Resulta que els carrils bici de Gandia havien de causar un caos terrible, accidents i mil coses males, i ara mira per on, sembla que, segons les expertes, són la millor forma de mobilitat local per tal de moure’ns durant i després d’aquesta crisi del coronavirus. I és que és per a enfadar-se. Perquè l’atac, per part d’un sector radical de dretes cap a la bici i cap a les polítiques valentes de mobilitat sostenible, és constant.
El més trist d’aquesta campanya contra la bicicleta és veure com l’odi cap un mitjà tant simple i senzill, fa defensar valors tan poc ètics, tan contraris al comerç i a la economia local i tan poc saludables, i fins i tot, tan poc segurs per a les persones, com els que representa la defensa a ultrança del cotxe sobre totes les coses. I acompanya a tot això el suport donat pel PP i per Ciudadanos a aquests atacs radicals i egòlatres.
Aquests dos partits, enlloc de mirar pel bé comú i per la ciutat, tornen, seguint les seues pautes polítiques, a posar els interessos particulars de militants per davant dels de la seua ciutat. Fa pocs mesos vaig assistir al Ple municipal on es debatia “l’estat de la ciutat” i gran part de tot el discurs tant del senyor Soler, portaveu del PP, com del senyor Renolt, portaveu de Ciudadanos, va consistir en atacar la construcció del carril bici de l’avinguda de la Pau. Bé, també van acometre contra una reserva de papallones creada recentment al Paratge Natural Municipal, i també contra la estratègia municipal d’oferir turísticament els nostres centres d’interpretació i el nostre patrimoni natural. Tot un ideari polític d’alt nivell.
És una llàstima que aquests arguments conformen el gruix de la crítica a un govern. Pitjor encara és que això siga tota la seua proposta de govern, la del PP i la de Ciudadanos. Una proposta, pel que es deriva dels seus discursos, basada en afavorir el cotxe, amagar el nostre patrimoni natural, si més bé, desfer-se d’ell, i centrar tota la energia en una única oferta turística, enlloc de diversificar-la.
Però tot això és també un toc d’atenció al govern local, una crida a seguir, al menys amb la mateixa força que en la legislatura passada, l’execució de les polítiques de mobilitat sostenible acordades i en marxa. Perquè el recolzament de les urnes també va ser un recolzament a aquest tipus de polítiques valentes per limitar el trànsit del cotxe i afavorir la bicicleta.
Ara es presenta una nova oportunitat. Aquest virus ens hauria de fer aprendre coses. I aprendre és un dels actes més senzills que pot fer l’ésser humà. Una de les lliçons és que la bicicleta és un gran invent que facilita els desplaçaments d’una forma saludable per al ciclista i saludable per a la resta d’habitants. Molts ja ho sabíem. La OMS i totes les administracions sanitàries europees estan demanant als governs més energia per convertir la bicicleta en el principal vehicle de moviment dins de les ciutats. Així que ara és moment de respondre amb més força.
En Gandia ho tenim fàcil, només cal seguir el camí marcat els quatre anys anteriors i gastar la partida econòmica que es va establir per a això. Després dels carrils bici de l’avinguda del Grau, de l’avinguda de la Pau i de Blasco Ibañez, entre tants altres trams més xicotets, és ja urgent començar les segregacions en l’avinguda del Raval, en l’avinguda de Beniopa i en l’avinguda de Rafael. Aquests són els principals reptes. De moment, ja, amb caràcter urgent, aprofitant que el trànsit està dormit per aquest estat d’alarma, hauria d’habilitar-se un dels dos carrils d’aquestes tres avingudes per a la bicicleta. És una clara oportunitat que no podem deixar córrer.
Es pot dir oportunisme, clar que sí, oportunisme pel be comú i per l’economia local. De la mateixa forma, és un clam entre els ciutadans tancar definitivament el trànsit des del teatre del Serrano fins a la passarel·la de forma diària. Per fer això, només cal tancar l’accés a l’aparcament del Serpís pel Passeig ara que ja tenim una gran entrada ben preparada pel carrer del Riu. I altra cosa, que l’actual accés a l’aparcament del Prado pel carrer Pellers siga d’eixida i no d’entrada i l’accés des de l’escola Francesc de Borja siga d’entrada enlloc d’eixida.
Aquesta operació, que no té cap cost econòmic ni suposa cap gran inversió, seria suficient per aconseguir que el centre de la ciutat fóra per a les persones i per al xicotet comerç. I una proposta més: impedir el trànsit de cotxes entre les dos illes finals del Passeig, davant del carrer Major, just on planten la falla. Eixe punt de continu desordre i constant confrontació entre passejants i cotxes quedaria resolt fàcilment amb una acció d’enjardinament amb testos i, perquè no, un espai patrimonial on explicar les muralles en un punt ben interessant per fer-ho. Els cotxes podrien girar més endavant, que no s’han de cansar per fer-ho. Tot plegat, seria la forma d’enfortir la economia de barri, el passeig i el gaudi, que en definitiva també són consum i economia.
L’estabilitat política d’aquesta legislatura, sense dependències ni línies roges irracionals d’altres opcions polítiques no acordes amb el govern, són una oportunitat, qui sap si única, per enllestir el model que amb molta valentia es va posar en marxa la legislatura passada. La realitat aplacant d’aquest virus clama per aquest canvi. Aquests dies molta gent ha posat en perill la seua vida per la resta. Ara és moment de tornar-los l’agraïment, però no amb aplaudiments sinó amb accions contundents de salut i de vida, com és l’aposta decidida per una mobilitat sostenible.
