Feia temps que no actualitzava la galeria d’articles d’opinió. Faig una posada al dia, per si esteu interessades i també per seguir mantenint un petit arxiu d’aquesta activitat política.
Ser un petit país del mediterrani al mig del mon antic, és per a moltes coses, un privilegi. Això és la Safor, un lloc on les cultures més antigues van trobar un paradís terrenal. Un hivern suau i un estiu temperat i amb la mar per remeiar-lo. Moltes muntanyes, moltes fonts, molta vida. I això traslladat a la ciutat, pot ser tot un grapat de potencialitats i possibilitats. Però no és ni ha estat tan fàcil. Resumint a tot arreu i també a la ciutat, hi ha hagut i hi ha la lluita eterna de la humanitat. Entre dos blocs humans, els qui volen una ciutat dormitori, de cotxes, de formigó, del treball a casa i de casa al treball, sempre en cotxe, dels qui posen l’automòbil com a element principal de la gestió urbana i de la economia. I els qui la volem per a la gent, per a viure, per a criar a les nostres filles, per a gaudir dels amics i per a establir una economia humana, de proximitat, personificada. I entre els dos blocs, la majoria de gent, que sense massa interès es decanta per uns o per altres depenen bàsicament del màrqueting i dels personalismes, del show mediàtic, sense posar cap esperança, ni cap somni per davant de tot això. La lluita és i serà eterna, i va donant victòries a uns i als altres segons com es desenvolupe la lluita desproporcionada, per descomptat. Doncs a Gandia molta lluita i molts relleus han permet una certa victòria al segon bloc de persones, a la ciutat humanista. En cap moment dic que s’han aconseguit els objectius, només que hem aconseguit, amb molt d’esforç i molt treball, una certa victòria, amb moltes coses pendents i molt camí per a fer. I quins són els èxits d’aquesta certa victòria? Tot un grapat poderós de parcs i jardins, molt millorables, és clar, però són un bon grapat, escampats per la ciutat, pel terme. També molts arbres als nostres carrers i passejos, tot i que encara insuficients per tal de generar ombres a l’estiu i un ambient vital més agradable encara. Però en conjunt, un munt de metres quadrats verds per al gaudi de les persones. La ciutat més verda del País Valencià i d’entre les més verdes de l’estat espanyol. I en el marc que he descrit, això pot esdevenir un paradís de vida. Ara encara trobem una ciutat que era totalment grisa en l’any 1988, fa quatre dies, i que s’ha convertit amb molta inversió, treball, esforç i lluita popular, en una ciutat verda. Verda però molt jove, arbres i espais verds que com a molt tenen 30 anys d’edat. A vegades somia en com la veuran les meues besnetes, si en tinguera, d’ací 60 anys…Es poden criticar moltes accions fetes al voltant del verd urbà al nostre poble gran, però també es poden destacar molts encerts. I ara, en el cor de l’hivern, podem exposar alguns d’ells amb l’objectiu de compartir-los amb la gent. Amb l’esperit de que també els altres ho gaudisquen. Pensar que a la resta d’Europa, també a gran part de l’estat, no hi ha ni una flor, l’hivern està mostrant la seua cara més intensa. Mentrestant ací, comença la primavera. Allí fred, gel i neu, pluja i cel gris. Mentrestant ací, sol d’hivern, flors i el millor moment per caminar. I a la ciutat un dels encerts ha estat la variabilitat d’espècies plantades i la possibilitat que ens dona l’escenari que pràcticament totes les plantes puguen viure. Podem també criticar aquesta variabilitat i destacar els buits o les minories, però no hi ha dubte que hi ha una diversitat destacable. I ara és un dels seus moments. Fa 15 dies que va començar l’esclat de la primavera en els nostres jardins i arbres. Al mig del febrer. Vàries propostes:
I així podríem seguir una estona més, però cal també deixar pas al passeig desendreçat, aleatori i descobridor que ens faça meravellar-nos del lloc on vivim i convèncer-nos de la necessitat de més verd, de la necessitat de seguir amb aquest model d’esponjament del gris, de generar verd a tot petit i gran indret de la nostra ciutat, una ciutat que algunes hem demostrat que podia ser una cosa molt millor del que era.
Dedicat al cap de parcs i jardnis de l’Ajuntament de Gandia, Rafa Garcia.
Els moviments socials i la seua organització són l’inici de la política i del sindicalisme. Han sigut generadors de revolucions i els causants de grans canvis, aconseguint més que ningú, la evolució dels estats cap a mecanismes més democràtics. Mecanismes encara lluny, com molt bé va dir fa pocs dies Pablo Iglesias, de la seua perfecció, democràcies imperfectes. Els moviments socials han marcat durant anys les línies roges de la democràcia i a la vegada han estirat d’ella cap a endavant, l’han fet caminar. Aquest és el seu deure i és el seu paper, per això són el quint poder. Són qui posa els drets fonamentals i els nous drets sobre la taula del debat polític. Són els qui envien missatges clars i contundents a l’estat i als polítics. I per això són incòmodes per al poder i per als poderosos. I per això les mentides. Després totes i tots gaudim dels drets guanyats. I és ben graciós com sovint, els qui més s’han queixat i han renegat de les mobilitzacions, són els qui acaben practicant més que ningú els drets guanyats al carrer. I això és el que ha vingut passant des de fa dos setmanes en Gandia. Les persones que ens impliquem en els canvis socials, hem hagut de suportar mentides a cabassos generades sobretot per polítics irresponsables i enrabiats. Tot per confondre i generar alarmisme envers una concentració democràtica en defensa de la llibertat d’expressió i sobretot organitzada per denunciar una llei enormement injusta, la llei mordassa. Entre tots ells a l’estil Juan Palomo, dient-se totes les animalades com matxos alfa sopant en un baret, van construir un cadafal de mentides, insults i atacs tan gran que ara no poden traure’l del taller faller. I no passaria res més sinó fos perquè l’odi que tot això genera, només alimenta el feixisme i la violència. No genera res més. La concentració que vam realitzar el dimarts passat denunciava l’injust empresonament de Pablo Hasél, però sobretot denunciava la llei que el porta a la presó. Una llei que està feta per a limitar els moviments socials i les lluites individuals, que paradoxalment han sigut les que han aconseguit al llarg de la nostra història, tots els drets que gaudim totes, també els mentiders. Molts estaven allí perquè la mateixa llei que ara tanca a Hasél, és la que vol tancar a un dels nostres millors veïns, al company Joan Cogollos, per defensar pacíficament a una família del seu desnonament. I que va passar al final de tanta falla? Doncs jo mateix vaig ser una de les persones violentes, brutes i malignes que el Sr Barber va dir repetidament que aniríem a la concentració. Jo quasi convençut pel regidor del PP, anava ben content esperant trobar dimonis, sauris i antigues estrelles del rock and roll. Però no, Guillermo em va mentir, perquè em vaig trobar el que esperava inicialment trobar; amistat, estima, educació, reivindicació, justícia i pau. A la plaça em vaig trobar diferents perfils; primer al grapat de persones valentes que porten lluitant des dels anys 70, persones com Joan Cogollos i a les que Gandia i els seus ciutadans, molts sense saber-ho, els hi deuen molt. Després vaig trobar a joves, mestres, empresaris (també), treballadores de neteja, músics (com no) i a moltes dones de totes les edats, perquè les dones per fi, són les protagonistes principals dels moviments socials i de la lluita popular. Vaig trobar molt de respecte, una bona organització i un acompliment exigent de les normes COVID. Vaig trobar consignes fonamentals per a un estat democràtic i les vaig cridar juntament amb tota aquella gent. Eren moltes persones i la majoria crec que es van animar a vindre no per Hasél, sinó per donar una resposta a tot eixe grapat de mentides i d’animalades repetides a les xarxes i en mitjans de comunicació durant la setmana prèvia. Perquè a la Safor la violència d’aquest tipus, la que desitjava veure el Sr Barber, sempre ha vingut de part de persones de dretes i d’agrupaments polítics de dretes, de totes les dretes. He anat a moltes manifestacions i concentracions, i els qui han tirat pedres i ferit persones, han sigut els feixistes, els nazis i també alguns militants de partits de dretes. Els qui ens han insultat violentament han sigut senyors grans i maleducats, iaies intolerants o alguns botiguers que s’hi creien John Wayne defensant el seu ranxo. Afortunadament aquesta vegada, supose que atemorits per les ordes d’orcs i dimonis del Sr. Barber, aquest tipus de gent no va aparèixer. Paradigmàticament els violents havien caigut a la seua pròpia trampa. La concentració es va fer de forma exitosa, deixant un balanç magnífic; un comportament exemplar, unes peticions exigents i valentes i una resposta contundent a la mentida, a les violències mediàtiques i als atacs paranoics i irresponsables de la dreta local. Ara bé, passats uns dies de tot això, no hem escoltat cap disculpa, cap tipus d’autocrítica, cap reconeixement humil d’error. Perquè la mentida és així, és terrible, actua i desapareix. Nosaltres no necessitem aquestes disculpes però la societat si, perquè són disculpes originades per mentides. Perquè en el reconeixement d’aquest tipus d’errors, està la recuperació de la confiança perduda i el creixement i l’aprenentatge per tal de ser millors. La política de la mentida únicament facilita la normalització del feixisme com a contrapoder. La bona política és pedagògica, és educativa, és positiva, forma amb l’exemple i forma amb la discussió i amb els arguments. Perquè tots ens equivoquem, és també la nostra forma de créixer, però no amb mentides i distorsions interessades. Servisquen aquestes línies també per agrair als col·lectius convocants i sobretot al Col·lectiu Antifeixista de la Safor que està fent un gran treball per plantar cara al feixisme, treballant en els barris més delicats, on el feixisme troba el seu aliment. Gràcies per convocar-nos i no defallir en la lluita per ser millors persones. A tots aquells violents que no van parar de mentir i atacar-nos els dies previs a la concentració, els desitge que tinguen filles i fills no violentes, que empren la veritat, que siguen joves amb ganes de viure i de transformar la realitat i que demostren als seus pares que van a deixar un mon millor, que escolten el remor de la veu de Machado: “sangre que no se desborda, juventud que no se atreve, ni es sangre, ni es juventud, ni relucen, ni florecen”. Eixa és una bona resposta a la seua violència.