Voldria traslladar a la lectora unes reflexions al respecte de la mobilització d’una part important dels llauradors i de les ramaderes aquests últims dies. I ho faig des de la ruralitat, com aliat professional i com aliat polític d’ella.

1- La majoria de reclamacions rurals d’aquests dies representen únicament a la patronal: grans fortunes i empreses agroalimentàries (cadenes de supermercats), exportadores, fons d’inversió, gran propietaris de terra…I no a la classe camperola (llauradors i pastores).

2- El principal problema estructural és la exportació i tret d’excepcions, cap reclamació sindical, ni tan sols cap pancarta, crit, comentari o exigència política, al respecte. Vivim i patim un model agrícola fonamentat en la benzina i en la explotació esclavista de milers d’emigrants, molts sense papers o amb contractes laborals lamentables. L’exportació, és el negoci de la patronal, no l’agricultura.

3-L’únic camí que és veritable solució és el consum intern: el consum de proximitat. El que hauria d’haver sigut la principal reclamació, no ha sigut protagonista de res. Silenci absolut. Les mobilitzacions històriques, podrien haver aconseguit un acord marc estatal, per tal que totes les estructures de l’estat i de les autonomies (escoles, hospitals, residències ,paradors turístics…) s’abastiren únicament amb productes de proximitat. La patronal no vol ni parlar d’això.

4- La burocràcia és enorme però és resultat de la trampa continuada d’una gran part de la pagesia, de la malversació de fons europeus, principalment per part de la patronal. Pot i deu minvar però cal parlar clar, autocrítica i humilitat. La patronal no vol filtres ni controls. Diguem-ho clar.

5- L’obsessió pels països pobres i contra ells, perquè no hi ha controls de qualitat ni un mercat laboral just, ha sigut la tònica de les mobilitzacions. Tampoc hi ha aquest mercat just a Espanya i per això podem vendre als països rics del món; perquè la nostra benzina subvencionada es gairebé gratuïta (més barata que l’aigua embotellada) i els nostres salaris agraris són infinitament més baixos que els europeus o que les fortunes asiàtiques i de l’orient. Per això els nostres productes poden competir allí i desplaçar als productes locals propis d’aquells països (que els pregunten a les franceses si estan contentes amb l’agricultura espanyola). Ja ningú en el camp recorda q els nostres avis eren els qui avui ells anomenen ara Sud-àfrica. És la vella i miserable estratègia de les patronals, fer que els pobres es barallen pel trosset més minúscul del pastís.

6- Les mesures ambientalistes són producte directe principalment de la nefasta gestió agrícola del segle XX i XXI on s’han contaminat els nostres aqüífers, s’han eliminat els nostres boscos de ribera, s’han sobreexplotat els recursos hídrics canviant de secà a regadiu i s’han transformat els nostres ramats de pota petita a pota gran. Entre altres moltes errades. Tots hem de solucionar això i també la ruralitat. Fora romanticismes, les condicions del passat no han sigut mai millors per a la ruralitat, això no treu que hem de millorar i canviar moltes coses de la mateixa.

7- No he llegit ni escoltat cap denúncia de la situació esclavista que pateix gran part de la base social del sector agrari; mà d’obra emigrant que treballen sense contracte o donats d’alta un dia quan treballen 7 dies. Clar que d’això la patronal es desconeixedora.

8- Oblidar-se del consum propi i centrar tota la força en la exportació ens fa dèbils com a poble. L’exterior és un mercat especulatiu que no governa el pagès a qui ofeguen amb el preu per tal d’augmentar el marge de benefici entre aquest preu i el preu de venda a Alemanya (p.ex). Aquest marge el governa i el guanya l’exportadora (la patronal).

9- Les marques blanques són un delicte contra el pagès i contra les empreses petites i familiars rurals, ofeguen encara més el preu del seu producte i fan desaparèixer la seua identitat. Durant aquests dies, cap cartell, cap missatge, cap reclamació per regular-ho o eliminar-les. Hem perdut una oportunitat de luxe.

10- Una part important dels qui es manifesten no participen de xarxes de venda local, ni s’organitzen per abastir a la seua pròpia comarca on produeixen. No es compren ni tan sols entre elles, els productes que fan. Hi ha excepcions que haurien d’haver servit de model, en aquests dies de vaga, per tal d’arribar a acords clars i contundents en la línia d’aquests exemples.

11- La gent recolza majoritàriament les mobilitzacions però compren massivament en Mercadona, productes de l’exterior.

12- L’esquerra política va perduda sense model agrari. Els sindicats majoritaris defensen a les patronals i no als llauradors ni a les pastores i la dreta com es natural, defensa a la patronal que per això són accionistes del partit.

13- Ségolène tenia raó. L’agricultura ecològica bona la fa el Bancal de Cento, en els Marenys de Rafalcaid. La que exporta la patronal, majoritàriament és un producte agropecuari fet químicament per tal d’unflar al màxim el preu i enganyar a l’europeu que té un nivell de consciència ambiental que no hi ha ací.

14- Mentre els nostres excel·lents poltres de transhumància del Pallars se’n vagen a Qtar, ja pot queixar-se la pastora tot el que vullga, perquè ella no governa el seu producte.

15- Hi ha molt més aspectes que debatre i a tenir en compte.

16- Una oportunitat única i molt bona perduda per tal d’arribar a un bon acord estratègic i estructural amb accions concretes, milions damunt la taula i calendari. Una pena. Els polítics perduts, estaven disposades a cedir i acallar el moviment. Resultat: guanya la patronal de llarg.

PD: Si tenim s’ha pogut encaixar com a cap d’estat un rei que és il·legal, antidemocràtic i anticonstitucional (articles 1, 9, 10, 14, 15, 16…),  deuríem de ser capaces de fer una reforma agrària que atrape al màxim, el consum propi, a un preu elevat i just per a les llauradores i pastors de l’estat respectant la ma d’obra contractada, a la natura i als pobles. Visca la terra!