Article per al llibret de la Falla de Vila Nova 2023.

Aquest article va guanyar el 1er premi “Articles de Llibrets Falles 2023” atorgat per la Federació de Falles de Gandia amb el suport de l’Ajuntament de Benirredrà.

Colisio estava assegut mirant la falla, com orgullós del treball fet. Ell rondava els 90 i jo els 20. D’extrem a extrem. Cada divendres venia al sopar que fèiem al casal. Ell em tenia estima, m’explicava que era perquè jo sempre li deia a tothom que només volia aprendre. Que volia aprendre de tot. A mi ell em queia be, millor que be, molt be, perquè era un broll de coneixement, i també perquè cada sopar de falla, ningú s’atrevia a començar l’entrepà sense que abans Colisio cantara “A las barricades!”. Això clar, a mi m’arribava a l’ànima. Tots el respectaven, jo veia que alguns ho feien com una mostra de respecte cap aquells que lluitaren i fins i tot moriren per la democràcia perduda. Però la majoria s’ho prenien com una diversió d’un home vell i un tant boig. I sempre hi havia el constructor de torn que cridava “Arriba España!” i sempre també, algú responia “A quin hora arriba?” I així anaven passant els divendres en un pur ambient assembleari com mai més vaig trobar en cap altre moviment social. Allí es votava tot, el color de les flors d’aquest any, el projecte de monument faller, els canvis de càrrecs, els pagaments mensuals…fins i tot les xiquetes i xiquets votaven les coses que els afectaven a elles. Jo que estava aprenent aquells temps de Vacunin i els anarquistes catalans i andalusos, doncs senzillament flipava amb aquella forma de funcionar. En un ambient que era més aviat tot el contrari, per tot el que comportava el paper que la dona jugava, lluny del feminisme, i també per tot el rol religiós que allò tenia, com dic, no deixava de ser un moviment assembleari de primer ordre. Però més enllà d’això, el meu present escrit no vol versar sobre tot allò del que ja he parlat, que efectivament també 😉. Volia versar sobre la xerrada que vaig tenir aquella nit, sota el cadafal faller, amb el tio Colisio, com popularment encara li dèiem tots al casal. Va començar per explicar un record d’un dia de fa anys, s’havia picat amb un amic a una singular competició. Es tractava de menjar ous durs d’una tirada. Van bullir 30 ous i van començar la partida envoltats de tots els que pel bar rondaven, que intrigats van apostar quatre duros. I ell contava orgullós que se’n va menjar 10. “La mare que et va parir! 10 ous durs un darrere de l’altre!” vaig cridar. Ell es va riure i em va dir; “Què! D’això també aprens?” i vam riure juntes una bona estona. Va tornar a mirar la falla i em va preguntar com preocupat; “I tu que opines de la megafactoria eixa que en diuen? La de les piles per als cotxes” Jo vaig agafar carrereta per tal de mirar de justificar encara no se que, quan ell va començar amb el seu discurs: “Doncs estimada Carmen, t’explicaré el que jo opine: Mai confies en res gran, és el meu consell de vell. No apostes res mai al més gran i menys a res gegant. Al contrari que aquells d’allà (assenyalant als de les cassalles de la barra), que són menudets i que tot ho volen gran; el cotxe, les carreteres, la falla, les festes, les berbenes, els mòbils, els rellotges fins i tot
el càmping eixe de la marjal. Tot ho volen gran. La Ford, eixe és un dels grans temes del que ningú en parla. Cada any, “xocorroc!” (això ho va dir fotent-li amb la seua manassa un tropellot a la taula). Eixos malparits, s’assenten cada any amb el president de la Generalitat i amenacen en anar-se’n, en tancar la fàbrica. I amb això els malparits estan amenaçant en tirar a milers de persones al carrer. Tenen la paella pel mànec. I cada any el president, siga del partit que siga, xocorroc! Els amolla els diners. Suborn fet, suborn cobrat. I qui té valor de parar això, ningú! Ni els anarquistes que llegeixes tu tindrien valor de parar aquest monstre gegant. I la megafactoria de piles, és el mateix. Suborn pintat de verd. Les energies que consumim, igual, ningú les planta cara. Els bancs tampoc, no hi ha valor. Carmen, jo crec que la única opció, la única forma de ser justos, és creure i apostar per tot allò més petit, fes-me cas. Una centraleta d’energia elèctrica local, combinada amb una petita granja de plaques, i algunes calderes de biomassa forestal…això és la independència i la revolució. Diuen que no hi ha suficient, mentida! Hi ha de sobres, si es fa be. Això és la revolta. Ahí fas mal al sistema. Hem d’aprendre del bosc, de les muntanyes. La ecologia forestal porta milions d’anys funcionant, i que ens diu? Biodiversitat. Moltes coses diferents, de mil formes i colors, de moltes edats i dimensions, totes combinades. Això és la fortalesa. Ahí estan les solucions, perquè entre tantes formes diferents, sempre hi ha una que encerta. És com aquesta falla, no paga la pena ser 1000 fallers, si som 60 i cadascú s’implica i aporta alguna cosa diferent, som invencibles. Farem de tot, i ben fet. Cadascuna amb el seu càrrec, amb el seu paper, el seu estil. Això és el que odia el sistema. Petites fàbriques de producció, a nivell de consum comarcal i prou, petites productores de coses, d’aliments, de serveis, en tots els llocs, cooperatives de diners, res de bancs, petites caixes d’estalvi. Economies petites que fan un ecosistema fortíssim a les crisi, a les pandèmies, als poderosos…” Va callar i jo estava muda, perquè allò era una lliçó de saviesa, d’un home gran, d’un arbre gran, d’un arbre vellot que encara al final del seu camí, generava vida mitjançant aquest discurs imparable ple de seny i d’esperança. Res de queixa inútil. Colisio va mirar de nou el cadafal de la falla, em va mirar i es va riure. Seguit va tancar els ulls. Ja no els va tornar a obrir mai més. Sempre em vaig sentir afortunada d’acompanyar-lo aquell dia, feliç d’aquella última xerrada i d’aquella última mirada. Va ser una mort perfecta, mirant la seua falla i compartint una imaginada revolució, una revolta veritablement útil i forta. Trobe que va ser la mort més bonica que podia tindre. Només hagués faltat cremar-lo junt amb la falla, el dia 19. Crec que li hagués agradat. Cremar-lo envoltat de ninots, sota el cadafal. Això hagués sigut el millor remat. “Xè quin remat més ben parit!”, hagués cridat el tio Colisio al veure-ho.