Mentides i disculpes

Deixa un comentari

Els moviments socials i la seua organització són l’inici de la política i del sindicalisme. Han sigut generadors de revolucions i els causants de grans canvis,  aconseguint més que ningú, la evolució dels estats cap a mecanismes més democràtics. Mecanismes encara lluny, com molt bé va dir fa pocs dies Pablo Iglesias, de la seua perfecció, democràcies imperfectes. Els moviments socials han marcat durant anys les línies roges de la democràcia i a la vegada han estirat d’ella cap a endavant, l’han fet caminar. Aquest és el seu deure i és el seu paper, per això són el quint poder. Són qui posa els drets fonamentals i els nous drets sobre la taula del debat polític. Són els qui envien missatges  clars i contundents a l’estat i als polítics. I  per això són incòmodes per al poder i per als poderosos. I per això les mentides. Després totes i tots gaudim dels drets guanyats. I és ben graciós com sovint, els qui més s’han queixat i han renegat de les mobilitzacions, són els qui acaben practicant més que ningú els drets guanyats al carrer. I això és el que ha vingut passant des de  fa dos setmanes en Gandia. Les persones que ens impliquem en els canvis socials, hem hagut de suportar mentides a cabassos generades sobretot per polítics irresponsables i enrabiats. Tot per confondre i generar alarmisme envers una concentració democràtica en defensa de la llibertat d’expressió i sobretot organitzada per denunciar una llei enormement injusta, la llei mordassa. Entre tots ells a l’estil Juan Palomo, dient-se totes les animalades com matxos alfa sopant en un baret, van construir un cadafal de mentides, insults i atacs tan gran que ara no poden traure’l del taller faller. I no passaria res més sinó fos perquè l’odi que tot això genera, només alimenta el feixisme i la violència. No genera res més. La concentració que vam realitzar el dimarts passat denunciava l’injust empresonament de Pablo Hasél, però sobretot denunciava la llei que el porta a la presó. Una llei que està feta per a limitar els moviments socials i les lluites individuals, que paradoxalment han sigut les que han aconseguit al llarg de la nostra història, tots els drets que gaudim totes, també els mentiders. Molts estaven allí perquè la mateixa llei que ara tanca a Hasél, és la que vol tancar a un dels nostres millors veïns, al company Joan Cogollos, per defensar pacíficament a una família del seu desnonament. I que va passar al final de tanta falla? Doncs jo mateix vaig ser una de les persones violentes, brutes i malignes que el Sr Barber va dir repetidament que aniríem a la concentració. Jo quasi convençut pel regidor del PP, anava ben content esperant trobar dimonis, sauris i antigues estrelles del rock and roll. Però no, Guillermo em va mentir, perquè em vaig trobar el que esperava inicialment trobar; amistat, estima, educació, reivindicació, justícia i pau. A la plaça em vaig trobar diferents perfils; primer al grapat de persones valentes que porten  lluitant des dels anys 70, persones com Joan Cogollos i a les que Gandia i els seus ciutadans, molts sense saber-ho, els hi deuen molt. Després vaig trobar a joves, mestres, empresaris (també), treballadores de neteja, músics (com no) i a moltes dones de totes les edats, perquè les dones per fi, són les protagonistes principals dels moviments socials i de la lluita popular. Vaig trobar molt de respecte, una bona organització i un acompliment exigent de les normes COVID. Vaig trobar consignes fonamentals per a un estat democràtic i les vaig cridar juntament amb tota aquella gent. Eren moltes persones i la majoria crec que es van animar a vindre no per Hasél, sinó per donar una resposta a tot eixe grapat de mentides i d’animalades repetides a les xarxes i en mitjans de comunicació durant la setmana prèvia. Perquè a la Safor la violència d’aquest tipus, la que desitjava veure el Sr Barber, sempre ha vingut de part de persones de dretes i d’agrupaments polítics de dretes, de totes les dretes. He anat a moltes manifestacions i concentracions, i els qui han tirat pedres i ferit persones, han sigut els feixistes, els nazis i també alguns militants de partits de dretes. Els qui ens han insultat violentament han sigut senyors grans i maleducats, iaies intolerants o alguns botiguers que s’hi creien John Wayne defensant el seu ranxo. Afortunadament aquesta vegada, supose que atemorits per les ordes d’orcs i dimonis del Sr. Barber, aquest tipus de gent no va aparèixer. Paradigmàticament els violents havien caigut a la seua pròpia trampa.  La concentració es va fer de forma exitosa, deixant un balanç magnífic; un comportament exemplar, unes peticions exigents i valentes i una resposta contundent a la mentida, a les violències mediàtiques i als atacs paranoics i irresponsables de la dreta local. Ara bé, passats uns dies de tot això, no hem escoltat cap disculpa, cap tipus d’autocrítica, cap reconeixement humil d’error. Perquè la mentida és així, és terrible, actua i desapareix. Nosaltres no necessitem aquestes disculpes però la societat si, perquè són disculpes originades per mentides. Perquè en el reconeixement d’aquest tipus d’errors, està la recuperació de la confiança perduda i el creixement i l’aprenentatge per tal de ser millors. La política de la mentida únicament facilita la normalització del feixisme com a contrapoder. La bona política és pedagògica, és educativa, és positiva, forma amb l’exemple i forma amb la discussió i amb els arguments. Perquè tots ens equivoquem, és també la nostra forma de créixer, però no amb mentides i distorsions interessades. Servisquen aquestes línies també per agrair als col·lectius convocants i sobretot al Col·lectiu Antifeixista de la Safor que està fent un gran treball per plantar cara al feixisme, treballant en els barris més delicats, on el feixisme troba el seu aliment. Gràcies per convocar-nos i no defallir en la lluita per ser millors persones. A tots aquells violents que no van parar de mentir i atacar-nos els dies previs a la concentració, els desitge que tinguen filles i fills no violentes, que empren la veritat, que siguen joves amb ganes de viure i de transformar la realitat i que demostren als seus pares que van a deixar un mon millor, que escolten el remor de la veu de Machado: “sangre que no se desborda, juventud que no se atreve, ni es sangre, ni es juventud, ni relucen, ni florecen”. Eixa és una bona resposta a la seua violència.

 

El bon pla.

Deixa un comentari

Una reflexió sobre el model urbanístic de la platja de Gandia partint de la proposta de construcció d’un nou hotel en la colònia Ducal…

El bon pla.

Sembla que el PSPV torna a caure en la trampa de la fama. Evidentment no trobaran allí a Més Gandia. L’estil de l’esquerra alternativa ha quedat palès sempre en totes les coalicions de governs anteriors: gestionar amb responsabilitat social, econòmica i territorial. I als qui busquen la fama i la catifa roja, jo els pregunte: no hem après res? Evidentment és una pregunta directa al PSPV i a l’Associació d’Hotelers de Gandia, que s’han manifestat a favor d’un nou hotel en un espai patrimonial on no està planificat fer-lo. Hem passat la pitjor crisi econòmica de la història del País Valencià, 10 anys de penúries econòmiques derivades directament d’una enorme bambolla d’especulació envers i entorn al sector de la construcció, que ens va deixar en la ruïna. I no ha servit per a res?. La recepta és més construcció i més hotels? Això és recepta d’alguna cosa en una platja que ja ha superat la seua capacitat de càrrega? En una platja on hi ha hotels que s’han reconvertit en apartaments? En una platja que va esgotar el seu sol urbà en poc més de 10 anys per pura avarícia? Una platja que té carrers que semblen xicotets aeroports de formigó, una platja que no te arbrat als seus carrers i té aceres estretes per pura avarícia de construir al màxim, només pensant en la quantitat i sense cuidar la qualitat. Gràcies al seny, desgraciadament de pocs, aquesta realitat de la nostra platja, ha anat canviant i està canviant Però no amb una recepta de més hotels, ni amb la iniciativa privada de l’Associació d’Hotelers, que és qui alhora més es beneficia de tots aquests canvis que ara esmentaré. Aquesta platja ha canviat molt i per a millor amb la iniciativa pública: grans jardins, una espectacular façana marítima amb vegetació i en gran part peatonal, passejos d’ombra, carrils bici, recuperació del dunar, passarel·les de fusta, un pla d’ombres per plantar arbres als carrers, protecció de la platja de l’Auir, reconversió de camps de tarongers en espais d’ullals plens de vida silvestre, centres d’interpretació de la natura, un castell del segle X restaurat, activitats culturals, miradors, guiatges de natura, banderes blaves…això és una clara aposta per la qualitat de la platja i desgraciadament resta molta feina per fer perquè la mala planificació i l’avarícia de guanyar diners per sobre de generar una oferta de qualitat, ens ha dut a una realitat que cal rectificar contínuament. I ara es planteja un canvi de PGOU per a fer un nou hotel en una zona a més a més d’interès patrimonial? Eixa és la solució? No. La solució és clara perquè ja la hem practicada a altres llocs del municipi amb èxit. La solució és clara perquè és la que tots els ciutadans, sense excepció, adorem i alabem quan tenim la fortuna de visitar un país del centre nord d’Europa. La solució sempre és apostar per la qualitat perquè alhora és la única forma de competir amb èxit en un entorn econòmicament complicat. La única forma de generar economia estable, no és construir un nou hotel i sembla mentida que alguns empresaris no ho vullguen veure, doncs la experiència crida amb llumetes de colors QUALITAT!. Entenc que el debat, si tots estiguérem en aquest sentit units, amb l’objectiu de fer una economia forta, seria plantejar una modificació del PGOU per convertir l’espai en debat en una connexió verda que obrira el jardí de la Ducal a la façana marítima i en una compra d’aquells espais per tal de fer-los públics. Ací radicaria el veritable debat, i no en un suborn desagradable i de poca monta en plan «o burguers o hotel». Això no és seriós.

La recepta que fomenta la bona economia i la fa estable i duradera, és sempre la qualitat, no mai la quantitat. Des del punt de vista econòmic, territorial i urbanístic no podem competir contra cap altre sinó és únicament des del paràmetre de la bona gestió. La recepta de la qualitat és el verd urbà, és l’esponjament, és l’amabilitat, la originalitat, la diferència, l’espai per respirar. Tot això ens fa millors, en tots els sentits. La bona diagnosi, la de la responsabilitat política i tècnica, és la de detectar debilitats i fortaleses i a partir d’aci dissenyar la conversió de les febleses en fortaleses i potenciar les fortaleses per tal que ho siguen més encara. Això és viure i estar al segle XXI, la resta són males receptes neoliberals del segle XX o clarament suborns de xulet de barri. La Ducal és una fortalesa, és un pulmonet que ha de créixer en verd, no en gris. El departament de Gestió Responsable del Territori en el seu esborrany del Pla d’Esponjament de la Platja de Gandia ja preveia fa tres anys, envoltar la Ducal de verd, fer més forta aquesta fortalesa urbanística. I com ho feia? Unint el Parc Plaça Ciutat Ducal (el parc dels Cancun) al complexe eliminant el vial de trànsit que és el carrer Plaça Ciutat Ducal i fent-lo peatonal. Posteriorment convertint un dels dos carrils del carrer Vicente Calderón, el que està pegat al parc i al complexe ducal, per tal de fer una rambla o passeig de terra de 10 metres d’amplada amb dues fileres de pins pinyoners que connectaria la façana marítima amb el parc de Baladre. A més a més, el pla d’esponjament proposa l’allargament fins al carrer de l’Horta, de la xicoteta zona peatonal existent en el carrer Galícia. Però aquest allargament hauria de ser un espai de terra amb arbrat formant un bosquet de pins i xops que generaren un espai d’ombra coherent amb el magnífic jardí de la Ducal. Això faria posar en marxa un pla de superilles com el que ha posat en marxa, exitosament, Barcelona. D’aquesta forma tot el sector dels carrers Mallorca i Legazpi, funcionarien com una superilla sense alterar de forma important el trànsit rodat de la platja. Tot açò que explique, és tenir un bon pla. Això és ser ambiciós i voler una ciutat econòmicament forta, una oferta potent i de qualitat. Això i altres tantes coses que es podrien fer, són reialment aprendre del passat. No perquè ho diga jo i el grup polític de Més Gandia, sinó perquè ho diu la experiència, ho diuen els professionals, ho clama Europa des de fa més de 100 anys i perquè és hora d’aprendre alguna cosa dels fracassos. Ni a mi, ni al meu grup ens valen suborns barats, ni plans caducs. Millor mantenir el que hi ha que fer passos cap enrere. Els arguments del bé comú que ara fa públics el Sr Mascarell, i que vicia defensant el bé particular d’una empresa, són la columna vertebral de l’esquerra alternativa. Ja que els ha descobert, el convide a que els faça públics i amb gana, quan es tire endavant el pla d’esponjament que he proposat. Ja avance que segurament les veïnes no estaran d’acord amb aquest pla, perquè eliminar la droga del cotxe deixa un mono molt gran, a veure si tinc al Sr Mascarell al meu costat, defensant aquesta reconversió del gris al verd.

Envoltar de verd la Ducal, eixe és el pla de Més Gandia, i al meu parer, eixe si que és un pla d’èxit, per qualitat, per integració, per esponjament. Aprofitar una fortalesa, la del pulmonet de la Ducal, per tal de fer-la més forta encara, per tal de fer-la créixer. En aquests plantejaments radica la diferència entre una proposta que eriqueix a uns pocs i una que enriqueix al comú i el paper d’un ajuntament ha de ser sempre, el d’enriquir al comú i d’aquesta forma sempre sempre, venç el verd.

 

 

Sempre ens quedarà…la rebeldia

2 respostes

Aquelles ombres creixien pel camí mentre els tres amics sota una lluna gran i ben blanca caminaven entre les neus d’aquell llarg hivern. Eren ombres que no feien més que aportar relleus a aquella imatge siberiana que era justament el que perseguien. Havien marxat de la ciutat, farts, amb la idea de fugir, amb l’ànsia de la llibertat. El seu cap, el d’ell, no feia més que bombardejar-lo amb imatges que tenien forma de diapositiva. Eren desitjos a cops, cadascú diferent. Colors, llums, muntanyes. Tot sonant Pearl Jam, la veu d’Eddie Verder feia que les imatges del cap i les imatges reials es fusionaren…estava somiant despert. Els tres amics havien fet el pas valent, ja no els detenia res més. Havien quedat a un hora en un lloc i van agafar aquell tren. Darrere ja no quedava res, o quasi res. Necessitaven aire. No mai més ancoratges. Volien sentir que no hi havia límits per davant, no hi havia un rellotge que marcava un hora i una data. El pla era començar junts aquella aventura, però no calia seguir-la junts. No hi havia cap norma més que la de seguir cadascú el seu ritme, el seu camí i la seua necessitat. Pot ser la covardia els havia fet marxar tots plegats. Pot ser per ells sols no ho haguessin fet mai. Així semblava al menys, més fàcil trencar amb tot. La combinació, de moment, era perfecta, els tres eren amics, bons amics, companys de lluites socials, companys d’equip, caminants i muntanyers. Però pot ser ho eren perquè sabien que en qualsevol moment un d’ells canviaria de ritme, agafaria un altra drecera. Havia arribat aquell moment somiat. Ho havien parlat molt en vesprades de diumenge, en matinades de dijous. Tenien el moment. Ho volien fer d’una manera sublim. De moment el pla era agafar aquell vell tren borreguer i parar a Jaca, des d’allí l’hivern els rebia. El repte, creuar els Pirineus per algun collet amagat. En dos dies ja estaven on volien envoltats de blanc, de gel i amb l’ambició de rebre la primavera en aquelles muntanyes. Van decidir crestejar i després travessar a França per anar als Alps i d’allí cap als Balcans i d’allí cap als Urals…ja anirien trobant camins. Pararien a currar en granges o amb ramats. Van trobar una cabana oberta ben preparada amb llenya tallada, taula, lliteres i mantes. Van creure que aquella era la seva caravana particular com en “In to the wild”. Allí van estar gairebé tres setmanes, pujant tots els cims dels voltants i baixant a comprar al poble. Allí hi havia un vell que el feia pensar amb algú. Un d’ells va conèixer l’Alba que va començar pujant poc i després més i al final va decidir unir-se al grup. Prompte es va embolicar amb dos d’ells, però al contrari del que marquen les normes cristianes, del que expliquen tots, ells van formar un bon grup, una petita família alternativa. El camí va seguir i ara eren quatre. Era agradable tornar a escoltar català després d’un mes de castellà en aquell primer tram del viatge. Ara el Pirineu de Lleida els acollia amb la sensació que tornaven una mica a casa, parlant amb tothom la mateixa llengua. La primavera despuntava i van rebre el dia més llarg de l’any a Cap de Creus i des d’allí un estiu boig, primer de platges nuets aprenent francès i després de verds prats alpins, concerts de rock i xiques i xics alts i guapos. La tardor va ser un espectacle als Balcans, era més del que havien pensat. Un d’ells va decidir quedar-se amb una xica polaca, l’altre va seguir amb l’Alba, semblava que els anava bé. Jo vaig continuar cap als Urals, em feia pena deixar-los però el meu cor cridava que volia menys lligams, menys ancoratges i Alba, era una dolçor però no era la Teresa d’Ovidi. Vaig seguir cap als Urals, volia veure ossos. Va ser allí on vaig rebre un missatge estrany. A un poblet rus en un bar d’escaladors del que havíem parlat els tres plegats, un que sempre eixia a la Desnivel. Allí vaig trobar aquella carta. Era una carta bonica i llarga que explicava com ens imaginaven els tres aquell viatge, i l’havia escrit un dels meus amics. Va ser genial, un moment emocionant, feliç. Allí vaig trobar treball a un refugi servint i cuinant. La neu va tornar i aquelles grans muntanyes em feien imaginar de nou. De sobte va arribar el fred gèlid, la neu i un dia vaig caminar mentre nevava i vaig gaudir fins que vaig perdre el coneixement i vaig caure estés a terra. Tot era blanc pur. En van recollir unes companyes del refu que tornaven d’escalar. I quan tornava la primavera, va aparèixer Alba i es va transformar de cop i volta en Teresa, la Teresa d’Ovidi. I ara hi ha una Teresa petita, que mira com escric aquesta història. Envie unes coordenades, les poseu al google maps i trobareu on som. Ella parla el nostre valencià, el català de tots, té tres anyets i és preciosa com les muntanyes. Se que no va estar bé marxar així, de sobte, sense avisar, i no dir res tant temps, però he après i ara estic en pau. Veniu a conèixer a la vostra neta, us agradarà i a mi m’agradarà molt trobar-vos, ara si. Jo he elegit els meus ancoratges, i estic feliç, mirant aquella foto del Serpís i el circ de la Safor, aquella que va fer el Felipe i que he portat amb mi tot aquest temps. Aquí estareu bé, teniu lloc per tot el temps del mon. Us estimo.