Arxiu de la categoria: Articles d’opinió publicats

Seny de glamping (article publicat al Levante EMV duran

Deixa un comentari

Vivim dins d’un marc establert i, sembla que desgraciadament, definitiu, d’un mercat laboral
precari i inhumà. Tot això a pesar de la constant lluita en contra d’una part de la població, també
desgraciadament, petita. Una part de la població organitzada en grups socials i polítics, que
defensem el be comú i que som paradoxalment minoritaris. Tot i així no parem de guanyar
batalles en aquesta guerra inhumana que sembla que tenim perduda. El cas més clar, per
visualitzar aquest plantejament exposat, és l’augment del salari mínim. Un fet, que no per rallar
el surrealisme, deixa de ser excepcional, sinó més aviat normal. Ha estat una mesura que s’ha
demostrat un èxit econòmic i humà, encara que lluny del que hauria de ser digne. Aquesta
mesura de l’esquerra alternativa, va ser un criticada per la dreta mediàtica que la va vendre com
un atac a la economia. Aquell atac mediàtic, va engolir a part de la classe obrera, que es va tragar
la mentida sota el poder de la por. Part de les treballadores van lluitar en contra de la mesura
juntament amb feixistes i dretans. Així doncs, només la valentia política de la minoria de
l’esquerra alternativa i la necessitat d’un PSOE interessat, van fer possible una millora per a tot
el conjunt, incloent els qui estaven lluitant en contra d’ella. I aquesta lliçó, repetida tantes
vegades, reflexa la falta de valor del PSOE, que només s’apropa al seny, quan necessita a la
minoria política de l’esquerra alternativa. Això mateix ens està passant a Gandia amb el glamping
i amb la CV60. Unes propostes de manual neoliberal; despòtiques i fonamentades en la mentida
de la falsa generació d’economia. Dins del marc laboral precari que he plantejat, hi ha hagut
batalles guanyades. El cicle de 8 anys, que composen els governs locals de Més Gandia, del
Botànic a la Generalitat i dels governs de l’estat, tots tres de l’esquerra alternativa, han practicat
un gir radical a les polítiques d’especulació urbanística i d’austeritat econòmica executades per
la dreta sota el parany de la por. Aquest canvi de model, ha generat justament el contrari del
que la caverna mediàtica clamava, fins i tot emprant els seus interessats indicadors econòmics
(buits de càlculs no productivistes): bona gestió pressupostària, creixement econòmic sostingut,
baixada de les taxes d’atur, millora de la estabilitat laboral…L’esquerra alternativa ha aconseguit
aquesta situació de relativa millora, sense generar un marc de reactivació del mercat de la
construcció. Portem 9 anys sense veure gairebé grues a les nostres ciutats i també a Gandia. I
això no ho ha motivat una crisi econòmica sinó un canvi de model. El nou govern feixista de
Mazón amb Vox, ja està modificant el marc legal per poder de nou, tornar a aquell mercat laboral
fonamentat en la rajola que tant mal va fer a les valencianes i al seu territori. I aquest mal govern
s’ha donat pressa en abraçar al PSOE de Gandia, que ha rebut aquesta perfecta abraçada d’Ós,
allunyant-lo de l’esquerra alternativa i d’aquell model del seny. Des de que el PSOE no te la
necessitat vital de Més Gandia, el seny s’allunya de les seues decisions locals i els apropa a PP-
VOX. Les iniciatives pro- falsa economia, dis-li CV60, dis-li glamping en la marjal, van campant
tranquil·les, amb la oposició de Més Gandia i dels col·lectius socials (Per l’Horta, Samaruc, El
Aliento del Ullal…) i la total afinitat entre VOX, PP i PSOE. I això hauria de fer, al menys dubtar a
la militància del PSOE de les companyies que el seu projecte polític està triant. El glàmping és un
exemple del model Zaplana, on la figura de DIC (Declaració d’Interès Comunitari) és la clau per
urbanitzar i construir en llocs on el Pla d’Urbanisme de qualsevol municipi ho impedeix. I això és
el glamping, la construcció d’un nou poble (amb una població superior a la de Barx, Alfauir o
Beniarjó) enmig d’un espai agrícola i sense cap tipus de servei urbà (ni aigua, ni llum, ni
accessos…). Una iniciativa que es planteja en un espai de natura i agricultura que ha de servir de
respirador i de generador d’aliments (sinó ara, en el futur) d’una megaciutat de més de 200.000
habitants, que és la platja de Gandia. La ciència crida amb desesperació, que ja no podem amb
més velocitat ni amb més quantitat. Veritablement el PSOE vol aquesta aliança amb VOX-PP?

València Capital Verda Europea. (Xavier Ródenas Mayor. Enginyer de Forest, professional forestal)

Deixa un comentari

Publicat al Levante-EMV

Si hi ha un reconeixement mundial que és un consens entre les persones d’Europa i de fora d’Europa, en el sector ambiental, és la Capital Verda Europea. És una distinció, que seguint la filosofia dels països més nòrdics de la UE, alhora és també una oportunitat. Però abans que res és el gran premi verd de les polítiques ambientals europeistes. I com dic, té un impacte positiu, entre les professionals, les empreses i entre les principals institucions científiques de caire ambientalista de tot el planeta. Ubica a la ciutat en el mapa de les polítiques ben fetes, dels referents i dels llocs on mirar per seguir pautes, exemples i camins. Les qui ens dediquem a la gestió de programes europeus, sabem la exigència de la UE alhora de, primer atorgar un ajut, i després, de justificar-lo, ja siga un LIFE, un LIDER, o qualsevol acció del Fons Social Europeu. Doncs imagineu, l’esforç que suposa rebre el principal reconeixement verd de la Unió Europea, el de capitalitat verda. En el 2015, que València rebés aquesta distinció i reconeixement era més que impensable, impossible. Aquella ciutat no acomplia pràcticament cap paràmetre dels avaluats per tal de ser considerada un referent de polítiques i d’accions sostenibles per tal d’entrar en la curta llista de ciutats europees elegides com a referents. El que va passar des del 2015 és un canvi radical que, en els temps presents d’odi cap a la política, també es converteix en una demostració de com la política reial, la del be comú, pot servir per transformar positivament i en poc temps, l’espai de vida d’una ciutat. I va ser com es fan les coses a Europa i no com s’havien fet fins aleshores al País Valencià; amb estratègia, molt de treball, molta professionalitat, i sobretot, molt de valor polític. I es va aconseguir. Però no es va aconseguir el reconeixement, això va venir després, es va aconseguir posar en marxa una nova ciutat. Enmig d’aquella ciutat del 2015 desastrosa des del punt de vista urbanístic i caòtica des del punt de vista de la mobilitat, de nefasta gestió política, es va posar en marxa una revolució urbana i verda, que van fer de València un “altra cosa” ben diferent. I tot això te noms i cognoms també, que cal recordar una i altra vegada perquè el ciutadà ho posa tot al mateix sac i sovint és veritablement injust. Aquella ciutat de solar a mig construir i avingudes de carrils infinits de cotxes, que tenia una joia en brut amagada darrere de l’asfalt, va començar a canviar. I el més fascinant és que en només 8 anys, es van executar desenes d’obres que demostraven que la política és, quan és bona, capaç de canviar les coses i plantar cara als poderosos. Peatonalitzacions de llocs estratègics, connexions verdes, creació de més de 70km de carrils bici, plantació d’arbres i millora d’espais verds, programes d’educació ambiental i escolar com mai abans…i el món va començar a veure València amb altres ulls. I Europa no ho va dubtar, era impossible que en 8 anys aquella ciutat referent del formigó, de la mala gestió econòmica i política i amb una imatge de barrera arquitectònica gegant, pogués haver canviat de rumb d’una forma tan eficaç. València per fi era exemple i va arribar el reconeixement més desitjat per totes les ciutats responsables: la de Capital Verda Europea. Però desgraciadament i per pocs vots, aquest reconeixement no el va fer la ciutadania, que sovint es distreu amb altres aspectes fins i tot llunyans de la ona política i de la pròpia ciutat que estan avaluant durant les eleccions municipals. I amb el seu vot, aquells gestors de la València grisa, van guanyar les eleccions i paradoxalment, la recompensa més apreciada pel món ambiental. Aquest reconeixement et permet ser el centre de la mirada verda de totes durant 1 any. La UE aporta una programació mínima com a part del premi, que lamentablement serà la única cosa que quedarà de la nostra desgraciada menció en el llistat privilegiat de les capitals verdes europees. Ara fa 6 mesos i res de nous projectes verds, al contrari, eliminar pressupostos, eliminar carrils bici, eliminar programes i res d’aconseguir finançament verd. Però el nou govern ja va deixar clar que aquest guardó se’l podien quedar els del Rialto, que no els importa res de res, , perquè el seu model era justament el contrari. I a sobre li ho van dir a la cara a tot l’aparell europeu que van inaugurar la capitalitat fa uns mesos. I van quedar davant d’Europa com el que són, una panda d’ignorants que només defensen els seus interessos i el de les grans corporacions i empreses a qui representen; mals gestors, nefastos polítics, i pitjors valencians. La Capital Verda Europea, no te ni pàgina web on anunciar el que és aquest reconeixement, ni te una agenda d’activitats, ni una oficina de recerca de finançament, ni està servint per dinamitzar l’economia responsable, ni hi ha pla de participació de la ciutadania. Una oportunitat perduda. Una desgràcia important que els senyorets miren amb repudi i que els europeus observen amb sorpresa i indignació. Difícilment es pot entendre com deixar caure la gran finestra al món que és aquest reconeixement. Però València, desgraciadament també és així, i haurem de seguir lluitant per tornar a ser europees.

https://www.levante-emv.com/safor/2024/06/19/valencia-capital-verda-europea-103983131.html

Visca la terra lliure!

Deixa un comentari

Voldria traslladar a la lectora unes reflexions al respecte de la mobilització d’una part important dels llauradors i de les ramaderes aquests últims dies. I ho faig des de la ruralitat, com aliat professional i com aliat polític d’ella.

1- La majoria de reclamacions rurals d’aquests dies representen únicament a la patronal: grans fortunes i empreses agroalimentàries (cadenes de supermercats), exportadores, fons d’inversió, gran propietaris de terra…I no a la classe camperola (llauradors i pastores).

2- El principal problema estructural és la exportació i tret d’excepcions, cap reclamació sindical, ni tan sols cap pancarta, crit, comentari o exigència política, al respecte. Vivim i patim un model agrícola fonamentat en la benzina i en la explotació esclavista de milers d’emigrants, molts sense papers o amb contractes laborals lamentables. L’exportació, és el negoci de la patronal, no l’agricultura.

3-L’únic camí que és veritable solució és el consum intern: el consum de proximitat. El que hauria d’haver sigut la principal reclamació, no ha sigut protagonista de res. Silenci absolut. Les mobilitzacions històriques, podrien haver aconseguit un acord marc estatal, per tal que totes les estructures de l’estat i de les autonomies (escoles, hospitals, residències ,paradors turístics…) s’abastiren únicament amb productes de proximitat. La patronal no vol ni parlar d’això.

4- La burocràcia és enorme però és resultat de la trampa continuada d’una gran part de la pagesia, de la malversació de fons europeus, principalment per part de la patronal. Pot i deu minvar però cal parlar clar, autocrítica i humilitat. La patronal no vol filtres ni controls. Diguem-ho clar.

5- L’obsessió pels països pobres i contra ells, perquè no hi ha controls de qualitat ni un mercat laboral just, ha sigut la tònica de les mobilitzacions. Tampoc hi ha aquest mercat just a Espanya i per això podem vendre als països rics del món; perquè la nostra benzina subvencionada es gairebé gratuïta (més barata que l’aigua embotellada) i els nostres salaris agraris són infinitament més baixos que els europeus o que les fortunes asiàtiques i de l’orient. Per això els nostres productes poden competir allí i desplaçar als productes locals propis d’aquells països (que els pregunten a les franceses si estan contentes amb l’agricultura espanyola). Ja ningú en el camp recorda q els nostres avis eren els qui avui ells anomenen ara Sud-àfrica. És la vella i miserable estratègia de les patronals, fer que els pobres es barallen pel trosset més minúscul del pastís.

6- Les mesures ambientalistes són producte directe principalment de la nefasta gestió agrícola del segle XX i XXI on s’han contaminat els nostres aqüífers, s’han eliminat els nostres boscos de ribera, s’han sobreexplotat els recursos hídrics canviant de secà a regadiu i s’han transformat els nostres ramats de pota petita a pota gran. Entre altres moltes errades. Tots hem de solucionar això i també la ruralitat. Fora romanticismes, les condicions del passat no han sigut mai millors per a la ruralitat, això no treu que hem de millorar i canviar moltes coses de la mateixa.

7- No he llegit ni escoltat cap denúncia de la situació esclavista que pateix gran part de la base social del sector agrari; mà d’obra emigrant que treballen sense contracte o donats d’alta un dia quan treballen 7 dies. Clar que d’això la patronal es desconeixedora.

8- Oblidar-se del consum propi i centrar tota la força en la exportació ens fa dèbils com a poble. L’exterior és un mercat especulatiu que no governa el pagès a qui ofeguen amb el preu per tal d’augmentar el marge de benefici entre aquest preu i el preu de venda a Alemanya (p.ex). Aquest marge el governa i el guanya l’exportadora (la patronal).

9- Les marques blanques són un delicte contra el pagès i contra les empreses petites i familiars rurals, ofeguen encara més el preu del seu producte i fan desaparèixer la seua identitat. Durant aquests dies, cap cartell, cap missatge, cap reclamació per regular-ho o eliminar-les. Hem perdut una oportunitat de luxe.

10- Una part important dels qui es manifesten no participen de xarxes de venda local, ni s’organitzen per abastir a la seua pròpia comarca on produeixen. No es compren ni tan sols entre elles, els productes que fan. Hi ha excepcions que haurien d’haver servit de model, en aquests dies de vaga, per tal d’arribar a acords clars i contundents en la línia d’aquests exemples.

11- La gent recolza majoritàriament les mobilitzacions però compren massivament en Mercadona, productes de l’exterior.

12- L’esquerra política va perduda sense model agrari. Els sindicats majoritaris defensen a les patronals i no als llauradors ni a les pastores i la dreta com es natural, defensa a la patronal que per això són accionistes del partit.

13- Ségolène tenia raó. L’agricultura ecològica bona la fa el Bancal de Cento, en els Marenys de Rafalcaid. La que exporta la patronal, majoritàriament és un producte agropecuari fet químicament per tal d’unflar al màxim el preu i enganyar a l’europeu que té un nivell de consciència ambiental que no hi ha ací.

14- Mentre els nostres excel·lents poltres de transhumància del Pallars se’n vagen a Qtar, ja pot queixar-se la pastora tot el que vullga, perquè ella no governa el seu producte.

15- Hi ha molt més aspectes que debatre i a tenir en compte.

16- Una oportunitat única i molt bona perduda per tal d’arribar a un bon acord estratègic i estructural amb accions concretes, milions damunt la taula i calendari. Una pena. Els polítics perduts, estaven disposades a cedir i acallar el moviment. Resultat: guanya la patronal de llarg.

PD: Si tenim s’ha pogut encaixar com a cap d’estat un rei que és il·legal, antidemocràtic i anticonstitucional (articles 1, 9, 10, 14, 15, 16…),  deuríem de ser capaces de fer una reforma agrària que atrape al màxim, el consum propi, a un preu elevat i just per a les llauradores i pastors de l’estat respectant la ma d’obra contractada, a la natura i als pobles. Visca la terra!