The Pogues

…van sonar els Pogues (yeah, yeah, yeah) a la megafonia de l’estadi de futbol. Era la senyal acordada. Miraven aquell partit entre el Madrid i el València prop de 80.000 persones . Segons el pamflet que havien repartit a l’entrada del partit aquells “xiquillos”, el 80% d’aquells 80.000 observadors, cobraven menys de 1.400 euros/mes i el 50% d’aquells 80.000 observadors no arribaven a 1.200 euros/mes, un 30% no arribaven a 1.000 euros/mes. En el terreny de joc els 22 jugadors, i els 22 que estaven a la baqueta, sumaven una mitjana de 500.000 euros/mes i per persona. Aproximadament cadascú d’ells cobraven 7 milions d’euros a l’any i entre tots els que estaven allí, sobre l’herba de l’estadi, un total de 44 persones, ajuntaven 308 milions d’euros en un sol any. Van sonar els Pogues i la massa de persones que hi havia en aquell estadi amb els ulls plorosos, odiosos, excitats, bojos…van arrancar les gàbies que impedien l’accés a l’estadi. Els que estaven prop dels accessos van tancar les portes. Ràpidament aquella tromba de gent va reduir als cossos armats que protegien a aquells rics. Però els policies no van poder fer res contra més de 60.000 persones. Els altres 20.000 fins completar l’aforament, es van amagar on van poder sense dir ni “mu”, es consideraven més pròxims als jugadors que no a aquella tromba desesperada d’incívics. Els “incívics” van capturar i segrestar als jugadors i al personal tècnic. Les xarxes ja feien fum i exigien un ingrés per a cadascú dels que presenciaven aquell partit que provingués de la nòmina anual d’aquells jugadors. Els DNI’s els tenia el club, estava en totes les entrades venudes. A partir d’allí era fàcil fer l’ingrés demanat. Els 20.000 covards amagats que no van dir ni mu, també van cobrar el rescat. Era un mal menor, sempre hi ha profitosos. Els dos clubs van pagar. En total van eixir a 3.850 euros per cap de bonus track, però més que això, l’acte era de justícia. El més bonic és que aquell dia va canviar la història del futbol. Tot retransmès en directe. 44 jugadors no poden acovardir a 80.000 persones. El diumenge següent els jugadors no volien eixir a jugar, la por i la vergonya els rossegava per dins, havien xuclat la vaca de fer diners…

El Joan i la Marina

La veu de les plantes
Per Xavi Ródenas

Crec que a Joan Pellicer li agradaria el concepte de la “veu de les plantes”, perquè ell es va dedicar  en gran mesura a escoltar-les mitjançant les persones grans, les persones dels pobles, els escrits antics, els oficis vells i les costums heretades. Com aquell magnífic Dersu Uzala de la pel·lícula de Kurosawa, ens deia “les escolteu?, escolteu com parlen?” i ens feia de traductor. Ens traduïa un idioma perfecte, el de les plantes, un idioma sense insults ni menyspreus, a un idioma sovint estúpid, el nostre. I a vegades ho feia enfadat de com les tractàvem, a les plantes. Va recollir centenars de reflexions i coneixements fets pels habitants dels pobles de Diània i en especial de la Marina Alta. Per a ell, la Marina era el cor, el lloc on encara s’oloraven les flaires de la tan estimada “Odissea”, repleta de laberints de muntanyes, amb raconades excepcionals i pobles ancorats a les penyes i amb una gent que encara s’estimava la seua terra i la seua llengua.

En la Marina, ens explicava Joan apassionadament, la gent encara escoltava les plantes, encara entenia, a estones, el seu llenguatge. I mentre ens narrava el que havia vist en la seua última excursió entre diapositives d’argelagues, lligaboscos, aladerns, marfulls, timonets i flors de fleix, ens parlava de Klimt i de la Ilíada. Mentre a la pantalla de la classe hi havia projectada un conjunt de rajoletes sobre les quals es dibuixava la Verge Maria, ens parlava de les plantes abortives i de com des dels escrits més antics, s’explicava el seu ús i com era comú emprar-les. Plantes de dones, que en secret a veus, repartien les dones remeieres, presents a tots els pobles. Explicava com, fins i tot, només les plantes, podien treure alguna cosa bona i tendra d’aquells homes privilegiats que vivien en aquell marc de masculinitat violenta i irracional. La diapo d’aquell llaurador en mobilette portant un gosset rateret entre les cames i tres precioses cales blanques al darrere, per dur-li a la seua companya. I com si anaren unides, ens explicava els usos de les plantes i la veu antiga dels seus noms populars, de les dites que les acompanyaven, dels orígens grecs, llatins i àrabs dels vocables que ara nosaltres empraven amb facilitat, sense records i sovint sense respecte. La etonobotànica perfectament entesa. I tot estava embolicat de Diània. D’aquest laberint de muntanyes que és el cor del País Valencià, on batega el seu origen, on va resistir la seua llengua estimada. Ell va triar la Marina per gaudir de la soledat del que trobava salvatge i autèntic, jo sempre he pensat que era el seu etern romanç “la Marina i el Joan”.

El seu treball curat i diari, amb precarietat i molta lluita, el va anar publicant en diferents llibrets que per sort tenim al nostre abast. Són llibres que recullen tot això que us he explicat. Són una barreja de ciència, poesia, respecte, muntanyisme, referències, art, botànica, antropologia, història…són llibres on tot cobra el sentit original de la universitat, el sentit més humanista, el de la saviesa des de la barreja i no des de la separació de disciplines.

Ací teniu un recull d’algunes de les plantes rebrotadores que ell tan estimava, les que venen a salvar-nos després d’un incendi, a recobrir el sol ràpidament per evitar que se’n vaja amb les pluges. Les que faran que en poc temps el nostre pesar per veure aquella terra cremada, s’alleugere i tornem a veure el verd que tot ho cura.


Joan Pellicer

Joan Pellicer i Bataller va nàixer a primeries de l’estiu de 1947 a l’antic i mariner llogaret de Sotaia de la Safor (Bellreguard). Llicenciat en medicina, li agradava caminar, llegir i somiar i, va passar anys trescant les muntanyes i visitants els pobles a la recerca de la recuperació del nostre valuós llegat fitoterapèutic i etnobotànic.

Aquest text es va publicar al web i als materials del projecte “Estratègia territorial i de governança de les Valls de la Marina”

https://www.macma.org/turisme/passejos-etnobotanics