Arxiu de la categoria: Relats

Gaia

Deixa un comentari

– Quina nena tan guapa!
-Sóc Gaia.
– Jo, Andreu. Vius aquí?
-Si sóc d’un poblet petit d’ací prop, vivim 10 persones i la meua família ja som 4. Que et pareix?
– Increïble! Jo sóc un turista valencià despistat, un turista típic; passejar, dir ¡què bonic!, fer fotos, menjar típic, dir més ¡que bonic! i fer preguntes estúpides a la gent que sembla d’ací…
-Sembles divertit. Saps que fa tres dies que es va acabar el món? No ho acabe d’entendre però ja s’ha acabat, així que tot resolt, ni crisi, ni res. Ja està, ja podem estar contentes. Això diu la meua mare.
– La teua mare sembla una crack, perquè és un raonament…divertit…Saps que tens un nom preciós?, és la primera vegada que l’escolte com a nom de nena i crec que és magnífic.
-L’havies escoltat abans?
-Doncs… si. Hi ha una història important lligada a aquest nom teu, saps?
-Ah i quina història és?
– És diu la Hipòtesi de Gaia i la va pensar un home savi, li deien James Lovelock i era l’any 1969.
-James en anglès vol dir Jaumet no?…Això és quan la revolució francesa veritat?
– !¿/!¡…si… podríem dir que és Jaumet…i …1969 és un poc després de la revolució francesa…però la teoria, si que va ser ben revolucionària!
-Ma mare diu que el meu pare també és revolucionari, és per això que a ell li diuen Ferran i ella li diu “Che”rran…i que deia aquell home?
-…més o menys…que la Terra era tota ella com un gran ésser viu gegant i que funcionava com tot un ésser…com tu i com jo. I les muntanyes eren com l’esquelet, els oceans com la sang…
-…els boscos serien com els pulmons?
-…si, si, podria ser…i l’atmosfera com la pell que la protegeix, els rius serien…mmmm…
-…les venes?
-si, si,bona idea! Bé més o menys és això el que deia aquest homenot i clar també deia que com a tot un ésser, doncs respirava i s’alimentava i tenia moviments dins del seu cos…
-com quan ens fa sorolls la panxa?
-siiiii!… la cosa és que nosaltres i tota la resta d’éssers vius seríem com els microorganismes que viuen també dins nostre.
-ah! com aquells que explica la doctora que tenim a dins la panxa per ajudar-nos a fer la digestió?…
-Vaja, eres ben espavilada… tu vas a una escola Montessori o alguna cosa així?…
-No,no, vaig a la escola pública del poble més gran de per ací, es diu “Ferrer i Guàrdia”…
-Ahhh! Ferrer i Guàrdia eh?…ja vaig lligant coses, ja… Bo, la cosa és que aquest Jaumet que dius tu, va dir que la dona i l’home (tot i que jo crec que més l’home que la dona), serien més bé com uns virus, que estan fent mal a aquell gran i gegantí ésser que és diu Terra. I que fa el nostre cos quan li ataca un virus?
-Petar!…tres dies al llit i arreglat!
-!¡¿!…si, això és, pujar la temperatura per tal de matar al virus, és a dir, agafar febres. És la forma natural d’eliminar infeccions…com quan bullim l’aigua per tal de desinfectar els xupets o el biberons…
-Jo no vaig prendre biberó…teta fins als 2 anys…bé, això diu la mare, jo no ho recorde.
-!¿¿!…genial, eres genial! Bé doncs això deia el Jaumet.
-Doncs no entenc res.
– Això! que nosaltres som el virus del gran ésser humà i que aquest gran ésser, està pujant la temperatura del seu cos, és a dir, de la Terra, per tal d’eliminar el virus i poder seguir viu…el que tu deies ¡tres dies al llit i arreglat!
-….mmmmm….això vol dir que després dels tres dies, nosaltres ja no estarem al megacos que és la Terra no?
– Perfecte, ho has pillat…ens anem a fregir!…els malles també deien alguna cosa semblant: que pujaria la temperatura del planeta per fer les coses malfetes…però aquests si que no van encertar…ara també era molt abans que parlés el Tio Jaumet.
-Els malles?….a la meua classe ve una nena que es diu Maia i sempre ens confonen…Maia…Gaia… Ara això dels tres dies al llit, la Terra encara no ha passat, oi?
-!?!¿…Maia…flipant…doncs jo crec que estem en el segon dia d’estar xunga la senyora Gaia.
-Ei que jo no estic xunga!
– Volia dir la senyora Terra…el que passa és que Jaumet li deia Gaia a aquest gran organisme que és la Terra, per això li va dir “Teoria de Gaia” com tu! I per això hem començat aquesta conversa!
-Ahhh! Val!…doncs m’agrada el Jaumet!…O siga que demà petem totes no?
-No ho se, tu has començat dient que ja fa tres dies que s’havia acabat tot! Però supose que encara podrem fer alguna cosa! Jo al menys prefereix pensar això.
– Clar, millor no estressar-se com les de Barcelona, que estan totes estressades…jo vaig en bici a la escola..això val?…i tu fas alguna cosa?
-I tant que val! Això és vital diria jo!…doncs jo sóc d’una falla…saps que és una falla?
-Si i tant! ací en baixen de falles a juny! Baixen de les muntanyes unes flames ben guapes i fan una foguera ben grossa a la plaça.
-Ah si! Però aquestes són un poc diferents. Les meues falles són en primavera i són monuments gegants de fusta i suro blanc, de quasi 20 metres d’alt!!
-Això si que és increïble! Com caben als carrers?
– Doncs empenyent per ací i per allà al final les clavem ajustades! I després de quatre dies de veure-les, les cremem!
– Apa! Això si que serà una foguera gegant!… I això ajuda amb el tema del Jaume?
-Doncs….no ajuda gaire, no! Per això jo em vaig capficar en que havia de fer alguna cosa. Eixa ha estat la meua aportació, em vaig inventar les falles ecològiques! Que et pareix!
-…que no menja carn, ni peix…
-Eh?? Què dius?
-Res, que he recordat una cançoneta de Dani Miquel, un cantant que m’agrada molt.
-Dona! Dani Miquel, si aquest és valencià!!…si al final està tot lligat eh?…i alguns diuen que no parlem la mateixa llengua, que burros!…Bé que et pareix la meua idea?
– Molt bona! Fer falles que no augmenten la temperatura de la febre, no?
-Exacte. M’has deixat K.O. …… (silenci)
-Bé Andreu, jo ara parle amb ma mare i per primavera ens convides a baixar per veure les falles ecològiques i nosaltres et convidem per l’estiu, a veure les falles d’Isil, val? I si hi ha sort et presentaré a Dani Miquel, que és amic nostre i pot ser viu prop del teu poble, allà en el País Valencià!
-Fet, Gaia. Ha sigut la millor conversa de les meues vacances. Un plaer. Té, aquest és el meu mail.
-( Gaiiiiiiiiiaaaaaaaaaaaa!!!!)…ahí està el “Che”rran, me n’he d’anar! Salut per tu i pel Jaume!
-…Salut guapa!…Salut Gaia!

El moment del jovent del Grau o quan vam ser els millors

Deixa un comentari

….comença “Informe Semanal” a la TVE….
(Reportera)….L’estat espanyol està engrescat, fa setmanes que als carrers es respira un aire de festa, un ambient de canvi. Els més vells diuen que els hi recorda als anys de la transició, i és que no és per menys, fa un mes es va declarar la III República Federalista Espanyola. Anem a repassar els fets i com s’han originat i desenvolupat…una república que començà ací mateix, al Grau de Gandia, un xicotet poble pesquer del País Valencià. I és que aquest territori de gent alegre és un poble d’extrems i contrastos, poden passar vint anys sotmesos al poder dels rics i de la corrupció sense dir ni mut, a liderar i gestionar una revolta popular tal com per retornar la república a l’estat espanyol. Però aquests valencians, són així i si repassem la seua història, trobarem com també va ser prop d’aquest Grau, a Alcoi, on semi esclatà Ia I República Espanyola. I encara hi ha més, també a aquest mateix Grau, els anarquistes de la CNT decidiren formar part del govern municipal de la II República Espanyola, tenint el primer alcalde anarquista de la història d’Espanya…tot un currículum de lluites socials i dignitat humana. Però, anem a conèixer de primera mà que ha passat a aquest poble, perquè el més sorprenent de tot, és que ha vingut de la mà del jovent…
(Blanca, 29 anys) Jo crec que la cosa va començar quan vaig veure a Llibertat fent aquella pintada prop de “Cartonajes Unión”, que deia “La església que il·lumina és la que crema!”. Va estar molts anys allà, totes sabíem que estava escrita en sentit metafòric, que expressava clarament la injusta presència de la religió en la vida social del nostre poble…
(Andreu 28 anys) Si, pot ser tens raó, aquella pintada va ser un gir. Arrel d’allò molts vam tindre discussions a casa, perquè tots teníem cosins o nebodes que anaven a catequesi i recorde dir-li als meus pares: Què pensaríeu si un dia o dos dies a la setmana vos llegira a Marx durant un hora i mitja?…jo veia clar que era adoctrinament pur i dur, a xiquets i xiquetes de 8 i 9 anys, una vergonya!
(Gonçal 28 anys) És que Lliber sempre ha estat una revolucionària, deia que no volia deixar en buit la herència del seu iaio que també era del Grau i que havia sigut un gran anarquista…
(Blanca) Clar! Si al final ella va ser la que ens va comboiar per crear l’Ateneu Llibertari del Grau, en un dels antics locals de la CNT que va recuperar el pare de Marta que és advocat.
(Andreu) Sembla que faça mil anys d’això!
(Gonçal) Home ja fa 12 anys!
(Reportera) Però voleu dir que allò ha estat l’origen de la III República…?
(Marta 27 anys) Jo crec que podria ser, perquè a aquell Ateneu vam organitzar un fum de tallers i xerrades, i teníem els llibres del CEIC Alfons el Vell que parlaven dels anarquistes del Grau, de com van decidir la victòria del Front Popular a les segones eleccions municipals de la II República al decidir els mateixos anarquistes que aquesta vegada si que votarien, de la quantitat de gent afiliada a la CNT, de les revoltes que hi hagué al Port, i a partir d’allí resultà que Andreu i Blanca van començar a trobar familiars d’uns i d’altres…. i a comprar llibres de Pestaña, Ferrer i Guàrdia, Durruti…
(Blanca) Clar! i estava Marcel·lí Pérez, que era un personatge que ens entusiasmava a totes i tots, sempre havíem escoltat el nom al centre social del Grau, però ni idea de qui era fins que va passar tot això de l’Anteneu!
(Gonçal) Si si, heu d’ubicar-se en el moment, aleshores el jovent valencià estava afonat en un moment de misèria política, 20 anys de dretes hereves del franquisme. La ruta del “bacalao” als 90’ havia deixat tocada de mort al nostre jovent, els 80 ‘ i 90’ van “maxacar” el Grau amb les drogues, molts tenim cosines o germans que es van quedar mig tontos i inclòs alguns van faltar.
(Blanca) Fixat tu, un jovent que durant 20 anys va votar majoritàriament a la dreta, quan el jovent ha de ser il·lusionant, vitalista, utòpic, batallador, inconformista i van estar 20 anys votant als defensors del matrimoni cristià, dels rics, de la destrucció de l’horta i del paisatge, què odien el valencià, dels col·legis privats, de la marginació dels gais i de les lesbianes…increïble…això va fer molt de mal al País Valencià…però sobre tot al jovent!
(Pau 26 anys) Ja, però pot ser això va ser la llavor del que va passar després…mira’ns, nosaltres ja som d’una generació posterior i si que érem i som aquest jovent que dius!
(Reportera) …i perquè la III República…?
(Mar 28 anys) Doncs no ho sé, supose que els altres pobles van anar agafant el que s’ha anomenat “model d’autogestió portuària”, que és un nom molt tècnic però que ve a resumir el tipus de govern que duem fent al Grau fa 8 anys.
(Reportera)…i com va ser possible aquest model?
(Lliber)…doncs perquè hi havia molt de sembrat, totes nosaltres fèiem la línia en valencià al Joan XXIII, que era com es deia la escola abans de dir-se “Joan Pellícer”, i ja vam fer una bona pinya, creàrem el “laboratori d’idees” amb alguns profes “progres”, després vingué l’Ateneu, i anàrem sumant…
(Blanca) Si a la falla del Grau hi havia un grup de xics i xiques sanots, que estaven molt clavats en el tema de les falles ecològiques i també es van engrescar amb nosaltres…
(Pau) Si clar, jo vinc d’aquella fornada!…i després vingué la moguda contra el PAI de les Foies! Fixat tu, enmig de la crisi aquella de la construcció i el model de territori, volien clavar-nos altra vegada un porró d’adossadets….i ens vam moure!
(Andreu) Ja ho crec, vam aconseguir ajuntar bona gentada i negociàrem el “Parc Agrari Saó”, que unia Gandia amb el Grau a través de senders, i del magnífic bosc de ribera que a la tardor està impressionant i tot un conjunt de terres privades que fan hortalissa ecològica i que Blanca va saber lligar amb el tema dels menjadors escolars i el hotels de la platja…això va ser el punt d’inflexió d’aquella crisi, es van posar en producció les terres de taronger abandonat, però es van substituir per horta i d’altres fruiters i es va col·locar tota la producció a Gandia mateix…
(Blanca) Si l’ajuntament pagava un preu per fanecada, sempre que fos producció ecològica, i gestionava els canals de distribució justos amb les escoles primer, després els hotels, les residències, les cooperatives de consum….i creàrem la escola de llauradors a les alqueries del Gall i de les Boles…
(Llorens 27 anys) Si ahí vaig entrar jo amb la cooperativa de consumidors ecològics que vam fer amb els de la Falla del Mosquit!
(Pau)…joder us enrotlleu com persianes! La cosa és que tot va anar lligant-se, treballant molt i en xarxa…vam comboiar als partits de l’esquerra a unir-se, que va costar una animalada, i finalment, com que els de l’esquerra no s’aclarien, vam seguir l’exemple dels nostres avantpassats i de Marcel·lí i ens vam presentar com a CNT…i van guanyar l’alcaldia fa dos legislatures. Aleshores, tota la esquerra es va unir en una “entesa” i nosaltres vam pactar amb ella per fer un govern més biodivers…ja saps com el bosc…quan més heterogeni més ric!…i ens hem repartit la feina…la escola de pescadors, l’alberg juvenil, la recuperació de la marjal, el comerç ètic i el turisme cultural, l’agricultura respectuosa….
(Gonçal)No t’oblides de l’església! Aquella acció va ser determinant, vam ser el primer poble en expropiar una església i convertir-la en centre cultural, biblioteca, mirador, centre d’interpretació de la mar, centre de negocis…el que volien fer amb aquell Renzo Piano però imagina’t a la església del Grau que és una construcció preciosa i en una ubicació perfecta…era injust que la Església tingués una sucursal a cada barri, això no ho tenia ni Caja Madrid quan era Bancaixa, i a sobre feta en terrenys del poble, regalats pel feixistes en el seu moment als cristians, i construïda amb diners de l’estat…això no podia ser, el Suprem ens va donar la raó i ens la va tornar…clar que sí…
(Reportera) …i la III república…?
(Llibertat) Doncs, l’ajuntament va denunciar al rei aquell, el Borbó, per incomplir la Constitució doncs aquesta diu “Totes les espanyoles i els espanyols són iguals davant la llei i la justícia i tenen els mateixos deures i drets” i clar això no era així en el cas de la família reial que per herència s’ho tenien tot! Així que el Constitucional ens va donar la raó, perquè la pròpia Constitució queia en incoherència…la resta…ja es sabut, el dia de la resolució, vam posar la bandera tricolor a la façana de l’ajuntament del Grau, vam col·locar la bandera roja i negra en homenatge als nostres iaios i com una onada de la platja de l’Ahuir, tots els pobles i ciutats van copiar l’acció fins que es va convertir en un terratrèmol que va inundar l’estat de banderes multicolor i es va declarar la III República Federalista Espanyola…i ahí estem…a seguir endavant…però ja no tornàrem a caure en l’error d’abandonar al jovent!!! Que ells ho són tot!!!…i sobre tot les dones! Elles si que són la clau del futur i del present, la clau d’altre model social! Vinga endavant que aquesta vegada durarà cent anys!
….

…jo et donaré aixopluc

Deixa un comentari

“Nostra bona sort ens va permetre sentir una tristesa per a la que els nostres pares no tingueren temps i una felicitat que mai vaig veure en ells” (Beginners)

Van ser els anys més sensitius de les nostres vides, passava tot tant ràpid que prompte estaves fora. Fora de res, fora de la reunió, fora del partit, fora del cine, fora del local, fora de tot. Amb ella, sempre estaves dins. No calia pensar massa, motxilla, autobús, carretera, camí, senda. Ja estaves, lluny de tot, lluny de mi i lluny de fora, lluny de res i lluny de tot. Nuets prenent la lluna, cantaven cançons d’Extremo. Nuets vam aprendre els nostres cossos. Pensàvem que la lluna tindria vergonya de veure’ns, però la lluna havia vist tantes vegades aquella història…no hi havia a València uns amants com nosaltres…però el temps passa i passa i passa. El repte de l’amor etern, va reptar cap enrere i ja mai més vaig prendre la lluna nuet amb ella…Jo baixava pel Passeig, agermanat amb les Germanies, xiulant la Internacional per tractar d’escandalitzar algun conservador, pensant en les muntanyes del nord i en la noia dels ulls de Dylan i aquell perfum roig va desmuntar els meus pensaments gèlids…els seus ulls van creuar els meus en una dècima de segon…1,2,3 ja està…somiar durant l’assemblea del dissabte, que tu podries ser la meua revolució que aquells 1,2,3 havien estat un vendaval d’imatges i que la fotografia és poesia igual que ho són els Stones…al pont anàvem a tirar pedres al Serpís, i amb els ulls remuntaven per les penyes que ja coneixíem, passant prop de Perputxent, pel Racó del Duc, rumiant si mai més podria veure’t i repetint-me a la mateixa hora i al mateix lloc. El cotxe estava ple i els plans de tres dies de muntanya eren suficients per uns xavals que no creien en res o en ben poc, tres dies era el futur. Encara avui, la costum d’aquell temps, fa que el futur no dure més d’això, de tres dies. Aquelles xiques basques passaven, ho van fer vàries vegades, sempre quasi corrent i nosaltres somiaven en muntanyeres hipis que ens feien l’amor a 2.000 metres d’altura. Al tornar, el Circ, el de la Safor, ens tractava de recordar el Pirineu i encertava quan ens jurava que a 1.000 metres també podíem fer l’amor. Ballar ballar i ballar. Corrent els tres borratxos per la voreta de la platja, sense roba, de nit, parlant de Ginsberg i de Kerouac, vam pensar que estàvem vius, però després ell em va dir que es fixava més en els pits de l’Anna que en els escriptors beats. Jo també. Això si, la imatge taronja de les dunes de l’Auir, nuets dins del mar, veient l’alba. Aquella imatge si era estar vius. Al fons el Mondúver. El cotxe tornava a anar ple camí a la Pica d’Estats ”….te vi quemando el pasaporte con rabia en la fuente de la plaza Real…”, ja érem anarquistes, ja ens consideràvem llibertaris i llibertàries. Els pits de les nostres companyes continuaven distraient el debat entre Kerouac i Ginsberg, i les sendes de la Cuta estaven ja capgirades amunt i avall. A Studio es collaven les aventures més extremes i les ferides polítiques no paraven de fer mal. Parlàvem català i cridàvem contra la violència, les guerres i el feixisme. El camí recorregut ple de territoris coneguts per tots i totes, de carrers i places amigues, de poblets i cims que totes i tots hem escoltat, ens va fer entendre coses. Al final vam creure amb nosaltres, vam saber que podíem canviar el mon, sabíem que ningú ho faria per nosaltres i sabíem que nosaltres el canviaríem. No teníem cap respecte a l’enemic i això ens feia forts, no havíem patit la seua violència, havíem tingut sort i això també ens feia inconscients i ingenus, però l’enemic no s’ho va pensar mai i el vam pillar distret, contant els diners robats. Aquells dies vam guanyar la partida. Hem salvat coses, moltes coses. Va ser bonic veure que les persones canviem la història, que no hem d’esperar res i que no hem de creure en ningú que no triem nosaltres, “no more heroes”. Havíem crescut sense esperança, en un mon còmode, on els herois havien fracassat tots i les heroïnes no existien. Només les basques. Ara podem dir que tots i totes s’aprofiten del treball de pocs i poques. Els escenaris d’aquells dies, són els dels nostres avant- passats i seran els dels nostres fills, els de les nostres filles. Aquells xavals sabien que desapareixerien, tard o d’hora, que no hi hauria Cel, que Deu no existia i que l’amor no dura sempre. Que el dimoni, sempre que fos roig, seria un bon company de viatge i que no pagava la pena drogar-se, que el temps que teníem era poc, que els rics eren uns desgraciats i que els homes s’havien aprofitat de les dones tota la història universal, que les religions, totes, eren un invent per sotmetre-les. Que el rock era poesia i que la energia individual podia moure al col·lectiu fins al punt de canviar la vida. Que les dones havien de governar el món per canviar les coses. Possiblement els nostres fills i les nostres filles no pensaran en tot això. O si, no ho sabem, ni ho volem condicionar. Però trobaran un mon millor que el que s’hagueren trobat si no hagueren viscut els amics i les amigues dels seus pares. Ara, altres xavals estan mirant a les basques i escoltant als Stones. Així passa la vida i l’esperit llibertari escull els seus amants, les seues amants. Ho fa al establir una relació amb la terra, amb les muntanyes, amb els paisatges, amb la cultura i amb la llengua, amb els pobles i amb les plantes. Una relació brutal que farà que l’enemic tot i haver guanyat la guerra continue perdent batalles.