Aquelles ombres creixien pel camí mentre els tres amics sota una lluna gran i ben blanca caminaven entre les neus d’aquell llarg hivern. Eren ombres que no feien més que aportar relleus a aquella imatge siberiana que era justament el que perseguien. Havien marxat de la ciutat, farts, amb la idea de fugir, amb l’ànsia de la llibertat. El seu cap, el d’ell, no feia més que bombardejar-lo amb imatges que tenien forma de diapositiva. Eren desitjos a cops, cadascú diferent. Colors, llums, muntanyes. Tot sonant Pearl Jam, la veu d’Eddie Verder feia que les imatges del cap i les imatges reials es fusionaren…estava somiant despert. Els tres amics havien fet el pas valent, ja no els detenia res més. Havien quedat a un hora en un lloc i van agafar aquell tren. Darrere ja no quedava res, o quasi res. Necessitaven aire. No mai més ancoratges. Volien sentir que no hi havia límits per davant, no hi havia un rellotge que marcava un hora i una data. El pla era començar junts aquella aventura, però no calia seguir-la junts. No hi havia cap norma més que la de seguir cadascú el seu ritme, el seu camí i la seua necessitat. Pot ser la covardia els havia fet marxar tots plegats. Pot ser per ells sols no ho haguessin fet mai. Així semblava al menys, més fàcil trencar amb tot. La combinació, de moment, era perfecta, els tres eren amics, bons amics, companys de lluites socials, companys d’equip, caminants i muntanyers. Però pot ser ho eren perquè sabien que en qualsevol moment un d’ells canviaria de ritme, agafaria un altra drecera. Havia arribat aquell moment somiat. Ho havien parlat molt en vesprades de diumenge, en matinades de dijous. Tenien el moment. Ho volien fer d’una manera sublim. De moment el pla era agafar aquell vell tren borreguer i parar a Jaca, des d’allí l’hivern els rebia. El repte, creuar els Pirineus per algun collet amagat. En dos dies ja estaven on volien envoltats de blanc, de gel i amb l’ambició de rebre la primavera en aquelles muntanyes. Van decidir crestejar i després travessar a França per anar als Alps i d’allí cap als Balcans i d’allí cap als Urals…ja anirien trobant camins. Pararien a currar en granges o amb ramats. Van trobar una cabana oberta ben preparada amb llenya tallada, taula, lliteres i mantes. Van creure que aquella era la seva caravana particular com en “In to the wild”. Allí van estar gairebé tres setmanes, pujant tots els cims dels voltants i baixant a comprar al poble. Allí hi havia un vell que el feia pensar amb algú. Un d’ells va conèixer l’Alba que va començar pujant poc i després més i al final va decidir unir-se al grup. Prompte es va embolicar amb dos d’ells, però al contrari del que marquen les normes cristianes, del que expliquen tots, ells van formar un bon grup, una petita família alternativa. El camí va seguir i ara eren quatre. Era agradable tornar a escoltar català després d’un mes de castellà en aquell primer tram del viatge. Ara el Pirineu de Lleida els acollia amb la sensació que tornaven una mica a casa, parlant amb tothom la mateixa llengua. La primavera despuntava i van rebre el dia més llarg de l’any a Cap de Creus i des d’allí un estiu boig, primer de platges nuets aprenent francès i després de verds prats alpins, concerts de rock i xiques i xics alts i guapos. La tardor va ser un espectacle als Balcans, era més del que havien pensat. Un d’ells va decidir quedar-se amb una xica polaca, l’altre va seguir amb l’Alba, semblava que els anava bé. Jo vaig continuar cap als Urals, em feia pena deixar-los però el meu cor cridava que volia menys lligams, menys ancoratges i Alba, era una dolçor però no era la Teresa d’Ovidi. Vaig seguir cap als Urals, volia veure ossos. Va ser allí on vaig rebre un missatge estrany. A un poblet rus en un bar d’escaladors del que havíem parlat els tres plegats, un que sempre eixia a la Desnivel. Allí vaig trobar aquella carta. Era una carta bonica i llarga que explicava com ens imaginaven els tres aquell viatge, i l’havia escrit un dels meus amics. Va ser genial, un moment emocionant, feliç. Allí vaig trobar treball a un refugi servint i cuinant. La neu va tornar i aquelles grans muntanyes em feien imaginar de nou. De sobte va arribar el fred gèlid, la neu i un dia vaig caminar mentre nevava i vaig gaudir fins que vaig perdre el coneixement i vaig caure estés a terra. Tot era blanc pur. En van recollir unes companyes del refu que tornaven d’escalar. I quan tornava la primavera, va aparèixer Alba i es va transformar de cop i volta en Teresa, la Teresa d’Ovidi. I ara hi ha una Teresa petita, que mira com escric aquesta història. Envie unes coordenades, les poseu al google maps i trobareu on som. Ella parla el nostre valencià, el català de tots, té tres anyets i és preciosa com les muntanyes. Se que no va estar bé marxar així, de sobte, sense avisar, i no dir res tant temps, però he après i ara estic en pau. Veniu a conèixer a la vostra neta, us agradarà i a mi m’agradarà molt trobar-vos, ara si. Jo he elegit els meus ancoratges, i estic feliç, mirant aquella foto del Serpís i el circ de la Safor, aquella que va fer el Felipe i que he portat amb mi tot aquest temps. Aquí estareu bé, teniu lloc per tot el temps del mon. Us estimo.
Sempre ens quedarà…la rebeldia
2 respostes
