Arxiu d'etiquetes: Tarantino

5 metres

Corria l’any 1951, aquell hivern va ser ben fred. Explique tot això assegut a ma casa, el dia 18 de gener de 2006. L’hivern és fred avui, però no tant com aquell. L’hivern del 51 a més a més de ser gèlid, ho era encara més, perquè aquell dictador feixista governava amb total impunitat. No pagaria ja mai pels assassinats comesos, no pagaria ja mai per haver enderrocat la primera democràcia espanyola…i això m’entristia enormement. Els aliats ja no anaven a creuar els Pirineus, també ens havien traït. Els vam ajudar com els qui més, i ara, ens deixaven tirats. Però jo no era l’únic trist en aquest poble nostre. Poc a poc vaig reunir un grup de gent de total confiança, gent trista com jo, que no tenia gaire a perdre, perquè ja ho havíem perdut gairebé tot.
Les falles eren l’únic moviment social fóra de la església i el futbol, que se’ns permetia. Així que aprofitant una falleta del barri, xica, una falla sense moltes pretensions més que fer una bona foguera i beure i menjar amb amics, vaig reunir a aquell grup d’homes i dones tristos però valents. Érem 13, 7 dones i 6 homes. Portàvem des de l’any 48 reunint-nos i parlant-ne molt. I ho teníem tot pensat, només faltava un cop de sort. I aquell cop de sort va arribar. L’alcalde de Gandia havia anunciat que Franco vindria per visitar les falles de la ciutat en un acte de vassallatge tal com a ell li agradava fer. Faria un parlament des del balcó de l’Ajuntament i després aniria a Foment al ball de germanor, on les forces vives li retrien homenatge. Ho teníem clar, allí era el lloc, el millor lloc, per fer, el que volíem fer. 7 de nosaltres s’encarregarien de la fugida, la resta de l’operatiu. A diferència del que havia passat amb la república, aquesta història, la nostra, la que ara us conte, va eixir bé. Va ser el resultat d’un treball meticulós, ben pensat i ben executat. Jo era el president de la falla, així ho vam decidir tres anys abans, i des d’aquell moment ho era. La més jove de nosaltres era la reina de la falla. Aquell dia, quan Franco va entrar al saló de ball, tots estaven al seu lloc mentre van esclatar els tradicionals crits feixistes plens d’elogis cap a aquell assassí en sèrie. Era el moment, ho faríem entre tots aquells crits. Jo estava dret a primera fila, juntament amb tota la resta de presidents de falla, i vaig cridar com el que més, tractant de generar el màxim de soroll possible. Tots volien demostrar a Franco com de braus érem i com es mereixien la seua visita. Ell tal com esperàvem, perquè així ho havíem vist als actes que es retransmetien al NODO en forma de bucle, es va posar just al lloc esperat. Els dies previs, dos dels companys havien format part del grup de preparació de l’acte, i van repartir les files mesuradament per tal que les mides, que havíem vist repetides una i altra vegada, s’acompliren. 5 metres. Ell sempre es posava a 5 metres de la primera fila. Bingo. El clamor pujava amb força, i totes les mans enlaire, feien que allò semblés el III Reich. Era el moment, jo sabia que només acabats els clams, tirarien la traca al patí interior, per donar-li el punt valencià a aquella efemèride. Ho havíem decidit a proposta del nostre secretari en la última reunió de la Junta Local Fallera, i l’alcalde ho havia vist bé, el governador civil havia donat el vist i plau. Efectivament la traca començaria quan els clams portaren una estona però els clams no devien acabar fins que comencés la traca, d’aquesta forma l’espectacle seria brutal. El clams acabarien durant els primers 30 segons de la traca. Aquesta idea la vaig donar jo en aquella mateixa reunió. Era el nostre pla. Quan els clams estaven en el seu màxim, la nostra reina seguda correctament en el punt necessari, va veure que el pirotècnic accedia a prendre foc a la traca. Ella va fer la senyal esperada, es va tocar la peineta i allò va fer que actués, immediatament, el nostre company assegut a la primera planta just al costat de l’únic punt per on passava la soga del corriol que sostenia l’enorme canelobre de setze braços que sobre el dictador il·luminava la sala. Aquell enorme canelobre de llums, tenia cent anys d’història i pesava una tona i mitja. L’havíem arreglat expressament per l’acte (a proposta d’un company infiltrat en una segona falla). Durant els treballs de decoració i neteja, dos mesos abans, li vam incorporar a l’interior de cadascun dels braços xicotetes bosses de pólvora valenciana. Vam afilar tot el metall convertint totes les peces en petits ganivets ben punxeguts, i finalment cinc valencianes potents les vam posar dins de la estructura principal. Allò, ho havíem comprovat diverses vegades, era una bomba enorme que esclataria en un radi controlat de 5 metres, just la distància a la que Franco es col·locava en aquest tipus d’actes. Però tornem al nostre company que seia en la primera planta. Ell havia anat el matí d’abans a preparar l’acte amb més fallers i falleres. En eixe moment havia tallat la corda i l’havia encintat, dissimulant-la amb un mocador a mode de decoració fallera com la resta de la sala. Ho havíem provat un centenar de vegades al magatzem de taronges d’un de nosaltres. Funcionava. Quan la nostra companya es va tocar la peineta, el company assegut a la primera planta va soltar el mocador i va deixar anar el corriol…tot va eixir a la perfecció. Entre el clams feixistes que estaven en el seu màxim de volum, el soroll de la soga desplaçant-se a tota velocitat no es va escoltar. I just en aquell moment va començar la traca amb una enorme potència, tal com havíem proposat en la reunió de la Junta Local Fallera. Jo mateix vaig dir que havíem de començar la traca amb 15 valencianes alhora, el dictador es mereixia tota la nostra força de colp. I també va funcionar, perquè quan va esclatar la primera valenciana, el clamor feixista era espectacular i la enorme canelobre va començar a caure sense que ningú se n’adonés. Era inclòs millor del que havíem planificat. Va ser un dels espectacles més impressionants de les nostres vides. Una sala clamant a una veu, una traca amb 15 valencianes poderoses esclatant a la mateixa vegada, i aquell enorme canelobre caient sobre el dictador, el governador civil de València (un falangista que va manar assassinar milers de civils a Màlaga), el general de la guàrdia civil (un reconegut violador i torturador en la principal caserna de València) i el bisbe de València (un cura que havia sigut alhora capità i que amb el seu fusell es va fer famós durant la guerra matant milicians). Tots quatre van ser engolits per aquell enorme aparell de llums, pólvora i ganivets. La explosió va ser perfecta, un gran boom amb molt de fum. Entre els aldarulls vam veure la senyal de la companya que indicava la porteta d’eixida que gastaríem. Era el moment de la fugida. Vam eixir per la porta que donava a la sastreria del carrer St Rafael i allí un camió de taronges ens va dur al port, després de canviar-nos i deixar els trages a la sastreria. Allí els companys i les companyes ens van carregar a uns caixons enormes de taronges que els portuaris anarquistes, que sobrevivien treballant al port, van carregar en dos vaixells comerciants diferents, el “Orange Market” i el “Forever Young”. Vam arribar a Londres tres dies després, cansats i farts d’estar en aquells caixons menjant poc i mal. Però vam arribar. Allí ens van dur fins a un magatzem on ens vam abraçar els 13, estàvem vius tots, ho havíem aconseguit. Però encara va ser més gran l’esclat d’alegria, quan sobre la única taula del magatzem, amb un grapat de taronges i un espremedor, descansava el periòdic d’aquell matí, amb un contundent titular “Franco and the spanish fascism are died”. Havíem canviat la història. La resta, ja la coneixeu. Efectivament vam ser nosaltres, els fallers i les falleres de la xicoteta Falla del Cantonet. Pocs mesos després vam poder tornar i algú va fer escriure al banderí de la falla “Sense por per culpa nostra”. Encara avui el podeu veure ballar quan pugem a pels banderins i passegem pels carrers de Gandia, amb la nostra banda de música, xicotets però ben orgullosos. L’hivern mai més va a tornar a ser tan gèlid.

*Aquest relat és el meu petit i personal homenatge a Quentin Tarantino.