Arxiu de la categoria: Relats

Ni possible ni impossible…necessari

Deixa un comentari

(article escrit per al Llibret de la Falla Prado de l’any 2010)

Primer, la incertesa, després la por, el fred, els nervis, la por altra vegada. La humiliació arribà quan et miraven quasi nu, però ara, ja estàs!, queda córrer i no deixar-se veure…benvingut al paradís…un paradís que es mostra fosc, amb total desconeixement, tens el número de telèfon d’ algú i la por sempre present…

…amb els dies coneixes el paradís…els colors foscos van prenent forma i el paradís ja comença a no ser-ho…això si, hi ha diners i bon viure…sexe…i hipocresia…al teu país estaven els papers clars, aquí res és roig del tot i sovint els més il·legals són els que tenen  el títol de legals…

…a voltes sóc supervivent, dels mapes dels meus sentiments i en la tristesa del llarg camí ser les ferides del meu temps, des de l’orient fins a occident he aprés a viure resistent i a les mans porte cinc continents i al puny tancat un mon sencer…

…eres nova?…eres humana?…d’on vens?…ja fa anys que aparegueres…estàs bé?…qui  sóc?…sóc nou?…sóc humà?…d’on vinc? Rebotar les preguntes sobre un mateix fan que s’entenguen millor les respostes o les intencions de les qüestions…val la pena fer-les…??

La balança mana, la ecologia és la norma de la estabilitat vital, si hi ha poc allí i molt aquí, tot tendeix a l’equilibri i un d’aquests resultats, és la migració….la emigració o la immigració…si visc bé, si vius bé, no és pel teu treball ni perquè sóc més intel·ligent que un negre…és perquè al sistema li convé que jo visca bé…la barrera d’Àfrica, serem la barrera amb la pobresa, som la barrera de la brutícia humana, fórem la barrera del comunisme europeu…eu europeu!…no ho hem triat nosaltres…ho va triar Marshall…

…are shooting those Whashington bullets again…as every cell in Chile will tell, the cries of the tortured man, remember Allende and the days before the army came, please remember Victor Jara, in the Santiago Stadium, es verdad, those the Whashington bullets again…

Volia conèixer-nos bé, saber qui érem, perquè estàvem cansats, perquè érem tant àcids, perquè odiàvem a Deu, perquè cremàvem les falles, perquè vivíem apresa, perquè perquè perquè…quins ulls més negres i més bonics…era un cel…un dolcet d’Estellés…llavors i aleshores, les coses passaven encara més ràpid que ara…ens parlava dels Andes i no entenia ni xufa de valencià…s’enfadava al escoltar-nos quan ens burlàvem de Sabataplana, s’aplana el teu cervell??? Li dèiem de broma, s’enfadava i em feia colpets al muscle…carícies eròtiques que em feien reviure romanços amargs del passat passat…les falles arribaren marcant la primavera i al veure cremar aquells monuments gegants, ens deia que no ens entenia, que li explicàrem més…jo li explicava que, per a que aquells dies de falles, foren perfectes, haurien d’ajuntar un dia les processons de setmana santa i les falles i el divendres sant que coincidira amb la cremada, de tal forma que aquell dia, es cremaren junt amb els monuments tots els sants, Deus i verges i que en una gran foguera laica, cremaren tots els nostres pecats catòlics, tots els lligams, les farses, les mentides, el celibat i ens transformarem en laics, i així acabàvem amb la setmana santa i fèiem d’una vegada les falles una festa laica!…es reia indignada, era creient…ara ja no ho és…com molts… s’ofenia dient-me radical…i entre risses, ells li deien que això era ser valencià!!!

Amb les falles…la primavera…les flors i les olors…qui érem? Perquè??? Ella continuava preguntant…perquè tanta cremor i tant d’odi advers entre nosaltres…parlava de Quito i de la vegada que va viatjar amb la seua família a Riobamba i va veure de camí els volcans, el Cotopaxi i el Tunguraua…ací ens pillava, perquè a tots, les muntanyes ens devoraven l’ànima, havíem llegit a la Desnivel, articles sobre ascensions impossibles per les cares nord…jo tornava a casa pel passeig i em rebotava aquella qüestió de qui érem? Qui sóc?…i em distreia pensant en el Cotopaxi.

وم llàgrimes فى نظرة, سوم فى coratge فى الاستمرار, سوم فى به ماى tancada, سوم فى història التى لم escrit *

*som llàgrimes en la mirada, som el coratge de seguir, som la ferida mai tancada, som la història que no han escrit

Van pegar a un negre en Gandia i vam quedar amb ella per anar a la concentració sota el portal de l’ajuntament…estàvem pegadets i tristos per la situació…jo li vaig dir clarament que entre tots havíem meditat una resposta…érem humans…humans humanistes…els valencians que érem nosaltres érem així, com Fuster i Hernández…ara bé hi ha altres valencians, li vaig dir.

Al tornar cap a casa, ens va dir que no tenia prou….no hi havia remei, ella desitjava conèixer el camí de la revolta, el camí del perquè no volíem parlar-li en castellà, i perquè alhora li dèiem que érem sobre tot planetaris, ens burlàvem de la bandera i de les tradicions i ens rèiem de ser valencians però alhora de parlar de la Safor, érem més pesats que un bou…i a la mínima cridàvem…un colpet de cassalla!…una misteleta!…òstiaputa!! Perquè trobava valencians apassionants i alhora els més xoriços de la cleca? Perquè sabien tots que petaria algun dia tot però molts no feien res?…meninfots…cremar les falles…quina bogeria.

Li vam trucar al mòbil i li vam dir que teníem una solució millor a l’humanisme valencià…que vingués amb nosaltres…li fotríem un bon pateo i així es fartaria de nosaltres i mai més vindria i ens preguntaria i es molestaria de les nostres xerrades i culturetes pròpies…estava clar, la estratègia era fartar-la de caminar per ensenyar-li el nostre país…el País Valencià a xicoteta escala, en una excursió saforenca.

We are the song that never finished , are the fight against the oblid, are the word silenciada…*

*som la cançó que mai s’acaba, som el combat contra l’oblit, som la paraula silenciada…

…Obri els ulls…un camí verd, la esquena calenta del circ més circular, el circ de la Safor, una font que la refresca, els Òlbits dels antics pastors cremats de caminar, un arbre solitari, cansat de resistir els incendis però fort i frondós, aquell camí pujava i pujava, suàvem el paisatge de roques blanques i grises, roges i punxoses, plenes de forats com la Finestra que amaneixia al nostre costat, des d’allí la glòria del litoral ple d’edificis blancs que com tragons d’aigua i generadors de pudor i misèries s’enfronten insultant a les muntanyes…nosaltres som el progrés!!!! criden les inútils construccions…el formigó que no es menja…i mirem al llaurador que sense pietat no li deixa ni un pam al riu d’Alcoi, l’exprimeix fins al seu ventre…igual que el maltractador fa flaqueta a la dona i la deixa sense ànima…mireu llauradors teniu el que us mereixeu, li cridem des dels teixos verds i rics…autopistes i autovies sense  ordre,  sembla que composades per impedir el pas i no per facilitar-lo…ella feia una cara d’incredulitat el nostre festival era com el FIB però casolà…a ponent el Benicadell a orient Menorca…al nord el Mondúver i al sud l’Aitana…i tornant per la Mata, vam veure al Duc, al gran mussol que li dona nom al Racó del riu Serpís, tots callarem i el deixarem fer, ara érem tots incrèduls, el silenci es va imposar a la nostra bullor…la pau del país, la pau del paisatge, el Duc valencià, cap Duc feudal, cap Borja, el podrà superar mai…vine Pilareta que et pegue un sacsó, els peixos a l’aigua i els amos al clot!…la mistela i la coca pobra i a ballar amb la dolçaina, el tabal no cal que ja el fan les palmes!! Era la fonteta de Botero, un filet a la dreta del riu Blanc…i pujar al Collado li va costar un ou, però vaig aprofitar per mirar-li bé el cul…i aparegué com del no-res, una plana blanca de mosaic improbable però cert…la Vall Blanca…la Vall d’Albaida…i el seu germanet petit…la Vall del Vernissa…del Vernissa Viu…i la gent dels pobles…la millor i la pitjor…els terratinents que ara són alcaldes i els comunistes que encara batallen contra els adossats…quina història de tristors i de victòries…resseguim la careneta i anirem a la Cuta, a veure bé la tristor de Vilallonga, que alegren els Correllops amb el seu foc i la seua festa, que li donen color a la malaltia dels valencians, dels que veuen en la destrucció, progrés…dolçaines i tabals…a tots els pobles, hi ha un estel, li deia un amic: a la Font, els del Rebollet, a Potries, és de Casa Clara, a Ròtova, els del col·lectiu Vall de Vernissa, alguna falleta rebel… pel Pla de Peret li cridàrem a la lluna: Puta, com feia Federico Garcia Lorca i baixàrem pel cementeri cridant “la terra per a qui la treballa, no la ocupeu indegudament ¡ganduls!”… i l’horta per al menjador escolar…seguírem cap al sud, creuant per Llocnou i Almiserà, resseguint pel camí de Borró fins a l’entrada del barranc de les Galeries, on estan els vells xops blancs que ens miren cada any més alts i més esplendorosos com dient: quina panda de grillats!…cagon dena haurien de posar-los a fer bancal…Finalment tots ens vam rendir, la tipa no cedia un pam, estava com si res i nosaltres ja rebentats ens rendírem i la portarem per la Marxuquera Baixa cap a Gandia, al veure el Molló de la Falconera, es va parar quieta i ens digué que entenia allò del rebrot, de ser terra cremada, de tenir l’ànima xafada de tanta mala gent i tanta mala llet, de tenir un cor de secà, però l’esperit de ressorgir de nou, de rebrotar com la carrasca, de florir com l’argelaga i fer d’allò terrible, una cosa bonica. Deia que entenia la pell de la surera, una pell feta per resistir el foc, que veia en el paisatge i en les plantes, el nostre comportament de guerrilla, de màquia valenciana, havíem fet bé de portar-la d’excursió, doncs aquell dia ens va dir, en castellà, coses que nosaltres mai havíem pensat en valencià…fa poc, van coincidir falles i setmana santa i la vaig recordar, vaig tractar de convèncer a algun amic perquè portaren al sant fins a la foguera i nosaltres ja aconseguiríem que el cremaren i així començar de nou, sense pecats, ni pors celestials, ni idees masclistes, ni prejudicis, ni òsties putes…però només Jimy Jazz i un parell d’amigues, em vam fer cas i es queda tot en un pet de mistela…

Where you study,  at your work or in a settlement, contra el reino del cipote, del dinero y de la cruz… qui no té res, tan sols merda i suor, res té a perdre, aprenent a lluitar, si tu vols, aprenent a lluitar, ni un pas enrere ja.

Accoutumés à ne écouter, accoutumés à taire trop, nous avons desaprendido à déduire, desaprenguérem à penser que la réponse collective n’est pas possible ou impossible est nécessaire…Si nous arrivons jusqu’au midi, nous assaillerons tous les palais d’hiver.*

*Acostumats a no escoltar, acostumats a callar massa, hem desaprès a deduir, desaprenguérem a pensar que la resposta col·lectiva no és possible o impossible és necessària…Si arribem fins al migdia, assaltarem tots els palaus d’hivern.

 

Paraules robades a: Obrin Pas, the Clash, Obrint Pas, Obrint Pas, Altall, Reincidentes, la Gossa Sorda.

Sempre ens quedarà…la rebeldia

2 respostes

Aquelles ombres creixien pel camí mentre els tres amics sota una lluna gran i ben blanca caminaven entre les neus d’aquell llarg hivern. Eren ombres que no feien més que aportar relleus a aquella imatge siberiana que era justament el que perseguien. Havien marxat de la ciutat, farts, amb la idea de fugir, amb l’ànsia de la llibertat. El seu cap, el d’ell, no feia més que bombardejar-lo amb imatges que tenien forma de diapositiva. Eren desitjos a cops, cadascú diferent. Colors, llums, muntanyes. Tot sonant Pearl Jam, la veu d’Eddie Verder feia que les imatges del cap i les imatges reials es fusionaren…estava somiant despert. Els tres amics havien fet el pas valent, ja no els detenia res més. Havien quedat a un hora en un lloc i van agafar aquell tren. Darrere ja no quedava res, o quasi res. Necessitaven aire. No mai més ancoratges. Volien sentir que no hi havia límits per davant, no hi havia un rellotge que marcava un hora i una data. El pla era començar junts aquella aventura, però no calia seguir-la junts. No hi havia cap norma més que la de seguir cadascú el seu ritme, el seu camí i la seua necessitat. Pot ser la covardia els havia fet marxar tots plegats. Pot ser per ells sols no ho haguessin fet mai. Així semblava al menys, més fàcil trencar amb tot. La combinació, de moment, era perfecta, els tres eren amics, bons amics, companys de lluites socials, companys d’equip, caminants i muntanyers. Però pot ser ho eren perquè sabien que en qualsevol moment un d’ells canviaria de ritme, agafaria un altra drecera. Havia arribat aquell moment somiat. Ho havien parlat molt en vesprades de diumenge, en matinades de dijous. Tenien el moment. Ho volien fer d’una manera sublim. De moment el pla era agafar aquell vell tren borreguer i parar a Jaca, des d’allí l’hivern els rebia. El repte, creuar els Pirineus per algun collet amagat. En dos dies ja estaven on volien envoltats de blanc, de gel i amb l’ambició de rebre la primavera en aquelles muntanyes. Van decidir crestejar i després travessar a França per anar als Alps i d’allí cap als Balcans i d’allí cap als Urals…ja anirien trobant camins. Pararien a currar en granges o amb ramats. Van trobar una cabana oberta ben preparada amb llenya tallada, taula, lliteres i mantes. Van creure que aquella era la seva caravana particular com en “In to the wild”. Allí van estar gairebé tres setmanes, pujant tots els cims dels voltants i baixant a comprar al poble. Allí hi havia un vell que el feia pensar amb algú. Un d’ells va conèixer l’Alba que va començar pujant poc i després més i al final va decidir unir-se al grup. Prompte es va embolicar amb dos d’ells, però al contrari del que marquen les normes cristianes, del que expliquen tots, ells van formar un bon grup, una petita família alternativa. El camí va seguir i ara eren quatre. Era agradable tornar a escoltar català després d’un mes de castellà en aquell primer tram del viatge. Ara el Pirineu de Lleida els acollia amb la sensació que tornaven una mica a casa, parlant amb tothom la mateixa llengua. La primavera despuntava i van rebre el dia més llarg de l’any a Cap de Creus i des d’allí un estiu boig, primer de platges nuets aprenent francès i després de verds prats alpins, concerts de rock i xiques i xics alts i guapos. La tardor va ser un espectacle als Balcans, era més del que havien pensat. Un d’ells va decidir quedar-se amb una xica polaca, l’altre va seguir amb l’Alba, semblava que els anava bé. Jo vaig continuar cap als Urals, em feia pena deixar-los però el meu cor cridava que volia menys lligams, menys ancoratges i Alba, era una dolçor però no era la Teresa d’Ovidi. Vaig seguir cap als Urals, volia veure ossos. Va ser allí on vaig rebre un missatge estrany. A un poblet rus en un bar d’escaladors del que havíem parlat els tres plegats, un que sempre eixia a la Desnivel. Allí vaig trobar aquella carta. Era una carta bonica i llarga que explicava com ens imaginaven els tres aquell viatge, i l’havia escrit un dels meus amics. Va ser genial, un moment emocionant, feliç. Allí vaig trobar treball a un refugi servint i cuinant. La neu va tornar i aquelles grans muntanyes em feien imaginar de nou. De sobte va arribar el fred gèlid, la neu i un dia vaig caminar mentre nevava i vaig gaudir fins que vaig perdre el coneixement i vaig caure estés a terra. Tot era blanc pur. En van recollir unes companyes del refu que tornaven d’escalar. I quan tornava la primavera, va aparèixer Alba i es va transformar de cop i volta en Teresa, la Teresa d’Ovidi. I ara hi ha una Teresa petita, que mira com escric aquesta història. Envie unes coordenades, les poseu al google maps i trobareu on som. Ella parla el nostre valencià, el català de tots, té tres anyets i és preciosa com les muntanyes. Se que no va estar bé marxar així, de sobte, sense avisar, i no dir res tant temps, però he après i ara estic en pau. Veniu a conèixer a la vostra neta, us agradarà i a mi m’agradarà molt trobar-vos, ara si. Jo he elegit els meus ancoratges, i estic feliç, mirant aquella foto del Serpís i el circ de la Safor, aquella que va fer el Felipe i que he portat amb mi tot aquest temps. Aquí estareu bé, teniu lloc per tot el temps del mon. Us estimo.

Gaia

Deixa un comentari

– Quina nena tan guapa!
-Sóc Gaia.
– Jo, Andreu. Vius aquí?
-Si sóc d’un poblet petit d’ací prop, vivim 10 persones i la meua família ja som 4. Que et pareix?
– Increïble! Jo sóc un turista valencià despistat, un turista típic; passejar, dir ¡què bonic!, fer fotos, menjar típic, dir més ¡que bonic! i fer preguntes estúpides a la gent que sembla d’ací…
-Sembles divertit. Saps que fa tres dies que es va acabar el món? No ho acabe d’entendre però ja s’ha acabat, així que tot resolt, ni crisi, ni res. Ja està, ja podem estar contentes. Això diu la meua mare.
– La teua mare sembla una crack, perquè és un raonament…divertit…Saps que tens un nom preciós?, és la primera vegada que l’escolte com a nom de nena i crec que és magnífic.
-L’havies escoltat abans?
-Doncs… si. Hi ha una història important lligada a aquest nom teu, saps?
-Ah i quina història és?
– És diu la Hipòtesi de Gaia i la va pensar un home savi, li deien James Lovelock i era l’any 1969.
-James en anglès vol dir Jaumet no?…Això és quan la revolució francesa veritat?
– !¿/!¡…si… podríem dir que és Jaumet…i …1969 és un poc després de la revolució francesa…però la teoria, si que va ser ben revolucionària!
-Ma mare diu que el meu pare també és revolucionari, és per això que a ell li diuen Ferran i ella li diu “Che”rran…i que deia aquell home?
-…més o menys…que la Terra era tota ella com un gran ésser viu gegant i que funcionava com tot un ésser…com tu i com jo. I les muntanyes eren com l’esquelet, els oceans com la sang…
-…els boscos serien com els pulmons?
-…si, si, podria ser…i l’atmosfera com la pell que la protegeix, els rius serien…mmmm…
-…les venes?
-si, si,bona idea! Bé més o menys és això el que deia aquest homenot i clar també deia que com a tot un ésser, doncs respirava i s’alimentava i tenia moviments dins del seu cos…
-com quan ens fa sorolls la panxa?
-siiiii!… la cosa és que nosaltres i tota la resta d’éssers vius seríem com els microorganismes que viuen també dins nostre.
-ah! com aquells que explica la doctora que tenim a dins la panxa per ajudar-nos a fer la digestió?…
-Vaja, eres ben espavilada… tu vas a una escola Montessori o alguna cosa així?…
-No,no, vaig a la escola pública del poble més gran de per ací, es diu “Ferrer i Guàrdia”…
-Ahhh! Ferrer i Guàrdia eh?…ja vaig lligant coses, ja… Bo, la cosa és que aquest Jaumet que dius tu, va dir que la dona i l’home (tot i que jo crec que més l’home que la dona), serien més bé com uns virus, que estan fent mal a aquell gran i gegantí ésser que és diu Terra. I que fa el nostre cos quan li ataca un virus?
-Petar!…tres dies al llit i arreglat!
-!¡¿!…si, això és, pujar la temperatura per tal de matar al virus, és a dir, agafar febres. És la forma natural d’eliminar infeccions…com quan bullim l’aigua per tal de desinfectar els xupets o el biberons…
-Jo no vaig prendre biberó…teta fins als 2 anys…bé, això diu la mare, jo no ho recorde.
-!¿¿!…genial, eres genial! Bé doncs això deia el Jaumet.
-Doncs no entenc res.
– Això! que nosaltres som el virus del gran ésser humà i que aquest gran ésser, està pujant la temperatura del seu cos, és a dir, de la Terra, per tal d’eliminar el virus i poder seguir viu…el que tu deies ¡tres dies al llit i arreglat!
-….mmmmm….això vol dir que després dels tres dies, nosaltres ja no estarem al megacos que és la Terra no?
– Perfecte, ho has pillat…ens anem a fregir!…els malles també deien alguna cosa semblant: que pujaria la temperatura del planeta per fer les coses malfetes…però aquests si que no van encertar…ara també era molt abans que parlés el Tio Jaumet.
-Els malles?….a la meua classe ve una nena que es diu Maia i sempre ens confonen…Maia…Gaia… Ara això dels tres dies al llit, la Terra encara no ha passat, oi?
-!?!¿…Maia…flipant…doncs jo crec que estem en el segon dia d’estar xunga la senyora Gaia.
-Ei que jo no estic xunga!
– Volia dir la senyora Terra…el que passa és que Jaumet li deia Gaia a aquest gran organisme que és la Terra, per això li va dir “Teoria de Gaia” com tu! I per això hem començat aquesta conversa!
-Ahhh! Val!…doncs m’agrada el Jaumet!…O siga que demà petem totes no?
-No ho se, tu has començat dient que ja fa tres dies que s’havia acabat tot! Però supose que encara podrem fer alguna cosa! Jo al menys prefereix pensar això.
– Clar, millor no estressar-se com les de Barcelona, que estan totes estressades…jo vaig en bici a la escola..això val?…i tu fas alguna cosa?
-I tant que val! Això és vital diria jo!…doncs jo sóc d’una falla…saps que és una falla?
-Si i tant! ací en baixen de falles a juny! Baixen de les muntanyes unes flames ben guapes i fan una foguera ben grossa a la plaça.
-Ah si! Però aquestes són un poc diferents. Les meues falles són en primavera i són monuments gegants de fusta i suro blanc, de quasi 20 metres d’alt!!
-Això si que és increïble! Com caben als carrers?
– Doncs empenyent per ací i per allà al final les clavem ajustades! I després de quatre dies de veure-les, les cremem!
– Apa! Això si que serà una foguera gegant!… I això ajuda amb el tema del Jaume?
-Doncs….no ajuda gaire, no! Per això jo em vaig capficar en que havia de fer alguna cosa. Eixa ha estat la meua aportació, em vaig inventar les falles ecològiques! Que et pareix!
-…que no menja carn, ni peix…
-Eh?? Què dius?
-Res, que he recordat una cançoneta de Dani Miquel, un cantant que m’agrada molt.
-Dona! Dani Miquel, si aquest és valencià!!…si al final està tot lligat eh?…i alguns diuen que no parlem la mateixa llengua, que burros!…Bé que et pareix la meua idea?
– Molt bona! Fer falles que no augmenten la temperatura de la febre, no?
-Exacte. M’has deixat K.O. …… (silenci)
-Bé Andreu, jo ara parle amb ma mare i per primavera ens convides a baixar per veure les falles ecològiques i nosaltres et convidem per l’estiu, a veure les falles d’Isil, val? I si hi ha sort et presentaré a Dani Miquel, que és amic nostre i pot ser viu prop del teu poble, allà en el País Valencià!
-Fet, Gaia. Ha sigut la millor conversa de les meues vacances. Un plaer. Té, aquest és el meu mail.
-( Gaiiiiiiiiiaaaaaaaaaaaa!!!!)…ahí està el “Che”rran, me n’he d’anar! Salut per tu i pel Jaume!
-…Salut guapa!…Salut Gaia!