Article Llibret Falla Carrer Major i Passeig 2023

“Eres un gossarro malfaener i pelut”, aquest era un dels cartells que posava a la porta del taller de l’artista faller que ens feia la falleta d’enguany. Hi havia un altre “tu no saps que es treballar” i un tercer “dejanos tranquilos, ahí te mueras con tu bicicleta”. Va mirar i efectivament al costat de la porta descansava una bicicleta vella restaurada. Era molt bonica. En el cap d’Esther aquelles frases van interrompre un estat d’impaciència i alhora d’emoció, generats pel moment de conèixer de primera mà la falla que plantarien enguany al seu carrer. Però les frases no eren agradables ni convidaven a entrar. Així que només va eixir Ximo, l’artista, seguit d’un “Bon dia” Esther no es va poder aguantar i li va preguntar que feien aquelles frases a la porta. Ximo li va explicar que eren frases que alguns li havien escrit al facebook o allí mateix a la porta del taller. Li va dir que també hi havia d’agradables, però que havia decidit posar les que no ho eren perquè li semblaven representatives de l’eterna guerra civil i destructiva entre la raó, la ciència i l’amor, i la intolerància, el feudalisme i la barbàrie. Acte seguit, es van traslladar al taller i allí el cap i també el cor d’Esther van fer un tomb. L’alegria i l’admiració van aparèixer alhora. Era un esclat de colors, de formes, de cares…moltes eren divertides, altres tristes, moltes eren pensades per fer riure i d’altres sota el riure amagaven un missatge de pena o de crítica enginyosa cap a la societat, cap als poderosos o cap a la pròpia essència humana. La cara d’ella ho deia tot i Ximo estava pagat només de mirar-la. De la boca d’Esther encara va eixir un “Meravellós. Eres un artista”. Al acabar la frase, ella va recordar un dels cartells de la porta d’entrada, i li va canviar de nou el gest. Com podien aquelles males bèsties dir que aquell home era un malfaener? Ell va captar el canvi de cara d’ella, i es va imaginar alguna cosa. Va disparar a l’aire i va encertar. Li va dir que no pensara més en els cartells, que eixos odis emanaven de la ignorància i de la intolerància, perquè ell no tenia horari, anava i venia, i treballava sense fitxar a la porta. No tenia caps que li manaren res i sobretot treballava per a qui ell volia, perquè gràcies al seu treball, més ben dit, al treball ben fet, podia elegir els seus clients. Això molestava molt a alguns que no entenien la vida d’altra forma que sota el parany de la productivitat, de l’ordre i de la obligació. Ell, Ximo, era complidor. Li va dir que tot allò que li permetia el fet de ser un treballador autònom, tenia l’altra cara, una cara fosca que havies d’estar disposada a pagar. Era com pagar la teua llibertat. I així li va explicar que havia d’acceptar que els clients li pagaren una gran part dels jornals a feina acabada inclòs sovint a dies i mesos d’acabar-la, havia d’assumir totes les despeses per tal que els números quadraren, autofinançar-se i arriscar els seus estalvis. Era ell qui es feia la comptabilitat trimestral i qui tractava amb els clients, proposava els projectes, els executava i qui els muntava en el carrer. Però li deien gossarro i vividor. La segona cosa especificava, li agradava. Esther veia els ninots que estaven a mitges, encara per acabar, altres que estaven encara en blanc, una estructura monumental de vareta, coses penjades per anar fent forat on començar altra escena, altre cadafal…era un lloc on podria passar hores. Quin lloc més especial, ple de vides i ple de vida. Doncs tota eixa cara fosca, va seguir explicant Ximo, feia com li passava a tanta altra gent, que els números eixiren per pagar despeses i viure justet. Explicava que el seu iaio li havia dit, quan ell tindria 8 anys, que treballant no es feia ric ningú. Com? Home! No podia ser així no? Pensava ell. “Només robant o heretant” especificava el iaio. I la vida li havia demostrat que bona raó tenia el seu iaio. Ximo, mentre rematava de cop i volta una fulla de figuera que havia vist un tant fosca, li explicava a Esther el seu parer al respecte i li deia que sota el nom de “comerç” allò que era un engany, es blanquejava. És clar que qui comprava, havia d’afegir al preu de venda, una mica de diners, per tal de guanyar-se la vida, però quina era eixa mica? Quan la venda passava a considerar-se engany? Comprar taronja 1 euro 12 kg i vendre-la a 2 euros el kg? Si la cosa era grossa, ja es destapava el pastís i s’assumia el nom “especulació”. Comprar a 1.000 i vendre per 90.000. Això era altra escala. Després d’un
petit silenci, va explicar que hi hagué un alcalde de Gandia, molt simpàtic, que ho va dir ben clar “la única forma de guanyar diners és ser intermediari”. Un bon jornal en una multinacional, un d’eixos per poder fer-se ric, deia Ximo, un d’eixos jornals de 4.000 euros, si o si també el generava un negocio especulatiu, segur, comprar a l’Àfrica i vendre a Europa…Esther va veure clar que els ninots li donaven la raó. Era un espai ple de complicitat. Allí era fàcil viure acompanyat d’històries. El bomber, l’alpinista, el dentista, la cosidora, la família turista o els xiquets plorant o menjant llepolies…totes les figures eren un mon que parlava i que escoltava. I mentre Esther mirava als ulls verds d’una Marelyn Monroe perfecta, Ximo li va dir que ell no volia jugar en eixa lliga, la de la especulació. Ell, havia cremat centenars de ninots i desenes de falles i que quan les cremaven veia cremar la ignorància, la burla, el masclisme, el patriarcat, la enveja, als poderosos, les injustícies i als reis. Va dir que havia cremat totes les religions, una per una, a cadascuna, en un moment o en altre, li havia dedicat alguna escena ben gran i sempre, feliç, el dia de la cremà, les havia vist cremar amb el somriure de qui sap que està cremant l’odi i l’egoisme en un acte gairebé satànic de justícia animal. Aquella nit de foc, ell era el més feliç de tots. Eixe dia es venjava dels qui mentien deliberadament, dels ignorants i vanitosos que explicaven, cassalla en mà, que s’havien fet rics treballant. I entre les flames sempre venia algun sabut a dir-li “Ximo cagon l’ou, a tot li diuen treballar”. Ximo li explicava a Esther que aleshores ell reia, amb una rissa maníaca, forta, una rissa que atemoria a l’interlocutor, que espantava a qualsevol, i es reia entre les flames. Més enllà del fum se sentia el seu riure cridaner, i era una rissa de triomf, de victòria. Era una rissa alliberadora. Va quedar tot en silenci de nou. Caminaren una estona fins trobar una figura meravellosa, dolça i agradable. Ximo i Esther la miraven quasi tocant-la. La cara gegant d’una ninot llauradora que tenia un mig somriure havia deixat a Esther bocabadada. Aquella llauradora representava tantes coses, i el seu somriure…no era somriure, era un gest que amagava una tristesa absoluta. En aquell moment Ximo li va dir: “Amiga, ja està tot el peix venut”. Esther el va mirar als ulls i amb un altre somriure, ben diferent, li va dir: “Però demà comença una nova partida. Cavallers va de bó”.

Article escrit per al llibret de la Falla Carrer Major i Passeig de Gandia (any 2024)

Des de ben jove vaig considerar “la falla” com aquell lloc del barri on ens reuníem per sopar un grup de gent ben divers, de persones de tota edat i de diferents orígens i destins. Sempre he considerat aquesta senzilla descripció, la gran fortalesa de les falles. El poder de convocar un dia a la setmana a un grup de famílies i de persones diverses i fer-les conviure durant unes hores totes plegades, al voltant d’una taula; bebès, xiquetes, iaios, fadrins, joves i mares. Totes posant-se al dia de les seues coses i preocupant-se en menor o major grau, les unes de les altres. Evidentment l’ésser humà és molt més complex que això i no és tot tan senzill. I d’aquesta complexitat no se’n salva res; ni partits polítics, ni empreses, ni col·lectius…comentaris tòxics, persones difícils, mals moments, divorcis, confrontacions, bàndols…Tot això és part d’un mateix i evidentment, ho extrapolem al col·lectiu. Si nosaltres mateixa no ens aguantem a nosaltres mateixa! Si cadascuna de nosaltres som un cau de llops que no aconsegueix un equilibri mínimament constant! Així doncs el col·lectiu no pot ser un altra cosa, és al cap i a la fi, una extensió de nosaltres mateixos. I per tant, sovint, sense persones de pau, capaces de mediar, i a vegades fins i tot tenint aquestes persones en les nostres files, allò acaba sent, un conflicte o una carrera d’obstacles per tal d’evitar la guerra, com la vida mateixa. Però això cal assumir-ho com a part de la naturalesa humana i és aleshores quan és pot gestionar millor un col·lectiu, des de la humilitat, la paciència i l’autocrítica…cosa ben difícil. Els anys van passar aprenent de sociologia a base d’assemblees i efemèrides. Més endavant vaig optar per involucrar-me directament amb allò que podia preocupar poc al col·lectiu i que tenia una potència desmesurada a l’hora de comunicar allò que a mi personalment m’interessava comunicar. Com que jo a eixes altures ja estava més cremat que la pipa d’un indi, doncs volia fer extensible aquella cremor a la resta del mon. No se si ben be com un acte de psicologia inversa, com un acte de rebel·lia, com un exercici de vòmit i regeneració o com un crit enlairat contra res i contra tot. La qüestió és que de la falla-monument, poques es molestaven. Allà el que sempre ha funcionat és ajuntar-se, a bones o a mitges, abans que arribaren les males. I celebrar la vida, i posar-li xixa al dia-dia, que sovint és fa llarg. El cadafal, era si més l’excusa per fer un bon foc al mig del fred març. Els beatos com sempre, ho van contaminar amb processons i mentides, que amb ingeni i molta gràcia, les falleres i fallers vam saber enroscar, sense enfadar a ningú, en el grup de motius per seguir fent festa. Així que vaig poder fer-me l’amo i senyor del monument i cada any aconseguia, sense saber molt be com, i fins i tot arrupit per la resta de membres de la falla, repetir en el càrrec d’encarregat del monument. Sabia a certes que pel canal no oficial, el més oficial de tots els canals, la majoria celebraven que l’ignorant de Batiste  (jo), es fes càrrec d’aquell marró. Però el més cert és que jo era qui els hi colava cada any una obra de crítica sublim contra tot allò que a mi, des d’una visió, a vegades científica, a vegades purament subjectiva, em molestava. Cert és que al principi ho feia de forma delicada, ara be, poc a poc, allò es va anar embrutant i he d’admetre que al final, tot plegat, se’m va anar de mare. Al meu favor diré que l’escenari de la vida, tant la pròpia com la col·lectiva, no ajudava en res; una separació matrimonial, una hipoteca impossible, una feina precària, el genocidi contra els palestins, els feixistes de Vox dient tot el dia mentides a la classe obrera, els assassinats de dones cada mes, el negacionistes del canvi climàtic, les religions cada vegada més presents…tot plegat era una bomba dins meu i a sobre, no deixava de xafar merdes per tot arreu. La ciutat feia olor a merda de gos, i també a pixum i això em posava molt nerviós. Tot estava replet de merdes; carrers, places, jardins…m’estava tornant paranoic i sovint parlava sol sobre aquesta pudor que m’embogia. També diré, en la meua defensa, que era aquest, un tema del qual duia més de vint anys recopilant informació. Havia corregut totes les capitals d’Espanya per tal de comprovar la meua teoria: “La línia roja”. I he de dir que objectivament, era certa. És per això que vaig decidir construir aquella falla. Perquè ja n’estava fart i també perquè ja havia acabat el meu estudi: “La delicada línia roja”. I així vaig titular la falla. El cadafal era una gran merda de gos, una merda gegant de vora 20 metres d’altura. Travessava el monument fecal una línia roja gegant i en diagonal, amb una frase també gegant “La veritable unitat d’Espanya”. Després de 20 anys de viatges tenia la certesa clara i contundent, i les dades per demostrar-ho, que la única cosa que unia a Espanya com a unitat política, era la merda de gos. Ni la llengua, ni les persones, ni la cultura, ni l’urbanisme, ni el menjar, ni les festes, ni les ganes…tot això era radicalment diferent gairebé a cada província. Només ens unia a totes una única cosa: la merda de gos. Hi havia una línia roja que era definitiva, la línia que partia la península en dos, i que passava inclinada des de Porto, per Valladolid, fins a Girona. D’allà cap a baix tot era olor desagradable, de Valladolid cap amunt, tot era espectacularment net i polit. Curiosament Barcelona quedava en l’Espanya de la pudor i Valladolid, quina cosa te el destí, ja era de l’Espanya plenament diversa, que podia clarament demanar la independència per ser radicalment diferent en tot, també en l’olor fecal.  Vaig poder comprovar que totes les ciutats de més de 10.000 habitants que estaven per sota d’aquella línia roja, feien un terrible i molest olor a merda de gos. Els carrers de tota eixa Espanya estaven podrits de merda, els fanals oxidats i les papereres despenjades per la corrosió del pixum d’aquelles pobres gosses que de forma cíclica eixien a passejar tots els dies de la seua vida pel mateix circuit en bucle. Els parcs tenien terra, però la terra estava pudenta, fins i tot quan els pobres jardiners enlloc de plantar plantes i cuidar-les, es dedicaven a collir merdes, i deixaven el parc net, la terra del parc continuava amb aquell olor fètid del que no podia lliurar-se ningú. Així que vaig creure que la única raó que podien tenir els de Vox i els del PP per unificar Espanya, el pegament que podien gastar per aconseguir que no es trencara, era aquella pudenta i inexorable teoria de la línia roja i la merda de gos.

Al meu parer, aquella gran ironia podia contribuir a destruir la dreta espanyolista i forçar la III República. En la meua passió desenfrenada vaig veure clar que aquell monument faller podria aconseguir l’estat federal pel qual havia lluitat tota la meua vida. I sinó més be, seria senzillament el meu missatge personal, permès bé per deixadesa, borratxera, desinterès o be per vanitat, per la resta de falleres i fallers de la meua comissió. Un missatge de ràbia contra el sistema, el meu missatge personal contra el feixisme i contra aquella Espanya casposa, unida artificiosament, unida sense ganes i unida per decisió dels poderosos. I allà vaig anar, vam plantar la falla. La merda de gos de 20 metres d’altura, estava envoltada de tot això que he explicat; de les sigles de VOX, de la corona del rei, dels jutges masclistes contraris a la Llei del Si és Si, dels míssils fabricats a Burgos que maten ucranïans, russos, africans i palestins indistintament. Hi havia el creuer de Piolín i els dels Borja, i també estava Rita en pla Gotzila i estava l’exèrcit de pau amb fusells, pistoles, tancs, cascos, i viseres ultrasupermill 3.0, també estava una imatge de 9 metres de la constitució mig enmerdada, i hi havia cotxes de luxe perseguint bicicletes, i una estàtua de la llibertat ianqui. Estava Stalin amb el puny alçat, les sigles de diversos bancs i estava el conseller matabous amb una bandera d’Espanya, i clar una creu, una estrella jueva, una lluna musulmana i un pelat budista…quantes coses hi havia!. Quan Nahuel González, que era diputat i amic, em va trucar per demanar-me que no ho fes, era dia 16 de març per la vesprada i ens acabaven de donar el primer premi de secció especial, el premi d’ingeni i gràcia, el premi a la millor falla de Gandia, el de millor crítica local i el de ninot indultat. Això si que va ser una “acatombe” i no allò de l’any anterior de la falla del Prado! La gent indignada cridava tota a una, “tongo, tongo”. Les ràdios, les teles, l’endemà els diaris, tots demanaven responsabilitats i ningú entenia com havia pogut passar.

Ara bé, ja que ho dic tot, ho diré tot; una forma de victòria és copiar al guanyador i un aprèn a jugar també aquestes cartes, les del jurat. Aquell va ser el meu dia de glòria, l’últim dia com a faller, expulsat per sempre. A la taula de casa seguien aquelles dues frases escrites en la pissarra: “Cremar les naus. Morir matant”.

Pau tocava el trombó, perquè era l’instrument que tocaven els de Zoo, i com que li agradava tant aquella música, li va dir al seu pare que volia tocar aquell magnífic aparell del que eixia una música divertida i alhora molt atractiva per a ell.
Des de ben xicotet havia començat a tocar en la banda de música de Gandia i anava cada temporada de falles, d’una falla a un altra, tocant amb la seua comissió. Li meravellaven aquells monuments gegants que ocupaven els carrers per uns dies. Amb els anys va saber també que li fascinava el fet efímer d’aquelles grans escultures que romanien pocs dies a l’espai públic i de sobte, com en un moment de bogeria col·lectiva, tot es cremava i desapareixia. A l’endemà d’aquell aquelarre faller, la sensació era ben estranya, no quedava res d’unes estructures de fusta i cartró que ho havien ocupat tot només unes hores abans.
També des de que era xiquet a Pau l’havien atret els boscos. De fet es va fer gran i va estudiar una carrera que ningú no coneixia, l’enginyeria de forests. Forests vol dir boscos. De gran, amb molt d’esforç, es va poder dedicar professionalment al bosc i difonia i promovia projectes que promogueren el bon ús de la muntanya i és clar, dels boscos. Havia observat com a les persones ens apassiona la fusta, com hi ha fusters per tot arreu i com totes volem tindre a casa coses de fusta, fins i tot simulem el parquet de fusta per xafar-la…és una passió de l’ésser humà, com una connexió a la terra. Però com passava amb l’agricultura, tota la fusta que consumeix la gent ve de lluny, de boscos mal gestionats, de països que no paguen be a les treballadores, dictadures o falses democràcies que, ni tenen seguretat social, ni atur, ni drets laborals. Els nostres diners tampoc serveixen per tal de millorar tot això, només fan que enriquir a la classe corrupta i poderosa d’aquells països i evidentment també serveixen per contaminar més el planeta amb llargs viatges de vaixells. Així doncs Pau lluitava per aconseguir que el consum de les persones fos un consum de productes pròxims i també ho volia aconseguir amb la fusta. Només pensar amb com aprofitaven els boscos els països exportadors de fusta, se li rebolcava la panxa: tales incontrolades que acabaven amb milers d’hectàrees de bosc, sense supervisió, sense control, sense pautes de sostenibilitat possible.
Aquell plantejament ho aplicava a tot, des de la política fins a la gestió diària de la casa. I també a les falles. Va convèncer a una falla xicoteta però valenta, que plantaren al seu barri una falleta feta tota de fusta de proximitat. Feta amb fusta d’un bosc de la Safor. I van acceptar el repte. Pau va seleccionar d’una finca particular i abandonada, propietat d’un dels membres de la comissió, els pins blancs d’una pineda jove. Aquells pins tenien uns 50 anys i uns 20 cm de diàmetre, però per al tipus de feina de la qual es tractava, era suficient. La finca estava a la partida de la Falconera en el terme de Gandia. La qualitat de la fusta de pi blanc no és bona, però és suficient per a suportar aquestes estructures. I així va ser que va tallar un 20% dels arbres d’aquell bosc, de forma disseminada, de la forma que els forestals diuen “a policia”, que és seleccionant d’ací d’allà els arbres, buscant-los. D’aquesta forma, s’afecta mínimament el comportament social de la massa forestal, s’ajuda a créixer al bosc i s’enforteix la seua estructura. El dia que els va tallar, els va fer un bon homenatge tocant amb el trombó una muixeranga abans que sonés la motoserra. Després els va treure del bosc amb un matxo, el cavall d’un bon amic que heroicament es dedicava a l’agricultura ecològica en els Marenys de Rafalcaid. Ho va fer amb tracció animal per tal de fer el mínim mal a la terra i als altres arbres que restaven en peu. Una vegada tallats, els va deixar assecar durant dos anys apilats en la mateixa finca i després amb una lleugera i magnífica serradora portàtil allà mateix els va anar convertint en taulons de fusta rectangulars. Des del peu de la Falconera, amb la furgo de Pere, els van transportar fins a on es plantava la falla. I mà a mà, juntament amb les falleres de la
comissió, van anar unint els taulons entre si i van conformar una estructura de fusta preciosa, el que és diu una estructura de vareta. En aquest cas les varetes eren més amples i llargues que les tradicionals però el sentit de la falla era fer veure a la gent com era una falleta tradicional per dins, amb aquell estil tan fascinant anomenat “vareta”. Van quedar 21 metres d’altura i 12 metres d’amplada, tots fet amb fusta de pi blanc tallada, secada i taulonada a la Falconera. Era fusta Km 0. Una falla totalment ecològica, de proximitat i responsable. Això era l’objectiu a complir i és el que Pau va aconseguir. Volia demostrar que es podien fer falles responsables amb l’entorn i generadores d’economia rural. Els diners d’aquella falla van servir per pagar a les treballadores forestals i la seua feina d’enginyer. Va ser la demostració que una petita indústria de la fusta podia recolzar el mon dels monuments fallers i podia servir per donar suport a la ruralitat i alhora a economies verdes i de proximitat. El dia que van cremar aquella falla excepcional, Pau va treure el trombó i va a tornar a tocar la muixeranga, mentre el foc, lliure de petrolis i químics, anava cremant sense fums negres, amb un taronja intens, aquells taulons que havia tallat al peu de la Falconera. Era el seu agraïment i alhora el seu acomiadament a aquells arbres que havien servit per demostrar que un altra economia podia ser possible, que altres falles, podien ser possibles.