“Nostra bona sort ens va permetre sentir una tristesa per a la que els nostres pares no tingueren temps i una felicitat que mai vaig veure en ells” (Beginners)
Van ser els anys més sensitius de les nostres vides, passava tot tant ràpid que prompte estaves fora. Fora de res, fora de la reunió, fora del partit, fora del cine, fora del local, fora de tot. Amb ella, sempre estaves dins. No calia pensar massa, motxilla, autobús, carretera, camí, senda. Ja estaves, lluny de tot, lluny de mi i lluny de fora, lluny de res i lluny de tot. Nuets prenent la lluna, cantaven cançons d’Extremo. Nuets vam aprendre els nostres cossos. Pensàvem que la lluna tindria vergonya de veure’ns, però la lluna havia vist tantes vegades aquella història…no hi havia a València uns amants com nosaltres…però el temps passa i passa i passa. El repte de l’amor etern, va reptar cap enrere i ja mai més vaig prendre la lluna nuet amb ella…Jo baixava pel Passeig, agermanat amb les Germanies, xiulant la Internacional per tractar d’escandalitzar algun conservador, pensant en les muntanyes del nord i en la noia dels ulls de Dylan i aquell perfum roig va desmuntar els meus pensaments gèlids…els seus ulls van creuar els meus en una dècima de segon…1,2,3 ja està…somiar durant l’assemblea del dissabte, que tu podries ser la meua revolució que aquells 1,2,3 havien estat un vendaval d’imatges i que la fotografia és poesia igual que ho són els Stones…al pont anàvem a tirar pedres al Serpís, i amb els ulls remuntaven per les penyes que ja coneixíem, passant prop de Perputxent, pel Racó del Duc, rumiant si mai més podria veure’t i repetint-me a la mateixa hora i al mateix lloc. El cotxe estava ple i els plans de tres dies de muntanya eren suficients per uns xavals que no creien en res o en ben poc, tres dies era el futur. Encara avui, la costum d’aquell temps, fa que el futur no dure més d’això, de tres dies. Aquelles xiques basques passaven, ho van fer vàries vegades, sempre quasi corrent i nosaltres somiaven en muntanyeres hipis que ens feien l’amor a 2.000 metres d’altura. Al tornar, el Circ, el de la Safor, ens tractava de recordar el Pirineu i encertava quan ens jurava que a 1.000 metres també podíem fer l’amor. Ballar ballar i ballar. Corrent els tres borratxos per la voreta de la platja, sense roba, de nit, parlant de Ginsberg i de Kerouac, vam pensar que estàvem vius, però després ell em va dir que es fixava més en els pits de l’Anna que en els escriptors beats. Jo també. Això si, la imatge taronja de les dunes de l’Auir, nuets dins del mar, veient l’alba. Aquella imatge si era estar vius. Al fons el Mondúver. El cotxe tornava a anar ple camí a la Pica d’Estats ”….te vi quemando el pasaporte con rabia en la fuente de la plaza Real…”, ja érem anarquistes, ja ens consideràvem llibertaris i llibertàries. Els pits de les nostres companyes continuaven distraient el debat entre Kerouac i Ginsberg, i les sendes de la Cuta estaven ja capgirades amunt i avall. A Studio es collaven les aventures més extremes i les ferides polítiques no paraven de fer mal. Parlàvem català i cridàvem contra la violència, les guerres i el feixisme. El camí recorregut ple de territoris coneguts per tots i totes, de carrers i places amigues, de poblets i cims que totes i tots hem escoltat, ens va fer entendre coses. Al final vam creure amb nosaltres, vam saber que podíem canviar el mon, sabíem que ningú ho faria per nosaltres i sabíem que nosaltres el canviaríem. No teníem cap respecte a l’enemic i això ens feia forts, no havíem patit la seua violència, havíem tingut sort i això també ens feia inconscients i ingenus, però l’enemic no s’ho va pensar mai i el vam pillar distret, contant els diners robats. Aquells dies vam guanyar la partida. Hem salvat coses, moltes coses. Va ser bonic veure que les persones canviem la història, que no hem d’esperar res i que no hem de creure en ningú que no triem nosaltres, “no more heroes”. Havíem crescut sense esperança, en un mon còmode, on els herois havien fracassat tots i les heroïnes no existien. Només les basques. Ara podem dir que tots i totes s’aprofiten del treball de pocs i poques. Els escenaris d’aquells dies, són els dels nostres avant- passats i seran els dels nostres fills, els de les nostres filles. Aquells xavals sabien que desapareixerien, tard o d’hora, que no hi hauria Cel, que Deu no existia i que l’amor no dura sempre. Que el dimoni, sempre que fos roig, seria un bon company de viatge i que no pagava la pena drogar-se, que el temps que teníem era poc, que els rics eren uns desgraciats i que els homes s’havien aprofitat de les dones tota la història universal, que les religions, totes, eren un invent per sotmetre-les. Que el rock era poesia i que la energia individual podia moure al col·lectiu fins al punt de canviar la vida. Que les dones havien de governar el món per canviar les coses. Possiblement els nostres fills i les nostres filles no pensaran en tot això. O si, no ho sabem, ni ho volem condicionar. Però trobaran un mon millor que el que s’hagueren trobat si no hagueren viscut els amics i les amigues dels seus pares. Ara, altres xavals estan mirant a les basques i escoltant als Stones. Així passa la vida i l’esperit llibertari escull els seus amants, les seues amants. Ho fa al establir una relació amb la terra, amb les muntanyes, amb els paisatges, amb la cultura i amb la llengua, amb els pobles i amb les plantes. Una relació brutal que farà que l’enemic tot i haver guanyat la guerra continue perdent batalles.
