Arxiu de l'autor: xavi

Seny de glamping (article publicat al Levante EMV duran

Deixa un comentari

Vivim dins d’un marc establert i, sembla que desgraciadament, definitiu, d’un mercat laboral
precari i inhumà. Tot això a pesar de la constant lluita en contra d’una part de la població, també
desgraciadament, petita. Una part de la població organitzada en grups socials i polítics, que
defensem el be comú i que som paradoxalment minoritaris. Tot i així no parem de guanyar
batalles en aquesta guerra inhumana que sembla que tenim perduda. El cas més clar, per
visualitzar aquest plantejament exposat, és l’augment del salari mínim. Un fet, que no per rallar
el surrealisme, deixa de ser excepcional, sinó més aviat normal. Ha estat una mesura que s’ha
demostrat un èxit econòmic i humà, encara que lluny del que hauria de ser digne. Aquesta
mesura de l’esquerra alternativa, va ser un criticada per la dreta mediàtica que la va vendre com
un atac a la economia. Aquell atac mediàtic, va engolir a part de la classe obrera, que es va tragar
la mentida sota el poder de la por. Part de les treballadores van lluitar en contra de la mesura
juntament amb feixistes i dretans. Així doncs, només la valentia política de la minoria de
l’esquerra alternativa i la necessitat d’un PSOE interessat, van fer possible una millora per a tot
el conjunt, incloent els qui estaven lluitant en contra d’ella. I aquesta lliçó, repetida tantes
vegades, reflexa la falta de valor del PSOE, que només s’apropa al seny, quan necessita a la
minoria política de l’esquerra alternativa. Això mateix ens està passant a Gandia amb el glamping
i amb la CV60. Unes propostes de manual neoliberal; despòtiques i fonamentades en la mentida
de la falsa generació d’economia. Dins del marc laboral precari que he plantejat, hi ha hagut
batalles guanyades. El cicle de 8 anys, que composen els governs locals de Més Gandia, del
Botànic a la Generalitat i dels governs de l’estat, tots tres de l’esquerra alternativa, han practicat
un gir radical a les polítiques d’especulació urbanística i d’austeritat econòmica executades per
la dreta sota el parany de la por. Aquest canvi de model, ha generat justament el contrari del
que la caverna mediàtica clamava, fins i tot emprant els seus interessats indicadors econòmics
(buits de càlculs no productivistes): bona gestió pressupostària, creixement econòmic sostingut,
baixada de les taxes d’atur, millora de la estabilitat laboral…L’esquerra alternativa ha aconseguit
aquesta situació de relativa millora, sense generar un marc de reactivació del mercat de la
construcció. Portem 9 anys sense veure gairebé grues a les nostres ciutats i també a Gandia. I
això no ho ha motivat una crisi econòmica sinó un canvi de model. El nou govern feixista de
Mazón amb Vox, ja està modificant el marc legal per poder de nou, tornar a aquell mercat laboral
fonamentat en la rajola que tant mal va fer a les valencianes i al seu territori. I aquest mal govern
s’ha donat pressa en abraçar al PSOE de Gandia, que ha rebut aquesta perfecta abraçada d’Ós,
allunyant-lo de l’esquerra alternativa i d’aquell model del seny. Des de que el PSOE no te la
necessitat vital de Més Gandia, el seny s’allunya de les seues decisions locals i els apropa a PP-
VOX. Les iniciatives pro- falsa economia, dis-li CV60, dis-li glamping en la marjal, van campant
tranquil·les, amb la oposició de Més Gandia i dels col·lectius socials (Per l’Horta, Samaruc, El
Aliento del Ullal…) i la total afinitat entre VOX, PP i PSOE. I això hauria de fer, al menys dubtar a
la militància del PSOE de les companyies que el seu projecte polític està triant. El glàmping és un
exemple del model Zaplana, on la figura de DIC (Declaració d’Interès Comunitari) és la clau per
urbanitzar i construir en llocs on el Pla d’Urbanisme de qualsevol municipi ho impedeix. I això és
el glamping, la construcció d’un nou poble (amb una població superior a la de Barx, Alfauir o
Beniarjó) enmig d’un espai agrícola i sense cap tipus de servei urbà (ni aigua, ni llum, ni
accessos…). Una iniciativa que es planteja en un espai de natura i agricultura que ha de servir de
respirador i de generador d’aliments (sinó ara, en el futur) d’una megaciutat de més de 200.000
habitants, que és la platja de Gandia. La ciència crida amb desesperació, que ja no podem amb
més velocitat ni amb més quantitat. Veritablement el PSOE vol aquesta aliança amb VOX-PP?

València Capital Verda Europea. (Xavier Ródenas Mayor. Enginyer de Forest, professional forestal)

Deixa un comentari

Publicat al Levante-EMV

Si hi ha un reconeixement mundial que és un consens entre les persones d’Europa i de fora d’Europa, en el sector ambiental, és la Capital Verda Europea. És una distinció, que seguint la filosofia dels països més nòrdics de la UE, alhora és també una oportunitat. Però abans que res és el gran premi verd de les polítiques ambientals europeistes. I com dic, té un impacte positiu, entre les professionals, les empreses i entre les principals institucions científiques de caire ambientalista de tot el planeta. Ubica a la ciutat en el mapa de les polítiques ben fetes, dels referents i dels llocs on mirar per seguir pautes, exemples i camins. Les qui ens dediquem a la gestió de programes europeus, sabem la exigència de la UE alhora de, primer atorgar un ajut, i després, de justificar-lo, ja siga un LIFE, un LIDER, o qualsevol acció del Fons Social Europeu. Doncs imagineu, l’esforç que suposa rebre el principal reconeixement verd de la Unió Europea, el de capitalitat verda. En el 2015, que València rebés aquesta distinció i reconeixement era més que impensable, impossible. Aquella ciutat no acomplia pràcticament cap paràmetre dels avaluats per tal de ser considerada un referent de polítiques i d’accions sostenibles per tal d’entrar en la curta llista de ciutats europees elegides com a referents. El que va passar des del 2015 és un canvi radical que, en els temps presents d’odi cap a la política, també es converteix en una demostració de com la política reial, la del be comú, pot servir per transformar positivament i en poc temps, l’espai de vida d’una ciutat. I va ser com es fan les coses a Europa i no com s’havien fet fins aleshores al País Valencià; amb estratègia, molt de treball, molta professionalitat, i sobretot, molt de valor polític. I es va aconseguir. Però no es va aconseguir el reconeixement, això va venir després, es va aconseguir posar en marxa una nova ciutat. Enmig d’aquella ciutat del 2015 desastrosa des del punt de vista urbanístic i caòtica des del punt de vista de la mobilitat, de nefasta gestió política, es va posar en marxa una revolució urbana i verda, que van fer de València un “altra cosa” ben diferent. I tot això te noms i cognoms també, que cal recordar una i altra vegada perquè el ciutadà ho posa tot al mateix sac i sovint és veritablement injust. Aquella ciutat de solar a mig construir i avingudes de carrils infinits de cotxes, que tenia una joia en brut amagada darrere de l’asfalt, va començar a canviar. I el més fascinant és que en només 8 anys, es van executar desenes d’obres que demostraven que la política és, quan és bona, capaç de canviar les coses i plantar cara als poderosos. Peatonalitzacions de llocs estratègics, connexions verdes, creació de més de 70km de carrils bici, plantació d’arbres i millora d’espais verds, programes d’educació ambiental i escolar com mai abans…i el món va començar a veure València amb altres ulls. I Europa no ho va dubtar, era impossible que en 8 anys aquella ciutat referent del formigó, de la mala gestió econòmica i política i amb una imatge de barrera arquitectònica gegant, pogués haver canviat de rumb d’una forma tan eficaç. València per fi era exemple i va arribar el reconeixement més desitjat per totes les ciutats responsables: la de Capital Verda Europea. Però desgraciadament i per pocs vots, aquest reconeixement no el va fer la ciutadania, que sovint es distreu amb altres aspectes fins i tot llunyans de la ona política i de la pròpia ciutat que estan avaluant durant les eleccions municipals. I amb el seu vot, aquells gestors de la València grisa, van guanyar les eleccions i paradoxalment, la recompensa més apreciada pel món ambiental. Aquest reconeixement et permet ser el centre de la mirada verda de totes durant 1 any. La UE aporta una programació mínima com a part del premi, que lamentablement serà la única cosa que quedarà de la nostra desgraciada menció en el llistat privilegiat de les capitals verdes europees. Ara fa 6 mesos i res de nous projectes verds, al contrari, eliminar pressupostos, eliminar carrils bici, eliminar programes i res d’aconseguir finançament verd. Però el nou govern ja va deixar clar que aquest guardó se’l podien quedar els del Rialto, que no els importa res de res, , perquè el seu model era justament el contrari. I a sobre li ho van dir a la cara a tot l’aparell europeu que van inaugurar la capitalitat fa uns mesos. I van quedar davant d’Europa com el que són, una panda d’ignorants que només defensen els seus interessos i el de les grans corporacions i empreses a qui representen; mals gestors, nefastos polítics, i pitjors valencians. La Capital Verda Europea, no te ni pàgina web on anunciar el que és aquest reconeixement, ni te una agenda d’activitats, ni una oficina de recerca de finançament, ni està servint per dinamitzar l’economia responsable, ni hi ha pla de participació de la ciutadania. Una oportunitat perduda. Una desgràcia important que els senyorets miren amb repudi i que els europeus observen amb sorpresa i indignació. Difícilment es pot entendre com deixar caure la gran finestra al món que és aquest reconeixement. Però València, desgraciadament també és així, i haurem de seguir lluitant per tornar a ser europees.

https://www.levante-emv.com/safor/2024/06/19/valencia-capital-verda-europea-103983131.html

Discurs entrega 1er premi “Articles de Llibrets” 2023

Deixa un comentari

Bona nit a totes!
Moltes gràcies! Em fa molta il·lusió rebre aquest premi! Cada any falleres amigues em demanen que escriga alguna cosa per al llibret i cada any acabe escrivint tres o quatre textos amb la intenció de seguir col·laborant amb el mon faller, d’aportar autocrítica, d’aportar estima i crec que també amb la intenció de seguir cuidant aquell xiquet i jove que durant molts anys va ser part d’aquest meravellós univers. També ho faig com a escut, perquè les falles són també un escut per protegir-nos del mal que fa sovint la vida. Però no ha de servir només per protegir-nos, seria veritablement covard, ha de servir per generar canvis; en els pensaments, en les persones que formen la festa, i també en la societat que la envolta. La ironia, la sàtira, l’alegria i la rissa, sobretot d’un mateix, són la forma més revolucionària de vèncer l’odi. Perquè quan ens riguem de nosaltres, alhora el que odia, es veu caricaturitzat, i pot ser, qüestionat. Com es pot viure en un mon tan injust sinó és amb la rissa? Us posaré un exemple que ve al pel, Espanya té prop de 300 empreses que produeixen algun element bèl·lic. I d’aquestes fàbriques avui i els anys passats, han eixint i continuen eixint, una bona part de les armes amb les que els ucranians estan matant els russos, però també d’aquestes fàbriques espanyoles, estan eixint una part de les armes que utilitzen els russos per matar als ucranians…això és lamentablement irònic, i fa pena, i fa ràbia i a mi, desgraciadament, em genera violència. Però el retorn no pot ser això, i per això a mi la vida, com a Gila, sovint em porta a fer ironia, i a preguntar-li a l’enemic si pot parar la guerra una estona. Així que un any després de tantes morts, no puc més que aprofitar per a fer un clam pel final de la guerra, d’esta i de totes les guerres.
Doncs això, moltes gràcies per premiar el meu escrit, una barreja de records; Colisio era un faller de la Falla del Prado i jo tindria 8 o 9 anys quan l’escoltava cantar “A las Barricadas” cada nit de divendres al casal faller. Gairebé no el vaig conèixer, però aquesta cançó vull pensar que parlava una mica per ell. També és certa l’anècdota dels ous durs però no se ben be la quantitat d’ous que es va menjar d’una tirada. La resta de l’article, clar, són pensaments creuats, records de casal faller i possibles converses que no van existir però que poden servir d’escut i també perquè no, per escoltar propostes i coses noves, i qui sap generar algun petit canvi a la ment d’algú i també a la meua ment.
Agraït a la meua família, Murta, Àssua i Carmen que em fan costat sempre i als meus pares que em van portar al casal moltíssims divendres de la meua infantessa a jugar entre els caixons de melons i creïlles, d’aquell Prado antic.
Agraït a la Falla Vila Nova que fa anys que conta amb mi per al seu magnífic llibret, especialment a Fermí Romaguera que sempre em fa l’ullet.
Agraït també a la Federació de Falles i a l’Ajuntament de Benirredrà per organitzar aquest meravellós concurs que dona peu a que puguem reflexionar al voltant de les falles des de totes les seues arestes i afrontar així millor el present i el futur.
Abraçada cordial, molta falla per a totes i molta salut!
Xv