Adjunte la ponència que vaig fer en les II jornades del Parc Natural de la Font Roja i que es va publicar en un llibre que recollia totes les ponències que allí es van presentar.
Eren les 5 de la matinada i seguien anant a contracorrent. Ella estava boja per aquell xicot de la Ribera que s’havia apuntat a la seua falla perquè veritablement estava colat per ella. Ho va fer perquè un bon amic li la va presentar en una berbena mentre escoltaven una versió de los Ramones…i ella li va dir “m’has alterat posant-te al meu costat, jo que vivia tan feliç a aquest teulat…” això encara va fer més bonic el record d’aquell dia. Acabaven de cremar la falla i després de tantes emocions, no podien més que seguir vetllant entre besos i arraps, estaven enamorats fins al coll. Era inevitable. No veien ningú al seu voltant, només es veien els dos. Van anar de cotxe en cotxe, com si foren un únic cos pegat, la mateixa pell. Ella li va dir que volia veure la nau espacial de Niemeyer, una que van veure l’altre dia junts a un setmanal del diari. Ell va dir que vinga, i van provar d’obrir el cotxe sobre el que estaven sacsant-se, i es va obrir. Estaven les claus posades. Es van mirar amb cara de Telma i Louise, i van arrancar, entre camions de bombers i carrers amb gent de tornada a casa. A la llunyania pel retrovisor, un home amb casc i mallot amb culot de color fofi cridava i amb les mans en l’aire…ja era tard, en pocs segons, estaven agafant la circumval·lació de Gandia camí cap a Astúries…Portaven quatre dies de traques, balls, falles, bandes de música i moltes carícies, bessos i intercanvis de fluids. Així que no estaven encara en la carretera de Madrid quan van parar a dormir. Ja era quasi de vesprada quan un home amb barba de 100 dies o pot ser de 1000 dies, els va picar el vidre del cotxe i els va dir: “…les paraules són, en la meua humil opinió la nostra més inesgotable font de màgia. Capaces d’infringir mal com de remeiar-lo. Prepareu-se perquè arriba un gran tsunami”, li van fer una reverència i van seguir el viatge abans però ella va dir que aquell home era igualet que Albus Dumbledor. A l’autovia els cotxes que els avançaven els feien tots el ok amb el dit. Pensaven que la gent de camí a Madrid era simpàtica, una conclusió poc fonamentada o gairebé sense fonamentació, però no trobaven altra. Ell, mirant la carretera, va veure com una ombra s’elevava sobre el cotxe i li va venir una imatge al cap, la d’aquell home amb culot fofi i les mans alçades…li va dir a ella que mirés per sobre el finestral del cotxe i efectivament portaven dos bicicletes a la vaca del vehicle, i una d’elles mal lligada, anava empinant-se amb el vent de la velocitat com si fos un cavall salvatge! Van riure una bona estona, recordant la cançó dels Stones de “wild horses” que van cantar al menys tres vegades seguides abans de parar a lligar be les bicicletes. Van seguir en busca de la nau i la gent seguia fent l’ok amb el dit. Era clar que la gent camí a Madrid era molt simpàtica. Però va ser quan van parar a un restaurant de carretera quan al veure que tots miraven, ell, es va fixar que ella portava els monyos de fallera…això era l’origen de la simpatia de la carretera de Madrid. Entre risses i carícies van observar que en aquell bar de carretera estava aquell actor famós que tant els agradava. Era Jack i menjava un plat amb salmó. Ella li va dir a ell: “mira li agrada anar contracorrent com a nosaltres, per això menja salmó”. I quan el van saludar amablement, els va dir: “heu vist a un home de barbes llargues?”. Quan es van girar, totes les persones del restaurant, homes, dones, xiquetes i treballadores, tenien les barbes llargues fins als genolls. Desprès d’acomiadar-se, ell li va dir a ella: “estem com el Jack en el Niu, atrapats i sense eixida”, però ella li va respondre: “El coronel es un genio pero vio demasiadas coses y vamos a ejecutarlo en aguas peligrosas, un cocinero, un surfista y un negro que van a matar al primero y el capitán huracán remontando el río…” I ella li va dir que eixe era Brando i no
Jack. La discussió va seguir en el cotxe i de Vietnam vam passar a parlar de Corea i sense saber-ho estaven defensant el cadafal de la falla de Corea sobre el del Mercat…però sense superar evidentment el cadafal de la Vila Nova…Així van arribar a la platja de Xixon, volien veure eixir el sol. Mentre concentraven la vista amb força, de sobte va aparèixer Ovidi vestit de guàrdia civil, rient-se a l’estil dels alcoians, igual que fan Hugo Mas i Pep Nebot i els va dir: “Com diu el meu gos, amaneix que no és poc” i el sol els va eixir pel costat dret i no pel mar…la orientació de la península no va fallar aquell dia. Després Ovidi va dir: “Fito tiene sida, toma anfetaminas y no hace otra cosa que quedarse borracho por ahí. Dicen que lo vieron no hace mucho tiempo recolectando jeringas en el parque japonès.” I va marxar per sempre més. Ell va dir: que gran que és Ovidi, xe!
Finalment van arribar a la nau espacial de Niemeyer que era com una falla futurista i fustariana. Allí van flipar moltíssim i van decidir fer l’amor en un dels banys per tal d’emportar-se el millor record possible d’aquell espai tant extraordinari. Les sidres amargues els van endolcir la vesprada i van caure que havien de tornar el cotxe al seu propietari. Així que van tornar cap a Gandia. Com ara era tot de baixada trigarien molt menys temps. Així que van enfilar l’autovia cap al sud i ella va decidir acabar de desfer els monyos que la nau espacial havia ja embolicat. Després de molta música, pelis, records, política i propostes de futur, van arribar a la carretera del Saler, on el cotxe va dir prou. No sabien ben be perquè però allí es va parar. Era un bon lloc entre la devesa i el llac de l’Albufera, un dia de primavera. Van buscar en el cercador del telèfon mòbil “ciclista de Gandia amb malles fofis” i els va eixir un telèfon i un mail. Li van enviar la ubicació d’on estava el cotxe que no tenia res de mal, només semblava que estava cansat i volia parar ja. Així que baixaren les bicicletes de la vaca i ella li va dir a ell: mira que be que ens han vingut. Pim pam pum i pel carrilet que havia fet Grezzi, van arribar a Cullera, on les lletres havien caigut i d’allí a Tavernes i en l’Auir van parar a becar i banyar-se al seu mar. Els dos nuets vora les dunes i amb el Mondúver de teló de fons. Ningú era més feliç. Aleshores va passar el que tenia que passar. El mar es va tornar brau i es van alçar ones de 1200 metres i així va ser que Gandia i l’Auir, aquell dia, van desaparèixer.
*Sobre una idea de Fito (hazte fama, amigo!)
…Era el final de tot. Boluda no podia creure el que allí estava passant, tot va ser un sumatori de persones, converses i situacions. No podia creure que un acte com aquell, tan formal i pensat, pogués acabar en aquella polseguera i menys amb Bego de per mig. Andrew tenia raó, aquella nit, jo agafaria el camí més llarg per tornar a casa…
El sopar de germanor era justament tot el contrari que un acte de germanor, s’havia acabat convertint en un sopar de gala on anar a fardar de vestit, de parella, d’informació privilegiada, de coneixements polítics i de digues qui t’ha dit allò que jo ja t’havia dit abans. És a dir, un sopar de germanor, però més bé de germans envejosos, carregat alhora de tensió sexual no resolta…Supose que vist així, Boluda no havia d’estranyar-se que tot rebentés aquell dia…vist així, tard o d’hora, tot podia haver acabat d’aquella forma en qualsevol de les gal·les anteriors…Però justament va passar el dia de la seua gal·la, el dia de l’any, en que la seua xicona, era fallera de la cort d’honor de la Fallera Major de Gandia. I dic de la “seua gal·la” perquè era més aviat la gal·la de Boluda que no la gal·la de la seua companya. Reialment, la seua companya, amb la que portava eixint 3 anys, passava de tot allò,. S’havia vist abocada a aquella situació per pura inèrcia i espitjada pel seu nuvi Boluda. Estava ben farta del monyos, dels seus pares, de la banda de música tocant Marcial i del corsé que li tenia les mamelles a punt de rebentar. De fet portava una setmana “in crecento”; trucadetes, encàrrecs, fotografies, perruqueria…i s’havia adonat en mig d’aquella setmana fatal, que reialment no havia acceptat per les pressions iròniques dels deu dinars familiars. No es podia auto enganyar. Ho havia fet només, perquè s’havia assabentat que Patri i Cervera havien acceptat anar a la cort de la fallera major de Gandia. I la cosa és que estava en un punt de la seua vida on tot, trontollava. De sobte se li va creuar un pensament, era aquell l’any on la seua vida canviaria radicalment de rumb? Perquè? Perquè de moment, sentia la mateixa atracció per Patri que per Cervera, els dos la posaven a 40 graus de temperatura. I el que més la preocupava és que mai havia sentit això amb Boluda. A Bego, no li preocupava tant que sentís el mateix per un xic que per una xica, que ja era un fet a tenir ben en compte, sinó que Boluda, quan apareixien Patri i Cervera, quedava en un novè o desè pla (el pla invisible). Tot això jo ho sabia perquè Bego, la companya de Boluda, era amiga meua des de feia anys i confiava amb mi plenament. Mentre m’ho acabava de contar allà entre falleres fent-se cassalles, jo vaig pensar en ell. Tot això no havia d’evitar que, com tots els anys des de que recorde sentir-me adult, celebrara amb Boluda, la mítica xerrada xafardera del sopar de germanor.
Boluda era un crack, sabia fer una diagnosi perfecta de la situació i d’alguns dels personatges mítics d’aquell moment. Jo gaudia amb aquell anàlisi meticulós a mode d’escàner…era espectacular. Jo se que estava esperant-me i jo esperava aquest moment amb la mateixa ansietat. Bego era ara, la que passava a un segon plànol.
– Ei Boluda! li vaig dir amb tota la estima que jo li tenia. Has vist aquests ninots de la Junta quins gots ens han posat per al gin-tònic? Plàstic reciclat i reutilitzable, amb un espai per a posar el teu nom en retolador i unes ratlletes per mesurar el nivell d’alcohol…flipant! Aquestes xorrades ecologistes em maten.
Va faltar això, com si ho estigués esperant, per tal de començar aquella, la nostra típica conversa del sopar de germanor. Com una mascletà, així va començar tot.
– Ieeee MegaAndrew! Que gran que eres! D’això volia parlar-te, aquests gots són idea del hipi aquell. El veus, si, aquell de les barbes! Cagon tot, el tio es va passar quatre anys de regidor, cobrant 6.000 pavos al mes i només va fer que plantar arbres i soltar mosquits per fotre a les iaies…la segon cosa bé està! però la primera? Joder tenim més arbres que cotxes a la ciutat i això és dominació vegetal! Mira’l com balla el tipo! Saps Andrew? els vells hipis van molt calents, semblen més purs, més nets de ment, però els vells hipis van molt calents tio, ho se. Els vells hipis van molt calents Andrew. Darrere d’eixes ulleres rodones et repassen la dona amb un somriure innocent. Però, darrere de les ulleres, jo ho se, tenen els ulls encesos en sang i les canes al vent, quins personatges! Obeeixen gurus i xamans i diu que viuen en espais zen. Però res d’això! a mi no m’enganyen van cada dia més calents! Si Andrew, fan cara d’asceta i no tenen mòbil ni adreça, ni compte corrent. Mira‘te’ls segur que no porten calçotets, ho fan per fer-te notar on han muntat el campament.
– Boluda home, vols dir? Tot això d’on t’ho traus?
– ¿Saps que fumen maria per despertar el subconscient? Prefereixen banyar-se en estanys plens de merda abans que gastar una sola gota d’aigua corrent.
–Bah Boluda, xe! Ja sé que tu no creus en l’amor lliure. Sempre has sigut un burgès indecent! L’amor és una mercaderia més, aquí a l’occident. Corromputs pels calés, sembla que visquem tots dins un convent.
– ¿Però home què hi ha de lliure en l’amor i de tan corrupte en el món?
Quan l’únic que passa, Andrew, és que van massa calents. Mite’l aquell, com somriu entre les dents! Deu ser un vell hipi ¿Perquè no li deixes la dona tu, que fas tan el valent? Va deixa-li la dona tu! Va valent!
En aquell moment els gots de plàstics reciclats i reutilitzables ens van caure a terra. Al hipi que ballava com un gurú, se li va enganxar el cascavell de les mitges amb el vestit de fallera d’una de les xicones que ballava al costat, i emparellats com dos gossos enganxats en cel, anaven pegant botets per evitar esgarrar el vestit fins que ell, el vell hipi, es va agafar d’un cortinatge pelut i al estirar-lo el va despenjar…allà va anar tot. Brutal, tot el vellut va caure sobre reines i presidents, vicepresidents i secretaris, regidors i cambrers…però el que havia motivat de debò, que deixàrem caure els gots de plàstic reciclats i reutilitzables, va ser veure a Bego entre Patri i Cervera. La escena era espectacular. Feroçment s’amaven com si els prengués un vent o l’amor. Rodolaven per terra entre abraços i besos. Com si no comprengueren l’amor com un costum amable, com un costum pacífic. Boluda i jo ho miraven bocabadats. No ho podíem creure. Com un vell huracà, ahí estaven, tombats en terra els tres, junts i empenyent, sense cap tipus d’amor educat, res d’educació. La música mentrestant sonava a tot drap, el tocadiscos havia augmentat el volum, com si això pogués evitar que la gent contemplés aquella magnífica escena d’amor. Elles, les tres, van continuar besant-se com una negligència, ara un muscle i després el peçó d’una orella. Allò era un amor brusc i salvatge, com si aquells tres tingueren l’enyorança amarga de la terra. Anaven a rebolcons entre besos i arraps. Era fascinant, tots miraven i jo veia mirades de nostàlgia, mirades d’enveja, mirades meravellades, mirades de desig…cap mirada buida. En la mirada de Bego, una expressió que a mi em va semblar que deia: “Que voleu que hi faça? Ho se, se que ho estic ignorant tot, el Petrarca, moltes coses, les estances de Riba i les Rimas de Bècquer, tot.” Van quedar tombats en terra, estaven els tres de qualsevol manera. Semblaven un quadre de Klimt. Allí mateix, amb els gots de plàstic reciclats i reutilitzables a terra, amb Boluda al costat, vaig comprendre, amb una claredat divina, que som bàrbars i que això no deu ser, clar, que ja no estàvem en l’edat, i tot això i allò… i de més enllà, però aquella barbaritat era com dic divina.
Vaig mirar a Boluda, ell em va respondre la mirada. Li vaig mirar fixament els ulls verds, i li vaig dir de cor: “Boluda, amic. No he vist mai això. Dubte que hi hagen a València tres amants com aquests, car d’amants com aquests, en són parits ben pocs.” I vaig rematar la sentència amb un: “Boluda, avui agafa el camí més llarg per tornar a casa”.