Adjunte l’article que fa uns anys ens va publicar la Revista La Safor del CEIC Alfons el Vell de Gandia al respecte d’un altre model agrícola per al País Valencià, partint del cas pràctic de l’Ecomuseu Vernissa Viu i la posada en marxa d’una utopia. Un plaer treballar i escriure mà a mà amb el meu Jordi.
(article escrit per al Llibret de la Falla Prado de l’any 2010)
Primer, la incertesa, després la por, el fred, els nervis, la por altra vegada. La humiliació arribà quan et miraven quasi nu, però ara, ja estàs!, queda córrer i no deixar-se veure…benvingut al paradís…un paradís que es mostra fosc, amb total desconeixement, tens el número de telèfon d’ algú i la por sempre present…
…amb els dies coneixes el paradís…els colors foscos van prenent forma i el paradís ja comença a no ser-ho…això si, hi ha diners i bon viure…sexe…i hipocresia…al teu país estaven els papers clars, aquí res és roig del tot i sovint els més il·legals són els que tenen el títol de legals…
…a voltes sóc supervivent, dels mapes dels meus sentiments i en la tristesa del llarg camí ser les ferides del meu temps, des de l’orient fins a occident he aprés a viure resistent i a les mans porte cinc continents i al puny tancat un mon sencer…
…eres nova?…eres humana?…d’on vens?…ja fa anys que aparegueres…estàs bé?…qui sóc?…sóc nou?…sóc humà?…d’on vinc? Rebotar les preguntes sobre un mateix fan que s’entenguen millor les respostes o les intencions de les qüestions…val la pena fer-les…??
La balança mana, la ecologia és la norma de la estabilitat vital, si hi ha poc allí i molt aquí, tot tendeix a l’equilibri i un d’aquests resultats, és la migració….la emigració o la immigració…si visc bé, si vius bé, no és pel teu treball ni perquè sóc més intel·ligent que un negre…és perquè al sistema li convé que jo visca bé…la barrera d’Àfrica, serem la barrera amb la pobresa, som la barrera de la brutícia humana, fórem la barrera del comunisme europeu…eu europeu!…no ho hem triat nosaltres…ho va triar Marshall…
…are shooting those Whashington bullets again…as every cell in Chile will tell, the cries of the tortured man, remember Allende and the days before the army came, please remember Victor Jara, in the Santiago Stadium, es verdad, those the Whashington bullets again…
Volia conèixer-nos bé, saber qui érem, perquè estàvem cansats, perquè érem tant àcids, perquè odiàvem a Deu, perquè cremàvem les falles, perquè vivíem apresa, perquè perquè perquè…quins ulls més negres i més bonics…era un cel…un dolcet d’Estellés…llavors i aleshores, les coses passaven encara més ràpid que ara…ens parlava dels Andes i no entenia ni xufa de valencià…s’enfadava al escoltar-nos quan ens burlàvem de Sabataplana, s’aplana el teu cervell??? Li dèiem de broma, s’enfadava i em feia colpets al muscle…carícies eròtiques que em feien reviure romanços amargs del passat passat…les falles arribaren marcant la primavera i al veure cremar aquells monuments gegants, ens deia que no ens entenia, que li explicàrem més…jo li explicava que, per a que aquells dies de falles, foren perfectes, haurien d’ajuntar un dia les processons de setmana santa i les falles i el divendres sant que coincidira amb la cremada, de tal forma que aquell dia, es cremaren junt amb els monuments tots els sants, Deus i verges i que en una gran foguera laica, cremaren tots els nostres pecats catòlics, tots els lligams, les farses, les mentides, el celibat i ens transformarem en laics, i així acabàvem amb la setmana santa i fèiem d’una vegada les falles una festa laica!…es reia indignada, era creient…ara ja no ho és…com molts… s’ofenia dient-me radical…i entre risses, ells li deien que això era ser valencià!!!
Amb les falles…la primavera…les flors i les olors…qui érem? Perquè??? Ella continuava preguntant…perquè tanta cremor i tant d’odi advers entre nosaltres…parlava de Quito i de la vegada que va viatjar amb la seua família a Riobamba i va veure de camí els volcans, el Cotopaxi i el Tunguraua…ací ens pillava, perquè a tots, les muntanyes ens devoraven l’ànima, havíem llegit a la Desnivel, articles sobre ascensions impossibles per les cares nord…jo tornava a casa pel passeig i em rebotava aquella qüestió de qui érem? Qui sóc?…i em distreia pensant en el Cotopaxi.
*som llàgrimes en la mirada, som el coratge de seguir, som la ferida mai tancada, som la història que no han escrit
Van pegar a un negre en Gandia i vam quedar amb ella per anar a la concentració sota el portal de l’ajuntament…estàvem pegadets i tristos per la situació…jo li vaig dir clarament que entre tots havíem meditat una resposta…érem humans…humans humanistes…els valencians que érem nosaltres érem així, com Fuster i Hernández…ara bé hi ha altres valencians, li vaig dir.
Al tornar cap a casa, ens va dir que no tenia prou….no hi havia remei, ella desitjava conèixer el camí de la revolta, el camí del perquè no volíem parlar-li en castellà, i perquè alhora li dèiem que érem sobre tot planetaris, ens burlàvem de la bandera i de les tradicions i ens rèiem de ser valencians però alhora de parlar de la Safor, érem més pesats que un bou…i a la mínima cridàvem…un colpet de cassalla!…una misteleta!…òstiaputa!! Perquè trobava valencians apassionants i alhora els més xoriços de la cleca? Perquè sabien tots que petaria algun dia tot però molts no feien res?…meninfots…cremar les falles…quina bogeria.
Li vam trucar al mòbil i li vam dir que teníem una solució millor a l’humanisme valencià…que vingués amb nosaltres…li fotríem un bon pateo i així es fartaria de nosaltres i mai més vindria i ens preguntaria i es molestaria de les nostres xerrades i culturetes pròpies…estava clar, la estratègia era fartar-la de caminar per ensenyar-li el nostre país…el País Valencià a xicoteta escala, en una excursió saforenca.
We are the song that never finished , are the fight against the oblid, are the word silenciada…*
*som la cançó que mai s’acaba, som el combat contra l’oblit, som la paraula silenciada…
…Obri els ulls…un camí verd, la esquena calenta del circ més circular, el circ de la Safor, una font que la refresca, els Òlbits dels antics pastors cremats de caminar, un arbre solitari, cansat de resistir els incendis però fort i frondós, aquell camí pujava i pujava, suàvem el paisatge de roques blanques i grises, roges i punxoses, plenes de forats com la Finestra que amaneixia al nostre costat, des d’allí la glòria del litoral ple d’edificis blancs que com tragons d’aigua i generadors de pudor i misèries s’enfronten insultant a les muntanyes…nosaltres som el progrés!!!! criden les inútils construccions…el formigó que no es menja…i mirem al llaurador que sense pietat no li deixa ni un pam al riu d’Alcoi, l’exprimeix fins al seu ventre…igual que el maltractador fa flaqueta a la dona i la deixa sense ànima…mireu llauradors teniu el que us mereixeu, li cridem des dels teixos verds i rics…autopistes i autovies sense ordre, sembla que composades per impedir el pas i no per facilitar-lo…ella feia una cara d’incredulitat el nostre festival era com el FIB però casolà…a ponent el Benicadell a orient Menorca…al nord el Mondúver i al sud l’Aitana…i tornant per la Mata, vam veure al Duc, al gran mussol que li dona nom al Racó del riu Serpís, tots callarem i el deixarem fer, ara érem tots incrèduls, el silenci es va imposar a la nostra bullor…la pau del país, la pau del paisatge, el Duc valencià, cap Duc feudal, cap Borja, el podrà superar mai…vine Pilareta que et pegue un sacsó, els peixos a l’aigua i els amos al clot!…la mistela i la coca pobra i a ballar amb la dolçaina, el tabal no cal que ja el fan les palmes!! Era la fonteta de Botero, un filet a la dreta del riu Blanc…i pujar al Collado li va costar un ou, però vaig aprofitar per mirar-li bé el cul…i aparegué com del no-res, una plana blanca de mosaic improbable però cert…la Vall Blanca…la Vall d’Albaida…i el seu germanet petit…la Vall del Vernissa…del Vernissa Viu…i la gent dels pobles…la millor i la pitjor…els terratinents que ara són alcaldes i els comunistes que encara batallen contra els adossats…quina història de tristors i de victòries…resseguim la careneta i anirem a la Cuta, a veure bé la tristor de Vilallonga, que alegren els Correllops amb el seu foc i la seua festa, que li donen color a la malaltia dels valencians, dels que veuen en la destrucció, progrés…dolçaines i tabals…a tots els pobles, hi ha un estel, li deia un amic: a la Font, els del Rebollet, a Potries, és de Casa Clara, a Ròtova, els del col·lectiu Vall de Vernissa, alguna falleta rebel… pel Pla de Peret li cridàrem a la lluna: Puta, com feia Federico Garcia Lorca i baixàrem pel cementeri cridant “la terra per a qui la treballa, no la ocupeu indegudament ¡ganduls!”… i l’horta per al menjador escolar…seguírem cap al sud, creuant per Llocnou i Almiserà, resseguint pel camí de Borró fins a l’entrada del barranc de les Galeries, on estan els vells xops blancs que ens miren cada any més alts i més esplendorosos com dient: quina panda de grillats!…cagon dena haurien de posar-los a fer bancal…Finalment tots ens vam rendir, la tipa no cedia un pam, estava com si res i nosaltres ja rebentats ens rendírem i la portarem per la Marxuquera Baixa cap a Gandia, al veure el Molló de la Falconera, es va parar quieta i ens digué que entenia allò del rebrot, de ser terra cremada, de tenir l’ànima xafada de tanta mala gent i tanta mala llet, de tenir un cor de secà, però l’esperit de ressorgir de nou, de rebrotar com la carrasca, de florir com l’argelaga i fer d’allò terrible, una cosa bonica. Deia que entenia la pell de la surera, una pell feta per resistir el foc, que veia en el paisatge i en les plantes, el nostre comportament de guerrilla, de màquia valenciana, havíem fet bé de portar-la d’excursió, doncs aquell dia ens va dir, en castellà, coses que nosaltres mai havíem pensat en valencià…fa poc, van coincidir falles i setmana santa i la vaig recordar, vaig tractar de convèncer a algun amic perquè portaren al sant fins a la foguera i nosaltres ja aconseguiríem que el cremaren i així començar de nou, sense pecats, ni pors celestials, ni idees masclistes, ni prejudicis, ni òsties putes…però només Jimy Jazz i un parell d’amigues, em vam fer cas i es queda tot en un pet de mistela…
Where you study, at your work or in a settlement, contra el reino del cipote, del dinero y de la cruz… qui no té res, tan sols merda i suor, res té a perdre, aprenent a lluitar, si tu vols, aprenent a lluitar, ni un pas enrere ja.
Accoutumés à ne écouter, accoutumés à taire trop, nous avons desaprendido à déduire, desaprenguérem à penser que la réponse collective n’est pas possible ou impossible est nécessaire…Si nous arrivons jusqu’au midi, nous assaillerons tous les palais d’hiver.*
*Acostumats a no escoltar, acostumats a callar massa, hem desaprès a deduir, desaprenguérem a pensar que la resposta col·lectiva no és possible o impossible és necessària…Si arribem fins al migdia, assaltarem tots els palaus d’hivern.
Paraules robades a: Obrin Pas, the Clash, Obrint Pas, Obrint Pas, Altall, Reincidentes, la Gossa Sorda.
Ser un petit país del mediterrani al mig del mon antic, és per a moltes coses, un privilegi. Això és la Safor, un lloc on les cultures més antigues van trobar un paradís terrenal. Un hivern suau i un estiu temperat i amb la mar per remeiar-lo. Moltes muntanyes, moltes fonts, molta vida. I això traslladat a la ciutat, pot ser tot un grapat de potencialitats i possibilitats. Però no és ni ha estat tan fàcil. Resumint a tot arreu i també a la ciutat, hi ha hagut i hi ha la lluita eterna de la humanitat. Entre dos blocs humans, els qui volen una ciutat dormitori, de cotxes, de formigó, del treball a casa i de casa al treball, sempre en cotxe, dels qui posen l’automòbil com a element principal de la gestió urbana i de la economia. I els qui la volem per a la gent, per a viure, per a criar a les nostres filles, per a gaudir dels amics i per a establir una economia humana, de proximitat, personificada. I entre els dos blocs, la majoria de gent, que sense massa interès es decanta per uns o per altres depenen bàsicament del màrqueting i dels personalismes, del show mediàtic, sense posar cap esperança, ni cap somni per davant de tot això. La lluita és i serà eterna, i va donant victòries a uns i als altres segons com es desenvolupe la lluita desproporcionada, per descomptat. Doncs a Gandia molta lluita i molts relleus han permet una certa victòria al segon bloc de persones, a la ciutat humanista. En cap moment dic que s’han aconseguit els objectius, només que hem aconseguit, amb molt d’esforç i molt treball, una certa victòria, amb moltes coses pendents i molt camí per a fer. I quins són els èxits d’aquesta certa victòria? Tot un grapat poderós de parcs i jardins, molt millorables, és clar, però són un bon grapat, escampats per la ciutat, pel terme. També molts arbres als nostres carrers i passejos, tot i que encara insuficients per tal de generar ombres a l’estiu i un ambient vital més agradable encara. Però en conjunt, un munt de metres quadrats verds per al gaudi de les persones. La ciutat més verda del País Valencià i d’entre les més verdes de l’estat espanyol. I en el marc que he descrit, això pot esdevenir un paradís de vida. Ara encara trobem una ciutat que era totalment grisa en l’any 1988, fa quatre dies, i que s’ha convertit amb molta inversió, treball, esforç i lluita popular, en una ciutat verda. Verda però molt jove, arbres i espais verds que com a molt tenen 30 anys d’edat. A vegades somia en com la veuran les meues besnetes, si en tinguera, d’ací 60 anys…Es poden criticar moltes accions fetes al voltant del verd urbà al nostre poble gran, però també es poden destacar molts encerts. I ara, en el cor de l’hivern, podem exposar alguns d’ells amb l’objectiu de compartir-los amb la gent. Amb l’esperit de que també els altres ho gaudisquen. Pensar que a la resta d’Europa, també a gran part de l’estat, no hi ha ni una flor, l’hivern està mostrant la seua cara més intensa. Mentrestant ací, comença la primavera. Allí fred, gel i neu, pluja i cel gris. Mentrestant ací, sol d’hivern, flors i el millor moment per caminar. I a la ciutat un dels encerts ha estat la variabilitat d’espècies plantades i la possibilitat que ens dona l’escenari que pràcticament totes les plantes puguen viure. Podem també criticar aquesta variabilitat i destacar els buits o les minories, però no hi ha dubte que hi ha una diversitat destacable. I ara és un dels seus moments. Fa 15 dies que va començar l’esclat de la primavera en els nostres jardins i arbres. Al mig del febrer. Vàries propostes:
I així podríem seguir una estona més, però cal també deixar pas al passeig desendreçat, aleatori i descobridor que ens faça meravellar-nos del lloc on vivim i convèncer-nos de la necessitat de més verd, de la necessitat de seguir amb aquest model d’esponjament del gris, de generar verd a tot petit i gran indret de la nostra ciutat, una ciutat que algunes hem demostrat que podia ser una cosa molt millor del que era.
Dedicat al cap de parcs i jardnis de l’Ajuntament de Gandia, Rafa Garcia.