Eren les 5 de la matinada i seguien anant a contracorrent. Ella estava boja per aquell xicot de la Ribera que s’havia apuntat a la seua falla perquè veritablement estava colat per ella. Ho va fer perquè un bon amic li la va presentar en una berbena mentre escoltaven una versió de los Ramones…i ella li va dir “m’has alterat posant-te al meu costat, jo que vivia tan feliç a aquest teulat…” això encara va fer més bonic el record d’aquell dia. Acabaven de cremar la falla i després de tantes emocions, no podien més que seguir vetllant entre besos i arraps, estaven enamorats fins al coll. Era inevitable. No veien ningú al seu voltant, només es veien els dos. Van anar de cotxe en cotxe, com si foren un únic cos pegat, la mateixa pell. Ella li va dir que volia veure la nau espacial de Niemeyer, una que van veure l’altre dia junts a un setmanal del diari. Ell va dir que vinga, i van provar d’obrir el cotxe sobre el que estaven sacsant-se, i es va obrir. Estaven les claus posades. Es van mirar amb cara de Telma i Louise, i van arrancar, entre camions de bombers i carrers amb gent de tornada a casa. A la llunyania pel retrovisor, un home amb casc i mallot amb culot de color fofi cridava i amb les mans en l’aire…ja era tard, en pocs segons, estaven agafant la circumval·lació de Gandia camí cap a Astúries…Portaven quatre dies de traques, balls, falles, bandes de música i moltes carícies, bessos i intercanvis de fluids. Així que no estaven encara en la carretera de Madrid quan van parar a dormir. Ja era quasi de vesprada quan un home amb barba de 100 dies o pot ser de 1000 dies, els va picar el vidre del cotxe i els va dir: “…les paraules són, en la meua humil opinió la nostra més inesgotable font de màgia. Capaces d’infringir mal com de remeiar-lo. Prepareu-se perquè arriba un gran tsunami”, li van fer una reverència i van seguir el viatge abans però ella va dir que aquell home era igualet que Albus Dumbledor. A l’autovia els cotxes que els avançaven els feien tots el ok amb el dit. Pensaven que la gent de camí a Madrid era simpàtica, una conclusió poc fonamentada o gairebé sense fonamentació, però no trobaven altra. Ell, mirant la carretera, va veure com una ombra s’elevava sobre el cotxe i li va venir una imatge al cap, la d’aquell home amb culot fofi i les mans alçades…li va dir a ella que mirés per sobre el finestral del cotxe i efectivament portaven dos bicicletes a la vaca del vehicle, i una d’elles mal lligada, anava empinant-se amb el vent de la velocitat com si fos un cavall salvatge! Van riure una bona estona, recordant la cançó dels Stones de “wild horses” que van cantar al menys tres vegades seguides abans de parar a lligar be les bicicletes. Van seguir en busca de la nau i la gent seguia fent l’ok amb el dit. Era clar que la gent camí a Madrid era molt simpàtica. Però va ser quan van parar a un restaurant de carretera quan al veure que tots miraven, ell, es va fixar que ella portava els monyos de fallera…això era l’origen de la simpatia de la carretera de Madrid. Entre risses i carícies van observar que en aquell bar de carretera estava aquell actor famós que tant els agradava. Era Jack i menjava un plat amb salmó. Ella li va dir a ell: “mira li agrada anar contracorrent com a nosaltres, per això menja salmó”. I quan el van saludar amablement, els va dir: “heu vist a un home de barbes llargues?”. Quan es van girar, totes les persones del restaurant, homes, dones, xiquetes i treballadores, tenien les barbes llargues fins als genolls. Desprès d’acomiadar-se, ell li va dir a ella: “estem com el Jack en el Niu, atrapats i sense eixida”, però ella li va respondre: “El coronel es un genio pero vio demasiadas coses y vamos a ejecutarlo en aguas peligrosas, un cocinero, un surfista y un negro que van a matar al primero y el capitán huracán remontando el río…” I ella li va dir que eixe era Brando i no
Jack. La discussió va seguir en el cotxe i de Vietnam vam passar a parlar de Corea i sense saber-ho estaven defensant el cadafal de la falla de Corea sobre el del Mercat…però sense superar evidentment el cadafal de la Vila Nova…Així van arribar a la platja de Xixon, volien veure eixir el sol. Mentre concentraven la vista amb força, de sobte va aparèixer Ovidi vestit de guàrdia civil, rient-se a l’estil dels alcoians, igual que fan Hugo Mas i Pep Nebot i els va dir: “Com diu el meu gos, amaneix que no és poc” i el sol els va eixir pel costat dret i no pel mar…la orientació de la península no va fallar aquell dia. Després Ovidi va dir: “Fito tiene sida, toma anfetaminas y no hace otra cosa que quedarse borracho por ahí. Dicen que lo vieron no hace mucho tiempo recolectando jeringas en el parque japonès.” I va marxar per sempre més. Ell va dir: que gran que és Ovidi, xe!
Finalment van arribar a la nau espacial de Niemeyer que era com una falla futurista i fustariana. Allí van flipar moltíssim i van decidir fer l’amor en un dels banys per tal d’emportar-se el millor record possible d’aquell espai tant extraordinari. Les sidres amargues els van endolcir la vesprada i van caure que havien de tornar el cotxe al seu propietari. Així que van tornar cap a Gandia. Com ara era tot de baixada trigarien molt menys temps. Així que van enfilar l’autovia cap al sud i ella va decidir acabar de desfer els monyos que la nau espacial havia ja embolicat. Després de molta música, pelis, records, política i propostes de futur, van arribar a la carretera del Saler, on el cotxe va dir prou. No sabien ben be perquè però allí es va parar. Era un bon lloc entre la devesa i el llac de l’Albufera, un dia de primavera. Van buscar en el cercador del telèfon mòbil “ciclista de Gandia amb malles fofis” i els va eixir un telèfon i un mail. Li van enviar la ubicació d’on estava el cotxe que no tenia res de mal, només semblava que estava cansat i volia parar ja. Així que baixaren les bicicletes de la vaca i ella li va dir a ell: mira que be que ens han vingut. Pim pam pum i pel carrilet que havia fet Grezzi, van arribar a Cullera, on les lletres havien caigut i d’allí a Tavernes i en l’Auir van parar a becar i banyar-se al seu mar. Els dos nuets vora les dunes i amb el Mondúver de teló de fons. Ningú era més feliç. Aleshores va passar el que tenia que passar. El mar es va tornar brau i es van alçar ones de 1200 metres i així va ser que Gandia i l’Auir, aquell dia, van desaparèixer.

*Sobre una idea de Fito (hazte fama, amigo!)