Arxiu d'etiquetes: Llibrets

Secrets i gots de plàstic reciclats i reutilitzables

…Era el final de tot. Boluda no podia creure el que allí estava passant, tot va ser un sumatori de persones, converses i situacions. No podia creure que un acte com aquell, tan formal i pensat, pogués acabar en aquella polseguera i menys amb Bego de per mig. Andrew tenia raó, aquella nit, jo agafaria el camí més llarg per tornar a casa…

El sopar de germanor era justament tot el contrari que un acte de germanor, s’havia acabat convertint en un sopar de gala on anar a fardar de vestit, de parella, d’informació privilegiada, de coneixements polítics i de digues qui t’ha dit allò que jo ja t’havia dit abans. És a dir, un sopar de germanor, però més bé de germans envejosos, carregat alhora de tensió sexual no resolta…Supose que vist així, Boluda no havia d’estranyar-se que tot rebentés aquell dia…vist així, tard o d’hora, tot podia haver acabat d’aquella forma en qualsevol de les gal·les anteriors…Però justament va passar el dia de la seua gal·la, el dia de l’any, en que la seua xicona, era fallera de la cort d’honor de la Fallera Major de Gandia. I dic de la “seua gal·la” perquè era més aviat la gal·la de Boluda que no la gal·la de la seua companya. Reialment, la seua companya, amb la que portava eixint 3 anys, passava de tot allò,. S’havia vist abocada a aquella situació per pura inèrcia i espitjada pel seu nuvi Boluda. Estava ben farta del monyos, dels seus pares, de la banda de música tocant Marcial i del corsé que li tenia les mamelles a punt de rebentar. De fet portava una setmana “in crecento”; trucadetes, encàrrecs, fotografies, perruqueria…i s’havia adonat en mig d’aquella setmana fatal, que reialment no havia acceptat per les pressions iròniques dels deu dinars familiars. No es podia auto enganyar. Ho havia fet només, perquè s’havia assabentat que Patri i Cervera havien acceptat anar a la cort de la fallera major de Gandia. I la cosa és que estava en un punt de la seua vida on tot, trontollava. De sobte se li va creuar un pensament, era aquell l’any on la seua vida canviaria radicalment de rumb? Perquè? Perquè de moment, sentia la mateixa atracció per Patri que per Cervera, els dos la posaven a 40 graus de temperatura. I el que més la preocupava és que mai havia sentit això amb Boluda. A Bego, no li preocupava tant que sentís el mateix per un xic que per una xica, que ja era un fet a tenir ben en compte, sinó que Boluda, quan apareixien Patri i Cervera, quedava en un novè o desè pla (el pla invisible). Tot això jo ho sabia perquè Bego, la companya de Boluda, era amiga meua des de feia anys i confiava amb mi plenament. Mentre m’ho acabava de contar allà entre falleres fent-se cassalles, jo vaig pensar en ell. Tot això no havia d’evitar que, com tots els anys des de que recorde sentir-me adult, celebrara amb Boluda, la mítica xerrada xafardera del sopar de germanor.
Boluda era un crack, sabia fer una diagnosi perfecta de la situació i d’alguns dels personatges mítics d’aquell moment. Jo gaudia amb aquell anàlisi meticulós a mode d’escàner…era espectacular. Jo se que estava esperant-me i jo esperava aquest moment amb la mateixa ansietat. Bego era ara, la que passava a un segon plànol.
– Ei Boluda! li vaig dir amb tota la estima que jo li tenia. Has vist aquests ninots de la Junta quins gots ens han posat per al gin-tònic? Plàstic reciclat i reutilitzable, amb un espai per a posar el teu nom en retolador i unes ratlletes per mesurar el nivell d’alcohol…flipant! Aquestes xorrades ecologistes em maten.
Va faltar això, com si ho estigués esperant, per tal de començar aquella, la nostra típica conversa del sopar de germanor. Com una mascletà, així va començar tot.
– Ieeee MegaAndrew! Que gran que eres! D’això volia parlar-te, aquests gots són idea del hipi aquell. El veus, si, aquell de les barbes! Cagon tot, el tio es va passar quatre anys de regidor, cobrant 6.000 pavos al mes i només va fer que plantar arbres i soltar mosquits per fotre a les iaies…la segon cosa bé està! però la primera? Joder tenim més arbres que cotxes a la ciutat i això és dominació vegetal! Mira’l com balla el tipo! Saps Andrew? els vells hipis van molt calents, semblen més purs, més nets de ment, però els vells hipis van molt calents tio, ho se. Els vells hipis van molt calents Andrew. Darrere d’eixes ulleres rodones et repassen la dona amb un somriure innocent. Però, darrere de les ulleres, jo ho se, tenen els ulls encesos en sang i les canes al vent, quins personatges! Obeeixen gurus i xamans i diu que viuen en espais zen. Però res d’això! a mi no m’enganyen van cada dia més calents! Si Andrew, fan cara d’asceta i no tenen mòbil ni adreça, ni compte corrent. Mira‘te’ls segur que no porten calçotets, ho fan per fer-te notar on han muntat el campament.
– Boluda home, vols dir? Tot això d’on t’ho traus?
– ¿Saps que fumen maria per despertar el subconscient? Prefereixen banyar-se en estanys plens de merda abans que gastar una sola gota d’aigua corrent.
–Bah Boluda, xe! Ja sé que tu no creus en l’amor lliure. Sempre has sigut un burgès indecent! L’amor és una mercaderia més, aquí a l’occident. Corromputs pels calés, sembla que visquem tots dins un convent.
– ¿Però home què hi ha de lliure en l’amor i de tan corrupte en el món?
Quan l’únic que passa, Andrew, és que van massa calents. Mite’l aquell, com somriu entre les dents! Deu ser un vell hipi ¿Perquè no li deixes la dona tu, que fas tan el valent? Va deixa-li la dona tu! Va valent!

En aquell moment els gots de plàstics reciclats i reutilitzables ens van caure a terra. Al hipi que ballava com un gurú, se li va enganxar el cascavell de les mitges amb el vestit de fallera d’una de les xicones que ballava al costat, i emparellats com dos gossos enganxats en cel, anaven pegant botets per evitar esgarrar el vestit fins que ell, el vell hipi, es va agafar d’un cortinatge pelut i al estirar-lo el va despenjar…allà va anar tot. Brutal, tot el vellut va caure sobre reines i presidents, vicepresidents i secretaris, regidors i cambrers…però el que havia motivat de debò, que deixàrem caure els gots de plàstic reciclats i reutilitzables, va ser veure a Bego entre Patri i Cervera. La escena era espectacular. Feroçment s’amaven com si els prengués un vent o l’amor. Rodolaven per terra entre abraços i besos. Com si no comprengueren l’amor com un costum amable, com un costum pacífic. Boluda i jo ho miraven bocabadats. No ho podíem creure. Com un vell huracà, ahí estaven, tombats en terra els tres, junts i empenyent, sense cap tipus d’amor educat, res d’educació. La música mentrestant sonava a tot drap, el tocadiscos havia augmentat el volum, com si això pogués evitar que la gent contemplés aquella magnífica escena d’amor. Elles, les tres, van continuar besant-se com una negligència, ara un muscle i després el peçó d’una orella. Allò era un amor brusc i salvatge, com si aquells tres tingueren l’enyorança amarga de la terra. Anaven a rebolcons entre besos i arraps. Era fascinant, tots miraven i jo veia mirades de nostàlgia, mirades d’enveja, mirades meravellades, mirades de desig…cap mirada buida. En la mirada de Bego, una expressió que a mi em va semblar que deia: “Que voleu que hi faça? Ho se, se que ho estic ignorant tot, el Petrarca, moltes coses, les estances de Riba i les Rimas de Bècquer, tot.” Van quedar tombats en terra, estaven els tres de qualsevol manera. Semblaven un quadre de Klimt. Allí mateix, amb els gots de plàstic reciclats i reutilitzables a terra, amb Boluda al costat, vaig comprendre, amb una claredat divina, que som bàrbars i que això no deu ser, clar, que ja no estàvem en l’edat, i tot això i allò… i de més enllà, però aquella barbaritat era com dic divina.
Vaig mirar a Boluda, ell em va respondre la mirada. Li vaig mirar fixament els ulls verds, i li vaig dir de cor: “Boluda, amic. No he vist mai això. Dubte que hi hagen a València tres amants com aquests, car d’amants com aquests, en són parits ben pocs.” I vaig rematar la sentència amb un: “Boluda, avui agafa el camí més llarg per tornar a casa”.

Le voyage i el fum…

D’aquell dia només recorde imatges tallades, vagues, inconnexes, però molt reials, molt de veres…tot i que estic segur que no podien haver passat…El que recorde més bé era aquell intens fum que eixia d’aquella immensa foguera, recorde que era espectacular, la falla del Passeig sempre era un goig veure-la cremar. Aquell any encara era un monument de fusta i de cartró i envoltat d’aquells edificis gegants, feien que semblés una torre de Babel…a partir d’aquest record tot comença a ser més complexe…inintel·ligible completament per a una persona «seria» i d’un estatus social com el meu…però se que he d’explicar tot el que recorde, perquè pot ser és la forma que tinc de sentir-me millor, una mena de confessió per treure’m de sobre totes aquelles imatges profanes que no compartisc però que no se perquè les tinc clavades al meu cap amb una força i una vitalitat extraordinàries…no les puc haver viscut però les recorde com si les hagués viscut i això em fa sentir malament i per això aquesta confessió…
Ara amb la distància només puc entendre que algú va banyar el cartró amb alguna cosa esotèrica, al·lucinògena, és la única explicació…perquè aquell fum…era glòria, no se que era però estic segur que va ser el fum i que la gent va començar el seu comportament estrany, al inhalar-lo. Recorde que els peus ja no em tocaven el terra i que els meus bons i estimats amics començaren a llevar-se la roba, un darrere l’altre mentre jo em reia i els cridava, ganduls! que sou uns ganduls!!! ara veig com si estigués allí els pits grans de dos noies i uns de petits al meu darrere, els penis penjant dels meus amics ballaven al ritme de gan-duls, gan-duls, gan-duls! Jo volava per sobre el fum ja i en aquell moment, ara ho veig, recorde la imatge de tota la plaça plena de gent nueta, i d’una muntanya de roba al peu de la font del Passeig. Algú botava a sobre del muntó de roba i ballava alegrement cridant amb ritme “no woman no cry” i el fum envoltava ja a tothom i recorde que els bombers començaren a llançar aigua però, i això ho recorde gustativament com si ara mateix ho sentira, era un aigua que feia gust radicalment a cassalla…eren litres i litres de cassalla sobre les persones nuetes que ballaven entre el fum i les flames i algú va cridar: el polítics!!! I entre tots els agafaren i els llançaren a la foguera, recorde les barbes de Ródenas cremant-se i ell rient endimoniadament, però de sobte no es cremaven i es transformaven en coloms i gavines. Un altre va dir: l’Abat!!! i també aparegué sobre una carrossa de setmana santa i també el cremaren i es convertí de sobte en un dinosaure gegant, tant gran com l’edifici del Banc de Valencià i desaparegué creuant per la passarel·la mentre deia, i això ho recorde com si fos ahir: “cabrons!!! no us oblidaré mai, cabrons malparits!” Jo recorde que volava de la mà d’un xicon templat, groset i em feia un petó a la boca, jo que sóc heterosexual i de bona família…però he de confessar, perquè açò és això, una confessió, que em va agradar i vam seguir besant-nos i volant…però el més impactant és que aparegué tota la junta local fallera, que en són centenars, o al menys ho eren aquell dia, tots nuets amb trompetes gegants i sentia “you can’t always get wath you want”, i de sobte apareixen els Stones entre el president de la Junta i les falleres majors, tots volaven eixint del carrer major entre les llargues trompetes que estaven a l’edifici del BBVA…i Keith Richards em deia que ells havien pagat a Yoko Ono milions de dòlars per desfer els Beatles i es reia i el seu riure de pirata era una espiral endimoniada idèntica a la de Ródenas cremant-se…però no vaig tenir por, ni rancúnia, res d’odi, sentia felicitat, i de la ma d’aquell xicon templat que ara era una xica morena de cabells llargs i també groseta, vaig començar a ballar al ritme dels Stones mentre veia els de la muixeranga tots nuets i nuetes, tot penjant, que ja arribaven a dalt de la foguera i rescataven un ninot que era una bola del mon rosa. Recorde perfectament la bola rosa en les mans de la xiqueta que feia d’enxaneta. I recorde que la xiqueta li cridava al cap de colla, des de dalt d’un pilar de 22, i recorde exactament la frase: “puja ací si tens collons, a mi tu no em manes”…i jo pensava “que gran aquesta xiqueta, ningú mai podrà amb ella, és la esperança de la humanitat, ella i la bola rosa”. I al final la xiqueta enxaneta s’enfadava i tirava la bola des de dalt del pilar de 22 i al caure la bola esclatava en un terrible i fortíssim “boom”. Silenci…això era tot. Així va acabar tot i després el que ja sabeu, el que va aparèixer a la premsa i a les fotos: la policia, la falla cremada, el dia amaneixen, jo nuet amb una manta juntament amb tota aquella gent nueta i amb mantes. Quina vergonya, van contar 453 persones. Les fotos dels bombers amb els cascos i nuets amb les mantes també, pobres no se qui els degué d’omplir els dipòsits de cassalla…quina vergonya, tots nuets mirant-nos amb cara de pecadors…no se com vam poder superar tot allò…sempre he cregut que tot degué ser culpa dels comunistes.

Aquest relat va guanyar el premi al millor article de llibret faller de les Falles de Gandia, l’any 2019 representant a la Falla Carrer Major i Passeig.