Arxiu de l'autor: xavi

El Si al valencià. (Xavier Ródenas Mayor i Asma El khaddar. President i vocal de l’AFA IES Maria Enríquez)

Deixa un comentari

La historia es nuestra, la hacen los pueblos. Nuestro pueblo, el pueblo valenciano, habla una lengua dulce y bonita, como todas las lenguas del mundo. Se llama VALENCIÀ. Pronto se hará un referéndum en las escuelas e institutos para decidir si se reduce a un uso anecdótico o si continúa siendo una lengua importante y principal en la enseñanza. Motivos para votar por el SI al VALENCIÀ hay muchos; asegura una mejor integración social, unos resultados académicos mejores, una mayor posibilidad de encontrar trabajo…todos ellos y más los encontrareis explicados con datos en la página web: https://familiespelvalencia.org.

Nosotras vamos a apelar al voto del SI al VALENCIÀ con el argumento del sentido común y el amor. Nunca se debería prohibir, perseguir, ni eliminar a nadie y tampoco a ninguna lengua. Nuestra lengua, la de las valencianas, es el VALENCIÀ. Ha sido perseguida por todos los poderosos. Hace cientos de años que les ha molestado a todos los gobernantes distanciados de las clases populares. A los ricos y a los oligarcas les ha molestado siempre la lengua que habla el pueblo, aquí y en todo el mundo, en África, Asia y en América. Igual el mapudungun o el quechua que hablan en Sudamérica como el amazic que hablan los berbers del norte de África o el wu del sur de China. En Gandia el VALENCIÀ estaba prohibido hasta hace apenas 50 años. Y desde mediados del siglo XVI empezó a ser, primero mal visto por las clases dirigentes, y posteriormente prohibido y perseguido. Muchas veces de forma violenta, otras con todo tipo de presiones. Han matado personas por defenderla. Durante todos estos siglos, han avergonzado públicamente, torturado y encarcelado a cientos de persones por protegerla y hablarla. Pero pese a todo, nunca han podido acabar con ella. El VALENCIÀ ha sobrevivido gracias a la lucha de cientos de personas durante más de 400 años. Es una historia triste y a su vez preciosa. Una historia de valor y de dignidad. Con la llegada de la democracia, las valencianas que la heredamos de nuestras madres o las que no lo hablaban pero que fueron conscientes de esta lucha, nos organizamos para poder asegurar su supervivencia. Conseguimos leyes y gobernantes que la defendieran. Pero incluso en estos años de democracia, el VALENCIÀ no ha dejado de recibir ataques. Lamentablemente no todos los políticos la quieren y ni la defienden. Debería de haber consenso entre todas para cuidar algo tan bonito como la lengua materna, una lengua milenaria. Pero no lo hay y cada cierto tiempo, la derecha política trata de amordazarla, de taparla, de pisarla y intentan que no se hable o que se hable lo mínimo. Y en esas estamos. Volvemos de nuevo a tener que defender algo tan básico como nuestra lengua, el VALENCIÀ. Este gobierno de derechas ha aprobado una norma que quiere reducir la presencia de nuestra lengua en los coles e institutos. Con esta ley se quiere reducir al mínimo su presencia y uso en la enseñanza. No la pueden eliminar del todo porque la constitución española lo prohíbe, pero si la pueden reducir a su mínima expresión. Cuando se hace algo tan malo en una democracia, lo que se suele hacer es camuflarlo, disimularlo. Y la forma que este gobierno de derechas ha escogido para disimular este ataque contra la lengua, ha sido una consulta (votación). Por eso te pedimos un SI al VALENCIÀ. Muchas de vosotras acabáis de llegar a Gandia y no entenderéis nada o poco todavía. Otras lleváis años aquí y conocéis incluso habláis VALENCIÀ. Os pedimos como AFA y como migrantes, que votéis un SI por el VALENCIÀ. Seguro que estáis orgullosas del quechua, del amazic o del wu y os gusta oírlo y saber que lo sigue hablando gente, que no se perderá nunca. El VALENCIÀ no es diferente a todos ellos. Nosaltres les valencianes, volem que tant qui arriba buscant una nova vida i fugint de la pena, com les nostres filles i fills, coneguen i estimen la llengua que van parlar les nostres iaies. No permetrem ni un pas enrere en la defensa de la nostra llengua, ni per agafar impuls. Vota SI al valencià.

https://www.levante-emv.com/safor/2025/02/24/valencia-114620900.html

Homenatge a Llíber (Xavier Ródenas Mayor)

Deixa un comentari

Aquest article ha guanyat el 2n premi d’articles dels llibrets fallers que atorga l’Ajuntament de Benirredrà i la Federació de Falles de Gandia per les Falles de 2025

Parlaré d’un faller il·lustre. Segurament el faller més singular que ha existit en les falles. Li van dir Llibertat Algar Sucarrat. Un gran home. No per a totes ni tots, però si per a una gran part de la comunitat fallera i sobretot per a la comissió de la seua falla. Llíber va tenir tots els gesmils que es mereix, qui ha treballat incansablement per les falles de Gandia. La seua història és ben curiosa i mereix ser contada. El van expulsar fins a 7 vegades de la seua comissió i sempre el tornaven a acceptar, perquè no hi havia cap més treballador que ell i sempre estava disposat a ajudar, a les verdes i a les madures. Però a més a més, darrere del seu tarannà bel·licós i lluitador, hi havia un cor enorme que a tothom sabia tractar, que feia de pegament de totes les falleres i fallers de la comissió. Quan ningú volia portar la falla endavant perquè l’havien arruïnada, ell feia un pas endavant i es presentava de president. Deixava la falla en pau, pagava tots els deutes i una vegada a zero el comptador, tornava a la seua revolució. La seua revolució era fer de les falles un espai socialista i comunitari. On la solidaritat obrera estigués per sobre de tot. En el seu haver hi ha un fum de grupuscles de militància anarco-social-comunista. Acomboiava sempre a algun jove faller o muntava ell sol el grup de treball amb el qual pretenia aconseguir algun canvi social en el mon faller. Van ser desenes de grups i col·lectius els que va crear, entre els quals destacaré els més importants: el Front Faller Socialista (FFS), el Col·lectiu Revolucionari Faller (CRF), l’Agrupament Anarquista Faller de la Safor (AAFS), el Grup Armat Per la Pau Fallera (GAPF), la Brigada Coetera Durruti (BCD), la Plataforma Laica Socialista i Fallera (PLSF) i el Front Popular i Feminista Faller (FPFF). Les expulsions de la falla van ser molt sonades, com aquella fruit de la despenjada d’una gran pancarta quan les reines de Gandia entraven a l’església del Raval el dia de Sant Josep. Anaven acompanyades per totes les comitives possibles i sorprenentment per la corporació local, tret de les regidores comunistes, i la pancarta, que cobria mig campanar, deia: “Ni Deu, ni Rei, ni Amo, ni en les falles ni enlloc”. Al poc d’expulsar-lo, la comissió li va demanar que tornés a la falla, que allò sense ell, era un caos. Altra expulsió molt sonada va ser quan va aconseguir, encara no se sap com, que les flors de l’ofrena formaren aquell any, un gran mural floral amb el símbol de la corbella i el martell. L’alcalde i els alts càrrecs fallers van emmudir i es van tornar bojos alhora, quan es va començar a apreciar aquell collage gegant de flors al darrere de les reines, de la verge i del crist, tot al mig de la plaça del poble. Un altra vegada, passat un anys, va encarregar a nom de la Federació de Falles de Gandia, totes les picadetes, sopars i dinars de falles a quatre llauradores ecològiques de la Safor i va anular les comandes de Mercadona. Quan va arribar el gènere de tomaques, enciams, arròs, pebres, carn ecològica…a la Junta no s’ho podien creure. La delegada de Mercadona en Gandia va trucar al president de la Federació i a l’alcalde clarament enfadada i els va amenaçar que no posaria cap duro l’any següent si això no es corregia. Aquell any no es va poder fer res i Mercadona se la va engolir. Es va tenir que pagar a les llauradores el menjar en lloc de a la gran superfície, que era una dels principals sponsors de la festa. Altra molt sonada va ser quan va aconseguir que en la megafonia municipal del carrer major i de la plaça de l’Ajuntament, sonara en bucle i a tot drap, la cançó de “ Give Peace A Chance” de John Lennon durant la processó de l’últim dia de falles. Com aquestes un bon cabàs. Però en tot cas sempre passat uns mesos, li van demanar tornar i sempre amb l’estima de la majoria de les persones que formem la festa fallera. L’altre dia amb 83 anys mentre preparaven la “cremà” de la seua estimada falla, es va anar abraçant a cada membre. Totes pensàvem que era fruit del moment; de la celebració d’unes falles que havien sigut perfectes i on a ell si li havia fet un petit homenatge al casal. El que no sabíem és que s’estava acomiadant de totes. Mentre tallaven el carrer, just al tancar les llums, un parell de minuts abans que la reina del foc i la reina de la falla encengueren la metxa, Llíber va aprofitar i com una formigueta en silenci i poc a poc, es va col·lar per la junta separada entre dos escenes que Mario, l’encarregat
de la cremada, havia emprat per escampar la gasolina per tot l’interior de la falla. La gent del carrer, que observava la cremada, el degué de confondre amb algun membre de la falla que estava fent els últims retocs abans del foc. De la falla ningú es va donar compte. Llíber va ser sigil·lós i aprofitant l’enrenou de tot aquell moment, va desaparèixer. Va esclatar la xicoteta mascletada i la falla va començar a cremar i la banda de música a tocar. Aquell dia havien decidit, dins del marc de l’homenatge a Llíber, que la segona cançó que la banda de música tocaria mentre cremava la falla, seria la Internacional. Així va ser i en eixe moment tothom va buscar a Llíber. El foc ja cremava gairebé tot el monument d’una forma intensa i els bombers ja estaven escampant aigua per rebaixar el calor del foc. En eixe moment, entre les dues figures gegants del cadafal a vora 18 metres d’altura, va aparèixer el cap de Llíber, saludant i acomiadant-se. Amb el puny ben alçat. Eixe era Llíber. Va haver qui va entendre aquell digne final i no van fer res per salvar-lo, altres que van intentar que els bombers apagaren el foc, però ja era massa tard. L’home va morir cremat en la seua falla, com sempre havia somiat. Envoltat de la gent que més estimava, les falleres i fallers de la seua comissió, escoltant la banda de música que tan feliç l’havia fet durant tants dies i anys de falles. Un gran final. El millor final per a un apassionat de les falles com ell. Entre les flames vam veure el seu últim puny aixecat. I vam fer que la banda de música tornara a tocar ara si, com un veritable homenatge, la Internacional.

Seny de glamping (article publicat al Levante EMV)

Deixa un comentari

Vivim dins d’un marc establert i, sembla que desgraciadament, definitiu, d’un mercat laboral precari i inhumà. Tot això a pesar de la constant lluita en contra d’una part de la població, també desgraciadament, petita. Una part de la població organitzada en grups socials i polítics, que defensem el be comú i que som paradoxalment minoritaris. Tot i així no parem de guanyar batalles en aquesta guerra inhumana que sembla que tenim perduda. El cas més clar, per visualitzar aquest plantejament exposat, és l’augment del salari mínim. Un fet, que no per rallar el surrealisme, deixa de ser excepcional, sinó més aviat normal. Ha estat una mesura que s’ha demostrat un èxit econòmic i humà, encara que lluny del que hauria de ser digne. Aquesta mesura de l’esquerra alternativa, va ser un criticada per la dreta mediàtica que la va vendre com un atac a la economia. Aquell atac mediàtic, va engolir a part de la classe obrera, que es va tragar la mentida sota el poder de la por. Part de les treballadores van lluitar en contra de la mesura juntament amb feixistes i dretans. Així doncs, només la valentia política de la minoria de l’esquerra alternativa i la necessitat d’un PSOE interessat, van fer possible una millora per a tot
el conjunt, incloent els qui estaven lluitant en contra d’ella. I aquesta lliçó, repetida tantes vegades, reflexa la falta de valor del PSOE, que només s’apropa al seny, quan necessita a la minoria política de l’esquerra alternativa. Això mateix ens està passant a Gandia amb el glamping i amb la CV60. Unes propostes de manual neoliberal; despòtiques i fonamentades en la mentida de la falsa generació d’economia. Dins del marc laboral precari que he plantejat, hi ha hagut batalles guanyades. El cicle de 8 anys, que composen els governs locals de Més Gandia, del Botànic a la Generalitat i dels governs de l’estat, tots tres de l’esquerra alternativa, han practicat un gir radical a les polítiques d’especulació urbanística i d’austeritat econòmica executades per la dreta sota el parany de la por. Aquest canvi de model, ha generat justament el contrari del
que la caverna mediàtica clamava, fins i tot emprant els seus interessats indicadors econòmics (buits de càlculs no productivistes): bona gestió pressupostària, creixement econòmic sostingut, baixada de les taxes d’atur, millora de la estabilitat laboral…L’esquerra alternativa ha aconseguit aquesta situació de relativa millora, sense generar un marc de reactivació del mercat de la construcció. Portem 9 anys sense veure gairebé grues a les nostres ciutats i també a Gandia. I això no ho ha motivat una crisi econòmica sinó un canvi de model. El nou govern feixista de Mazón amb Vox, ja està modificant el marc legal per poder de nou, tornar a aquell mercat laboral fonamentat en la rajola que tant mal va fer a les valencianes i al seu territori. I aquest mal govern s’ha donat pressa en abraçar al PSOE de Gandia, que ha rebut aquesta perfecta abraçada d’Ós, allunyant-lo de l’esquerra alternativa i d’aquell model del seny. Des de que el PSOE no te la
necessitat vital de Més Gandia, el seny s’allunya de les seues decisions locals i els apropa a PP- VOX. Les iniciatives pro- falsa economia, dis-li CV60, dis-li glamping en la marjal, van campant tranquil·les, amb la oposició de Més Gandia i dels col·lectius socials (Per l’Horta, Samaruc, El Aliento del Ullal…) i la total afinitat entre VOX, PP i PSOE. I això hauria de fer, al menys dubtar a la militància del PSOE de les companyies que el seu projecte polític està triant. El glàmping és un exemple del model Zaplana, on la figura de DIC (Declaració d’Interès Comunitari) és la clau per urbanitzar i construir en llocs on el Pla d’Urbanisme de qualsevol municipi ho impedeix. I això és el glamping, la construcció d’un nou poble (amb una població superior a la de Barx, Alfauir o Beniarjó) enmig d’un espai agrícola i sense cap tipus de servei urbà (ni aigua, ni llum, ni accessos…). Una iniciativa que es planteja en un espai de natura i agricultura que ha de servir de respirador i de generador d’aliments (sinó ara, en el futur) d’una megaciutat de més de 200.000 habitants, que és la platja de Gandia. La ciència crida amb desesperació, que ja no podem amb més velocitat ni amb més quantitat. Veritablement el PSOE vol aquesta aliança amb VOX-PP?