Arxiu de la categoria: Relats

The Pogues

…van sonar els Pogues (yeah, yeah, yeah) a la megafonia de l’estadi de futbol. Era la senyal acordada. Miraven aquell partit entre el Madrid i el València prop de 80.000 persones . Segons el pamflet que havien repartit a l’entrada del partit aquells “xiquillos”, el 80% d’aquells 80.000 observadors, cobraven menys de 1.400 euros/mes i el 50% d’aquells 80.000 observadors no arribaven a 1.200 euros/mes, un 30% no arribaven a 1.000 euros/mes. En el terreny de joc els 22 jugadors, i els 22 que estaven a la baqueta, sumaven una mitjana de 500.000 euros/mes i per persona. Aproximadament cadascú d’ells cobraven 7 milions d’euros a l’any i entre tots els que estaven allí, sobre l’herba de l’estadi, un total de 44 persones, ajuntaven 308 milions d’euros en un sol any. Van sonar els Pogues i la massa de persones que hi havia en aquell estadi amb els ulls plorosos, odiosos, excitats, bojos…van arrancar les gàbies que impedien l’accés a l’estadi. Els que estaven prop dels accessos van tancar les portes. Ràpidament aquella tromba de gent va reduir als cossos armats que protegien a aquells rics. Però els policies no van poder fer res contra més de 60.000 persones. Els altres 20.000 fins completar l’aforament, es van amagar on van poder sense dir ni “mu”, es consideraven més pròxims als jugadors que no a aquella tromba desesperada d’incívics. Els “incívics” van capturar i segrestar als jugadors i al personal tècnic. Les xarxes ja feien fum i exigien un ingrés per a cadascú dels que presenciaven aquell partit que provingués de la nòmina anual d’aquells jugadors. Els DNI’s els tenia el club, estava en totes les entrades venudes. A partir d’allí era fàcil fer l’ingrés demanat. Els 20.000 covards amagats que no van dir ni mu, també van cobrar el rescat. Era un mal menor, sempre hi ha profitosos. Els dos clubs van pagar. En total van eixir a 3.850 euros per cap de bonus track, però més que això, l’acte era de justícia. El més bonic és que aquell dia va canviar la història del futbol. Tot retransmès en directe. 44 jugadors no poden acovardir a 80.000 persones. El diumenge següent els jugadors no volien eixir a jugar, la por i la vergonya els rossegava per dins, havien xuclat la vaca de fer diners…

Els bonys del meu trombó

Versió llarga de l’article presentat al concurs d’articles de llibret falles 2022 per la Falla Carrer Major i Passeig

Volia passar per casa a pegar-me una dutxa ben fresca, la necessitava. I estic segur que vaig anar cap allí, però ara no se…no estic segur. Trobe que no vaig arribar. Crec que aquest pensament ja l’he tingut. Totes les falles em passa igual. Se’m van superposant pensaments i em passen més coses que de costum. Ara em veig al mig de la banda de música tocant la nostra pròpia versió de «Espremedors» de la Fúmiga. I és escoltar-la i em venen al cap un fum de records. Encara sembla ahir quan Andreu i jo vam començar a treure la cançó, ell a la trompeta i jo al trombó. El meu trombó tot ple de bonys.
Que guapo que és. Total, que havíem tocat tres vegades seguides el passodoble «Amparito Roca» i estava fins als ous de tocar allò. En un descans, entre cassalles i napolitanes de xocolata, dins del casal d’una falla que no recorde, va començar tot. Li vaig dir a Andreu que estava fart de passodobles, himnes i merdes. Que a mi em molaven, Kortatu, Extremo, Obrint pas, la Gossa Sorda, Zoo, la Fúmiga i tot eixe rotllo. Em ve al cap la seua cara de «que em dius pallasso», i com fa sempre, contradictòriament del que diu la seua cara, va començar a fer la tonadeta de «Ventiladors» de Zoo, i jo la vaig anar seguint, però no ens va eixir molt bé i en això que jo vaig començar a fer la tocata de «Espremedors» i va sonar molt be. Així doncs, vam començar, des d’aquell dia, a fer temes dels grups que ens molaven i que eren tope transgressors amb tot allò que s’havia vingut fent en el mon de les falles. Ho feiem en els descansos però, com que a les falleres els molava el rotllo bailongo, van començar a demanar-nos eixos temes i la resta de la banda van tenir que aprendre les cançons. I allí ens veus a Andreu i a mi, fent-los classes a la resta. Jo començava dient-los; «Esta és mi banda» i la resta cridaven «i no tu panda». Així en poc temps, van aprendre un fum de cançons i es van fer creients d’aquella nova disciplina llibertària que vam anomenar «sva». Bé doncs això, que ara estic ací tocant «Espremedors» i la penya de la falla cantant la lletra. Flipa. Senyores majors, pijes del centre, el constructor que posa els diners, i la classe obrera que sempre està amollant el muscle. Tots i totes cantant «Sarri sarri», que fins i tot, hi ha qui la va fotocopiar en euskera i la va ensenyar als nanos de
la falla. Flipa altra vegada. Vaig fer un vídeo, el vaig penjar i vaig etiquetar a Fermin Muguruza i em va enviar un agraïment gravat en clip. Quin fenomen! Així que ara ja ningú recorda Amparito Roca i la mare que la va parir. Gràcies a Andreu i a mi, després de tres anys, totes les bandes tocaven «sva», per petició popular, clar. No era el desig de tots els músics fer-ho, hi havia nostàlgics d’Amparito, però ningú pot contra les modes, i la nostra era imparable. El sva reggae music triomfava per tot arreu…i ara? portem tres hores tocant o això em pareix? Els dits em van sense jo pensar-ho. Porte
tantes hores tocades que és com respirar. Així que no se ni el que estic tocant i un home del costat em diu que toque brutal. Parem. Bé, per fi. Estic rebentat. Junt a un grup de companyes demanem més cassalles, no se quantes, però més dels qui som. En tot cas, m’assec xarrant de no se que d’un tobogan
i entre risses, un home gran que toca el bombo, em pregunta si fa poc que he entrat a la banda…que?
Si jo tinc 45 anys i vaig entrar en 10 anys a la banda! Em quede mirant-lo amb cara de «que m’estàs dient?», li mire l’uniform i efectivament l’home és de la banda, però no de la meua…cagon la òstia!
El que no és de la banda sóc jo. Mecagon tot, porte tres hores tocant en altra banda de música? No m’ho puc creure…o més bé, si. Perquè no recorde més que flashos de tot el que està passant. Pregunte quin dia de falles és i em diuen que el tercer. Tres de quatre i jo pensava que aquell era el primer matí.
La mare que em va parir! Òstiaputa. Res. No puc fer ja res. Li pregunte a algú que, en quin casal estem i em diuen que a la Falla del Prado. Em pregunte; jo en qui toque? No ho recorde, porte 30 anys tocant en falles i he tocat a totes les falles de la ciutat. Para. Posse les mans a la butxaca i trobe un paper. El mire i diu «Salut crack, toques a la falla del Passeig. Un bset. Jo mateix»…val, sóc jo.
Acostume a deixar-me notes informant-me de coses i animant-me i donant-me estima, que sempre va bé i sempre fa falta. Val, un tema resolt. Li pregunte al casaler que quina és la següent falla que ha de passar per allí aquell matí i em diu que la del Carrer Major i Passeig. Això si que és sort! Toca, un
poc de sort. Em diu que no tardaran gaire. Així que decidisc esperar allí. Em torne a seure amb la napolitana de xocolata i el meu trombó al costat. Mel. Aprofitaré per descansar una mica. La gent de
l’altra banda s’acomiaden de mi, amb abraçades i risses; un em passa el mòbil, l’altre em pilla l’Instagram… Un em diu que s’ho ha passat genial amb mi, que si em passe de banda em paguen els esmorzar dels dissabtes. Quina bogeria. Una xicona em diu que encara té sorra de mar a les orelles i em ve una imatge d’ella juntament amb cinc personetes més, totes nuetes a la vora de la platja, tocant
la «muixaranga» amb els vents i un bombo (seria l’home major?). Efectivament ja m’hi veig, jo també estic, si. A la imatge que retinc al cap, també hi ha una xicona tota nueta amb la banda de reina posada i els monyos i les peinetes col·locades perfectament. Miraven totes juntes, com amb solemnitat,
l’eixida del sol… em pregunte; això haurà sigut aquests dies? Deu ser que si, perquè la xicona te sorra a les orelles…encara. Doncs em semblava que ja feia dies d’aquell bany matiner…però va a ser que
no. Ara que ho pense, jo només volia anar a casa a dutxar-me. Com és que no vaig arribar? Bé, al present. Una banda de categoria la que m’ha acollit aquest matí. Marxen. Salut i república! Quedem en pau el casaler i jo. Per fi calma. Estic mirant al terra i comence a bufar una cançó lenta de Zoo, aquella de «Sereno», m’entristeix un poc. Mira que és bona! I veig quatre peus davant del trombó.
No se perquè però no m’acaba de molar. Tal com puge la vista, veig quatre polseretes; dos d’Espanya, una de la mare de Deu de no-sé-què i una verda de Vox. Dos joves d’uns vint anys. La puta mare. Ara em ve la mala sort. «Tocanos el himno de España, gordito». Els mire amb pena i pense: va, que els toque?…la «muixaranga» ni de conya, perquè no sabran que és ni de llarg. La ignorància els deu superar en altura, dimensió, pes i coneixement, així que, descartada. “L’himne de Riego” tampoc.
Descartat, no han de saber que és, segur….Ja està! la Internacional! Aquesta segur que se la saben. Així que òmplic pulmons i allà va «…Amunt el pobles de la terra..» Sona fabulosa amb el trombó. L’expressió dels moniatos és d’espant. Estan a punt de vomitar. Les cares s’encenen de roig i quan veig que els braços prenen carrereta per amollar-me una bona «ondonada d’òsties», utilitze al meu fidel company en moviment obliquo uniformement accelerat i li l’amolle en tot el cap a un dels dos xicons feixistes. Acte seguit acomplint amb la tercera llei de Newton, la d’acció-reacció, el meu
magnífic trombó fa el camí fins al segon cap feixista provocant una situació còmica i alhora un moment de desequilibri, que aprofite per tal d’eixir del casal cagant llets. En eixir, una banda de música travessa l’esplanada de davant del casal, al darrere d’una comitiva de fallers i falleres ben guapes i salades. Sense pensar-ho dues vegades, ja estic dins del conjunt i els meus dits comencen a tocar la melodia que sona d’aquella banda musical, com si l’hagués tocat tota la vida. Aquesta vegada em sembla que és «Coratge» d’Obrint pas. Si definitivament és «Coratge». Eixa, la vam traure un dia
de Cap d’Any, a la caseta de Pere. Quina marxa porten els d’aquesta falla! Totes van ballant i cantant. Quins dos bonys li he fet al meu trombó! La xica del meu costat toca la flauta i em mira estranyada. Ès una xica jove. Al moment sembla que em reconeix: «Tu eres qui es va carregar l’ofrena de fa tres anys. No et vaig delatar perquè em vas caure be, però eres tu, segur» em diu ella. «L’any passat queda massa lluny, imagina’t tres» li dic jo. Però pot ser tinga raó. No ho tinc del tot clar, però pot ser que si. Segurament es refereix a quan, juntament amb Carmen, vam decidir generar un moviment
concèntric, pertorbador i també uniformement accelerat, on com quan tires una pedra al mig d’un estany, les ones anaren creixent fins fer una circumferència enorme. Si, deu ser això al que es refereix la xica. La operació «Ona nua». Era el dia de l’ofrena i tocàvem amb una falla que portava una creu cristiana de flors molt gran, de quatre o cinc metres, i una mare de deu levitant enganxada a la creu
mitjançant un ferro una mica cutre, que semblava bastant fluix. Tot depenia de la elecció dels fallers que havien de dur la creu. Mitjançant Cento, que era faller d’aquella falla, vam aconseguir ubicar en aquella posició als més borratxos de la comissió. Portaven un pet com calia, ben gros. Els quatre portaven les corresponents ulleres de sol, suficient aval per a portar el cadafal. Perfecte, primera part acomplida. La segona part era tocar en el moment adequat i a mort «la Guàrdia» de la Gossa Sorda.
Aquest tema era explosiu. Tot el mon es tornaria loquet. Bots, crits, voltes…seria un festival. Vam arribar enfront de l’escenari de la Plaça Major. Era el moment. A tope. La Gossa power i tota la plaça
es va posar a botar i a cridar «…la guàrdia, la guàrdia, amagueu-ho tot…». I els quatre fallers borratxos no van suportar la temptació, com era d’esperar, i en una mostra de valor i estupidesa, coses que solen
acudir alhora, van voler aixecar el cadafal, amb tal descoordinació i falta de força, que el cadafal es va quedar totalment de gairó. En aquell moment un dels portadors, eufòric i totalment compromès amb la cançó, va botar esperant que els altres també ho feren, cosa que no va ocórrer. Aquest moviment violent, va aconseguir el nostre objectiu, que la verge volés de veres. S’ho mereixia, portava la dona més de 2000 anys intentant-ho. Al menys durant 8 metres va volar. Va haver qui va creure que era fruit de l’obra de Deu. Però acte seguit, va caure a terra trencant-se en mil bocins. La creu va tenir un efecte semblant però en altra direcció, escampant les flors entre els membres de la
banda de música, com mostrant agraïment per la música alliberadora que eixia d’aquells instruments.
Eixe era el moment de la tercera part del nostre pla. Tota la banda de música havia de fer el «bailecito» d’aquelles falles, que consistia en posar-se d’esquenes i alçar les mans en pla conga. Tal com havíem assajat, així ho vam fer i les falleres que estaven en el seu “top moment”, alienes al rebombori del cadafal i la volada de la verge, van respondre millor del que esperàvem. Es van posar d’esquenes a l’escenari i, mirant-nos als músics, van començar a ballar la conga. Nosaltres vam tocar encara més fort i elles, boges com si estigueren preses per la força de la música, com si formaren part d’un cercle de dones en una esplendorosa nit de bruixes, van botar amb les mans enlaire i caminant de cul cap l’escenari. Ho vaig gaudir en primera fila. Quan de sobte, i acomplint amb el pla, totes en carrereta, van caure sobre l’escenari i seguint la llei física de la successió, en una mena de dominó, ho va fer el propi escenari, alhora el gran mural de flors i en conseqüència la Verge Reina. Tot per l’aire. Les flors escampades per la plaça, la gent ballant la Gossa Sorda i recollint flors de terra i posant-se-les a les orelles, als escots, a les ulleres…que bonic!!. Un esclat sesenter va inundar la plaça. Les nostres amigues del casal popular, havien acomplit la paraula donada i la quinta part del pla va funcionar
perfectament. Al caure el mural de flors, va quedar al descobert una pancarta gegant pintada en mil colors que deia: «Benvingudes a la Festa del Solstici de Primavera. Visca la vida». I això va fer que la plaça clamés encara amb més força «la guàrdia, la guàrdia». Ara trobe que estic desvirtuant una mica la realitat, perquè després vaig veure les imatges a Tele Safor que hi havia alguna gent que es tirava les mans al cap alguns ploraven i cridaven al cel. Però en tot aquell escenari inundat d’amor i odi, al contrari del que ha passat en la història de la humanitat, va guanyar l’amor. Les persones que
ballaven com presos per la bogeria primaveral van començar a abraçar a les persones dolgudes pel fet de veure que la verge no volava i que la seua ofrena deixava de ser la protagonista. Aquestes abraçades, supose que inundades per la música i la pròpia situació del tot plegat, van ser transformadores i, amor i odi es van enfrontar en una guerra física on, sorprenentment, va guanyar l’amor. Les persones dolgudes van sentir amor, passió i desig i de sobte, em va semblar que oblidaven allò que tant odiaven. Alguns fins i tot van començar a besar-se amb els seus enemics amatoris. Jo al
mig de tot allò, no cal dir, que vaig ser l’home més feliç del mon i em vaig besar apassionadament amb Carmen, com només nosaltres dos sabíem fer. Als quatre xicons que portaven el cadafal, els van expulsar de la falla i això va enfadar a totes les joves de les falles que alhora, com un altre efecte ona, van començar un fort moviment contra la religió dins del mon de les falles i ara feia tres anys que no hi havia ni processó, ni missa, ni bateig i la ofrena es feia a la primavera. Però bé. Present. Jo continue
tocant amb aquesta, ara si de forma conscient, la meua nova banda i efectivament aquella xica de la flauta, m’havia reconegut. Ens estem creuant amb un altra falla. Però, ara que pense; eixe d’enfront no és Andreu amb cara de «que collons fas tu ahí»? I la de darrere? No és Carmen? Quina cara d’esglai té Carmen. Clar, són la meua autèntica banda! És la falla del Carrer Major i Passeig. Si, la meua falla. És la meua banda. Espereu que vaig. I just quan hem passat pel costat de la banda dels meus amics, la meua banda, he fet un bot i m’he col·locat al meu lloc. La xica de la flauta em fa l’ullet i em diu
som la banda de la falla Serpis, recordau! Un plaer haver passejat durant, mire el rellotge, dos hores! vaja com passa el temps!

Que has fet? On et claves? Però estàs tonto? Tu no estàs be tio! Quin flipat! Eres idiota! Dos dies sense aparèixer! Però si és que totes les bandes toquen la Fúmiga, que voleu que faça jo. I eixa pinta? I la corbata? Eixe bony és nou, no?

Va tranquis, que ja tornem a estar juntes.
Quina toquem? La de «Llepolies» que passem per davant del Palau. Ma que t’agrada fotre al personal! I eixe nano de qui és?

El fill de Fina. El nano em mira i em diu «tu eres el del trombó?» Si, clar, ho sóc. I diu: «diuen que cada bony del teu trombó és un feixista menys». Li dic: “llegendes urbanes
amic”. I em vaig girar cridant: «esta es mi banda» i un clam de músics, tot i els tres dies de cansament, van respondre amb energia i bri «i no tu panda!». Li vaig fer un ullet al nano i em vaig fixar que ell portava la funda del meu vell trombó, on estava aquella vella enganxina «aquest trombó mata el feixisme».

Ni possible ni impossible…necessari

(article escrit per al Llibret de la Falla Prado de l’any 2010)

Primer, la incertesa, després la por, el fred, els nervis, la por altra vegada. La humiliació arribà quan et miraven quasi nu, però ara, ja estàs!, queda córrer i no deixar-se veure…benvingut al paradís…un paradís que es mostra fosc, amb total desconeixement, tens el número de telèfon d’ algú i la por sempre present…

…amb els dies coneixes el paradís…els colors foscos van prenent forma i el paradís ja comença a no ser-ho…això si, hi ha diners i bon viure…sexe…i hipocresia…al teu país estaven els papers clars, aquí res és roig del tot i sovint els més il·legals són els que tenen  el títol de legals…

…a voltes sóc supervivent, dels mapes dels meus sentiments i en la tristesa del llarg camí ser les ferides del meu temps, des de l’orient fins a occident he aprés a viure resistent i a les mans porte cinc continents i al puny tancat un mon sencer…

…eres nova?…eres humana?…d’on vens?…ja fa anys que aparegueres…estàs bé?…qui  sóc?…sóc nou?…sóc humà?…d’on vinc? Rebotar les preguntes sobre un mateix fan que s’entenguen millor les respostes o les intencions de les qüestions…val la pena fer-les…??

La balança mana, la ecologia és la norma de la estabilitat vital, si hi ha poc allí i molt aquí, tot tendeix a l’equilibri i un d’aquests resultats, és la migració….la emigració o la immigració…si visc bé, si vius bé, no és pel teu treball ni perquè sóc més intel·ligent que un negre…és perquè al sistema li convé que jo visca bé…la barrera d’Àfrica, serem la barrera amb la pobresa, som la barrera de la brutícia humana, fórem la barrera del comunisme europeu…eu europeu!…no ho hem triat nosaltres…ho va triar Marshall…

…are shooting those Whashington bullets again…as every cell in Chile will tell, the cries of the tortured man, remember Allende and the days before the army came, please remember Victor Jara, in the Santiago Stadium, es verdad, those the Whashington bullets again…

Volia conèixer-nos bé, saber qui érem, perquè estàvem cansats, perquè érem tant àcids, perquè odiàvem a Deu, perquè cremàvem les falles, perquè vivíem apresa, perquè perquè perquè…quins ulls més negres i més bonics…era un cel…un dolcet d’Estellés…llavors i aleshores, les coses passaven encara més ràpid que ara…ens parlava dels Andes i no entenia ni xufa de valencià…s’enfadava al escoltar-nos quan ens burlàvem de Sabataplana, s’aplana el teu cervell??? Li dèiem de broma, s’enfadava i em feia colpets al muscle…carícies eròtiques que em feien reviure romanços amargs del passat passat…les falles arribaren marcant la primavera i al veure cremar aquells monuments gegants, ens deia que no ens entenia, que li explicàrem més…jo li explicava que, per a que aquells dies de falles, foren perfectes, haurien d’ajuntar un dia les processons de setmana santa i les falles i el divendres sant que coincidira amb la cremada, de tal forma que aquell dia, es cremaren junt amb els monuments tots els sants, Deus i verges i que en una gran foguera laica, cremaren tots els nostres pecats catòlics, tots els lligams, les farses, les mentides, el celibat i ens transformarem en laics, i així acabàvem amb la setmana santa i fèiem d’una vegada les falles una festa laica!…es reia indignada, era creient…ara ja no ho és…com molts… s’ofenia dient-me radical…i entre risses, ells li deien que això era ser valencià!!!

Amb les falles…la primavera…les flors i les olors…qui érem? Perquè??? Ella continuava preguntant…perquè tanta cremor i tant d’odi advers entre nosaltres…parlava de Quito i de la vegada que va viatjar amb la seua família a Riobamba i va veure de camí els volcans, el Cotopaxi i el Tunguraua…ací ens pillava, perquè a tots, les muntanyes ens devoraven l’ànima, havíem llegit a la Desnivel, articles sobre ascensions impossibles per les cares nord…jo tornava a casa pel passeig i em rebotava aquella qüestió de qui érem? Qui sóc?…i em distreia pensant en el Cotopaxi.

وم llàgrimes فى نظرة, سوم فى coratge فى الاستمرار, سوم فى به ماى tancada, سوم فى història التى لم escrit *

*som llàgrimes en la mirada, som el coratge de seguir, som la ferida mai tancada, som la història que no han escrit

Van pegar a un negre en Gandia i vam quedar amb ella per anar a la concentració sota el portal de l’ajuntament…estàvem pegadets i tristos per la situació…jo li vaig dir clarament que entre tots havíem meditat una resposta…érem humans…humans humanistes…els valencians que érem nosaltres érem així, com Fuster i Hernández…ara bé hi ha altres valencians, li vaig dir.

Al tornar cap a casa, ens va dir que no tenia prou….no hi havia remei, ella desitjava conèixer el camí de la revolta, el camí del perquè no volíem parlar-li en castellà, i perquè alhora li dèiem que érem sobre tot planetaris, ens burlàvem de la bandera i de les tradicions i ens rèiem de ser valencians però alhora de parlar de la Safor, érem més pesats que un bou…i a la mínima cridàvem…un colpet de cassalla!…una misteleta!…òstiaputa!! Perquè trobava valencians apassionants i alhora els més xoriços de la cleca? Perquè sabien tots que petaria algun dia tot però molts no feien res?…meninfots…cremar les falles…quina bogeria.

Li vam trucar al mòbil i li vam dir que teníem una solució millor a l’humanisme valencià…que vingués amb nosaltres…li fotríem un bon pateo i així es fartaria de nosaltres i mai més vindria i ens preguntaria i es molestaria de les nostres xerrades i culturetes pròpies…estava clar, la estratègia era fartar-la de caminar per ensenyar-li el nostre país…el País Valencià a xicoteta escala, en una excursió saforenca.

We are the song that never finished , are the fight against the oblid, are the word silenciada…*

*som la cançó que mai s’acaba, som el combat contra l’oblit, som la paraula silenciada…

…Obri els ulls…un camí verd, la esquena calenta del circ més circular, el circ de la Safor, una font que la refresca, els Òlbits dels antics pastors cremats de caminar, un arbre solitari, cansat de resistir els incendis però fort i frondós, aquell camí pujava i pujava, suàvem el paisatge de roques blanques i grises, roges i punxoses, plenes de forats com la Finestra que amaneixia al nostre costat, des d’allí la glòria del litoral ple d’edificis blancs que com tragons d’aigua i generadors de pudor i misèries s’enfronten insultant a les muntanyes…nosaltres som el progrés!!!! criden les inútils construccions…el formigó que no es menja…i mirem al llaurador que sense pietat no li deixa ni un pam al riu d’Alcoi, l’exprimeix fins al seu ventre…igual que el maltractador fa flaqueta a la dona i la deixa sense ànima…mireu llauradors teniu el que us mereixeu, li cridem des dels teixos verds i rics…autopistes i autovies sense  ordre,  sembla que composades per impedir el pas i no per facilitar-lo…ella feia una cara d’incredulitat el nostre festival era com el FIB però casolà…a ponent el Benicadell a orient Menorca…al nord el Mondúver i al sud l’Aitana…i tornant per la Mata, vam veure al Duc, al gran mussol que li dona nom al Racó del riu Serpís, tots callarem i el deixarem fer, ara érem tots incrèduls, el silenci es va imposar a la nostra bullor…la pau del país, la pau del paisatge, el Duc valencià, cap Duc feudal, cap Borja, el podrà superar mai…vine Pilareta que et pegue un sacsó, els peixos a l’aigua i els amos al clot!…la mistela i la coca pobra i a ballar amb la dolçaina, el tabal no cal que ja el fan les palmes!! Era la fonteta de Botero, un filet a la dreta del riu Blanc…i pujar al Collado li va costar un ou, però vaig aprofitar per mirar-li bé el cul…i aparegué com del no-res, una plana blanca de mosaic improbable però cert…la Vall Blanca…la Vall d’Albaida…i el seu germanet petit…la Vall del Vernissa…del Vernissa Viu…i la gent dels pobles…la millor i la pitjor…els terratinents que ara són alcaldes i els comunistes que encara batallen contra els adossats…quina història de tristors i de victòries…resseguim la careneta i anirem a la Cuta, a veure bé la tristor de Vilallonga, que alegren els Correllops amb el seu foc i la seua festa, que li donen color a la malaltia dels valencians, dels que veuen en la destrucció, progrés…dolçaines i tabals…a tots els pobles, hi ha un estel, li deia un amic: a la Font, els del Rebollet, a Potries, és de Casa Clara, a Ròtova, els del col·lectiu Vall de Vernissa, alguna falleta rebel… pel Pla de Peret li cridàrem a la lluna: Puta, com feia Federico Garcia Lorca i baixàrem pel cementeri cridant “la terra per a qui la treballa, no la ocupeu indegudament ¡ganduls!”… i l’horta per al menjador escolar…seguírem cap al sud, creuant per Llocnou i Almiserà, resseguint pel camí de Borró fins a l’entrada del barranc de les Galeries, on estan els vells xops blancs que ens miren cada any més alts i més esplendorosos com dient: quina panda de grillats!…cagon dena haurien de posar-los a fer bancal…Finalment tots ens vam rendir, la tipa no cedia un pam, estava com si res i nosaltres ja rebentats ens rendírem i la portarem per la Marxuquera Baixa cap a Gandia, al veure el Molló de la Falconera, es va parar quieta i ens digué que entenia allò del rebrot, de ser terra cremada, de tenir l’ànima xafada de tanta mala gent i tanta mala llet, de tenir un cor de secà, però l’esperit de ressorgir de nou, de rebrotar com la carrasca, de florir com l’argelaga i fer d’allò terrible, una cosa bonica. Deia que entenia la pell de la surera, una pell feta per resistir el foc, que veia en el paisatge i en les plantes, el nostre comportament de guerrilla, de màquia valenciana, havíem fet bé de portar-la d’excursió, doncs aquell dia ens va dir, en castellà, coses que nosaltres mai havíem pensat en valencià…fa poc, van coincidir falles i setmana santa i la vaig recordar, vaig tractar de convèncer a algun amic perquè portaren al sant fins a la foguera i nosaltres ja aconseguiríem que el cremaren i així començar de nou, sense pecats, ni pors celestials, ni idees masclistes, ni prejudicis, ni òsties putes…però només Jimy Jazz i un parell d’amigues, em vam fer cas i es queda tot en un pet de mistela…

Where you study,  at your work or in a settlement, contra el reino del cipote, del dinero y de la cruz… qui no té res, tan sols merda i suor, res té a perdre, aprenent a lluitar, si tu vols, aprenent a lluitar, ni un pas enrere ja.

Accoutumés à ne écouter, accoutumés à taire trop, nous avons desaprendido à déduire, desaprenguérem à penser que la réponse collective n’est pas possible ou impossible est nécessaire…Si nous arrivons jusqu’au midi, nous assaillerons tous les palais d’hiver.*

*Acostumats a no escoltar, acostumats a callar massa, hem desaprès a deduir, desaprenguérem a pensar que la resposta col·lectiva no és possible o impossible és necessària…Si arribem fins al migdia, assaltarem tots els palaus d’hivern.

 

Paraules robades a: Obrin Pas, the Clash, Obrint Pas, Obrint Pas, Altall, Reincidentes, la Gossa Sorda.