Per a mi el parc de l’Alqueria Nova ha estat com un xicotet Central Park, un espai verd molt frondós del meu barri, aquell que em va veure crèixer, allí vaig còrrer, vaig passejar, pensar, somiar i també festejar. Posteriorment com a mestre de la UPG he acompanyat als meus alumnes a visitar-lo per tal d’explicar-los els arbres que allí viuen. En bastantes ocasions li he indicat al responsable de parcs i jardins de Gandia que aquella magnífica idea de fer muntanyetes, multiplica la extensió del parc, el fa més gran, més frondós, aporta paisatge i juntament amb això li he demanat que les empre més. Segurament el parc del País Valencià amb muntanyetes així guanyaria molt.

Lamentablement he llegit que el govern del PP vol treure alguns d’aquests turonets, al meu parer un greu error. Des del punt de vista professional, com a treballador del paisatge, no hi ha argument que substente aquesta eliminació. Diuen sobre les arrels dels arbres que volen també llevar-les, però si les lleven mataran als arbres, per tant el que cal és tapar-les amb més terra. Cal recordar que entre les coses que manquen als nostres espais naturals urbans són sorrals i zones de sorra i terra on els més petits puguen jugar i és aquest parc un dels pocs espais de la ciutat que ho permet, per tant formigonar aquestes zones, com ara els dos carrils d’entrada al parc, són per mi un altre greu error. L’arbrat és ben divers, ha crescut amb rapidesa i frondositat i caldria no eliminar cap element. Cal recordar que un dels pocs “túnels verds” de la nostra ciutat, juntament amb el Passeig de les Germanies, és el carrer Gregori Maians fitant amb el parc. El bosc mediterrani d’aquest parc és espectacular, en ell podem trobar una mostra de la vegetació de les nostres muntanyes i si manca alguna cosa al parc, és sense cap dubte interpretació, cartells que indiquen el nom de les espècies, i els ecosistemes que representen. El camp d’oliveres en altura que alberga el parc és excepcional, són veritablement precioses i no cal ressaltar la genialitat de l’anell d’aigua al que si que caldria donar-li transparència i fer córrer de forma continuada i més cabalosament el torrent que creua el parc. Sovint he pensat que aquest parc ha triomfat tant que s’ens ha quedat menut . A aquell espai sempre li ha sobrat la columna de construccions que hi ha entre el parc i l’escola Joan Martorell. Sense aquells edificis el parc arribaria a l’escola i també arribaria al formigonat i ofegat barranc de Beniopa, unint així dos espais verds i importants de la ciutat. Però això ja no es pot resoldre, ara bé encara queden possibilitats.

Si volem fer créixer el parc, desfer-se del magnífic mur de pedra seca, torna a ser un error, sembla que el barri ha parlat i finalment no es tombarà. La opció important i veritablement ambiciosa és unir el parc al barranc de Beniopa. Com? mitjançant la peatonalització i enjardinament dels carrers que donen a l’escola Joan Martorell, crec que aquest seria un bon pas. No cal fer cafeteries, ni cal formigonats, el parc bull cada dia, és increïble la de gent que acull i que passeja per ell, els serveis ja estan al voltant, dotant el voltant de zones tranquil·les i amples, superem els marges de pedra. Si volem millorar Gandia no es pot anar a la babalà sense plans, fent i desfent, cal planificar bé i pensar les coses. Conn1ectar les zones verdes de la ciutat és continuar amb el model que ha triomfat a Gandia, el de donar qualitat de vida a la gent i a tots els barris, no només al centre. Enjardinar i peatonalitzar el carrer Beniarjó, el carrer Escultor Damià Forment i el carrer plaça Alqueria Nova, seria una millora per la qualitat de vida d’un barri molt poblat, i a més a més igual que ha passat amb el centre històric, seria un impuls a la economia del barri. Evidentment un plantejament així s’ha de consensuar amb els veïns i veïnes i d’això sembla que aquest Ajuntament no va molt sobrat, però opcions hi ha i moltes.