Arxiu de la categoria: Publicacions

Revista Pantera 💜💚

Quan vaig descobrir Pantera, gràcies a la Vanesa Freixa que va provocar la connexió amb Cris, la seua editora i mil coses més, em vaig emocionar de què al País Valencià s’hi estigués cuinant aquell projecte tan bonic. Una revista farcida d’il·lustracions precioses de diverses autores i de lletres respectuoses amb la natura i la salut però sobretot amb les xiquetes i xiquets. Com se’ns havia passat! Doncs aquella connexió ha anat generant coses boniques i una d’elles és la meua col·laboració en el número 12 dedicat a les Muntanyes. Si no la coneixeu, feu-se amb ella perquè cada número és una obreta d’art i recolzeu la creació de cultura i fem país i fem ruralitat i fem tantes coses més. Gràcies Cris per la confiança prestada! Aquí la podeu comprar o regalar a qui estimeu! :

El Decàleg de la bona muntanyenca!  

(Xavier Ródenas Mayor. Trescador de sendes)

Les muntanyenques i muntanyencs venim de molt lluny. Des de que recordem, les persones hem tingut el neguit de pujar al cim més alt i veure el territori per orientar-nos i recercar passos i camins, per saber d’on venim i mirar cap on anem. El patrimoni muntanyenc està format per murs de pedra seca que asseguren caminets en parets per on sembla impossible passar, ponts per vèncer cascades altíssimes, cabanetes per protegir-se de la pluja, mollons de pedra que indiquen coses…Però el patrimoni no només són construccions, també i sobretot, són les persones que s’han considerat muntanyenques, la seua memòria oral, els documents que han deixat escrits, els plànols…I entre totes aquestes coses, les muntanyenques han forjat una actitud davant la vida. Si eres muntanyenca has de conèixer aquest decàleg dels amants de les muntanyes!

  1. Durant la teua travessa, siga d’unes hores o de dies, sempre has de deixar el lloc per on passes, millor que l’has trobat.
  2. La solidaritat és la tendresa de la muntanya, en un entorn sovint dur i salvatge, les muntanyenques ens hem d’ajudar, hem de tenir cura unes d’altres i per tant, hem de saludar-nos i preguntar que tal la jornada, indicar cap on anem i saber cap on van i desitjar-nos una bona caminada. Això facilitarà l’ajuda en cas de requerir-la.
  3. No oblides mai que eres un foraster que passa per un país on viuen centenars d’animals, insectes i plantes, són les habitants de la muntanya. Has de travessar-lo tenint respecte cap a elles, amb admiració i el màxim silenci, per no destorbar-les en seu quefer diari.
  4. Aprendre és un dels pilars que sostén l’esperit de la muntanyenca. Com viuen els arbres, com funciona l’aigua, que son les solanes i les ombries, perquè aquí hi ha pins i allà alzines, que és aquella tartera, la llum de les estrelles, la topografia capritxosa, els sorolls dels ocells…si atenem, tornarem amb un nou coneixement.
  5. Hi ha muntanyenques que viuen a les muntanyes, que han decidit cuidar-les i treure’n productes amb respecte cap a la natura. Ens abasteixen de fusta, llenya, herba, carn, animals de càrrega, aigua, peix, herbes, bolets…has de respectar el seu treball i les seues construccions. Tingues cura dels seus animals, si els fotografies fes-ho des de lluny i no els poses nerviosos.
  6. Els camins de muntanya són, segurament, el patrimoni més vell que tenim a la Terra. Així doncs, refès els marges caiguts en la mesura que pugues, les fites i si trobes portells, assegurat que queden ben tancats.
  7. Si has trobat alguna cosa fora de lloc informa al tornar a casa. Un animal de ramat perdut, una senyal caiguda, si has seguit unes marques perdedores o has vist cap vehicle motoritzat per on no està permès.
  8. A la muntanya la gent ha viscut i sobreviscut compartint. Compartir una excursió crearà un lligam i un record per sempre amb aquella persona. Però ho hem de fer sense cridar, sense excessius sorolls amb pau i respecte cap a totes aquelles que allí viuen.
  9. La muntanya sempre ha estat el millor escenari per entrenar-se, ara be, no és un poliesportiu. Si ho fem, anem amb cura de les qui caminen, sense deixar cap resta del nostre entrenament. Si volem avançar algú, esperarem que la persona arribe a un lloc segur.
  10. Els noms dels cims, dels barrancs, dels planells, dels rius i els llacs, venen de molt lluny. Tracta de recordar-los. Mira els plànols que són llibres plens de coneixement. Quan expliques la teua excursió, usa aquells noms antics que han passat de veu en veu i que són patrimoni. Si es coneix un nom pagà anterior a l’absorció del topònim per una religió, tracta de recuperar-lo, sempre serà més respectuós amb el territori. I per molta tecnologia que utilitzes, no oblides mai portar el plànol en paper, és el més fidel company d’una muntanyenca. Si aprens a llegir-lo tindràs un superpoder; veuràs el relleu en 3D només mirant un mapa. És una passada!

I no ho oblides mai, les muntanyenques som lluitadores, som capaces de fer grans coses, i alhora som capaces de parar i recuperar forces i d’abandonar el nostre repte, si és precís. Sempre reserva forces per la tornada; el cim és la meitat del camí. Ves ben equipada, amb barret, botes, aigua i protecció solar. Porta menjar de sobres i roba d’abric i pluja. No oblides el mapa i digues on vas i que penses fer a alguna persona coneguda. Totes tenim una mida i un ritme, un camí i un repte. Cadascuna te el seu Annapurna. Salut i muntanya.

https://www.savannabooks.org/categoria-producto/revista-pantera/?fbclid=IwAR037nOlURNAV27hoRZGK8pdJY22JJ0K5xAxfUMsl52CjNjcPJus-HRZCSY

El Joan i la Marina

La veu de les plantes
Per Xavi Ródenas

Crec que a Joan Pellicer li agradaria el concepte de la “veu de les plantes”, perquè ell es va dedicar  en gran mesura a escoltar-les mitjançant les persones grans, les persones dels pobles, els escrits antics, els oficis vells i les costums heretades. Com aquell magnífic Dersu Uzala de la pel·lícula de Kurosawa, ens deia “les escolteu?, escolteu com parlen?” i ens feia de traductor. Ens traduïa un idioma perfecte, el de les plantes, un idioma sense insults ni menyspreus, a un idioma sovint estúpid, el nostre. I a vegades ho feia enfadat de com les tractàvem, a les plantes. Va recollir centenars de reflexions i coneixements fets pels habitants dels pobles de Diània i en especial de la Marina Alta. Per a ell, la Marina era el cor, el lloc on encara s’oloraven les flaires de la tan estimada “Odissea”, repleta de laberints de muntanyes, amb raconades excepcionals i pobles ancorats a les penyes i amb una gent que encara s’estimava la seua terra i la seua llengua.

En la Marina, ens explicava Joan apassionadament, la gent encara escoltava les plantes, encara entenia, a estones, el seu llenguatge. I mentre ens narrava el que havia vist en la seua última excursió entre diapositives d’argelagues, lligaboscos, aladerns, marfulls, timonets i flors de fleix, ens parlava de Klimt i de la Ilíada. Mentre a la pantalla de la classe hi havia projectada un conjunt de rajoletes sobre les quals es dibuixava la Verge Maria, ens parlava de les plantes abortives i de com des dels escrits més antics, s’explicava el seu ús i com era comú emprar-les. Plantes de dones, que en secret a veus, repartien les dones remeieres, presents a tots els pobles. Explicava com, fins i tot, només les plantes, podien treure alguna cosa bona i tendra d’aquells homes privilegiats que vivien en aquell marc de masculinitat violenta i irracional. La diapo d’aquell llaurador en mobilette portant un gosset rateret entre les cames i tres precioses cales blanques al darrere, per dur-li a la seua companya. I com si anaren unides, ens explicava els usos de les plantes i la veu antiga dels seus noms populars, de les dites que les acompanyaven, dels orígens grecs, llatins i àrabs dels vocables que ara nosaltres empraven amb facilitat, sense records i sovint sense respecte. La etonobotànica perfectament entesa. I tot estava embolicat de Diània. D’aquest laberint de muntanyes que és el cor del País Valencià, on batega el seu origen, on va resistir la seua llengua estimada. Ell va triar la Marina per gaudir de la soledat del que trobava salvatge i autèntic, jo sempre he pensat que era el seu etern romanç “la Marina i el Joan”.

El seu treball curat i diari, amb precarietat i molta lluita, el va anar publicant en diferents llibrets que per sort tenim al nostre abast. Són llibres que recullen tot això que us he explicat. Són una barreja de ciència, poesia, respecte, muntanyisme, referències, art, botànica, antropologia, història…són llibres on tot cobra el sentit original de la universitat, el sentit més humanista, el de la saviesa des de la barreja i no des de la separació de disciplines.

Ací teniu un recull d’algunes de les plantes rebrotadores que ell tan estimava, les que venen a salvar-nos després d’un incendi, a recobrir el sol ràpidament per evitar que se’n vaja amb les pluges. Les que faran que en poc temps el nostre pesar per veure aquella terra cremada, s’alleugere i tornem a veure el verd que tot ho cura.


Joan Pellicer

Joan Pellicer i Bataller va nàixer a primeries de l’estiu de 1947 a l’antic i mariner llogaret de Sotaia de la Safor (Bellreguard). Llicenciat en medicina, li agradava caminar, llegir i somiar i, va passar anys trescant les muntanyes i visitants els pobles a la recerca de la recuperació del nostre valuós llegat fitoterapèutic i etnobotànic.

Aquest text es va publicar al web i als materials del projecte “Estratègia territorial i de governança de les Valls de la Marina”

https://www.macma.org/turisme/passejos-etnobotanics