Arxiu de la categoria: Articles d’opinió publicats

Les flors de l’hivern

Deixa un comentari

Ser un petit país del mediterrani al mig del mon antic, és per a moltes coses, un privilegi. Això és la Safor, un lloc on les cultures més antigues van trobar un paradís terrenal. Un hivern suau i un estiu temperat i amb la mar per remeiar-lo. Moltes muntanyes, moltes fonts, molta vida. I això traslladat a la ciutat, pot ser tot un grapat de potencialitats i possibilitats. Però no és ni ha estat tan fàcil. Resumint a tot arreu i també a la ciutat, hi ha hagut i hi ha la lluita eterna de la humanitat. Entre dos blocs humans, els qui volen una ciutat dormitori, de cotxes, de formigó, del treball a casa i de casa al treball, sempre en cotxe, dels qui posen l’automòbil com a element principal de la gestió urbana i de la economia. I els qui  la volem per a la gent, per a viure, per a criar a les nostres filles, per a gaudir dels amics i per a establir una economia humana, de proximitat, personificada. I entre els dos blocs, la majoria de gent, que sense massa interès es decanta per uns o per altres depenen bàsicament del màrqueting i dels personalismes, del show mediàtic, sense posar cap esperança, ni cap somni per davant de tot això. La lluita és i serà eterna, i va donant victòries a uns i als altres segons com es desenvolupe la lluita desproporcionada, per descomptat. Doncs a Gandia molta lluita i molts relleus han permet una certa victòria al segon bloc de persones, a la ciutat humanista. En cap moment dic que s’han aconseguit els objectius, només que hem aconseguit, amb molt d’esforç i molt treball, una certa victòria, amb moltes coses pendents i molt camí per a fer. I quins són els èxits d’aquesta certa victòria? Tot un grapat poderós de parcs i jardins, molt millorables, és clar, però són un bon grapat, escampats per la ciutat, pel terme. També molts arbres als nostres carrers i passejos, tot i que encara insuficients per tal de generar ombres a l’estiu i un ambient vital més agradable encara. Però en conjunt, un munt de metres quadrats verds per al gaudi de les persones. La ciutat més verda del País Valencià i d’entre les més verdes de l’estat espanyol. I en el marc que he descrit, això pot esdevenir un paradís de vida. Ara encara trobem una ciutat que era totalment grisa en l’any 1988, fa quatre dies, i que s’ha convertit amb molta inversió, treball, esforç i lluita popular, en una ciutat verda. Verda però molt jove, arbres i espais verds que com a molt tenen 30 anys d’edat. A vegades somia en com la veuran les meues besnetes, si en tinguera, d’ací 60 anys…Es poden criticar moltes accions fetes al voltant del verd urbà al nostre poble gran, però també es poden destacar molts encerts. I ara, en el cor de l’hivern, podem exposar alguns d’ells amb l’objectiu de compartir-los amb la gent. Amb l’esperit de que també els altres ho gaudisquen. Pensar que a la resta d’Europa, també a gran part de l’estat, no hi ha ni una flor, l’hivern està mostrant la seua cara més intensa. Mentrestant ací, comença la primavera. Allí fred, gel i neu, pluja i cel gris. Mentrestant ací, sol d’hivern, flors i el millor moment per caminar. I a la ciutat un dels encerts ha estat la variabilitat d’espècies plantades i la possibilitat que ens dona l’escenari que pràcticament totes les plantes puguen viure. Podem també criticar aquesta variabilitat i destacar els buits o les minories, però no hi ha dubte que hi ha una diversitat destacable. I ara és un dels seus moments. Fa 15 dies que va començar l’esclat de la primavera en els nostres jardins i arbres. Al mig del febrer. Vàries propostes:

  • Les diferents espècies arbòries de rosàcies; ametllers, cireres, bresquilleres…(Prunus sp), plantades a molts dels carrers i places de la ciutat estan eufòriques, plenes de flors rosades i blanques, amb uns olors de caramel que enganxen i ens obliguen a detindre el nostre frenètic ritme diari per fer una foto amb el mòbil. Són arbres que treuen abans la flor que la full i això els atorga una imatge de “tot flor”. Recomane la zona verda de davant de la estació de trens, l’espai verd de les muralles en el passeig del riu (Jardins de Joan Pellicer), el carrer Lector Romero (carretera d’Albaida en la seua entrada a Gandia), l’Anella Verda en el seu tram entre la carretera d’Albaida i la Ermita d’Antoni…entre tants altres.
  • Les bardisses de marfull (Viburnum tinus), acaben tot just de començar la seua intensa floració blanca i d’un olor intens. Agrupacions de floretes petites i blanques que totes juntes sumen un espectacle primaveral. Les bardisses a més a més permeten que si la floració és més o menys continuada, l’espectacle siga encara més impressionant. Podeu gaudir, si trobeu el moment just, en les bardisses de tot el parc del riu (Jardins de Joan Pellicer) i en contret en el tram que correspon al Parc de les Ambrosies prop de l’IES Maria Enríquez. Fins i tot en alguns punts coincideixen els fruits passats amb les noves flors i per la bellesa dels seus fruits, negres com el carbó i brillants, la combinació encara ho fa més especial.
  • Els lliris grocs (Iris pseudacorus) són un dels més grans moments de flor del mes de març. Són unes grans flors d’un groc indescriptible i d’unes formes artístiques difícilment superables. Les podreu trobar a la vora de les nostres sèquies de la marjal i dels camps de tarongers però us recomane de forma destacable un passeig pel magnífic espai natural dels Ullals de la Perla i de l’Estany, on ara la xarxa de sèquies estan inundades d’aquestes meravelloses fileres grogues.
  • Els agrets (Oxalis pes-caprae) és possiblement el gran protagonista d’aquest moment. Les grans catifes grogues escampades d’una forma meravellosa sota els camps de tarongers. Us recomane una passeig pel poc conegut parc perimetral del nou hospital de Gandia on podreu trobar a la vora del parc algunes d’aquestes catifes tan destacables del nostre petit gira-sol que es tanca amb la nit i s’obri i mou al ritme solar.
  • I tot i que per al romer (Rosmarinus oficinalis) segons on arribem és una mica tard, és cert que es distribueix bastant constantment durant tota la primavera i és justament aquest parc perimetral del nou hospital, un lloc magnífic per contemplar-lo en floració. Una flor entre blau i violeta, de gran bellesa, que fa encara més aromàtic tot el conjunt de la planta. En aquest cas, el romer del parc proposat és un romer rastrer que s’ha escampat d’una forma extraordinària, formant un senderet de terra entre els matollars replets de flors, que travessa part del parc.
  • És també el gran moment del conegut arbre de l’amor (Cercis siliquastrum). És un arbre que treu també la flor una mica abans de la fulla i això fa que tot l’arbre siga una gran flor. De colors rosa i fúcsia, la intensitat d’aquesta floració és tal que és impossible no distendre’s a contemplar-la. Molt fotogènica i impressionant. És molt recomanable que visiteu el cercis del parc de l’Alqueria Nova (o Sempere). Molt destacable també un cercis del carrer Falconera prop del barranc de Beniopa.
  • Igualment ràpida però molt bonica és la floració blanca suau dels diferents salzes (Salix sp) que aquests dies combinen amb el nou verd intens de les praderies dels entorns dels Ullals de la Perla i de l’Estany. La mateixa visita per observar el lliris grocs és la excusa per gaudir d’aquesta floració menys espectacular però al detall, molt especial.
  • També comencen a aparèixer algunes meravelloses roselletes (Papaver rhoeas) d’aquell roig intens gairebé plàstic que brillen tant que són difícils de fotografiar. Apareixen aquí i allà però a Gandia són difícils de trobar formant mantell com si passa en altres indrets, un tema pendent que cal resoldre dins de la jardineria urbana.
  • I ara, justa abans de començar la primavera oficialment, comencen a treure fulles molts del nostres arbres, una fulla tendra, d’un verd verge que emociona i que innuda d’esperança a tot aquell qui vol fixar-se en els detalls de la vida. Destaquem els roures valencians (Quercus faginea) espècie que ha anat plantant-se més aquests últims anys i que ara està omplint de fulles tot el seu brancatge. El podrem gaudir als dos bosquetons del nou tram del Parc Ausiàs March o del nou parc de Maria Mercè Marçal. També dos exemplars joves però ja imponents, un en la placeta del Carrer Fleming i l’altre al costat de la passarel·la del Passeig de les Germanies en el Palau Ducal.

I així podríem seguir una estona més, però cal també deixar pas al passeig desendreçat, aleatori i descobridor que ens faça meravellar-nos del lloc on vivim i convèncer-nos de la necessitat de més verd, de la necessitat de seguir amb aquest model d’esponjament del gris, de generar verd a tot petit i gran indret de la nostra ciutat, una ciutat que algunes hem demostrat que podia ser una cosa molt millor del que era.

Dedicat al cap de parcs i jardnis de l’Ajuntament de Gandia, Rafa Garcia.

http://gentedelasafor.es/art/6573/les-flors-de-lhivern

Mentides i disculpes

Deixa un comentari

Els moviments socials i la seua organització són l’inici de la política i del sindicalisme. Han sigut generadors de revolucions i els causants de grans canvis,  aconseguint més que ningú, la evolució dels estats cap a mecanismes més democràtics. Mecanismes encara lluny, com molt bé va dir fa pocs dies Pablo Iglesias, de la seua perfecció, democràcies imperfectes. Els moviments socials han marcat durant anys les línies roges de la democràcia i a la vegada han estirat d’ella cap a endavant, l’han fet caminar. Aquest és el seu deure i és el seu paper, per això són el quint poder. Són qui posa els drets fonamentals i els nous drets sobre la taula del debat polític. Són els qui envien missatges  clars i contundents a l’estat i als polítics. I  per això són incòmodes per al poder i per als poderosos. I per això les mentides. Després totes i tots gaudim dels drets guanyats. I és ben graciós com sovint, els qui més s’han queixat i han renegat de les mobilitzacions, són els qui acaben practicant més que ningú els drets guanyats al carrer. I això és el que ha vingut passant des de  fa dos setmanes en Gandia. Les persones que ens impliquem en els canvis socials, hem hagut de suportar mentides a cabassos generades sobretot per polítics irresponsables i enrabiats. Tot per confondre i generar alarmisme envers una concentració democràtica en defensa de la llibertat d’expressió i sobretot organitzada per denunciar una llei enormement injusta, la llei mordassa. Entre tots ells a l’estil Juan Palomo, dient-se totes les animalades com matxos alfa sopant en un baret, van construir un cadafal de mentides, insults i atacs tan gran que ara no poden traure’l del taller faller. I no passaria res més sinó fos perquè l’odi que tot això genera, només alimenta el feixisme i la violència. No genera res més. La concentració que vam realitzar el dimarts passat denunciava l’injust empresonament de Pablo Hasél, però sobretot denunciava la llei que el porta a la presó. Una llei que està feta per a limitar els moviments socials i les lluites individuals, que paradoxalment han sigut les que han aconseguit al llarg de la nostra història, tots els drets que gaudim totes, també els mentiders. Molts estaven allí perquè la mateixa llei que ara tanca a Hasél, és la que vol tancar a un dels nostres millors veïns, al company Joan Cogollos, per defensar pacíficament a una família del seu desnonament. I que va passar al final de tanta falla? Doncs jo mateix vaig ser una de les persones violentes, brutes i malignes que el Sr Barber va dir repetidament que aniríem a la concentració. Jo quasi convençut pel regidor del PP, anava ben content esperant trobar dimonis, sauris i antigues estrelles del rock and roll. Però no, Guillermo em va mentir, perquè em vaig trobar el que esperava inicialment trobar; amistat, estima, educació, reivindicació, justícia i pau. A la plaça em vaig trobar diferents perfils; primer al grapat de persones valentes que porten  lluitant des dels anys 70, persones com Joan Cogollos i a les que Gandia i els seus ciutadans, molts sense saber-ho, els hi deuen molt. Després vaig trobar a joves, mestres, empresaris (també), treballadores de neteja, músics (com no) i a moltes dones de totes les edats, perquè les dones per fi, són les protagonistes principals dels moviments socials i de la lluita popular. Vaig trobar molt de respecte, una bona organització i un acompliment exigent de les normes COVID. Vaig trobar consignes fonamentals per a un estat democràtic i les vaig cridar juntament amb tota aquella gent. Eren moltes persones i la majoria crec que es van animar a vindre no per Hasél, sinó per donar una resposta a tot eixe grapat de mentides i d’animalades repetides a les xarxes i en mitjans de comunicació durant la setmana prèvia. Perquè a la Safor la violència d’aquest tipus, la que desitjava veure el Sr Barber, sempre ha vingut de part de persones de dretes i d’agrupaments polítics de dretes, de totes les dretes. He anat a moltes manifestacions i concentracions, i els qui han tirat pedres i ferit persones, han sigut els feixistes, els nazis i també alguns militants de partits de dretes. Els qui ens han insultat violentament han sigut senyors grans i maleducats, iaies intolerants o alguns botiguers que s’hi creien John Wayne defensant el seu ranxo. Afortunadament aquesta vegada, supose que atemorits per les ordes d’orcs i dimonis del Sr. Barber, aquest tipus de gent no va aparèixer. Paradigmàticament els violents havien caigut a la seua pròpia trampa.  La concentració es va fer de forma exitosa, deixant un balanç magnífic; un comportament exemplar, unes peticions exigents i valentes i una resposta contundent a la mentida, a les violències mediàtiques i als atacs paranoics i irresponsables de la dreta local. Ara bé, passats uns dies de tot això, no hem escoltat cap disculpa, cap tipus d’autocrítica, cap reconeixement humil d’error. Perquè la mentida és així, és terrible, actua i desapareix. Nosaltres no necessitem aquestes disculpes però la societat si, perquè són disculpes originades per mentides. Perquè en el reconeixement d’aquest tipus d’errors, està la recuperació de la confiança perduda i el creixement i l’aprenentatge per tal de ser millors. La política de la mentida únicament facilita la normalització del feixisme com a contrapoder. La bona política és pedagògica, és educativa, és positiva, forma amb l’exemple i forma amb la discussió i amb els arguments. Perquè tots ens equivoquem, és també la nostra forma de créixer, però no amb mentides i distorsions interessades. Servisquen aquestes línies també per agrair als col·lectius convocants i sobretot al Col·lectiu Antifeixista de la Safor que està fent un gran treball per plantar cara al feixisme, treballant en els barris més delicats, on el feixisme troba el seu aliment. Gràcies per convocar-nos i no defallir en la lluita per ser millors persones. A tots aquells violents que no van parar de mentir i atacar-nos els dies previs a la concentració, els desitge que tinguen filles i fills no violentes, que empren la veritat, que siguen joves amb ganes de viure i de transformar la realitat i que demostren als seus pares que van a deixar un mon millor, que escolten el remor de la veu de Machado: “sangre que no se desborda, juventud que no se atreve, ni es sangre, ni es juventud, ni relucen, ni florecen”. Eixa és una bona resposta a la seua violència.

 

El bon pla.

Deixa un comentari

Una reflexió sobre el model urbanístic de la platja de Gandia partint de la proposta de construcció d’un nou hotel en la colònia Ducal…

El bon pla.

Sembla que el PSPV torna a caure en la trampa de la fama. Evidentment no trobaran allí a Més Gandia. L’estil de l’esquerra alternativa ha quedat palès sempre en totes les coalicions de governs anteriors: gestionar amb responsabilitat social, econòmica i territorial. I als qui busquen la fama i la catifa roja, jo els pregunte: no hem après res? Evidentment és una pregunta directa al PSPV i a l’Associació d’Hotelers de Gandia, que s’han manifestat a favor d’un nou hotel en un espai patrimonial on no està planificat fer-lo. Hem passat la pitjor crisi econòmica de la història del País Valencià, 10 anys de penúries econòmiques derivades directament d’una enorme bambolla d’especulació envers i entorn al sector de la construcció, que ens va deixar en la ruïna. I no ha servit per a res?. La recepta és més construcció i més hotels? Això és recepta d’alguna cosa en una platja que ja ha superat la seua capacitat de càrrega? En una platja on hi ha hotels que s’han reconvertit en apartaments? En una platja que va esgotar el seu sol urbà en poc més de 10 anys per pura avarícia? Una platja que té carrers que semblen xicotets aeroports de formigó, una platja que no te arbrat als seus carrers i té aceres estretes per pura avarícia de construir al màxim, només pensant en la quantitat i sense cuidar la qualitat. Gràcies al seny, desgraciadament de pocs, aquesta realitat de la nostra platja, ha anat canviant i està canviant Però no amb una recepta de més hotels, ni amb la iniciativa privada de l’Associació d’Hotelers, que és qui alhora més es beneficia de tots aquests canvis que ara esmentaré. Aquesta platja ha canviat molt i per a millor amb la iniciativa pública: grans jardins, una espectacular façana marítima amb vegetació i en gran part peatonal, passejos d’ombra, carrils bici, recuperació del dunar, passarel·les de fusta, un pla d’ombres per plantar arbres als carrers, protecció de la platja de l’Auir, reconversió de camps de tarongers en espais d’ullals plens de vida silvestre, centres d’interpretació de la natura, un castell del segle X restaurat, activitats culturals, miradors, guiatges de natura, banderes blaves…això és una clara aposta per la qualitat de la platja i desgraciadament resta molta feina per fer perquè la mala planificació i l’avarícia de guanyar diners per sobre de generar una oferta de qualitat, ens ha dut a una realitat que cal rectificar contínuament. I ara es planteja un canvi de PGOU per a fer un nou hotel en una zona a més a més d’interès patrimonial? Eixa és la solució? No. La solució és clara perquè ja la hem practicada a altres llocs del municipi amb èxit. La solució és clara perquè és la que tots els ciutadans, sense excepció, adorem i alabem quan tenim la fortuna de visitar un país del centre nord d’Europa. La solució sempre és apostar per la qualitat perquè alhora és la única forma de competir amb èxit en un entorn econòmicament complicat. La única forma de generar economia estable, no és construir un nou hotel i sembla mentida que alguns empresaris no ho vullguen veure, doncs la experiència crida amb llumetes de colors QUALITAT!. Entenc que el debat, si tots estiguérem en aquest sentit units, amb l’objectiu de fer una economia forta, seria plantejar una modificació del PGOU per convertir l’espai en debat en una connexió verda que obrira el jardí de la Ducal a la façana marítima i en una compra d’aquells espais per tal de fer-los públics. Ací radicaria el veritable debat, i no en un suborn desagradable i de poca monta en plan «o burguers o hotel». Això no és seriós.

La recepta que fomenta la bona economia i la fa estable i duradera, és sempre la qualitat, no mai la quantitat. Des del punt de vista econòmic, territorial i urbanístic no podem competir contra cap altre sinó és únicament des del paràmetre de la bona gestió. La recepta de la qualitat és el verd urbà, és l’esponjament, és l’amabilitat, la originalitat, la diferència, l’espai per respirar. Tot això ens fa millors, en tots els sentits. La bona diagnosi, la de la responsabilitat política i tècnica, és la de detectar debilitats i fortaleses i a partir d’aci dissenyar la conversió de les febleses en fortaleses i potenciar les fortaleses per tal que ho siguen més encara. Això és viure i estar al segle XXI, la resta són males receptes neoliberals del segle XX o clarament suborns de xulet de barri. La Ducal és una fortalesa, és un pulmonet que ha de créixer en verd, no en gris. El departament de Gestió Responsable del Territori en el seu esborrany del Pla d’Esponjament de la Platja de Gandia ja preveia fa tres anys, envoltar la Ducal de verd, fer més forta aquesta fortalesa urbanística. I com ho feia? Unint el Parc Plaça Ciutat Ducal (el parc dels Cancun) al complexe eliminant el vial de trànsit que és el carrer Plaça Ciutat Ducal i fent-lo peatonal. Posteriorment convertint un dels dos carrils del carrer Vicente Calderón, el que està pegat al parc i al complexe ducal, per tal de fer una rambla o passeig de terra de 10 metres d’amplada amb dues fileres de pins pinyoners que connectaria la façana marítima amb el parc de Baladre. A més a més, el pla d’esponjament proposa l’allargament fins al carrer de l’Horta, de la xicoteta zona peatonal existent en el carrer Galícia. Però aquest allargament hauria de ser un espai de terra amb arbrat formant un bosquet de pins i xops que generaren un espai d’ombra coherent amb el magnífic jardí de la Ducal. Això faria posar en marxa un pla de superilles com el que ha posat en marxa, exitosament, Barcelona. D’aquesta forma tot el sector dels carrers Mallorca i Legazpi, funcionarien com una superilla sense alterar de forma important el trànsit rodat de la platja. Tot açò que explique, és tenir un bon pla. Això és ser ambiciós i voler una ciutat econòmicament forta, una oferta potent i de qualitat. Això i altres tantes coses que es podrien fer, són reialment aprendre del passat. No perquè ho diga jo i el grup polític de Més Gandia, sinó perquè ho diu la experiència, ho diuen els professionals, ho clama Europa des de fa més de 100 anys i perquè és hora d’aprendre alguna cosa dels fracassos. Ni a mi, ni al meu grup ens valen suborns barats, ni plans caducs. Millor mantenir el que hi ha que fer passos cap enrere. Els arguments del bé comú que ara fa públics el Sr Mascarell, i que vicia defensant el bé particular d’una empresa, són la columna vertebral de l’esquerra alternativa. Ja que els ha descobert, el convide a que els faça públics i amb gana, quan es tire endavant el pla d’esponjament que he proposat. Ja avance que segurament les veïnes no estaran d’acord amb aquest pla, perquè eliminar la droga del cotxe deixa un mono molt gran, a veure si tinc al Sr Mascarell al meu costat, defensant aquesta reconversió del gris al verd.

Envoltar de verd la Ducal, eixe és el pla de Més Gandia, i al meu parer, eixe si que és un pla d’èxit, per qualitat, per integració, per esponjament. Aprofitar una fortalesa, la del pulmonet de la Ducal, per tal de fer-la més forta encara, per tal de fer-la créixer. En aquests plantejaments radica la diferència entre una proposta que eriqueix a uns pocs i una que enriqueix al comú i el paper d’un ajuntament ha de ser sempre, el d’enriquir al comú i d’aquesta forma sempre sempre, venç el verd.