Arxiu de la categoria: Relats

5 metres

Deixa un comentari

Corria l’any 1951, aquell hivern va ser ben fred. Explique tot això assegut a ma casa, el dia 18 de gener de 2006. L’hivern és fred avui, però no tant com aquell. L’hivern del 51 a més a més de ser gèlid, ho era encara més, perquè aquell dictador feixista governava amb total impunitat. No pagaria ja mai pels assassinats comesos, no pagaria ja mai per haver enderrocat la primera democràcia espanyola…i això m’entristia enormement. Els aliats ja no anaven a creuar els Pirineus, també ens havien traït. Els vam ajudar com els qui més, i ara, ens deixaven tirats. Però jo no era l’únic trist en aquest poble nostre. Poc a poc vaig reunir un grup de gent de total confiança, gent trista com jo, que no tenia gaire a perdre, perquè ja ho havíem perdut gairebé tot.
Les falles eren l’únic moviment social fóra de la església i el futbol, que se’ns permetia. Així que aprofitant una falleta del barri, xica, una falla sense moltes pretensions més que fer una bona foguera i beure i menjar amb amics, vaig reunir a aquell grup d’homes i dones tristos però valents. Érem 13, 7 dones i 6 homes. Portàvem des de l’any 48 reunint-nos i parlant-ne molt. I ho teníem tot pensat, només faltava un cop de sort. I aquell cop de sort va arribar. L’alcalde de Gandia havia anunciat que Franco vindria per visitar les falles de la ciutat en un acte de vassallatge tal com a ell li agradava fer. Faria un parlament des del balcó de l’Ajuntament i després aniria a Foment al ball de germanor, on les forces vives li retrien homenatge. Ho teníem clar, allí era el lloc, el millor lloc, per fer, el que volíem fer. 7 de nosaltres s’encarregarien de la fugida, la resta de l’operatiu. A diferència del que havia passat amb la república, aquesta història, la nostra, la que ara us conte, va eixir bé. Va ser el resultat d’un treball meticulós, ben pensat i ben executat. Jo era el president de la falla, així ho vam decidir tres anys abans, i des d’aquell moment ho era. La més jove de nosaltres era la reina de la falla. Aquell dia, quan Franco va entrar al saló de ball, tots estaven al seu lloc mentre van esclatar els tradicionals crits feixistes plens d’elogis cap a aquell assassí en sèrie. Era el moment, ho faríem entre tots aquells crits. Jo estava dret a primera fila, juntament amb tota la resta de presidents de falla, i vaig cridar com el que més, tractant de generar el màxim de soroll possible. Tots volien demostrar a Franco com de braus érem i com es mereixien la seua visita. Ell tal com esperàvem, perquè així ho havíem vist als actes que es retransmetien al NODO en forma de bucle, es va posar just al lloc esperat. Els dies previs, dos dels companys havien format part del grup de preparació de l’acte, i van repartir les files mesuradament per tal que les mides, que havíem vist repetides una i altra vegada, s’acompliren. 5 metres. Ell sempre es posava a 5 metres de la primera fila. Bingo. El clamor pujava amb força, i totes les mans enlaire, feien que allò semblés el III Reich. Era el moment, jo sabia que només acabats els clams, tirarien la traca al patí interior, per donar-li el punt valencià a aquella efemèride. Ho havíem decidit a proposta del nostre secretari en la última reunió de la Junta Local Fallera, i l’alcalde ho havia vist bé, el governador civil havia donat el vist i plau. Efectivament la traca començaria quan els clams portaren una estona però els clams no devien acabar fins que comencés la traca, d’aquesta forma l’espectacle seria brutal. El clams acabarien durant els primers 30 segons de la traca. Aquesta idea la vaig donar jo en aquella mateixa reunió. Era el nostre pla. Quan els clams estaven en el seu màxim, la nostra reina seguda correctament en el punt necessari, va veure que el pirotècnic accedia a prendre foc a la traca. Ella va fer la senyal esperada, es va tocar la peineta i allò va fer que actués, immediatament, el nostre company assegut a la primera planta just al costat de l’únic punt per on passava la soga del corriol que sostenia l’enorme canelobre de setze braços que sobre el dictador il·luminava la sala. Aquell enorme canelobre de llums, tenia cent anys d’història i pesava una tona i mitja. L’havíem arreglat expressament per l’acte (a proposta d’un company infiltrat en una segona falla). Durant els treballs de decoració i neteja, dos mesos abans, li vam incorporar a l’interior de cadascun dels braços xicotetes bosses de pólvora valenciana. Vam afilar tot el metall convertint totes les peces en petits ganivets ben punxeguts, i finalment cinc valencianes potents les vam posar dins de la estructura principal. Allò, ho havíem comprovat diverses vegades, era una bomba enorme que esclataria en un radi controlat de 5 metres, just la distància a la que Franco es col·locava en aquest tipus d’actes. Però tornem al nostre company que seia en la primera planta. Ell havia anat el matí d’abans a preparar l’acte amb més fallers i falleres. En eixe moment havia tallat la corda i l’havia encintat, dissimulant-la amb un mocador a mode de decoració fallera com la resta de la sala. Ho havíem provat un centenar de vegades al magatzem de taronges d’un de nosaltres. Funcionava. Quan la nostra companya es va tocar la peineta, el company assegut a la primera planta va soltar el mocador i va deixar anar el corriol…tot va eixir a la perfecció. Entre el clams feixistes que estaven en el seu màxim de volum, el soroll de la soga desplaçant-se a tota velocitat no es va escoltar. I just en aquell moment va començar la traca amb una enorme potència, tal com havíem proposat en la reunió de la Junta Local Fallera. Jo mateix vaig dir que havíem de començar la traca amb 15 valencianes alhora, el dictador es mereixia tota la nostra força de colp. I també va funcionar, perquè quan va esclatar la primera valenciana, el clamor feixista era espectacular i la enorme canelobre va començar a caure sense que ningú se n’adonés. Era inclòs millor del que havíem planificat. Va ser un dels espectacles més impressionants de les nostres vides. Una sala clamant a una veu, una traca amb 15 valencianes poderoses esclatant a la mateixa vegada, i aquell enorme canelobre caient sobre el dictador, el governador civil de València (un falangista que va manar assassinar milers de civils a Màlaga), el general de la guàrdia civil (un reconegut violador i torturador en la principal caserna de València) i el bisbe de València (un cura que havia sigut alhora capità i que amb el seu fusell es va fer famós durant la guerra matant milicians). Tots quatre van ser engolits per aquell enorme aparell de llums, pólvora i ganivets. La explosió va ser perfecta, un gran boom amb molt de fum. Entre els aldarulls vam veure la senyal de la companya que indicava la porteta d’eixida que gastaríem. Era el moment de la fugida. Vam eixir per la porta que donava a la sastreria del carrer St Rafael i allí un camió de taronges ens va dur al port, després de canviar-nos i deixar els trages a la sastreria. Allí els companys i les companyes ens van carregar a uns caixons enormes de taronges que els portuaris anarquistes, que sobrevivien treballant al port, van carregar en dos vaixells comerciants diferents, el “Orange Market” i el “Forever Young”. Vam arribar a Londres tres dies després, cansats i farts d’estar en aquells caixons menjant poc i mal. Però vam arribar. Allí ens van dur fins a un magatzem on ens vam abraçar els 13, estàvem vius tots, ho havíem aconseguit. Però encara va ser més gran l’esclat d’alegria, quan sobre la única taula del magatzem, amb un grapat de taronges i un espremedor, descansava el periòdic d’aquell matí, amb un contundent titular “Franco and the spanish fascism are died”. Havíem canviat la història. La resta, ja la coneixeu. Efectivament vam ser nosaltres, els fallers i les falleres de la xicoteta Falla del Cantonet. Pocs mesos després vam poder tornar i algú va fer escriure al banderí de la falla “Sense por per culpa nostra”. Encara avui el podeu veure ballar quan pugem a pels banderins i passegem pels carrers de Gandia, amb la nostra banda de música, xicotets però ben orgullosos. L’hivern mai més va a tornar a ser tan gèlid.

*Aquest relat és el meu petit i personal homenatge a Quentin Tarantino.

Niemeyer *

Deixa un comentari

Eren les 5 de la matinada i seguien anant a contracorrent. Ella estava boja per aquell xicot de la Ribera que s’havia apuntat a la seua falla perquè veritablement estava colat per ella. Ho va fer perquè un bon amic li la va presentar en una berbena mentre escoltaven una versió de los Ramones…i ella li va dir “m’has alterat posant-te al meu costat, jo que vivia tan feliç a aquest teulat…” això encara va fer més bonic el record d’aquell dia. Acabaven de cremar la falla i després de tantes emocions, no podien més que seguir vetllant entre besos i arraps, estaven enamorats fins al coll. Era inevitable. No veien ningú al seu voltant, només es veien els dos. Van anar de cotxe en cotxe, com si foren un únic cos pegat, la mateixa pell. Ella li va dir que volia veure la nau espacial de Niemeyer, una que van veure l’altre dia junts a un setmanal del diari. Ell va dir que vinga, i van provar d’obrir el cotxe sobre el que estaven sacsant-se, i es va obrir. Estaven les claus posades. Es van mirar amb cara de Telma i Louise, i van arrancar, entre camions de bombers i carrers amb gent de tornada a casa. A la llunyania pel retrovisor, un home amb casc i mallot amb culot de color fofi cridava i amb les mans en l’aire…ja era tard, en pocs segons, estaven agafant la circumval·lació de Gandia camí cap a Astúries…Portaven quatre dies de traques, balls, falles, bandes de música i moltes carícies, bessos i intercanvis de fluids. Així que no estaven encara en la carretera de Madrid quan van parar a dormir. Ja era quasi de vesprada quan un home amb barba de 100 dies o pot ser de 1000 dies, els va picar el vidre del cotxe i els va dir: “…les paraules són, en la meua humil opinió la nostra més inesgotable font de màgia. Capaces d’infringir mal com de remeiar-lo. Prepareu-se perquè arriba un gran tsunami”, li van fer una reverència i van seguir el viatge abans però ella va dir que aquell home era igualet que Albus Dumbledor. A l’autovia els cotxes que els avançaven els feien tots el ok amb el dit. Pensaven que la gent de camí a Madrid era simpàtica, una conclusió poc fonamentada o gairebé sense fonamentació, però no trobaven altra. Ell, mirant la carretera, va veure com una ombra s’elevava sobre el cotxe i li va venir una imatge al cap, la d’aquell home amb culot fofi i les mans alçades…li va dir a ella que mirés per sobre el finestral del cotxe i efectivament portaven dos bicicletes a la vaca del vehicle, i una d’elles mal lligada, anava empinant-se amb el vent de la velocitat com si fos un cavall salvatge! Van riure una bona estona, recordant la cançó dels Stones de “wild horses” que van cantar al menys tres vegades seguides abans de parar a lligar be les bicicletes. Van seguir en busca de la nau i la gent seguia fent l’ok amb el dit. Era clar que la gent camí a Madrid era molt simpàtica. Però va ser quan van parar a un restaurant de carretera quan al veure que tots miraven, ell, es va fixar que ella portava els monyos de fallera…això era l’origen de la simpatia de la carretera de Madrid. Entre risses i carícies van observar que en aquell bar de carretera estava aquell actor famós que tant els agradava. Era Jack i menjava un plat amb salmó. Ella li va dir a ell: “mira li agrada anar contracorrent com a nosaltres, per això menja salmó”. I quan el van saludar amablement, els va dir: “heu vist a un home de barbes llargues?”. Quan es van girar, totes les persones del restaurant, homes, dones, xiquetes i treballadores, tenien les barbes llargues fins als genolls. Desprès d’acomiadar-se, ell li va dir a ella: “estem com el Jack en el Niu, atrapats i sense eixida”, però ella li va respondre: “El coronel es un genio pero vio demasiadas coses y vamos a ejecutarlo en aguas peligrosas, un cocinero, un surfista y un negro que van a matar al primero y el capitán huracán remontando el río…” I ella li va dir que eixe era Brando i no
Jack. La discussió va seguir en el cotxe i de Vietnam vam passar a parlar de Corea i sense saber-ho estaven defensant el cadafal de la falla de Corea sobre el del Mercat…però sense superar evidentment el cadafal de la Vila Nova…Així van arribar a la platja de Xixon, volien veure eixir el sol. Mentre concentraven la vista amb força, de sobte va aparèixer Ovidi vestit de guàrdia civil, rient-se a l’estil dels alcoians, igual que fan Hugo Mas i Pep Nebot i els va dir: “Com diu el meu gos, amaneix que no és poc” i el sol els va eixir pel costat dret i no pel mar…la orientació de la península no va fallar aquell dia. Després Ovidi va dir: “Fito tiene sida, toma anfetaminas y no hace otra cosa que quedarse borracho por ahí. Dicen que lo vieron no hace mucho tiempo recolectando jeringas en el parque japonès.” I va marxar per sempre més. Ell va dir: que gran que és Ovidi, xe!
Finalment van arribar a la nau espacial de Niemeyer que era com una falla futurista i fustariana. Allí van flipar moltíssim i van decidir fer l’amor en un dels banys per tal d’emportar-se el millor record possible d’aquell espai tant extraordinari. Les sidres amargues els van endolcir la vesprada i van caure que havien de tornar el cotxe al seu propietari. Així que van tornar cap a Gandia. Com ara era tot de baixada trigarien molt menys temps. Així que van enfilar l’autovia cap al sud i ella va decidir acabar de desfer els monyos que la nau espacial havia ja embolicat. Després de molta música, pelis, records, política i propostes de futur, van arribar a la carretera del Saler, on el cotxe va dir prou. No sabien ben be perquè però allí es va parar. Era un bon lloc entre la devesa i el llac de l’Albufera, un dia de primavera. Van buscar en el cercador del telèfon mòbil “ciclista de Gandia amb malles fofis” i els va eixir un telèfon i un mail. Li van enviar la ubicació d’on estava el cotxe que no tenia res de mal, només semblava que estava cansat i volia parar ja. Així que baixaren les bicicletes de la vaca i ella li va dir a ell: mira que be que ens han vingut. Pim pam pum i pel carrilet que havia fet Grezzi, van arribar a Cullera, on les lletres havien caigut i d’allí a Tavernes i en l’Auir van parar a becar i banyar-se al seu mar. Els dos nuets vora les dunes i amb el Mondúver de teló de fons. Ningú era més feliç. Aleshores va passar el que tenia que passar. El mar es va tornar brau i es van alçar ones de 1200 metres i així va ser que Gandia i l’Auir, aquell dia, van desaparèixer.

*Sobre una idea de Fito (hazte fama, amigo!)

El canvi climàtic i un atac de cor i vi

Deixa un comentari

Sonava Tom Waits en aquell local fosc. Era l’escenari perfecte per a la seua cançó. Tom marcava el ritme, constant, i alhora de forma especial, de forma autèntica, com només ell sabia fer. Una guitarra elèctrica amb acords secs i distants. Era una genialitat. Una guitarra i una caixa, no res més, amb això Tom feia màgia…amb això i amb la seua veu, clar. La veu trencada d’un amic, d’un bon amic que t’explica com de malament va acabar amb la seua núvia que finalment havia marxat sense dir-li res. Però també la veu trencada de la companya de treball que t’explica que ja s’ha acabat, que el seu marit l’ha trobat al llit amb el seu amant, i tu confident, atent, l’animes a marxar amb el seu amant i començar un viatge alliberador, deixant filles i treball. Quin crack el Tom. No se parlar anglès, res de res, però se que la seua veu m’està explicant això. Està dient-me que van a tirar de la feina a Andreu perquè fa tres dies que arriba borratxo, a mig matí; que Sònia ja està farta de viure a sa casa i suportar els seu pares i que ha quedat amb Alícia per agafar el cotxe del seu germà i anar a veure el Sol des del cantàbric…i jo tinc les claus del cotxe del seu germà. Si, estic convençut que el senyor Waits, és així, no em cal saber anglès. Ho tinc claríssim, ho estic sentint, ho escolte als seus acords tristos i alhora perillosos. La veu ronca que des del riu em diu com d’amic era aquell home de quaranta que s’ha llançat des del pont perquè no suportava el dolor d’esquena, ja no el suportava més. I en aquell moment vas entrar tu al local. Tom explicava tot allò i jo et veia entrar per aquella porta fosca com un llamp de llum potent. Em tenies enamorat amb la teua melena negra i la teua pell blanca amb la pinta de setentera hipi. Tom em va guinyar un ull des de la cantonada dreta, des d’on sorgia la seua música. Vas començar a parlar com un huracà, de la importància de no se que coses. El més cert és que no entenia res, només escoltava la veu de Tom com colpejava en el més profund del meu cap…això és el rock and roll amic…qui deia això? La veu havia vingut metàl·licament des del meu darrere, i entre els fums de les llums tènues vaig veure la foto de Franck Zappa. Estava, el molt cabró, assegut sobre la tassa del wàter, amb els pantalons baixats, i em deia això…no tenia cap rubor però estava en el més cert de tot, no podia eixir d’aquell bucle en espiral i ella em parlava de l’aigua i del canvi climàtic i jo pensava en les cascades de Minesota, on Dylan va aprendre a saltar el triple mortal i el veia amb la seua guitarra enlaire cridant-me: “desenxufa la guitarra elèctrica o Pete Seggers ho farà per tu!” Que coi deia Bob? Però tu explicaves això de l’aigua i de la mani en contra del petroli i jo pensava que Tom era pura gasolina…pam, pampam, pampam, pam…era el ritme del blues elèctric d’un blanc amb veu de negre…Havíem de salvar el planeta d’aquells magnats que controlaven la banca, les grans empreses, els grans partits polítics i la bossa…poca cosa. Ella, jo i les seus amigues ho aconseguiríem…encarant el cotxe descapotable contra tots ells…com Thelma i Louise amb la energia de la banda que tocava en aquell programa de ràdio. Així era: la potència dels Who ens faria destrossar la línia enemiga i convertir totes aquelles illes de plàstic que inundaven el mediterrani i la resta dels oceans, en illes de tofu i llet d’arròs i els poders fàctics que per les nits feien les boles de plàstic i pel dia guanyaven milions d’euros per minut, rebentarien d’odi cap a nosaltres i explotarien sense saber que érem nosaltres, tu i jo, qui polsàvem el botó. I seguies parlant de la forma que tenia el casquet polar desprès de desfer-se una quarta part la setmana passada. Però t’he de confessar que a Tom no li feia gràcia allò, el pol era intocable per a ell, perquè m’ho deia amb l’harmònica, mentre parlava d’aquell fugitiu de la guerra de Síria que havia anat a Groenlàndia com a exiliat polític…però aquell fred tan terrible em va inundar el cor d’una forma dramàtica, que era allò?…”No em fas ni cas, no has escoltat res del que t’he dit. Punt i final. No em truques mai més, desgraciat”…i vaig veure la teua figura plena d’erotisme, eixint per la porta fosca, mentre el Sr. Waits, fingia amb la seua veu, com si no en sàpigues res, com si aquella història no anés amb ell. I jo el vaig mirar fixament, i li vaig dir: Eres un malparit, Tom, un gran malparit. Un malparit que arrossega als seus amants a la deriva trista del que no va a cap lloc.