La veu de les plantes
Per Xavi Ródenas
Crec que a Joan Pellicer li agradaria el concepte de la “veu de les plantes”, perquè ell es va dedicar en gran mesura a escoltar-les mitjançant les persones grans, les persones dels pobles, els escrits antics, els oficis vells i les costums heretades. Com aquell magnífic Dersu Uzala de la pel·lícula de Kurosawa, ens deia “les escolteu?, escolteu com parlen?” i ens feia de traductor. Ens traduïa un idioma perfecte, el de les plantes, un idioma sense insults ni menyspreus, a un idioma sovint estúpid, el nostre. I a vegades ho feia enfadat de com les tractàvem, a les plantes. Va recollir centenars de reflexions i coneixements fets pels habitants dels pobles de Diània i en especial de la Marina Alta. Per a ell, la Marina era el cor, el lloc on encara s’oloraven les flaires de la tan estimada “Odissea”, repleta de laberints de muntanyes, amb raconades excepcionals i pobles ancorats a les penyes i amb una gent que encara s’estimava la seua terra i la seua llengua.
En la Marina, ens explicava Joan apassionadament, la gent encara escoltava les plantes, encara entenia, a estones, el seu llenguatge. I mentre ens narrava el que havia vist en la seua última excursió entre diapositives d’argelagues, lligaboscos, aladerns, marfulls, timonets i flors de fleix, ens parlava de Klimt i de la Ilíada. Mentre a la pantalla de la classe hi havia projectada un conjunt de rajoletes sobre les quals es dibuixava la Verge Maria, ens parlava de les plantes abortives i de com des dels escrits més antics, s’explicava el seu ús i com era comú emprar-les. Plantes de dones, que en secret a veus, repartien les dones remeieres, presents a tots els pobles. Explicava com, fins i tot, només les plantes, podien treure alguna cosa bona i tendra d’aquells homes privilegiats que vivien en aquell marc de masculinitat violenta i irracional. La diapo d’aquell llaurador en mobilette portant un gosset rateret entre les cames i tres precioses cales blanques al darrere, per dur-li a la seua companya. I com si anaren unides, ens explicava els usos de les plantes i la veu antiga dels seus noms populars, de les dites que les acompanyaven, dels orígens grecs, llatins i àrabs dels vocables que ara nosaltres empraven amb facilitat, sense records i sovint sense respecte. La etonobotànica perfectament entesa. I tot estava embolicat de Diània. D’aquest laberint de muntanyes que és el cor del País Valencià, on batega el seu origen, on va resistir la seua llengua estimada. Ell va triar la Marina per gaudir de la soledat del que trobava salvatge i autèntic, jo sempre he pensat que era el seu etern romanç “la Marina i el Joan”.
El seu treball curat i diari, amb precarietat i molta lluita, el va anar publicant en diferents llibrets que per sort tenim al nostre abast. Són llibres que recullen tot això que us he explicat. Són una barreja de ciència, poesia, respecte, muntanyisme, referències, art, botànica, antropologia, història…són llibres on tot cobra el sentit original de la universitat, el sentit més humanista, el de la saviesa des de la barreja i no des de la separació de disciplines.
Ací teniu un recull d’algunes de les plantes rebrotadores que ell tan estimava, les que venen a salvar-nos després d’un incendi, a recobrir el sol ràpidament per evitar que se’n vaja amb les pluges. Les que faran que en poc temps el nostre pesar per veure aquella terra cremada, s’alleugere i tornem a veure el verd que tot ho cura.
Joan Pellicer
Joan Pellicer i Bataller va nàixer a primeries de l’estiu de 1947 a l’antic i mariner llogaret de Sotaia de la Safor (Bellreguard). Llicenciat en medicina, li agradava caminar, llegir i somiar i, va passar anys trescant les muntanyes i visitants els pobles a la recerca de la recuperació del nostre valuós llegat fitoterapèutic i etnobotànic.
Aquest text es va publicar al web i als materials del projecte “Estratègia territorial i de governança de les Valls de la Marina”
https://www.macma.org/turisme/passejos-etnobotanics
