Sonava Tom Waits en aquell local fosc. Era l’escenari perfecte per a la seua cançó. Tom marcava el ritme, constant, i alhora de forma especial, de forma autèntica, com només ell sabia fer. Una guitarra elèctrica amb acords secs i distants. Era una genialitat. Una guitarra i una caixa, no res més, amb això Tom feia màgia…amb això i amb la seua veu, clar. La veu trencada d’un amic, d’un bon amic que t’explica com de malament va acabar amb la seua núvia que finalment havia marxat sense dir-li res. Però també la veu trencada de la companya de treball que t’explica que ja s’ha acabat, que el seu marit l’ha trobat al llit amb el seu amant, i tu confident, atent, l’animes a marxar amb el seu amant i començar un viatge alliberador, deixant filles i treball. Quin crack el Tom. No se parlar anglès, res de res, però se que la seua veu m’està explicant això. Està dient-me que van a tirar de la feina a Andreu perquè fa tres dies que arriba borratxo, a mig matí; que Sònia ja està farta de viure a sa casa i suportar els seu pares i que ha quedat amb Alícia per agafar el cotxe del seu germà i anar a veure el Sol des del cantàbric…i jo tinc les claus del cotxe del seu germà. Si, estic convençut que el senyor Waits, és així, no em cal saber anglès. Ho tinc claríssim, ho estic sentint, ho escolte als seus acords tristos i alhora perillosos. La veu ronca que des del riu em diu com d’amic era aquell home de quaranta que s’ha llançat des del pont perquè no suportava el dolor d’esquena, ja no el suportava més. I en aquell moment vas entrar tu al local. Tom explicava tot allò i jo et veia entrar per aquella porta fosca com un llamp de llum potent. Em tenies enamorat amb la teua melena negra i la teua pell blanca amb la pinta de setentera hipi. Tom em va guinyar un ull des de la cantonada dreta, des d’on sorgia la seua música. Vas començar a parlar com un huracà, de la importància de no se que coses. El més cert és que no entenia res, només escoltava la veu de Tom com colpejava en el més profund del meu cap…això és el rock and roll amic…qui deia això? La veu havia vingut metàl·licament des del meu darrere, i entre els fums de les llums tènues vaig veure la foto de Franck Zappa. Estava, el molt cabró, assegut sobre la tassa del wàter, amb els pantalons baixats, i em deia això…no tenia cap rubor però estava en el més cert de tot, no podia eixir d’aquell bucle en espiral i ella em parlava de l’aigua i del canvi climàtic i jo pensava en les cascades de Minesota, on Dylan va aprendre a saltar el triple mortal i el veia amb la seua guitarra enlaire cridant-me: “desenxufa la guitarra elèctrica o Pete Seggers ho farà per tu!” Que coi deia Bob? Però tu explicaves això de l’aigua i de la mani en contra del petroli i jo pensava que Tom era pura gasolina…pam, pampam, pampam, pam…era el ritme del blues elèctric d’un blanc amb veu de negre…Havíem de salvar el planeta d’aquells magnats que controlaven la banca, les grans empreses, els grans partits polítics i la bossa…poca cosa. Ella, jo i les seus amigues ho aconseguiríem…encarant el cotxe descapotable contra tots ells…com Thelma i Louise amb la energia de la banda que tocava en aquell programa de ràdio. Així era: la potència dels Who ens faria destrossar la línia enemiga i convertir totes aquelles illes de plàstic que inundaven el mediterrani i la resta dels oceans, en illes de tofu i llet d’arròs i els poders fàctics que per les nits feien les boles de plàstic i pel dia guanyaven milions d’euros per minut, rebentarien d’odi cap a nosaltres i explotarien sense saber que érem nosaltres, tu i jo, qui polsàvem el botó. I seguies parlant de la forma que tenia el casquet polar desprès de desfer-se una quarta part la setmana passada. Però t’he de confessar que a Tom no li feia gràcia allò, el pol era intocable per a ell, perquè m’ho deia amb l’harmònica, mentre parlava d’aquell fugitiu de la guerra de Síria que havia anat a Groenlàndia com a exiliat polític…però aquell fred tan terrible em va inundar el cor d’una forma dramàtica, que era allò?…”No em fas ni cas, no has escoltat res del que t’he dit. Punt i final. No em truques mai més, desgraciat”…i vaig veure la teua figura plena d’erotisme, eixint per la porta fosca, mentre el Sr. Waits, fingia amb la seua veu, com si no en sàpigues res, com si aquella història no anés amb ell. I jo el vaig mirar fixament, i li vaig dir: Eres un malparit, Tom, un gran malparit. Un malparit que arrossega als seus amants a la deriva trista del que no va a cap lloc.