Arxiu d'etiquetes: CEIC Alfons el Vell

Niemeyer *

Deixa un comentari

Eren les 5 de la matinada i seguien anant a contracorrent. Ella estava boja per aquell xicot de la Ribera que s’havia apuntat a la seua falla perquè veritablement estava colat per ella. Ho va fer perquè un bon amic li la va presentar en una berbena mentre escoltaven una versió de los Ramones…i ella li va dir “m’has alterat posant-te al meu costat, jo que vivia tan feliç a aquest teulat…” això encara va fer més bonic el record d’aquell dia. Acabaven de cremar la falla i després de tantes emocions, no podien més que seguir vetllant entre besos i arraps, estaven enamorats fins al coll. Era inevitable. No veien ningú al seu voltant, només es veien els dos. Van anar de cotxe en cotxe, com si foren un únic cos pegat, la mateixa pell. Ella li va dir que volia veure la nau espacial de Niemeyer, una que van veure l’altre dia junts a un setmanal del diari. Ell va dir que vinga, i van provar d’obrir el cotxe sobre el que estaven sacsant-se, i es va obrir. Estaven les claus posades. Es van mirar amb cara de Telma i Louise, i van arrancar, entre camions de bombers i carrers amb gent de tornada a casa. A la llunyania pel retrovisor, un home amb casc i mallot amb culot de color fofi cridava i amb les mans en l’aire…ja era tard, en pocs segons, estaven agafant la circumval·lació de Gandia camí cap a Astúries…Portaven quatre dies de traques, balls, falles, bandes de música i moltes carícies, bessos i intercanvis de fluids. Així que no estaven encara en la carretera de Madrid quan van parar a dormir. Ja era quasi de vesprada quan un home amb barba de 100 dies o pot ser de 1000 dies, els va picar el vidre del cotxe i els va dir: “…les paraules són, en la meua humil opinió la nostra més inesgotable font de màgia. Capaces d’infringir mal com de remeiar-lo. Prepareu-se perquè arriba un gran tsunami”, li van fer una reverència i van seguir el viatge abans però ella va dir que aquell home era igualet que Albus Dumbledor. A l’autovia els cotxes que els avançaven els feien tots el ok amb el dit. Pensaven que la gent de camí a Madrid era simpàtica, una conclusió poc fonamentada o gairebé sense fonamentació, però no trobaven altra. Ell, mirant la carretera, va veure com una ombra s’elevava sobre el cotxe i li va venir una imatge al cap, la d’aquell home amb culot fofi i les mans alçades…li va dir a ella que mirés per sobre el finestral del cotxe i efectivament portaven dos bicicletes a la vaca del vehicle, i una d’elles mal lligada, anava empinant-se amb el vent de la velocitat com si fos un cavall salvatge! Van riure una bona estona, recordant la cançó dels Stones de “wild horses” que van cantar al menys tres vegades seguides abans de parar a lligar be les bicicletes. Van seguir en busca de la nau i la gent seguia fent l’ok amb el dit. Era clar que la gent camí a Madrid era molt simpàtica. Però va ser quan van parar a un restaurant de carretera quan al veure que tots miraven, ell, es va fixar que ella portava els monyos de fallera…això era l’origen de la simpatia de la carretera de Madrid. Entre risses i carícies van observar que en aquell bar de carretera estava aquell actor famós que tant els agradava. Era Jack i menjava un plat amb salmó. Ella li va dir a ell: “mira li agrada anar contracorrent com a nosaltres, per això menja salmó”. I quan el van saludar amablement, els va dir: “heu vist a un home de barbes llargues?”. Quan es van girar, totes les persones del restaurant, homes, dones, xiquetes i treballadores, tenien les barbes llargues fins als genolls. Desprès d’acomiadar-se, ell li va dir a ella: “estem com el Jack en el Niu, atrapats i sense eixida”, però ella li va respondre: “El coronel es un genio pero vio demasiadas coses y vamos a ejecutarlo en aguas peligrosas, un cocinero, un surfista y un negro que van a matar al primero y el capitán huracán remontando el río…” I ella li va dir que eixe era Brando i no
Jack. La discussió va seguir en el cotxe i de Vietnam vam passar a parlar de Corea i sense saber-ho estaven defensant el cadafal de la falla de Corea sobre el del Mercat…però sense superar evidentment el cadafal de la Vila Nova…Així van arribar a la platja de Xixon, volien veure eixir el sol. Mentre concentraven la vista amb força, de sobte va aparèixer Ovidi vestit de guàrdia civil, rient-se a l’estil dels alcoians, igual que fan Hugo Mas i Pep Nebot i els va dir: “Com diu el meu gos, amaneix que no és poc” i el sol els va eixir pel costat dret i no pel mar…la orientació de la península no va fallar aquell dia. Després Ovidi va dir: “Fito tiene sida, toma anfetaminas y no hace otra cosa que quedarse borracho por ahí. Dicen que lo vieron no hace mucho tiempo recolectando jeringas en el parque japonès.” I va marxar per sempre més. Ell va dir: que gran que és Ovidi, xe!
Finalment van arribar a la nau espacial de Niemeyer que era com una falla futurista i fustariana. Allí van flipar moltíssim i van decidir fer l’amor en un dels banys per tal d’emportar-se el millor record possible d’aquell espai tant extraordinari. Les sidres amargues els van endolcir la vesprada i van caure que havien de tornar el cotxe al seu propietari. Així que van tornar cap a Gandia. Com ara era tot de baixada trigarien molt menys temps. Així que van enfilar l’autovia cap al sud i ella va decidir acabar de desfer els monyos que la nau espacial havia ja embolicat. Després de molta música, pelis, records, política i propostes de futur, van arribar a la carretera del Saler, on el cotxe va dir prou. No sabien ben be perquè però allí es va parar. Era un bon lloc entre la devesa i el llac de l’Albufera, un dia de primavera. Van buscar en el cercador del telèfon mòbil “ciclista de Gandia amb malles fofis” i els va eixir un telèfon i un mail. Li van enviar la ubicació d’on estava el cotxe que no tenia res de mal, només semblava que estava cansat i volia parar ja. Així que baixaren les bicicletes de la vaca i ella li va dir a ell: mira que be que ens han vingut. Pim pam pum i pel carrilet que havia fet Grezzi, van arribar a Cullera, on les lletres havien caigut i d’allí a Tavernes i en l’Auir van parar a becar i banyar-se al seu mar. Els dos nuets vora les dunes i amb el Mondúver de teló de fons. Ningú era més feliç. Aleshores va passar el que tenia que passar. El mar es va tornar brau i es van alçar ones de 1200 metres i així va ser que Gandia i l’Auir, aquell dia, van desaparèixer.

*Sobre una idea de Fito (hazte fama, amigo!)

El canvi climàtic i un atac de cor i vi

Deixa un comentari

Sonava Tom Waits en aquell local fosc. Era l’escenari perfecte per a la seua cançó. Tom marcava el ritme, constant, i alhora de forma especial, de forma autèntica, com només ell sabia fer. Una guitarra elèctrica amb acords secs i distants. Era una genialitat. Una guitarra i una caixa, no res més, amb això Tom feia màgia…amb això i amb la seua veu, clar. La veu trencada d’un amic, d’un bon amic que t’explica com de malament va acabar amb la seua núvia que finalment havia marxat sense dir-li res. Però també la veu trencada de la companya de treball que t’explica que ja s’ha acabat, que el seu marit l’ha trobat al llit amb el seu amant, i tu confident, atent, l’animes a marxar amb el seu amant i començar un viatge alliberador, deixant filles i treball. Quin crack el Tom. No se parlar anglès, res de res, però se que la seua veu m’està explicant això. Està dient-me que van a tirar de la feina a Andreu perquè fa tres dies que arriba borratxo, a mig matí; que Sònia ja està farta de viure a sa casa i suportar els seu pares i que ha quedat amb Alícia per agafar el cotxe del seu germà i anar a veure el Sol des del cantàbric…i jo tinc les claus del cotxe del seu germà. Si, estic convençut que el senyor Waits, és així, no em cal saber anglès. Ho tinc claríssim, ho estic sentint, ho escolte als seus acords tristos i alhora perillosos. La veu ronca que des del riu em diu com d’amic era aquell home de quaranta que s’ha llançat des del pont perquè no suportava el dolor d’esquena, ja no el suportava més. I en aquell moment vas entrar tu al local. Tom explicava tot allò i jo et veia entrar per aquella porta fosca com un llamp de llum potent. Em tenies enamorat amb la teua melena negra i la teua pell blanca amb la pinta de setentera hipi. Tom em va guinyar un ull des de la cantonada dreta, des d’on sorgia la seua música. Vas començar a parlar com un huracà, de la importància de no se que coses. El més cert és que no entenia res, només escoltava la veu de Tom com colpejava en el més profund del meu cap…això és el rock and roll amic…qui deia això? La veu havia vingut metàl·licament des del meu darrere, i entre els fums de les llums tènues vaig veure la foto de Franck Zappa. Estava, el molt cabró, assegut sobre la tassa del wàter, amb els pantalons baixats, i em deia això…no tenia cap rubor però estava en el més cert de tot, no podia eixir d’aquell bucle en espiral i ella em parlava de l’aigua i del canvi climàtic i jo pensava en les cascades de Minesota, on Dylan va aprendre a saltar el triple mortal i el veia amb la seua guitarra enlaire cridant-me: “desenxufa la guitarra elèctrica o Pete Seggers ho farà per tu!” Que coi deia Bob? Però tu explicaves això de l’aigua i de la mani en contra del petroli i jo pensava que Tom era pura gasolina…pam, pampam, pampam, pam…era el ritme del blues elèctric d’un blanc amb veu de negre…Havíem de salvar el planeta d’aquells magnats que controlaven la banca, les grans empreses, els grans partits polítics i la bossa…poca cosa. Ella, jo i les seus amigues ho aconseguiríem…encarant el cotxe descapotable contra tots ells…com Thelma i Louise amb la energia de la banda que tocava en aquell programa de ràdio. Així era: la potència dels Who ens faria destrossar la línia enemiga i convertir totes aquelles illes de plàstic que inundaven el mediterrani i la resta dels oceans, en illes de tofu i llet d’arròs i els poders fàctics que per les nits feien les boles de plàstic i pel dia guanyaven milions d’euros per minut, rebentarien d’odi cap a nosaltres i explotarien sense saber que érem nosaltres, tu i jo, qui polsàvem el botó. I seguies parlant de la forma que tenia el casquet polar desprès de desfer-se una quarta part la setmana passada. Però t’he de confessar que a Tom no li feia gràcia allò, el pol era intocable per a ell, perquè m’ho deia amb l’harmònica, mentre parlava d’aquell fugitiu de la guerra de Síria que havia anat a Groenlàndia com a exiliat polític…però aquell fred tan terrible em va inundar el cor d’una forma dramàtica, que era allò?…”No em fas ni cas, no has escoltat res del que t’he dit. Punt i final. No em truques mai més, desgraciat”…i vaig veure la teua figura plena d’erotisme, eixint per la porta fosca, mentre el Sr. Waits, fingia amb la seua veu, com si no en sàpigues res, com si aquella història no anés amb ell. I jo el vaig mirar fixament, i li vaig dir: Eres un malparit, Tom, un gran malparit. Un malparit que arrossega als seus amants a la deriva trista del que no va a cap lloc.