Arxiu de la categoria: Relats

…jo et donaré aixopluc

Deixa un comentari

“Nostra bona sort ens va permetre sentir una tristesa per a la que els nostres pares no tingueren temps i una felicitat que mai vaig veure en ells” (Beginners)

Van ser els anys més sensitius de les nostres vides, passava tot tant ràpid que prompte estaves fora. Fora de res, fora de la reunió, fora del partit, fora del cine, fora del local, fora de tot. Amb ella, sempre estaves dins. No calia pensar massa, motxilla, autobús, carretera, camí, senda. Ja estaves, lluny de tot, lluny de mi i lluny de fora, lluny de res i lluny de tot. Nuets prenent la lluna, cantaven cançons d’Extremo. Nuets vam aprendre els nostres cossos. Pensàvem que la lluna tindria vergonya de veure’ns, però la lluna havia vist tantes vegades aquella història…no hi havia a València uns amants com nosaltres…però el temps passa i passa i passa. El repte de l’amor etern, va reptar cap enrere i ja mai més vaig prendre la lluna nuet amb ella…Jo baixava pel Passeig, agermanat amb les Germanies, xiulant la Internacional per tractar d’escandalitzar algun conservador, pensant en les muntanyes del nord i en la noia dels ulls de Dylan i aquell perfum roig va desmuntar els meus pensaments gèlids…els seus ulls van creuar els meus en una dècima de segon…1,2,3 ja està…somiar durant l’assemblea del dissabte, que tu podries ser la meua revolució que aquells 1,2,3 havien estat un vendaval d’imatges i que la fotografia és poesia igual que ho són els Stones…al pont anàvem a tirar pedres al Serpís, i amb els ulls remuntaven per les penyes que ja coneixíem, passant prop de Perputxent, pel Racó del Duc, rumiant si mai més podria veure’t i repetint-me a la mateixa hora i al mateix lloc. El cotxe estava ple i els plans de tres dies de muntanya eren suficients per uns xavals que no creien en res o en ben poc, tres dies era el futur. Encara avui, la costum d’aquell temps, fa que el futur no dure més d’això, de tres dies. Aquelles xiques basques passaven, ho van fer vàries vegades, sempre quasi corrent i nosaltres somiaven en muntanyeres hipis que ens feien l’amor a 2.000 metres d’altura. Al tornar, el Circ, el de la Safor, ens tractava de recordar el Pirineu i encertava quan ens jurava que a 1.000 metres també podíem fer l’amor. Ballar ballar i ballar. Corrent els tres borratxos per la voreta de la platja, sense roba, de nit, parlant de Ginsberg i de Kerouac, vam pensar que estàvem vius, però després ell em va dir que es fixava més en els pits de l’Anna que en els escriptors beats. Jo també. Això si, la imatge taronja de les dunes de l’Auir, nuets dins del mar, veient l’alba. Aquella imatge si era estar vius. Al fons el Mondúver. El cotxe tornava a anar ple camí a la Pica d’Estats ”….te vi quemando el pasaporte con rabia en la fuente de la plaza Real…”, ja érem anarquistes, ja ens consideràvem llibertaris i llibertàries. Els pits de les nostres companyes continuaven distraient el debat entre Kerouac i Ginsberg, i les sendes de la Cuta estaven ja capgirades amunt i avall. A Studio es collaven les aventures més extremes i les ferides polítiques no paraven de fer mal. Parlàvem català i cridàvem contra la violència, les guerres i el feixisme. El camí recorregut ple de territoris coneguts per tots i totes, de carrers i places amigues, de poblets i cims que totes i tots hem escoltat, ens va fer entendre coses. Al final vam creure amb nosaltres, vam saber que podíem canviar el mon, sabíem que ningú ho faria per nosaltres i sabíem que nosaltres el canviaríem. No teníem cap respecte a l’enemic i això ens feia forts, no havíem patit la seua violència, havíem tingut sort i això també ens feia inconscients i ingenus, però l’enemic no s’ho va pensar mai i el vam pillar distret, contant els diners robats. Aquells dies vam guanyar la partida. Hem salvat coses, moltes coses. Va ser bonic veure que les persones canviem la història, que no hem d’esperar res i que no hem de creure en ningú que no triem nosaltres, “no more heroes”. Havíem crescut sense esperança, en un mon còmode, on els herois havien fracassat tots i les heroïnes no existien. Només les basques. Ara podem dir que tots i totes s’aprofiten del treball de pocs i poques. Els escenaris d’aquells dies, són els dels nostres avant- passats i seran els dels nostres fills, els de les nostres filles. Aquells xavals sabien que desapareixerien, tard o d’hora, que no hi hauria Cel, que Deu no existia i que l’amor no dura sempre. Que el dimoni, sempre que fos roig, seria un bon company de viatge i que no pagava la pena drogar-se, que el temps que teníem era poc, que els rics eren uns desgraciats i que els homes s’havien aprofitat de les dones tota la història universal, que les religions, totes, eren un invent per sotmetre-les. Que el rock era poesia i que la energia individual podia moure al col·lectiu fins al punt de canviar la vida. Que les dones havien de governar el món per canviar les coses. Possiblement els nostres fills i les nostres filles no pensaran en tot això. O si, no ho sabem, ni ho volem condicionar. Però trobaran un mon millor que el que s’hagueren trobat si no hagueren viscut els amics i les amigues dels seus pares. Ara, altres xavals estan mirant a les basques i escoltant als Stones. Així passa la vida i l’esperit llibertari escull els seus amants, les seues amants. Ho fa al establir una relació amb la terra, amb les muntanyes, amb els paisatges, amb la cultura i amb la llengua, amb els pobles i amb les plantes. Una relació brutal que farà que l’enemic tot i haver guanyat la guerra continue perdent batalles.

5 metres

Deixa un comentari

Corria l’any 1951, aquell hivern va ser ben fred. Explique tot això assegut a ma casa, el dia 18 de gener de 2006. L’hivern és fred avui, però no tant com aquell. L’hivern del 51 a més a més de ser gèlid, ho era encara més, perquè aquell dictador feixista governava amb total impunitat. No pagaria ja mai pels assassinats comesos, no pagaria ja mai per haver enderrocat la primera democràcia espanyola…i això m’entristia enormement. Els aliats ja no anaven a creuar els Pirineus, també ens havien traït. Els vam ajudar com els qui més, i ara, ens deixaven tirats. Però jo no era l’únic trist en aquest poble nostre. Poc a poc vaig reunir un grup de gent de total confiança, gent trista com jo, que no tenia gaire a perdre, perquè ja ho havíem perdut gairebé tot.
Les falles eren l’únic moviment social fóra de la església i el futbol, que se’ns permetia. Així que aprofitant una falleta del barri, xica, una falla sense moltes pretensions més que fer una bona foguera i beure i menjar amb amics, vaig reunir a aquell grup d’homes i dones tristos però valents. Érem 13, 7 dones i 6 homes. Portàvem des de l’any 48 reunint-nos i parlant-ne molt. I ho teníem tot pensat, només faltava un cop de sort. I aquell cop de sort va arribar. L’alcalde de Gandia havia anunciat que Franco vindria per visitar les falles de la ciutat en un acte de vassallatge tal com a ell li agradava fer. Faria un parlament des del balcó de l’Ajuntament i després aniria a Foment al ball de germanor, on les forces vives li retrien homenatge. Ho teníem clar, allí era el lloc, el millor lloc, per fer, el que volíem fer. 7 de nosaltres s’encarregarien de la fugida, la resta de l’operatiu. A diferència del que havia passat amb la república, aquesta història, la nostra, la que ara us conte, va eixir bé. Va ser el resultat d’un treball meticulós, ben pensat i ben executat. Jo era el president de la falla, així ho vam decidir tres anys abans, i des d’aquell moment ho era. La més jove de nosaltres era la reina de la falla. Aquell dia, quan Franco va entrar al saló de ball, tots estaven al seu lloc mentre van esclatar els tradicionals crits feixistes plens d’elogis cap a aquell assassí en sèrie. Era el moment, ho faríem entre tots aquells crits. Jo estava dret a primera fila, juntament amb tota la resta de presidents de falla, i vaig cridar com el que més, tractant de generar el màxim de soroll possible. Tots volien demostrar a Franco com de braus érem i com es mereixien la seua visita. Ell tal com esperàvem, perquè així ho havíem vist als actes que es retransmetien al NODO en forma de bucle, es va posar just al lloc esperat. Els dies previs, dos dels companys havien format part del grup de preparació de l’acte, i van repartir les files mesuradament per tal que les mides, que havíem vist repetides una i altra vegada, s’acompliren. 5 metres. Ell sempre es posava a 5 metres de la primera fila. Bingo. El clamor pujava amb força, i totes les mans enlaire, feien que allò semblés el III Reich. Era el moment, jo sabia que només acabats els clams, tirarien la traca al patí interior, per donar-li el punt valencià a aquella efemèride. Ho havíem decidit a proposta del nostre secretari en la última reunió de la Junta Local Fallera, i l’alcalde ho havia vist bé, el governador civil havia donat el vist i plau. Efectivament la traca començaria quan els clams portaren una estona però els clams no devien acabar fins que comencés la traca, d’aquesta forma l’espectacle seria brutal. El clams acabarien durant els primers 30 segons de la traca. Aquesta idea la vaig donar jo en aquella mateixa reunió. Era el nostre pla. Quan els clams estaven en el seu màxim, la nostra reina seguda correctament en el punt necessari, va veure que el pirotècnic accedia a prendre foc a la traca. Ella va fer la senyal esperada, es va tocar la peineta i allò va fer que actués, immediatament, el nostre company assegut a la primera planta just al costat de l’únic punt per on passava la soga del corriol que sostenia l’enorme canelobre de setze braços que sobre el dictador il·luminava la sala. Aquell enorme canelobre de llums, tenia cent anys d’història i pesava una tona i mitja. L’havíem arreglat expressament per l’acte (a proposta d’un company infiltrat en una segona falla). Durant els treballs de decoració i neteja, dos mesos abans, li vam incorporar a l’interior de cadascun dels braços xicotetes bosses de pólvora valenciana. Vam afilar tot el metall convertint totes les peces en petits ganivets ben punxeguts, i finalment cinc valencianes potents les vam posar dins de la estructura principal. Allò, ho havíem comprovat diverses vegades, era una bomba enorme que esclataria en un radi controlat de 5 metres, just la distància a la que Franco es col·locava en aquest tipus d’actes. Però tornem al nostre company que seia en la primera planta. Ell havia anat el matí d’abans a preparar l’acte amb més fallers i falleres. En eixe moment havia tallat la corda i l’havia encintat, dissimulant-la amb un mocador a mode de decoració fallera com la resta de la sala. Ho havíem provat un centenar de vegades al magatzem de taronges d’un de nosaltres. Funcionava. Quan la nostra companya es va tocar la peineta, el company assegut a la primera planta va soltar el mocador i va deixar anar el corriol…tot va eixir a la perfecció. Entre el clams feixistes que estaven en el seu màxim de volum, el soroll de la soga desplaçant-se a tota velocitat no es va escoltar. I just en aquell moment va començar la traca amb una enorme potència, tal com havíem proposat en la reunió de la Junta Local Fallera. Jo mateix vaig dir que havíem de començar la traca amb 15 valencianes alhora, el dictador es mereixia tota la nostra força de colp. I també va funcionar, perquè quan va esclatar la primera valenciana, el clamor feixista era espectacular i la enorme canelobre va començar a caure sense que ningú se n’adonés. Era inclòs millor del que havíem planificat. Va ser un dels espectacles més impressionants de les nostres vides. Una sala clamant a una veu, una traca amb 15 valencianes poderoses esclatant a la mateixa vegada, i aquell enorme canelobre caient sobre el dictador, el governador civil de València (un falangista que va manar assassinar milers de civils a Màlaga), el general de la guàrdia civil (un reconegut violador i torturador en la principal caserna de València) i el bisbe de València (un cura que havia sigut alhora capità i que amb el seu fusell es va fer famós durant la guerra matant milicians). Tots quatre van ser engolits per aquell enorme aparell de llums, pólvora i ganivets. La explosió va ser perfecta, un gran boom amb molt de fum. Entre els aldarulls vam veure la senyal de la companya que indicava la porteta d’eixida que gastaríem. Era el moment de la fugida. Vam eixir per la porta que donava a la sastreria del carrer St Rafael i allí un camió de taronges ens va dur al port, després de canviar-nos i deixar els trages a la sastreria. Allí els companys i les companyes ens van carregar a uns caixons enormes de taronges que els portuaris anarquistes, que sobrevivien treballant al port, van carregar en dos vaixells comerciants diferents, el “Orange Market” i el “Forever Young”. Vam arribar a Londres tres dies després, cansats i farts d’estar en aquells caixons menjant poc i mal. Però vam arribar. Allí ens van dur fins a un magatzem on ens vam abraçar els 13, estàvem vius tots, ho havíem aconseguit. Però encara va ser més gran l’esclat d’alegria, quan sobre la única taula del magatzem, amb un grapat de taronges i un espremedor, descansava el periòdic d’aquell matí, amb un contundent titular “Franco and the spanish fascism are died”. Havíem canviat la història. La resta, ja la coneixeu. Efectivament vam ser nosaltres, els fallers i les falleres de la xicoteta Falla del Cantonet. Pocs mesos després vam poder tornar i algú va fer escriure al banderí de la falla “Sense por per culpa nostra”. Encara avui el podeu veure ballar quan pugem a pels banderins i passegem pels carrers de Gandia, amb la nostra banda de música, xicotets però ben orgullosos. L’hivern mai més va a tornar a ser tan gèlid.

*Aquest relat és el meu petit i personal homenatge a Quentin Tarantino.

Niemeyer *

Deixa un comentari

Eren les 5 de la matinada i seguien anant a contracorrent. Ella estava boja per aquell xicot de la Ribera que s’havia apuntat a la seua falla perquè veritablement estava colat per ella. Ho va fer perquè un bon amic li la va presentar en una berbena mentre escoltaven una versió de los Ramones…i ella li va dir “m’has alterat posant-te al meu costat, jo que vivia tan feliç a aquest teulat…” això encara va fer més bonic el record d’aquell dia. Acabaven de cremar la falla i després de tantes emocions, no podien més que seguir vetllant entre besos i arraps, estaven enamorats fins al coll. Era inevitable. No veien ningú al seu voltant, només es veien els dos. Van anar de cotxe en cotxe, com si foren un únic cos pegat, la mateixa pell. Ella li va dir que volia veure la nau espacial de Niemeyer, una que van veure l’altre dia junts a un setmanal del diari. Ell va dir que vinga, i van provar d’obrir el cotxe sobre el que estaven sacsant-se, i es va obrir. Estaven les claus posades. Es van mirar amb cara de Telma i Louise, i van arrancar, entre camions de bombers i carrers amb gent de tornada a casa. A la llunyania pel retrovisor, un home amb casc i mallot amb culot de color fofi cridava i amb les mans en l’aire…ja era tard, en pocs segons, estaven agafant la circumval·lació de Gandia camí cap a Astúries…Portaven quatre dies de traques, balls, falles, bandes de música i moltes carícies, bessos i intercanvis de fluids. Així que no estaven encara en la carretera de Madrid quan van parar a dormir. Ja era quasi de vesprada quan un home amb barba de 100 dies o pot ser de 1000 dies, els va picar el vidre del cotxe i els va dir: “…les paraules són, en la meua humil opinió la nostra més inesgotable font de màgia. Capaces d’infringir mal com de remeiar-lo. Prepareu-se perquè arriba un gran tsunami”, li van fer una reverència i van seguir el viatge abans però ella va dir que aquell home era igualet que Albus Dumbledor. A l’autovia els cotxes que els avançaven els feien tots el ok amb el dit. Pensaven que la gent de camí a Madrid era simpàtica, una conclusió poc fonamentada o gairebé sense fonamentació, però no trobaven altra. Ell, mirant la carretera, va veure com una ombra s’elevava sobre el cotxe i li va venir una imatge al cap, la d’aquell home amb culot fofi i les mans alçades…li va dir a ella que mirés per sobre el finestral del cotxe i efectivament portaven dos bicicletes a la vaca del vehicle, i una d’elles mal lligada, anava empinant-se amb el vent de la velocitat com si fos un cavall salvatge! Van riure una bona estona, recordant la cançó dels Stones de “wild horses” que van cantar al menys tres vegades seguides abans de parar a lligar be les bicicletes. Van seguir en busca de la nau i la gent seguia fent l’ok amb el dit. Era clar que la gent camí a Madrid era molt simpàtica. Però va ser quan van parar a un restaurant de carretera quan al veure que tots miraven, ell, es va fixar que ella portava els monyos de fallera…això era l’origen de la simpatia de la carretera de Madrid. Entre risses i carícies van observar que en aquell bar de carretera estava aquell actor famós que tant els agradava. Era Jack i menjava un plat amb salmó. Ella li va dir a ell: “mira li agrada anar contracorrent com a nosaltres, per això menja salmó”. I quan el van saludar amablement, els va dir: “heu vist a un home de barbes llargues?”. Quan es van girar, totes les persones del restaurant, homes, dones, xiquetes i treballadores, tenien les barbes llargues fins als genolls. Desprès d’acomiadar-se, ell li va dir a ella: “estem com el Jack en el Niu, atrapats i sense eixida”, però ella li va respondre: “El coronel es un genio pero vio demasiadas coses y vamos a ejecutarlo en aguas peligrosas, un cocinero, un surfista y un negro que van a matar al primero y el capitán huracán remontando el río…” I ella li va dir que eixe era Brando i no
Jack. La discussió va seguir en el cotxe i de Vietnam vam passar a parlar de Corea i sense saber-ho estaven defensant el cadafal de la falla de Corea sobre el del Mercat…però sense superar evidentment el cadafal de la Vila Nova…Així van arribar a la platja de Xixon, volien veure eixir el sol. Mentre concentraven la vista amb força, de sobte va aparèixer Ovidi vestit de guàrdia civil, rient-se a l’estil dels alcoians, igual que fan Hugo Mas i Pep Nebot i els va dir: “Com diu el meu gos, amaneix que no és poc” i el sol els va eixir pel costat dret i no pel mar…la orientació de la península no va fallar aquell dia. Després Ovidi va dir: “Fito tiene sida, toma anfetaminas y no hace otra cosa que quedarse borracho por ahí. Dicen que lo vieron no hace mucho tiempo recolectando jeringas en el parque japonès.” I va marxar per sempre més. Ell va dir: que gran que és Ovidi, xe!
Finalment van arribar a la nau espacial de Niemeyer que era com una falla futurista i fustariana. Allí van flipar moltíssim i van decidir fer l’amor en un dels banys per tal d’emportar-se el millor record possible d’aquell espai tant extraordinari. Les sidres amargues els van endolcir la vesprada i van caure que havien de tornar el cotxe al seu propietari. Així que van tornar cap a Gandia. Com ara era tot de baixada trigarien molt menys temps. Així que van enfilar l’autovia cap al sud i ella va decidir acabar de desfer els monyos que la nau espacial havia ja embolicat. Després de molta música, pelis, records, política i propostes de futur, van arribar a la carretera del Saler, on el cotxe va dir prou. No sabien ben be perquè però allí es va parar. Era un bon lloc entre la devesa i el llac de l’Albufera, un dia de primavera. Van buscar en el cercador del telèfon mòbil “ciclista de Gandia amb malles fofis” i els va eixir un telèfon i un mail. Li van enviar la ubicació d’on estava el cotxe que no tenia res de mal, només semblava que estava cansat i volia parar ja. Així que baixaren les bicicletes de la vaca i ella li va dir a ell: mira que be que ens han vingut. Pim pam pum i pel carrilet que havia fet Grezzi, van arribar a Cullera, on les lletres havien caigut i d’allí a Tavernes i en l’Auir van parar a becar i banyar-se al seu mar. Els dos nuets vora les dunes i amb el Mondúver de teló de fons. Ningú era més feliç. Aleshores va passar el que tenia que passar. El mar es va tornar brau i es van alçar ones de 1200 metres i així va ser que Gandia i l’Auir, aquell dia, van desaparèixer.

*Sobre una idea de Fito (hazte fama, amigo!)