Arxiu d'etiquetes: Pirineu

Sempre ens quedarà…la rebeldia

Aquelles ombres creixien pel camí mentre els tres amics sota una lluna gran i ben blanca caminaven entre les neus d’aquell llarg hivern. Eren ombres que no feien més que aportar relleus a aquella imatge siberiana que era justament el que perseguien. Havien marxat de la ciutat, farts, amb la idea de fugir, amb l’ànsia de la llibertat. El seu cap, el d’ell, no feia més que bombardejar-lo amb imatges que tenien forma de diapositiva. Eren desitjos a cops, cadascú diferent. Colors, llums, muntanyes. Tot sonant Pearl Jam, la veu d’Eddie Verder feia que les imatges del cap i les imatges reials es fusionaren…estava somiant despert. Els tres amics havien fet el pas valent, ja no els detenia res més. Havien quedat a un hora en un lloc i van agafar aquell tren. Darrere ja no quedava res, o quasi res. Necessitaven aire. No mai més ancoratges. Volien sentir que no hi havia límits per davant, no hi havia un rellotge que marcava un hora i una data. El pla era començar junts aquella aventura, però no calia seguir-la junts. No hi havia cap norma més que la de seguir cadascú el seu ritme, el seu camí i la seua necessitat. Pot ser la covardia els havia fet marxar tots plegats. Pot ser per ells sols no ho haguessin fet mai. Així semblava al menys, més fàcil trencar amb tot. La combinació, de moment, era perfecta, els tres eren amics, bons amics, companys de lluites socials, companys d’equip, caminants i muntanyers. Però pot ser ho eren perquè sabien que en qualsevol moment un d’ells canviaria de ritme, agafaria un altra drecera. Havia arribat aquell moment somiat. Ho havien parlat molt en vesprades de diumenge, en matinades de dijous. Tenien el moment. Ho volien fer d’una manera sublim. De moment el pla era agafar aquell vell tren borreguer i parar a Jaca, des d’allí l’hivern els rebia. El repte, creuar els Pirineus per algun collet amagat. En dos dies ja estaven on volien envoltats de blanc, de gel i amb l’ambició de rebre la primavera en aquelles muntanyes. Van decidir crestejar i després travessar a França per anar als Alps i d’allí cap als Balcans i d’allí cap als Urals…ja anirien trobant camins. Pararien a currar en granges o amb ramats. Van trobar una cabana oberta ben preparada amb llenya tallada, taula, lliteres i mantes. Van creure que aquella era la seva caravana particular com en “In to the wild”. Allí van estar gairebé tres setmanes, pujant tots els cims dels voltants i baixant a comprar al poble. Allí hi havia un vell que el feia pensar amb algú. Un d’ells va conèixer l’Alba que va començar pujant poc i després més i al final va decidir unir-se al grup. Prompte es va embolicar amb dos d’ells, però al contrari del que marquen les normes cristianes, del que expliquen tots, ells van formar un bon grup, una petita família alternativa. El camí va seguir i ara eren quatre. Era agradable tornar a escoltar català després d’un mes de castellà en aquell primer tram del viatge. Ara el Pirineu de Lleida els acollia amb la sensació que tornaven una mica a casa, parlant amb tothom la mateixa llengua. La primavera despuntava i van rebre el dia més llarg de l’any a Cap de Creus i des d’allí un estiu boig, primer de platges nuets aprenent francès i després de verds prats alpins, concerts de rock i xiques i xics alts i guapos. La tardor va ser un espectacle als Balcans, era més del que havien pensat. Un d’ells va decidir quedar-se amb una xica polaca, l’altre va seguir amb l’Alba, semblava que els anava bé. Jo vaig continuar cap als Urals, em feia pena deixar-los però el meu cor cridava que volia menys lligams, menys ancoratges i Alba, era una dolçor però no era la Teresa d’Ovidi. Vaig seguir cap als Urals, volia veure ossos. Va ser allí on vaig rebre un missatge estrany. A un poblet rus en un bar d’escaladors del que havíem parlat els tres plegats, un que sempre eixia a la Desnivel. Allí vaig trobar aquella carta. Era una carta bonica i llarga que explicava com ens imaginaven els tres aquell viatge, i l’havia escrit un dels meus amics. Va ser genial, un moment emocionant, feliç. Allí vaig trobar treball a un refugi servint i cuinant. La neu va tornar i aquelles grans muntanyes em feien imaginar de nou. De sobte va arribar el fred gèlid, la neu i un dia vaig caminar mentre nevava i vaig gaudir fins que vaig perdre el coneixement i vaig caure estés a terra. Tot era blanc pur. En van recollir unes companyes del refu que tornaven d’escalar. I quan tornava la primavera, va aparèixer Alba i es va transformar de cop i volta en Teresa, la Teresa d’Ovidi. I ara hi ha una Teresa petita, que mira com escric aquesta història. Envie unes coordenades, les poseu al google maps i trobareu on som. Ella parla el nostre valencià, el català de tots, té tres anyets i és preciosa com les muntanyes. Se que no va estar bé marxar així, de sobte, sense avisar, i no dir res tant temps, però he après i ara estic en pau. Veniu a conèixer a la vostra neta, us agradarà i a mi m’agradarà molt trobar-vos, ara si. Jo he elegit els meus ancoratges, i estic feliç, mirant aquella foto del Serpís i el circ de la Safor, aquella que va fer el Felipe i que he portat amb mi tot aquest temps. Aquí estareu bé, teniu lloc per tot el temps del mon. Us estimo.

Gaia

– Quina nena tan guapa!
-Sóc Gaia.
– Jo, Andreu. Vius aquí?
-Si sóc d’un poblet petit d’ací prop, vivim 10 persones i la meua família ja som 4. Que et pareix?
– Increïble! Jo sóc un turista valencià despistat, un turista típic; passejar, dir ¡què bonic!, fer fotos, menjar típic, dir més ¡que bonic! i fer preguntes estúpides a la gent que sembla d’ací…
-Sembles divertit. Saps que fa tres dies que es va acabar el món? No ho acabe d’entendre però ja s’ha acabat, així que tot resolt, ni crisi, ni res. Ja està, ja podem estar contentes. Això diu la meua mare.
– La teua mare sembla una crack, perquè és un raonament…divertit…Saps que tens un nom preciós?, és la primera vegada que l’escolte com a nom de nena i crec que és magnífic.
-L’havies escoltat abans?
-Doncs… si. Hi ha una història important lligada a aquest nom teu, saps?
-Ah i quina història és?
– És diu la Hipòtesi de Gaia i la va pensar un home savi, li deien James Lovelock i era l’any 1969.
-James en anglès vol dir Jaumet no?…Això és quan la revolució francesa veritat?
– !¿/!¡…si… podríem dir que és Jaumet…i …1969 és un poc després de la revolució francesa…però la teoria, si que va ser ben revolucionària!
-Ma mare diu que el meu pare també és revolucionari, és per això que a ell li diuen Ferran i ella li diu “Che”rran…i que deia aquell home?
-…més o menys…que la Terra era tota ella com un gran ésser viu gegant i que funcionava com tot un ésser…com tu i com jo. I les muntanyes eren com l’esquelet, els oceans com la sang…
-…els boscos serien com els pulmons?
-…si, si, podria ser…i l’atmosfera com la pell que la protegeix, els rius serien…mmmm…
-…les venes?
-si, si,bona idea! Bé més o menys és això el que deia aquest homenot i clar també deia que com a tot un ésser, doncs respirava i s’alimentava i tenia moviments dins del seu cos…
-com quan ens fa sorolls la panxa?
-siiiii!… la cosa és que nosaltres i tota la resta d’éssers vius seríem com els microorganismes que viuen també dins nostre.
-ah! com aquells que explica la doctora que tenim a dins la panxa per ajudar-nos a fer la digestió?…
-Vaja, eres ben espavilada… tu vas a una escola Montessori o alguna cosa així?…
-No,no, vaig a la escola pública del poble més gran de per ací, es diu “Ferrer i Guàrdia”…
-Ahhh! Ferrer i Guàrdia eh?…ja vaig lligant coses, ja… Bo, la cosa és que aquest Jaumet que dius tu, va dir que la dona i l’home (tot i que jo crec que més l’home que la dona), serien més bé com uns virus, que estan fent mal a aquell gran i gegantí ésser que és diu Terra. I que fa el nostre cos quan li ataca un virus?
-Petar!…tres dies al llit i arreglat!
-!¡¿!…si, això és, pujar la temperatura per tal de matar al virus, és a dir, agafar febres. És la forma natural d’eliminar infeccions…com quan bullim l’aigua per tal de desinfectar els xupets o el biberons…
-Jo no vaig prendre biberó…teta fins als 2 anys…bé, això diu la mare, jo no ho recorde.
-!¿¿!…genial, eres genial! Bé doncs això deia el Jaumet.
-Doncs no entenc res.
– Això! que nosaltres som el virus del gran ésser humà i que aquest gran ésser, està pujant la temperatura del seu cos, és a dir, de la Terra, per tal d’eliminar el virus i poder seguir viu…el que tu deies ¡tres dies al llit i arreglat!
-….mmmmm….això vol dir que després dels tres dies, nosaltres ja no estarem al megacos que és la Terra no?
– Perfecte, ho has pillat…ens anem a fregir!…els malles també deien alguna cosa semblant: que pujaria la temperatura del planeta per fer les coses malfetes…però aquests si que no van encertar…ara també era molt abans que parlés el Tio Jaumet.
-Els malles?….a la meua classe ve una nena que es diu Maia i sempre ens confonen…Maia…Gaia… Ara això dels tres dies al llit, la Terra encara no ha passat, oi?
-!?!¿…Maia…flipant…doncs jo crec que estem en el segon dia d’estar xunga la senyora Gaia.
-Ei que jo no estic xunga!
– Volia dir la senyora Terra…el que passa és que Jaumet li deia Gaia a aquest gran organisme que és la Terra, per això li va dir “Teoria de Gaia” com tu! I per això hem començat aquesta conversa!
-Ahhh! Val!…doncs m’agrada el Jaumet!…O siga que demà petem totes no?
-No ho se, tu has començat dient que ja fa tres dies que s’havia acabat tot! Però supose que encara podrem fer alguna cosa! Jo al menys prefereix pensar això.
– Clar, millor no estressar-se com les de Barcelona, que estan totes estressades…jo vaig en bici a la escola..això val?…i tu fas alguna cosa?
-I tant que val! Això és vital diria jo!…doncs jo sóc d’una falla…saps que és una falla?
-Si i tant! ací en baixen de falles a juny! Baixen de les muntanyes unes flames ben guapes i fan una foguera ben grossa a la plaça.
-Ah si! Però aquestes són un poc diferents. Les meues falles són en primavera i són monuments gegants de fusta i suro blanc, de quasi 20 metres d’alt!!
-Això si que és increïble! Com caben als carrers?
– Doncs empenyent per ací i per allà al final les clavem ajustades! I després de quatre dies de veure-les, les cremem!
– Apa! Això si que serà una foguera gegant!… I això ajuda amb el tema del Jaume?
-Doncs….no ajuda gaire, no! Per això jo em vaig capficar en que havia de fer alguna cosa. Eixa ha estat la meua aportació, em vaig inventar les falles ecològiques! Que et pareix!
-…que no menja carn, ni peix…
-Eh?? Què dius?
-Res, que he recordat una cançoneta de Dani Miquel, un cantant que m’agrada molt.
-Dona! Dani Miquel, si aquest és valencià!!…si al final està tot lligat eh?…i alguns diuen que no parlem la mateixa llengua, que burros!…Bé que et pareix la meua idea?
– Molt bona! Fer falles que no augmenten la temperatura de la febre, no?
-Exacte. M’has deixat K.O. …… (silenci)
-Bé Andreu, jo ara parle amb ma mare i per primavera ens convides a baixar per veure les falles ecològiques i nosaltres et convidem per l’estiu, a veure les falles d’Isil, val? I si hi ha sort et presentaré a Dani Miquel, que és amic nostre i pot ser viu prop del teu poble, allà en el País Valencià!
-Fet, Gaia. Ha sigut la millor conversa de les meues vacances. Un plaer. Té, aquest és el meu mail.
-( Gaiiiiiiiiiaaaaaaaaaaaa!!!!)…ahí està el “Che”rran, me n’he d’anar! Salut per tu i pel Jaume!
-…Salut guapa!…Salut Gaia!