Article escrit per al llibret de la Falla Carrer Major i Passeig de Gandia (any 2024)
Des de ben jove vaig considerar “la falla” com aquell lloc del barri on ens reuníem per sopar un grup de gent ben divers, de persones de tota edat i de diferents orígens i destins. Sempre he considerat aquesta senzilla descripció, la gran fortalesa de les falles. El poder de convocar un dia a la setmana a un grup de famílies i de persones diverses i fer-les conviure durant unes hores totes plegades, al voltant d’una taula; bebès, xiquetes, iaios, fadrins, joves i mares. Totes posant-se al dia de les seues coses i preocupant-se en menor o major grau, les unes de les altres. Evidentment l’ésser humà és molt més complex que això i no és tot tan senzill. I d’aquesta complexitat no se’n salva res; ni partits polítics, ni empreses, ni col·lectius…comentaris tòxics, persones difícils, mals moments, divorcis, confrontacions, bàndols…Tot això és part d’un mateix i evidentment, ho extrapolem al col·lectiu. Si nosaltres mateixa no ens aguantem a nosaltres mateixa! Si cadascuna de nosaltres som un cau de llops que no aconsegueix un equilibri mínimament constant! Així doncs el col·lectiu no pot ser un altra cosa, és al cap i a la fi, una extensió de nosaltres mateixos. I per tant, sovint, sense persones de pau, capaces de mediar, i a vegades fins i tot tenint aquestes persones en les nostres files, allò acaba sent, un conflicte o una carrera d’obstacles per tal d’evitar la guerra, com la vida mateixa. Però això cal assumir-ho com a part de la naturalesa humana i és aleshores quan és pot gestionar millor un col·lectiu, des de la humilitat, la paciència i l’autocrítica…cosa ben difícil. Els anys van passar aprenent de sociologia a base d’assemblees i efemèrides. Més endavant vaig optar per involucrar-me directament amb allò que podia preocupar poc al col·lectiu i que tenia una potència desmesurada a l’hora de comunicar allò que a mi personalment m’interessava comunicar. Com que jo a eixes altures ja estava més cremat que la pipa d’un indi, doncs volia fer extensible aquella cremor a la resta del mon. No se si ben be com un acte de psicologia inversa, com un acte de rebel·lia, com un exercici de vòmit i regeneració o com un crit enlairat contra res i contra tot. La qüestió és que de la falla-monument, poques es molestaven. Allà el que sempre ha funcionat és ajuntar-se, a bones o a mitges, abans que arribaren les males. I celebrar la vida, i posar-li xixa al dia-dia, que sovint és fa llarg. El cadafal, era si més l’excusa per fer un bon foc al mig del fred març. Els beatos com sempre, ho van contaminar amb processons i mentides, que amb ingeni i molta gràcia, les falleres i fallers vam saber enroscar, sense enfadar a ningú, en el grup de motius per seguir fent festa. Així que vaig poder fer-me l’amo i senyor del monument i cada any aconseguia, sense saber molt be com, i fins i tot arrupit per la resta de membres de la falla, repetir en el càrrec d’encarregat del monument. Sabia a certes que pel canal no oficial, el més oficial de tots els canals, la majoria celebraven que l’ignorant de Batiste (jo), es fes càrrec d’aquell marró. Però el més cert és que jo era qui els hi colava cada any una obra de crítica sublim contra tot allò que a mi, des d’una visió, a vegades científica, a vegades purament subjectiva, em molestava. Cert és que al principi ho feia de forma delicada, ara be, poc a poc, allò es va anar embrutant i he d’admetre que al final, tot plegat, se’m va anar de mare. Al meu favor diré que l’escenari de la vida, tant la pròpia com la col·lectiva, no ajudava en res; una separació matrimonial, una hipoteca impossible, una feina precària, el genocidi contra els palestins, els feixistes de Vox dient tot el dia mentides a la classe obrera, els assassinats de dones cada mes, el negacionistes del canvi climàtic, les religions cada vegada més presents…tot plegat era una bomba dins meu i a sobre, no deixava de xafar merdes per tot arreu. La ciutat feia olor a merda de gos, i també a pixum i això em posava molt nerviós. Tot estava replet de merdes; carrers, places, jardins…m’estava tornant paranoic i sovint parlava sol sobre aquesta pudor que m’embogia. També diré, en la meua defensa, que era aquest, un tema del qual duia més de vint anys recopilant informació. Havia corregut totes les capitals d’Espanya per tal de comprovar la meua teoria: “La línia roja”. I he de dir que objectivament, era certa. És per això que vaig decidir construir aquella falla. Perquè ja n’estava fart i també perquè ja havia acabat el meu estudi: “La delicada línia roja”. I així vaig titular la falla. El cadafal era una gran merda de gos, una merda gegant de vora 20 metres d’altura. Travessava el monument fecal una línia roja gegant i en diagonal, amb una frase també gegant “La veritable unitat d’Espanya”. Després de 20 anys de viatges tenia la certesa clara i contundent, i les dades per demostrar-ho, que la única cosa que unia a Espanya com a unitat política, era la merda de gos. Ni la llengua, ni les persones, ni la cultura, ni l’urbanisme, ni el menjar, ni les festes, ni les ganes…tot això era radicalment diferent gairebé a cada província. Només ens unia a totes una única cosa: la merda de gos. Hi havia una línia roja que era definitiva, la línia que partia la península en dos, i que passava inclinada des de Porto, per Valladolid, fins a Girona. D’allà cap a baix tot era olor desagradable, de Valladolid cap amunt, tot era espectacularment net i polit. Curiosament Barcelona quedava en l’Espanya de la pudor i Valladolid, quina cosa te el destí, ja era de l’Espanya plenament diversa, que podia clarament demanar la independència per ser radicalment diferent en tot, també en l’olor fecal. Vaig poder comprovar que totes les ciutats de més de 10.000 habitants que estaven per sota d’aquella línia roja, feien un terrible i molest olor a merda de gos. Els carrers de tota eixa Espanya estaven podrits de merda, els fanals oxidats i les papereres despenjades per la corrosió del pixum d’aquelles pobres gosses que de forma cíclica eixien a passejar tots els dies de la seua vida pel mateix circuit en bucle. Els parcs tenien terra, però la terra estava pudenta, fins i tot quan els pobres jardiners enlloc de plantar plantes i cuidar-les, es dedicaven a collir merdes, i deixaven el parc net, la terra del parc continuava amb aquell olor fètid del que no podia lliurar-se ningú. Així que vaig creure que la única raó que podien tenir els de Vox i els del PP per unificar Espanya, el pegament que podien gastar per aconseguir que no es trencara, era aquella pudenta i inexorable teoria de la línia roja i la merda de gos.
Al meu parer, aquella gran ironia podia contribuir a destruir la dreta espanyolista i forçar la III República. En la meua passió desenfrenada vaig veure clar que aquell monument faller podria aconseguir l’estat federal pel qual havia lluitat tota la meua vida. I sinó més be, seria senzillament el meu missatge personal, permès bé per deixadesa, borratxera, desinterès o be per vanitat, per la resta de falleres i fallers de la meua comissió. Un missatge de ràbia contra el sistema, el meu missatge personal contra el feixisme i contra aquella Espanya casposa, unida artificiosament, unida sense ganes i unida per decisió dels poderosos. I allà vaig anar, vam plantar la falla. La merda de gos de 20 metres d’altura, estava envoltada de tot això que he explicat; de les sigles de VOX, de la corona del rei, dels jutges masclistes contraris a la Llei del Si és Si, dels míssils fabricats a Burgos que maten ucranïans, russos, africans i palestins indistintament. Hi havia el creuer de Piolín i els dels Borja, i també estava Rita en pla Gotzila i estava l’exèrcit de pau amb fusells, pistoles, tancs, cascos, i viseres ultrasupermill 3.0, també estava una imatge de 9 metres de la constitució mig enmerdada, i hi havia cotxes de luxe perseguint bicicletes, i una estàtua de la llibertat ianqui. Estava Stalin amb el puny alçat, les sigles de diversos bancs i estava el conseller matabous amb una bandera d’Espanya, i clar una creu, una estrella jueva, una lluna musulmana i un pelat budista…quantes coses hi havia!. Quan Nahuel González, que era diputat i amic, em va trucar per demanar-me que no ho fes, era dia 16 de març per la vesprada i ens acabaven de donar el primer premi de secció especial, el premi d’ingeni i gràcia, el premi a la millor falla de Gandia, el de millor crítica local i el de ninot indultat. Això si que va ser una “acatombe” i no allò de l’any anterior de la falla del Prado! La gent indignada cridava tota a una, “tongo, tongo”. Les ràdios, les teles, l’endemà els diaris, tots demanaven responsabilitats i ningú entenia com havia pogut passar.
Ara bé, ja que ho dic tot, ho diré tot; una forma de victòria és copiar al guanyador i un aprèn a jugar també aquestes cartes, les del jurat. Aquell va ser el meu dia de glòria, l’últim dia com a faller, expulsat per sempre. A la taula de casa seguien aquelles dues frases escrites en la pissarra: “Cremar les naus. Morir matant”.