Els moviments socials i la seua organització són l’inici de la política i del sindicalisme. Han sigut generadors de revolucions i els causants de grans canvis,  aconseguint més que ningú, la evolució dels estats cap a mecanismes més democràtics. Mecanismes encara lluny, com molt bé va dir fa pocs dies Pablo Iglesias, de la seua perfecció, democràcies imperfectes. Els moviments socials han marcat durant anys les línies roges de la democràcia i a la vegada han estirat d’ella cap a endavant, l’han fet caminar. Aquest és el seu deure i és el seu paper, per això són el quint poder. Són qui posa els drets fonamentals i els nous drets sobre la taula del debat polític. Són els qui envien missatges  clars i contundents a l’estat i als polítics. I  per això són incòmodes per al poder i per als poderosos. I per això les mentides. Després totes i tots gaudim dels drets guanyats. I és ben graciós com sovint, els qui més s’han queixat i han renegat de les mobilitzacions, són els qui acaben practicant més que ningú els drets guanyats al carrer. I això és el que ha vingut passant des de  fa dos setmanes en Gandia. Les persones que ens impliquem en els canvis socials, hem hagut de suportar mentides a cabassos generades sobretot per polítics irresponsables i enrabiats. Tot per confondre i generar alarmisme envers una concentració democràtica en defensa de la llibertat d’expressió i sobretot organitzada per denunciar una llei enormement injusta, la llei mordassa. Entre tots ells a l’estil Juan Palomo, dient-se totes les animalades com matxos alfa sopant en un baret, van construir un cadafal de mentides, insults i atacs tan gran que ara no poden traure’l del taller faller. I no passaria res més sinó fos perquè l’odi que tot això genera, només alimenta el feixisme i la violència. No genera res més. La concentració que vam realitzar el dimarts passat denunciava l’injust empresonament de Pablo Hasél, però sobretot denunciava la llei que el porta a la presó. Una llei que està feta per a limitar els moviments socials i les lluites individuals, que paradoxalment han sigut les que han aconseguit al llarg de la nostra història, tots els drets que gaudim totes, també els mentiders. Molts estaven allí perquè la mateixa llei que ara tanca a Hasél, és la que vol tancar a un dels nostres millors veïns, al company Joan Cogollos, per defensar pacíficament a una família del seu desnonament. I que va passar al final de tanta falla? Doncs jo mateix vaig ser una de les persones violentes, brutes i malignes que el Sr Barber va dir repetidament que aniríem a la concentració. Jo quasi convençut pel regidor del PP, anava ben content esperant trobar dimonis, sauris i antigues estrelles del rock and roll. Però no, Guillermo em va mentir, perquè em vaig trobar el que esperava inicialment trobar; amistat, estima, educació, reivindicació, justícia i pau. A la plaça em vaig trobar diferents perfils; primer al grapat de persones valentes que porten  lluitant des dels anys 70, persones com Joan Cogollos i a les que Gandia i els seus ciutadans, molts sense saber-ho, els hi deuen molt. Després vaig trobar a joves, mestres, empresaris (també), treballadores de neteja, músics (com no) i a moltes dones de totes les edats, perquè les dones per fi, són les protagonistes principals dels moviments socials i de la lluita popular. Vaig trobar molt de respecte, una bona organització i un acompliment exigent de les normes COVID. Vaig trobar consignes fonamentals per a un estat democràtic i les vaig cridar juntament amb tota aquella gent. Eren moltes persones i la majoria crec que es van animar a vindre no per Hasél, sinó per donar una resposta a tot eixe grapat de mentides i d’animalades repetides a les xarxes i en mitjans de comunicació durant la setmana prèvia. Perquè a la Safor la violència d’aquest tipus, la que desitjava veure el Sr Barber, sempre ha vingut de part de persones de dretes i d’agrupaments polítics de dretes, de totes les dretes. He anat a moltes manifestacions i concentracions, i els qui han tirat pedres i ferit persones, han sigut els feixistes, els nazis i també alguns militants de partits de dretes. Els qui ens han insultat violentament han sigut senyors grans i maleducats, iaies intolerants o alguns botiguers que s’hi creien John Wayne defensant el seu ranxo. Afortunadament aquesta vegada, supose que atemorits per les ordes d’orcs i dimonis del Sr. Barber, aquest tipus de gent no va aparèixer. Paradigmàticament els violents havien caigut a la seua pròpia trampa.  La concentració es va fer de forma exitosa, deixant un balanç magnífic; un comportament exemplar, unes peticions exigents i valentes i una resposta contundent a la mentida, a les violències mediàtiques i als atacs paranoics i irresponsables de la dreta local. Ara bé, passats uns dies de tot això, no hem escoltat cap disculpa, cap tipus d’autocrítica, cap reconeixement humil d’error. Perquè la mentida és així, és terrible, actua i desapareix. Nosaltres no necessitem aquestes disculpes però la societat si, perquè són disculpes originades per mentides. Perquè en el reconeixement d’aquest tipus d’errors, està la recuperació de la confiança perduda i el creixement i l’aprenentatge per tal de ser millors. La política de la mentida únicament facilita la normalització del feixisme com a contrapoder. La bona política és pedagògica, és educativa, és positiva, forma amb l’exemple i forma amb la discussió i amb els arguments. Perquè tots ens equivoquem, és també la nostra forma de créixer, però no amb mentides i distorsions interessades. Servisquen aquestes línies també per agrair als col·lectius convocants i sobretot al Col·lectiu Antifeixista de la Safor que està fent un gran treball per plantar cara al feixisme, treballant en els barris més delicats, on el feixisme troba el seu aliment. Gràcies per convocar-nos i no defallir en la lluita per ser millors persones. A tots aquells violents que no van parar de mentir i atacar-nos els dies previs a la concentració, els desitge que tinguen filles i fills no violentes, que empren la veritat, que siguen joves amb ganes de viure i de transformar la realitat i que demostren als seus pares que van a deixar un mon millor, que escolten el remor de la veu de Machado: “sangre que no se desborda, juventud que no se atreve, ni es sangre, ni es juventud, ni relucen, ni florecen”. Eixa és una bona resposta a la seua violència.