començar la partida envoltats de tots els que pel bar rondaven, que intrigats van apostar quatre duros. I ell contava orgullós que se’n va menjar 10. “La mare que et va parir! 10 ous durs un darrere de l’altre!” vaig cridar. Ell es va riure i em va dir; “Què! D’això també aprens?” i vam riure juntes una bona estona. Va tornar a mirar la falla i em va preguntar com preocupat; “I tu que opines de la megafactoria eixa que en diuen? La de les piles per als cotxes” Jo vaig agafar carrereta per tal de mirar de justificar encara no se que, quan ell va començar amb el seu discurs: “Doncs estimada Carmen, t’explicaré el que jo opine: Mai confies en res gran, és el meu consell de vell. No apostes res mai al més gran i menys a res gegant. Al contrari que aquells d’allà (assenyalant als de les cassalles de la barra), que són menudets i que tot ho volen gran; el cotxe, les carreteres, la falla, les festes, les berbenes, els mòbils, els rellotges fins i tot
el càmping eixe de la marjal. Tot ho volen gran. La Ford, eixe és un dels grans temes del que ningú en parla. Cada any, “xocorroc!” (això ho va dir fotent-li amb la seua manassa un tropellot a la taula). Eixos malparits, s’assenten cada any amb el president de la Generalitat i amenacen en anar-se’n, en tancar la fàbrica. I amb això els malparits estan amenaçant en tirar a milers de persones al carrer. Tenen la paella pel mànec. I cada any el president, siga del partit que siga, xocorroc! Els amolla els diners. Suborn fet, suborn cobrat. I qui té valor de parar això, ningú! Ni els anarquistes que llegeixes tu tindrien valor de parar aquest monstre gegant. I la megafactoria de piles, és el mateix. Suborn pintat de verd. Les energies que consumim, igual, ningú les planta cara. Els bancs tampoc, no hi ha valor. Carmen, jo crec que la única opció, la única forma de ser justos, és creure i apostar per tot allò més petit, fes-me cas. Una centraleta d’energia elèctrica local, combinada amb una petita granja de plaques, i algunes calderes de biomassa forestal…això és la independència i la revolució. Diuen que no hi ha suficient, mentida! Hi ha de sobres, si es fa be. Això és la revolta. Ahí fas mal al sistema. Hem d’aprendre del bosc, de les muntanyes. La ecologia forestal porta milions d’anys funcionant, i que ens diu? Biodiversitat. Moltes coses diferents, de mil formes i colors, de moltes edats i dimensions, totes combinades. Això és la fortalesa. Ahí estan les solucions, perquè entre tantes formes diferents, sempre hi ha una que encerta. És com aquesta falla, no paga la pena ser 1000 fallers, si som 60 i cadascú s’implica i aporta alguna cosa diferent, som invencibles. Farem de tot, i ben fet. Cadascuna amb el seu càrrec, amb el seu paper, el seu estil. Això és el que odia el sistema. Petites fàbriques de producció, a nivell de consum comarcal i prou, petites productores de coses, d’aliments, de serveis, en tots els llocs, cooperatives de diners, res de bancs, petites caixes d’estalvi. Economies petites que fan un ecosistema fortíssim a les crisi, a les pandèmies, als poderosos…” Va callar i jo estava muda, perquè allò era una lliçó de saviesa, d’un home gran, d’un arbre gran, d’un arbre vellot que encara al final del seu camí, generava vida mitjançant aquest discurs imparable ple de seny i d’esperança. Res de queixa inútil. Colisio va mirar de nou el cadafal de la falla, em va mirar i es va riure. Seguit va tancar els ulls. Ja no els va tornar a obrir mai més. Sempre em vaig sentir afortunada d’acompanyar-lo aquell dia, feliç d’aquella última xerrada i d’aquella última mirada. Va ser una mort perfecta, mirant la seua falla i compartint una imaginada revolució, una revolta veritablement útil i forta. Trobe que va ser la mort més bonica que podia tindre. Només hagués faltat cremar-lo junt amb la falla, el dia 19. Crec que li hagués agradat. Cremar-lo envoltat de ninots, sota el cadafal. Això hagués sigut el millor remat. “Xè quin remat més ben parit!”, hagués cridat el tio Colisio al veure-ho.

Article Llibret Falla Carrer Major i Passeig 2023

“Eres un gossarro malfaener i pelut”, aquest era un dels cartells que posava a la porta del taller de l’artista faller que ens feia la falleta d’enguany. Hi havia un altre “tu no saps que es treballar” i un tercer “dejanos tranquilos, ahí te mueras con tu bicicleta”. Va mirar i efectivament al costat de la porta descansava una bicicleta vella restaurada. Era molt bonica. En el cap d’Esther aquelles frases van interrompre un estat d’impaciència i alhora d’emoció, generats pel moment de conèixer de primera mà la falla que plantarien enguany al seu carrer. Però les frases no eren agradables ni convidaven a entrar. Així que només va eixir Ximo, l’artista, seguit d’un “Bon dia” Esther no es va poder aguantar i li va preguntar que feien aquelles frases a la porta. Ximo li va explicar que eren frases que alguns li havien escrit al facebook o allí mateix a la porta del taller. Li va dir que també hi havia d’agradables, però que havia decidit posar les que no ho eren perquè li semblaven representatives de l’eterna guerra civil i destructiva entre la raó, la ciència i l’amor, i la intolerància, el feudalisme i la barbàrie. Acte seguit, es van traslladar al taller i allí el cap i també el cor d’Esther van fer un tomb. L’alegria i l’admiració van aparèixer alhora. Era un esclat de colors, de formes, de cares…moltes eren divertides, altres tristes, moltes eren pensades per fer riure i d’altres sota el riure amagaven un missatge de pena o de crítica enginyosa cap a la societat, cap als poderosos o cap a la pròpia essència humana. La cara d’ella ho deia tot i Ximo estava pagat només de mirar-la. De la boca d’Esther encara va eixir un “Meravellós. Eres un artista”. Al acabar la frase, ella va recordar un dels cartells de la porta d’entrada, i li va canviar de nou el gest. Com podien aquelles males bèsties dir que aquell home era un malfaener? Ell va captar el canvi de cara d’ella, i es va imaginar alguna cosa. Va disparar a l’aire i va encertar. Li va dir que no pensara més en els cartells, que eixos odis emanaven de la ignorància i de la intolerància, perquè ell no tenia horari, anava i venia, i treballava sense fitxar a la porta. No tenia caps que li manaren res i sobretot treballava per a qui ell volia, perquè gràcies al seu treball, més ben dit, al treball ben fet, podia elegir els seus clients. Això molestava molt a alguns que no entenien la vida d’altra forma que sota el parany de la productivitat, de l’ordre i de la obligació. Ell, Ximo, era complidor. Li va dir que tot allò que li permetia el fet de ser un treballador autònom, tenia l’altra cara, una cara fosca que havies d’estar disposada a pagar. Era com pagar la teua llibertat. I així li va explicar que havia d’acceptar que els clients li pagaren una gran part dels jornals a feina acabada inclòs sovint a dies i mesos d’acabar-la, havia d’assumir totes les despeses per tal que els números quadraren, autofinançar-se i arriscar els seus estalvis. Era ell qui es feia la comptabilitat trimestral i qui tractava amb els clients, proposava els projectes, els executava i qui els muntava en el carrer. Però li deien gossarro i vividor. La segona cosa especificava, li agradava. Esther veia els ninots que estaven a mitges, encara per acabar, altres que estaven encara en blanc, una estructura monumental de vareta, coses penjades per anar fent forat on començar altra escena, altre cadafal…era un lloc on podria passar hores. Quin lloc més especial, ple de vides i ple de vida. Doncs tota eixa cara fosca, va seguir explicant Ximo, feia com li passava a tanta altra gent, que els números eixiren per pagar despeses i viure justet. Explicava que el seu iaio li havia dit, quan ell tindria 8 anys, que treballant no es feia ric ningú. Com? Home! No podia ser així no? Pensava ell. “Només robant o heretant” especificava el iaio. I la vida li havia demostrat que bona raó tenia el seu iaio. Ximo, mentre rematava de cop i volta una fulla de figuera que havia vist un tant fosca, li explicava a Esther el seu parer al respecte i li deia que sota el nom de “comerç” allò que era un engany, es blanquejava. És clar que qui comprava, havia d’afegir al preu de venda, una mica de diners, per tal de guanyar-se la vida, però quina era eixa mica? Quan la venda passava a considerar-se engany? Comprar taronja 1 euro 12 kg i vendre-la a 2 euros el kg? Si la cosa era grossa, ja es destapava el pastís i s’assumia el nom “especulació”. Comprar a 1.000 i vendre per 90.000. Això era altra escala. Després d’un
petit silenci, va explicar que hi hagué un alcalde de Gandia, molt simpàtic, que ho va dir ben clar “la única forma de guanyar diners és ser intermediari”. Un bon jornal en una multinacional, un d’eixos per poder fer-se ric, deia Ximo, un d’eixos jornals de 4.000 euros, si o si també el generava un negocio especulatiu, segur, comprar a l’Àfrica i vendre a Europa…Esther va veure clar que els ninots li donaven la raó. Era un espai ple de complicitat. Allí era fàcil viure acompanyat d’històries. El bomber, l’alpinista, el dentista, la cosidora, la família turista o els xiquets plorant o menjant llepolies…totes les figures eren un mon que parlava i que escoltava. I mentre Esther mirava als ulls verds d’una Marelyn Monroe perfecta, Ximo li va dir que ell no volia jugar en eixa lliga, la de la especulació. Ell, havia cremat centenars de ninots i desenes de falles i que quan les cremaven veia cremar la ignorància, la burla, el masclisme, el patriarcat, la enveja, als poderosos, les injustícies i als reis. Va dir que havia cremat totes les religions, una per una, a cadascuna, en un moment o en altre, li havia dedicat alguna escena ben gran i sempre, feliç, el dia de la cremà, les havia vist cremar amb el somriure de qui sap que està cremant l’odi i l’egoisme en un acte gairebé satànic de justícia animal. Aquella nit de foc, ell era el més feliç de tots. Eixe dia es venjava dels qui mentien deliberadament, dels ignorants i vanitosos que explicaven, cassalla en mà, que s’havien fet rics treballant. I entre les flames sempre venia algun sabut a dir-li “Ximo cagon l’ou, a tot li diuen treballar”. Ximo li explicava a Esther que aleshores ell reia, amb una rissa maníaca, forta, una rissa que atemoria a l’interlocutor, que espantava a qualsevol, i es reia entre les flames. Més enllà del fum se sentia el seu riure cridaner, i era una rissa de triomf, de victòria. Era una rissa alliberadora. Va quedar tot en silenci de nou. Caminaren una estona fins trobar una figura meravellosa, dolça i agradable. Ximo i Esther la miraven quasi tocant-la. La cara gegant d’una ninot llauradora que tenia un mig somriure havia deixat a Esther bocabadada. Aquella llauradora representava tantes coses, i el seu somriure…no era somriure, era un gest que amagava una tristesa absoluta. En aquell moment Ximo li va dir: “Amiga, ja està tot el peix venut”. Esther el va mirar als ulls i amb un altre somriure, ben diferent, li va dir: “Però demà comença una nova partida. Cavallers va de bó”.