Versió llarga de l’article presentat al concurs d’articles de llibret falles 2022 per la Falla Carrer Major i Passeig

Volia passar per casa a pegar-me una dutxa ben fresca, la necessitava. I estic segur que vaig anar cap
allí, però ara no se…no estic segur. Trobe que no vaig arribar. Crec que aquest pensament ja l’he
tingut. Totes les falles em passa igual. Se’m van superposant pensaments i em passen més coses que
de costum. Ara em veig al mig de la banda de música tocant la nostra pròpia versió de «Espremedors»
de la Fúmiga. I és escoltar-la i em venen al cap un fum de records. Encara sembla ahir quan Andreu
i jo vam començar a treure la cançó, ell a la trompeta i jo al trombó. El meu trombó tot ple de bonys.
Que guapo que és. Total, que havíem tocat tres vegades seguides el passodoble «Amparito Roca» i
estava fins als ous de tocar allò. En un descans, entre cassalles i napolitanes de xocolata, dins del
casal d’una falla que no recorde, va començar tot. Li vaig dir a Andreu que estava fart de passodobles,
himnes i merdes. Que a mi em molaven, Kortatu, Extremo, Obrint pas, la Gossa Sorda, Zoo, la Fúmiga
i tot eixe rotllo. Em ve al cap la seua cara de «que em dius pallasso», i com fa sempre,
contradictòriament del que diu la seua cara, va començar a fer la tonadeta de «Ventiladors» de Zoo, i
jo la vaig anar seguint, però no ens va eixir molt bé i en això que jo vaig començar a fer la tocata de
«Espremedors» i va sonar molt be. Així doncs, vam començar, des d’aquell dia, a fer temes dels grups
que ens molaven i que eren tope transgressors amb tot allò que s’havia vingut fent en el mon de les
falles. Ho feiem en els descansos però, com que a les falleres els molava el rotllo bailongo, van
començar a demanar-nos eixos temes i la resta de la banda van tenir que aprendre les cançons. I allí
ens veus a Andreu i a mi, fent-los classes a la resta. Jo començava dient-los; «Esta és mi banda» i la
resta cridaven «i no tu panda». Així en poc temps, van aprendre un fum de cançons i es van fer creients
d’aquella nova disciplina llibertària que vam anomenar «sva». Bé doncs això, que ara estic ací tocant
«Espremedors» i la penya de la falla cantant la lletra. Flipa. Senyores majors, pijes del centre, el
constructor que posa els diners, i la classe obrera que sempre està amollant el muscle. Tots i totes
cantant «Sarri sarri», que fins i tot, hi ha qui la va fotocopiar en euskera i la va ensenyar als nanos de
la falla. Flipa altra vegada. Vaig fer un vídeo, el vaig penjar i vaig etiquetar a Fermin Muguruza i em
va enviar un agraïment gravat en clip. Quin fenomen! Així que ara ja ningú recorda Amparito Roca i
la mare que la va parir. Gràcies a Andreu i a mi, després de tres anys, totes les bandes tocaven «sva»,
per petició popular, clar. No era el desig de tots els músics fer-ho, hi havia nostàlgics d’Amparito,
però ningú pot contra les modes, i la nostra era imparable. El sva reggae music triomfava per tot
arreu…i ara? portem tres hores tocant o això em pareix? Els dits em van sense jo pensar-ho. Porte
tantes hores tocades que és com respirar. Així que no se ni el que estic tocant i un home del costat em
diu que toque brutal. Parem. Bé, per fi. Estic rebentat. Junt a un grup de companyes demanem més
cassalles, no se quantes, però més dels qui som. En tot cas, m’assec xarrant de no se que d’un tobogan
i entre risses, un home gran que toca el bombo, em pregunta si fa poc que he entrat a la banda…que?
Si jo tinc 45 anys i vaig entrar en 10 anys a la banda! Em quede mirant-lo amb cara de «que m’estàs
dient?», li mire l’uniform i efectivament l’home és de la banda, però no de la meua…cagon la òstia!
El que no és de la banda sóc jo. Mecagon tot, porte tres hores tocant en altra banda de música? No
m’ho puc creure…o més bé, si. Perquè no recorde més que flashos de tot el que està passant. Pregunte
quin dia de falles és i em diuen que el tercer. Tres de quatre i jo pensava que aquell era el primer matí.
La mare que em va parir! Òstiaputa. Res. No puc fer ja res. Li pregunte a algú que, en quin casal
estem i em diuen que a la Falla del Prado. Em pregunte; jo en qui toque? No ho recorde, porte 30
anys tocant en falles i he tocat a totes les falles de la ciutat. Para. Posse les mans a la butxaca i trobe
un paper. El mire i diu «Salut crack, toques a la falla del Passeig. Un bset. Jo mateix»…val, sóc jo.
Acostume a deixar-me notes informant-me de coses i animant-me i donant-me estima, que sempre va
bé i sempre fa falta. Val, un tema resolt. Li pregunte al casaler que quina és la següent falla que ha de
passar per allí aquell matí i em diu que la del Carrer Major i Passeig. Això si que és sort! Toca, un
poc de sort. Em diu que no tardaran gaire. Així que decidisc esperar allí. Em torne a seure amb la
napolitana de xocolata i el meu trombó al costat. Mel. Aprofitaré per descansar una mica. La gent de
l’altra banda s’acomiaden de mi, amb abraçades i risses; un em passa el mòbil, l’altre em pilla
l’Instagram… Un em diu que s’ho ha passat genial amb mi, que si em passe de banda em paguen els
esmorzar dels dissabtes. Quina bogeria. Una xicona em diu que encara té sorra de mar a les orelles i em ve una imatge d’ella juntament amb cinc personetes més, totes nuetes a la vora de la platja, tocant
la «muixaranga» amb els vents i un bombo (seria l’home major?). Efectivament ja m’hi veig, jo també
estic, si. A la imatge que retinc al cap, també hi ha una xicona tota nueta amb la banda de reina posada
i els monyos i les peinetes col·locades perfectament. Miraven totes juntes, com amb solemnitat,
l’eixida del sol… em pregunte; això haurà sigut aquests dies? Deu ser que si, perquè la xicona te sorra
a les orelles…encara. Doncs em semblava que ja feia dies d’aquell bany matiner…però va a ser que
no. Ara que ho pense, jo només volia anar a casa a dutxar-me. Com és que no vaig arribar? Bé, al
present. Una banda de categoria la que m’ha acollit aquest matí. Marxen. Salut i república! Quedem
en pau el casaler i jo. Per fi calma. Estic mirant al terra i comence a bufar una cançó lenta de Zoo,
aquella de «Sereno», m’entristeix un poc. Mira que és bona! I veig quatre peus davant del trombó.
No se perquè però no m’acaba de molar. Tal com puge la vista, veig quatre polseretes; dos d’Espanya,
una de la mare de Deu de no-sé-què i una verda de Vox. Dos joves d’uns vint anys. La puta mare. Ara
em ve la mala sort. «Tocanos el himno de España, gordito». Els mire amb pena i pense: va, que els
toque?…la «muixaranga» ni de conya, perquè no sabran que és ni de llarg. La ignorància els deu
superar en altura, dimensió, pes i coneixement, així que, descartada. “L’himne de Riego” tampoc.
Descartat, no han de saber que és, segur….Ja està! la Internacional! Aquesta segur que se la saben.
Així que òmplic pulmons i allà va «…Amunt el pobles de la terra..» Sona fabulosa amb el trombó.
L’expressió dels moniatos és d’espant. Estan a punt de vomitar. Les cares s’encenen de roig i quan
veig que els braços prenen carrereta per amollar-me una bona «ondonada d’òsties», utilitze al meu
fidel company en moviment obliquo uniformement accelerat i li l’amolle en tot el cap a un dels dos
xicons feixistes. Acte seguit acomplint amb la tercera llei de Newton, la d’acció-reacció, el meu
magnífic trombó fa el camí fins al segon cap feixista provocant una situació còmica i alhora un
moment de desequilibri, que aprofite per tal d’eixir del casal cagant llets. En eixir, una banda de
música travessa l’esplanada de davant del casal, al darrere d’una comitiva de fallers i falleres ben
guapes i salades. Sense pensar-ho dues vegades, ja estic dins del conjunt i els meus dits comencen a
tocar la melodia que sona d’aquella banda musical, com si l’hagués tocat tota la vida. Aquesta vegada
em sembla que és «Coratge» d’Obrint pas. Si definitivament és «Coratge». Eixa, la vam traure un dia
de Cap d’Any, a la caseta de Pere. Quina marxa porten els d’aquesta falla! Totes van ballant i cantant.
Quins dos bonys li he fet al meu trombó! La xica del meu costat toca la flauta i em mira estranyada.
Ès una xica jove. Al moment sembla que em reconeix: «Tu eres qui es va carregar l’ofrena de fa tres
anys. No et vaig delatar perquè em vas caure be, però eres tu, segur» em diu ella. «L’any passat queda
massa lluny, imagina’t tres» li dic jo. Però pot ser tinga raó. No ho tinc del tot clar, però pot ser que
si. Segurament es refereix a quan, juntament amb Carmen, vam decidir generar un moviment
concèntric, pertorbador i també uniformement accelerat, on com quan tires una pedra al mig d’un
estany, les ones anaren creixent fins fer una circumferència enorme. Si, deu ser això al que es refereix
la xica. La operació «Ona nua». Era el dia de l’ofrena i tocàvem amb una falla que portava una creu
cristiana de flors molt gran, de quatre o cinc metres, i una mare de deu levitant enganxada a la creu
mitjançant un ferro una mica cutre, que semblava bastant fluix. Tot depenia de la elecció dels fallers
que havien de dur la creu. Mitjançant Cento, que era faller d’aquella falla, vam aconseguir ubicar en
aquella posició als més borratxos de la comissió. Portaven un pet com calia, ben gros. Els quatre
portaven les corresponents ulleres de sol, suficient aval per a portar el cadafal. Perfecte, primera part
acomplida. La segona part era tocar en el moment adequat i a mort «la Guàrdia» de la Gossa Sorda.
Aquest tema era explosiu. Tot el mon es tornaria loquet. Bots, crits, voltes…seria un festival. Vam
arribar enfront de l’escenari de la Plaça Major. Era el moment. A tope. La Gossa power i tota la plaça
es va posar a botar i a cridar «…la guàrdia, la guàrdia, amagueu-ho tot…». I els quatre fallers borratxos
no van suportar la temptació, com era d’esperar, i en una mostra de valor i estupidesa, coses que solen
acudir alhora, van voler aixecar el cadafal, amb tal descoordinació i falta de força, que el cadafal es
va quedar totalment de gairó. En aquell moment un dels portadors, eufòric i totalment compromès
amb la cançó, va botar esperant que els altres també ho feren, cosa que no va ocórrer. Aquest
moviment violent, va aconseguir el nostre objectiu, que la verge volés de veres. S’ho mereixia,
portava la dona més de 2000 anys intentant-ho. Al menys durant 8 metres va volar. Va haver qui va
creure que era fruit de l’obra de Deu. Però acte seguit, va caure a terra trencant-se en mil bocins. La creu va tenir un efecte semblant però en altra direcció, escampant les flors entre els membres de la
banda de música, com mostrant agraïment per la música alliberadora que eixia d’aquells instruments.
Eixe era el moment de la tercera part del nostre pla. Tota la banda de música havia de fer el «bailecito»
d’aquelles falles, que consistia en posar-se d’esquenes i alçar les mans en pla conga. Tal com havíem
assajat, així ho vam fer i les falleres que estaven en el seu “top moment”, alienes al rebombori del
cadafal i la volada de la verge, van respondre millor del que esperàvem. Es van posar d’esquenes a
l’escenari i, mirant-nos als músics, van començar a ballar la conga. Nosaltres vam tocar encara més
fort i elles, boges com si estigueren preses per la força de la música, com si formaren part d’un cercle
de dones en una esplendorosa nit de bruixes, van botar amb les mans enlaire i caminant de cul cap
l’escenari. Ho vaig gaudir en primera fila. Quan de sobte, i acomplint amb el pla, totes en carrereta,
van caure sobre l’escenari i seguint la llei física de la successió, en una mena de dominó, ho va fer el
propi escenari, alhora el gran mural de flors i en conseqüència la Verge Reina. Tot per l’aire. Les flors
escampades per la plaça, la gent ballant la Gossa Sorda i recollint flors de terra i posant-se-les a les
orelles, als escots, a les ulleres…que bonic!!. Un esclat sesenter va inundar la plaça. Les nostres
amigues del casal popular, havien acomplit la paraula donada i la quinta part del pla va funcionar
perfectament. Al caure el mural de flors, va quedar al descobert una pancarta gegant pintada en mil
colors que deia: «Benvingudes a la Festa del Solstici de Primavera. Visca la vida». I això va fer que
la plaça clamés encara amb més força «la guàrdia, la guàrdia». Ara trobe que estic desvirtuant una
mica la realitat, perquè després vaig veure les imatges a Tele Safor que hi havia alguna gent que es
tirava les mans al cap alguns ploraven i cridaven al cel. Però en tot aquell escenari inundat d’amor i
odi, al contrari del que ha passat en la història de la humanitat, va guanyar l’amor. Les persones que
ballaven com presos per la bogeria primaveral van començar a abraçar a les persones dolgudes pel
fet de veure que la verge no volava i que la seua ofrena deixava de ser la protagonista. Aquestes
abraçades, supose que inundades per la música i la pròpia situació del tot plegat, van ser
transformadores i, amor i odi es van enfrontar en una guerra física on, sorprenentment, va guanyar
l’amor. Les persones dolgudes van sentir amor, passió i desig i de sobte, em va semblar que oblidaven
allò que tant odiaven. Alguns fins i tot van començar a besar-se amb els seus enemics amatoris. Jo al
mig de tot allò, no cal dir, que vaig ser l’home més feliç del mon i em vaig besar apassionadament
amb Carmen, com només nosaltres dos sabíem fer. Als quatre xicons que portaven el cadafal, els van
expulsar de la falla i això va enfadar a totes les joves de les falles que alhora, com un altre efecte ona,
van començar un fort moviment contra la religió dins del mon de les falles i ara feia tres anys que no
hi havia ni processó, ni missa, ni bateig i la ofrena es feia a la primavera. Però bé. Present. Jo continue
tocant amb aquesta, ara si de forma conscient, la meua nova banda i efectivament aquella xica de la
flauta, m’havia reconegut. Ens estem creuant amb un altra falla. Però, ara que pense; eixe d’enfront
no és Andreu amb cara de «que collons fas tu ahí»? I la de darrere? No és Carmen? Quina cara d’esglai
té Carmen. Clar, són la meua autèntica banda! És la falla del Carrer Major i Passeig. Si, la meua falla.
És la meua banda. Espereu que vaig. I just quan hem passat pel costat de la banda dels meus amics,
la meua banda, he fet un bot i m’he col·locat al meu lloc. La xica de la flauta em fa l’ullet i em diu
som la banda de la falla Serpis, recordau! Un plaer haver passejat durant, mire el rellotge, dos hores!
vaja com passa el temps! Que has fet? On et claves? Però estàs tonto? Tu no estàs be tio! Quin flipat!
Eres idiota! Dos dies sense aparèixer! Però si és que totes les bandes toquen la Fúmiga, que voleu que
faça jo. I eixa pinta? I la corbata? Eixe bony és nou, no? Va tranquis, que ja tornem a estar juntes.
Quina toquem? La de «Llepolies» que passem per davant del Palau. Ma que t’agrada fotre al personal!
I eixe nano de qui és? El fill de Fina. El nano em mira i em diu «tu eres el del trombó?» Si, clar, ho
sóc. I diu: «diuen que cada bony del teu trombó és un feixista menys». Li dic: “llegendes urbanes
amic”. I em vaig girar cridant: «esta es mi banda» i un clam de músics, tot i els tres dies de cansament,
van respondre amb energia i bri «i no tu panda!». Li vaig fer un ullet al nano i em vaig fixar que ell
portava la funda del meu vell trombó, on estava aquella vella enganxina «aquest trombó mata el
feixisme».