D’aquell dia només recorde imatges tallades, vagues, inconnexes, però molt reials, molt de veres…tot i que estic segur que no podien haver passat…El que recorde més bé era aquell intens fum que eixia d’aquella immensa foguera, recorde que era espectacular, la falla del Passeig sempre era un goig veure-la cremar. Aquell any encara era un monument de fusta i de cartró i envoltat d’aquells edificis gegants, feien que semblés una torre de Babel…a partir d’aquest record tot comença a ser més complexe…inintel·ligible completament per a una persona «seria» i d’un estatus social com el meu…però se que he d’explicar tot el que recorde, perquè pot ser és la forma que tinc de sentir-me millor, una mena de confessió per treure’m de sobre totes aquelles imatges profanes que no compartisc però que no se perquè les tinc clavades al meu cap amb una força i una vitalitat extraordinàries…no les puc haver viscut però les recorde com si les hagués viscut i això em fa sentir malament i per això aquesta confessió…
Ara amb la distància només puc entendre que algú va banyar el cartró amb alguna cosa esotèrica, al·lucinògena, és la única explicació…perquè aquell fum…era glòria, no se que era però estic segur que va ser el fum i que la gent va començar el seu comportament estrany, al inhalar-lo. Recorde que els peus ja no em tocaven el terra i que els meus bons i estimats amics començaren a llevar-se la roba, un darrere l’altre mentre jo em reia i els cridava, ganduls! que sou uns ganduls!!! ara veig com si estigués allí els pits grans de dos noies i uns de petits al meu darrere, els penis penjant dels meus amics ballaven al ritme de gan-duls, gan-duls, gan-duls! Jo volava per sobre el fum ja i en aquell moment, ara ho veig, recorde la imatge de tota la plaça plena de gent nueta, i d’una muntanya de roba al peu de la font del Passeig. Algú botava a sobre del muntó de roba i ballava alegrement cridant amb ritme “no woman no cry” i el fum envoltava ja a tothom i recorde que els bombers començaren a llançar aigua però, i això ho recorde gustativament com si ara mateix ho sentira, era un aigua que feia gust radicalment a cassalla…eren litres i litres de cassalla sobre les persones nuetes que ballaven entre el fum i les flames i algú va cridar: el polítics!!! I entre tots els agafaren i els llançaren a la foguera, recorde les barbes de Ródenas cremant-se i ell rient endimoniadament, però de sobte no es cremaven i es transformaven en coloms i gavines. Un altre va dir: l’Abat!!! i també aparegué sobre una carrossa de setmana santa i també el cremaren i es convertí de sobte en un dinosaure gegant, tant gran com l’edifici del Banc de Valencià i desaparegué creuant per la passarel·la mentre deia, i això ho recorde com si fos ahir: “cabrons!!! no us oblidaré mai, cabrons malparits!” Jo recorde que volava de la mà d’un xicon templat, groset i em feia un petó a la boca, jo que sóc heterosexual i de bona família…però he de confessar, perquè açò és això, una confessió, que em va agradar i vam seguir besant-nos i volant…però el més impactant és que aparegué tota la junta local fallera, que en són centenars, o al menys ho eren aquell dia, tots nuets amb trompetes gegants i sentia “you can’t always get wath you want”, i de sobte apareixen els Stones entre el president de la Junta i les falleres majors, tots volaven eixint del carrer major entre les llargues trompetes que estaven a l’edifici del BBVA…i Keith Richards em deia que ells havien pagat a Yoko Ono milions de dòlars per desfer els Beatles i es reia i el seu riure de pirata era una espiral endimoniada idèntica a la de Ródenas cremant-se…però no vaig tenir por, ni rancúnia, res d’odi, sentia felicitat, i de la ma d’aquell xicon templat que ara era una xica morena de cabells llargs i també groseta, vaig començar a ballar al ritme dels Stones mentre veia els de la muixeranga tots nuets i nuetes, tot penjant, que ja arribaven a dalt de la foguera i rescataven un ninot que era una bola del mon rosa. Recorde perfectament la bola rosa en les mans de la xiqueta que feia d’enxaneta. I recorde que la xiqueta li cridava al cap de colla, des de dalt d’un pilar de 22, i recorde exactament la frase: “puja ací si tens collons, a mi tu no em manes”…i jo pensava “que gran aquesta xiqueta, ningú mai podrà amb ella, és la esperança de la humanitat, ella i la bola rosa”. I al final la xiqueta enxaneta s’enfadava i tirava la bola des de dalt del pilar de 22 i al caure la bola esclatava en un terrible i fortíssim “boom”. Silenci…això era tot. Així va acabar tot i després el que ja sabeu, el que va aparèixer a la premsa i a les fotos: la policia, la falla cremada, el dia amaneixen, jo nuet amb una manta juntament amb tota aquella gent nueta i amb mantes. Quina vergonya, van contar 453 persones. Les fotos dels bombers amb els cascos i nuets amb les mantes també, pobres no se qui els degué d’omplir els dipòsits de cassalla…quina vergonya, tots nuets mirant-nos amb cara de pecadors…no se com vam poder superar tot allò…sempre he cregut que tot degué ser culpa dels comunistes.

Aquest relat va guanyar el premi al millor article de llibret faller de les Falles de Gandia, l’any 2019 representant a la Falla Carrer Major i Passeig.