Arxiu d'etiquetes: Relats

El moment del jovent del Grau o quan vam ser els millors

Deixa un comentari

….comença “Informe Semanal” a la TVE….
(Reportera)….L’estat espanyol està engrescat, fa setmanes que als carrers es respira un aire de festa, un ambient de canvi. Els més vells diuen que els hi recorda als anys de la transició, i és que no és per menys, fa un mes es va declarar la III República Federalista Espanyola. Anem a repassar els fets i com s’han originat i desenvolupat…una república que començà ací mateix, al Grau de Gandia, un xicotet poble pesquer del País Valencià. I és que aquest territori de gent alegre és un poble d’extrems i contrastos, poden passar vint anys sotmesos al poder dels rics i de la corrupció sense dir ni mut, a liderar i gestionar una revolta popular tal com per retornar la república a l’estat espanyol. Però aquests valencians, són així i si repassem la seua història, trobarem com també va ser prop d’aquest Grau, a Alcoi, on semi esclatà Ia I República Espanyola. I encara hi ha més, també a aquest mateix Grau, els anarquistes de la CNT decidiren formar part del govern municipal de la II República Espanyola, tenint el primer alcalde anarquista de la història d’Espanya…tot un currículum de lluites socials i dignitat humana. Però, anem a conèixer de primera mà que ha passat a aquest poble, perquè el més sorprenent de tot, és que ha vingut de la mà del jovent…
(Blanca, 29 anys) Jo crec que la cosa va començar quan vaig veure a Llibertat fent aquella pintada prop de “Cartonajes Unión”, que deia “La església que il·lumina és la que crema!”. Va estar molts anys allà, totes sabíem que estava escrita en sentit metafòric, que expressava clarament la injusta presència de la religió en la vida social del nostre poble…
(Andreu 28 anys) Si, pot ser tens raó, aquella pintada va ser un gir. Arrel d’allò molts vam tindre discussions a casa, perquè tots teníem cosins o nebodes que anaven a catequesi i recorde dir-li als meus pares: Què pensaríeu si un dia o dos dies a la setmana vos llegira a Marx durant un hora i mitja?…jo veia clar que era adoctrinament pur i dur, a xiquets i xiquetes de 8 i 9 anys, una vergonya!
(Gonçal 28 anys) És que Lliber sempre ha estat una revolucionària, deia que no volia deixar en buit la herència del seu iaio que també era del Grau i que havia sigut un gran anarquista…
(Blanca) Clar! Si al final ella va ser la que ens va comboiar per crear l’Ateneu Llibertari del Grau, en un dels antics locals de la CNT que va recuperar el pare de Marta que és advocat.
(Andreu) Sembla que faça mil anys d’això!
(Gonçal) Home ja fa 12 anys!
(Reportera) Però voleu dir que allò ha estat l’origen de la III República…?
(Marta 27 anys) Jo crec que podria ser, perquè a aquell Ateneu vam organitzar un fum de tallers i xerrades, i teníem els llibres del CEIC Alfons el Vell que parlaven dels anarquistes del Grau, de com van decidir la victòria del Front Popular a les segones eleccions municipals de la II República al decidir els mateixos anarquistes que aquesta vegada si que votarien, de la quantitat de gent afiliada a la CNT, de les revoltes que hi hagué al Port, i a partir d’allí resultà que Andreu i Blanca van començar a trobar familiars d’uns i d’altres…. i a comprar llibres de Pestaña, Ferrer i Guàrdia, Durruti…
(Blanca) Clar! i estava Marcel·lí Pérez, que era un personatge que ens entusiasmava a totes i tots, sempre havíem escoltat el nom al centre social del Grau, però ni idea de qui era fins que va passar tot això de l’Anteneu!
(Gonçal) Si si, heu d’ubicar-se en el moment, aleshores el jovent valencià estava afonat en un moment de misèria política, 20 anys de dretes hereves del franquisme. La ruta del “bacalao” als 90’ havia deixat tocada de mort al nostre jovent, els 80 ‘ i 90’ van “maxacar” el Grau amb les drogues, molts tenim cosines o germans que es van quedar mig tontos i inclòs alguns van faltar.
(Blanca) Fixat tu, un jovent que durant 20 anys va votar majoritàriament a la dreta, quan el jovent ha de ser il·lusionant, vitalista, utòpic, batallador, inconformista i van estar 20 anys votant als defensors del matrimoni cristià, dels rics, de la destrucció de l’horta i del paisatge, què odien el valencià, dels col·legis privats, de la marginació dels gais i de les lesbianes…increïble…això va fer molt de mal al País Valencià…però sobre tot al jovent!
(Pau 26 anys) Ja, però pot ser això va ser la llavor del que va passar després…mira’ns, nosaltres ja som d’una generació posterior i si que érem i som aquest jovent que dius!
(Reportera) …i perquè la III República…?
(Mar 28 anys) Doncs no ho sé, supose que els altres pobles van anar agafant el que s’ha anomenat “model d’autogestió portuària”, que és un nom molt tècnic però que ve a resumir el tipus de govern que duem fent al Grau fa 8 anys.
(Reportera)…i com va ser possible aquest model?
(Lliber)…doncs perquè hi havia molt de sembrat, totes nosaltres fèiem la línia en valencià al Joan XXIII, que era com es deia la escola abans de dir-se “Joan Pellícer”, i ja vam fer una bona pinya, creàrem el “laboratori d’idees” amb alguns profes “progres”, després vingué l’Ateneu, i anàrem sumant…
(Blanca) Si a la falla del Grau hi havia un grup de xics i xiques sanots, que estaven molt clavats en el tema de les falles ecològiques i també es van engrescar amb nosaltres…
(Pau) Si clar, jo vinc d’aquella fornada!…i després vingué la moguda contra el PAI de les Foies! Fixat tu, enmig de la crisi aquella de la construcció i el model de territori, volien clavar-nos altra vegada un porró d’adossadets….i ens vam moure!
(Andreu) Ja ho crec, vam aconseguir ajuntar bona gentada i negociàrem el “Parc Agrari Saó”, que unia Gandia amb el Grau a través de senders, i del magnífic bosc de ribera que a la tardor està impressionant i tot un conjunt de terres privades que fan hortalissa ecològica i que Blanca va saber lligar amb el tema dels menjadors escolars i el hotels de la platja…això va ser el punt d’inflexió d’aquella crisi, es van posar en producció les terres de taronger abandonat, però es van substituir per horta i d’altres fruiters i es va col·locar tota la producció a Gandia mateix…
(Blanca) Si l’ajuntament pagava un preu per fanecada, sempre que fos producció ecològica, i gestionava els canals de distribució justos amb les escoles primer, després els hotels, les residències, les cooperatives de consum….i creàrem la escola de llauradors a les alqueries del Gall i de les Boles…
(Llorens 27 anys) Si ahí vaig entrar jo amb la cooperativa de consumidors ecològics que vam fer amb els de la Falla del Mosquit!
(Pau)…joder us enrotlleu com persianes! La cosa és que tot va anar lligant-se, treballant molt i en xarxa…vam comboiar als partits de l’esquerra a unir-se, que va costar una animalada, i finalment, com que els de l’esquerra no s’aclarien, vam seguir l’exemple dels nostres avantpassats i de Marcel·lí i ens vam presentar com a CNT…i van guanyar l’alcaldia fa dos legislatures. Aleshores, tota la esquerra es va unir en una “entesa” i nosaltres vam pactar amb ella per fer un govern més biodivers…ja saps com el bosc…quan més heterogeni més ric!…i ens hem repartit la feina…la escola de pescadors, l’alberg juvenil, la recuperació de la marjal, el comerç ètic i el turisme cultural, l’agricultura respectuosa….
(Gonçal)No t’oblides de l’església! Aquella acció va ser determinant, vam ser el primer poble en expropiar una església i convertir-la en centre cultural, biblioteca, mirador, centre d’interpretació de la mar, centre de negocis…el que volien fer amb aquell Renzo Piano però imagina’t a la església del Grau que és una construcció preciosa i en una ubicació perfecta…era injust que la Església tingués una sucursal a cada barri, això no ho tenia ni Caja Madrid quan era Bancaixa, i a sobre feta en terrenys del poble, regalats pel feixistes en el seu moment als cristians, i construïda amb diners de l’estat…això no podia ser, el Suprem ens va donar la raó i ens la va tornar…clar que sí…
(Reportera) …i la III república…?
(Llibertat) Doncs, l’ajuntament va denunciar al rei aquell, el Borbó, per incomplir la Constitució doncs aquesta diu “Totes les espanyoles i els espanyols són iguals davant la llei i la justícia i tenen els mateixos deures i drets” i clar això no era així en el cas de la família reial que per herència s’ho tenien tot! Així que el Constitucional ens va donar la raó, perquè la pròpia Constitució queia en incoherència…la resta…ja es sabut, el dia de la resolució, vam posar la bandera tricolor a la façana de l’ajuntament del Grau, vam col·locar la bandera roja i negra en homenatge als nostres iaios i com una onada de la platja de l’Ahuir, tots els pobles i ciutats van copiar l’acció fins que es va convertir en un terratrèmol que va inundar l’estat de banderes multicolor i es va declarar la III República Federalista Espanyola…i ahí estem…a seguir endavant…però ja no tornàrem a caure en l’error d’abandonar al jovent!!! Que ells ho són tot!!!…i sobre tot les dones! Elles si que són la clau del futur i del present, la clau d’altre model social! Vinga endavant que aquesta vegada durarà cent anys!
….

5 metres

Deixa un comentari

Corria l’any 1951, aquell hivern va ser ben fred. Explique tot això assegut a ma casa, el dia 18 de gener de 2006. L’hivern és fred avui, però no tant com aquell. L’hivern del 51 a més a més de ser gèlid, ho era encara més, perquè aquell dictador feixista governava amb total impunitat. No pagaria ja mai pels assassinats comesos, no pagaria ja mai per haver enderrocat la primera democràcia espanyola…i això m’entristia enormement. Els aliats ja no anaven a creuar els Pirineus, també ens havien traït. Els vam ajudar com els qui més, i ara, ens deixaven tirats. Però jo no era l’únic trist en aquest poble nostre. Poc a poc vaig reunir un grup de gent de total confiança, gent trista com jo, que no tenia gaire a perdre, perquè ja ho havíem perdut gairebé tot.
Les falles eren l’únic moviment social fóra de la església i el futbol, que se’ns permetia. Així que aprofitant una falleta del barri, xica, una falla sense moltes pretensions més que fer una bona foguera i beure i menjar amb amics, vaig reunir a aquell grup d’homes i dones tristos però valents. Érem 13, 7 dones i 6 homes. Portàvem des de l’any 48 reunint-nos i parlant-ne molt. I ho teníem tot pensat, només faltava un cop de sort. I aquell cop de sort va arribar. L’alcalde de Gandia havia anunciat que Franco vindria per visitar les falles de la ciutat en un acte de vassallatge tal com a ell li agradava fer. Faria un parlament des del balcó de l’Ajuntament i després aniria a Foment al ball de germanor, on les forces vives li retrien homenatge. Ho teníem clar, allí era el lloc, el millor lloc, per fer, el que volíem fer. 7 de nosaltres s’encarregarien de la fugida, la resta de l’operatiu. A diferència del que havia passat amb la república, aquesta història, la nostra, la que ara us conte, va eixir bé. Va ser el resultat d’un treball meticulós, ben pensat i ben executat. Jo era el president de la falla, així ho vam decidir tres anys abans, i des d’aquell moment ho era. La més jove de nosaltres era la reina de la falla. Aquell dia, quan Franco va entrar al saló de ball, tots estaven al seu lloc mentre van esclatar els tradicionals crits feixistes plens d’elogis cap a aquell assassí en sèrie. Era el moment, ho faríem entre tots aquells crits. Jo estava dret a primera fila, juntament amb tota la resta de presidents de falla, i vaig cridar com el que més, tractant de generar el màxim de soroll possible. Tots volien demostrar a Franco com de braus érem i com es mereixien la seua visita. Ell tal com esperàvem, perquè així ho havíem vist als actes que es retransmetien al NODO en forma de bucle, es va posar just al lloc esperat. Els dies previs, dos dels companys havien format part del grup de preparació de l’acte, i van repartir les files mesuradament per tal que les mides, que havíem vist repetides una i altra vegada, s’acompliren. 5 metres. Ell sempre es posava a 5 metres de la primera fila. Bingo. El clamor pujava amb força, i totes les mans enlaire, feien que allò semblés el III Reich. Era el moment, jo sabia que només acabats els clams, tirarien la traca al patí interior, per donar-li el punt valencià a aquella efemèride. Ho havíem decidit a proposta del nostre secretari en la última reunió de la Junta Local Fallera, i l’alcalde ho havia vist bé, el governador civil havia donat el vist i plau. Efectivament la traca començaria quan els clams portaren una estona però els clams no devien acabar fins que comencés la traca, d’aquesta forma l’espectacle seria brutal. El clams acabarien durant els primers 30 segons de la traca. Aquesta idea la vaig donar jo en aquella mateixa reunió. Era el nostre pla. Quan els clams estaven en el seu màxim, la nostra reina seguda correctament en el punt necessari, va veure que el pirotècnic accedia a prendre foc a la traca. Ella va fer la senyal esperada, es va tocar la peineta i allò va fer que actués, immediatament, el nostre company assegut a la primera planta just al costat de l’únic punt per on passava la soga del corriol que sostenia l’enorme canelobre de setze braços que sobre el dictador il·luminava la sala. Aquell enorme canelobre de llums, tenia cent anys d’història i pesava una tona i mitja. L’havíem arreglat expressament per l’acte (a proposta d’un company infiltrat en una segona falla). Durant els treballs de decoració i neteja, dos mesos abans, li vam incorporar a l’interior de cadascun dels braços xicotetes bosses de pólvora valenciana. Vam afilar tot el metall convertint totes les peces en petits ganivets ben punxeguts, i finalment cinc valencianes potents les vam posar dins de la estructura principal. Allò, ho havíem comprovat diverses vegades, era una bomba enorme que esclataria en un radi controlat de 5 metres, just la distància a la que Franco es col·locava en aquest tipus d’actes. Però tornem al nostre company que seia en la primera planta. Ell havia anat el matí d’abans a preparar l’acte amb més fallers i falleres. En eixe moment havia tallat la corda i l’havia encintat, dissimulant-la amb un mocador a mode de decoració fallera com la resta de la sala. Ho havíem provat un centenar de vegades al magatzem de taronges d’un de nosaltres. Funcionava. Quan la nostra companya es va tocar la peineta, el company assegut a la primera planta va soltar el mocador i va deixar anar el corriol…tot va eixir a la perfecció. Entre el clams feixistes que estaven en el seu màxim de volum, el soroll de la soga desplaçant-se a tota velocitat no es va escoltar. I just en aquell moment va començar la traca amb una enorme potència, tal com havíem proposat en la reunió de la Junta Local Fallera. Jo mateix vaig dir que havíem de començar la traca amb 15 valencianes alhora, el dictador es mereixia tota la nostra força de colp. I també va funcionar, perquè quan va esclatar la primera valenciana, el clamor feixista era espectacular i la enorme canelobre va començar a caure sense que ningú se n’adonés. Era inclòs millor del que havíem planificat. Va ser un dels espectacles més impressionants de les nostres vides. Una sala clamant a una veu, una traca amb 15 valencianes poderoses esclatant a la mateixa vegada, i aquell enorme canelobre caient sobre el dictador, el governador civil de València (un falangista que va manar assassinar milers de civils a Màlaga), el general de la guàrdia civil (un reconegut violador i torturador en la principal caserna de València) i el bisbe de València (un cura que havia sigut alhora capità i que amb el seu fusell es va fer famós durant la guerra matant milicians). Tots quatre van ser engolits per aquell enorme aparell de llums, pólvora i ganivets. La explosió va ser perfecta, un gran boom amb molt de fum. Entre els aldarulls vam veure la senyal de la companya que indicava la porteta d’eixida que gastaríem. Era el moment de la fugida. Vam eixir per la porta que donava a la sastreria del carrer St Rafael i allí un camió de taronges ens va dur al port, després de canviar-nos i deixar els trages a la sastreria. Allí els companys i les companyes ens van carregar a uns caixons enormes de taronges que els portuaris anarquistes, que sobrevivien treballant al port, van carregar en dos vaixells comerciants diferents, el “Orange Market” i el “Forever Young”. Vam arribar a Londres tres dies després, cansats i farts d’estar en aquells caixons menjant poc i mal. Però vam arribar. Allí ens van dur fins a un magatzem on ens vam abraçar els 13, estàvem vius tots, ho havíem aconseguit. Però encara va ser més gran l’esclat d’alegria, quan sobre la única taula del magatzem, amb un grapat de taronges i un espremedor, descansava el periòdic d’aquell matí, amb un contundent titular “Franco and the spanish fascism are died”. Havíem canviat la història. La resta, ja la coneixeu. Efectivament vam ser nosaltres, els fallers i les falleres de la xicoteta Falla del Cantonet. Pocs mesos després vam poder tornar i algú va fer escriure al banderí de la falla “Sense por per culpa nostra”. Encara avui el podeu veure ballar quan pugem a pels banderins i passegem pels carrers de Gandia, amb la nostra banda de música, xicotets però ben orgullosos. L’hivern mai més va a tornar a ser tan gèlid.

*Aquest relat és el meu petit i personal homenatge a Quentin Tarantino.