Visca la terra lliure!

Voldria traslladar a la lectora unes reflexions al respecte de la mobilització d’una part important dels llauradors i de les ramaderes aquests últims dies. I ho faig des de la ruralitat, com aliat professional i com aliat polític d’ella.

1- La majoria de reclamacions rurals d’aquests dies representen únicament a la patronal: grans fortunes i empreses agroalimentàries (cadenes de supermercats), exportadores, fons d’inversió, gran propietaris de terra…I no a la classe camperola (llauradors i pastores).

2- El principal problema estructural és la exportació i tret d’excepcions, cap reclamació sindical, ni tan sols cap pancarta, crit, comentari o exigència política, al respecte. Vivim i patim un model agrícola fonamentat en la benzina i en la explotació esclavista de milers d’emigrants, molts sense papers o amb contractes laborals lamentables. L’exportació, és el negoci de la patronal, no l’agricultura.

3-L’únic camí que és veritable solució és el consum intern: el consum de proximitat. El que hauria d’haver sigut la principal reclamació, no ha sigut protagonista de res. Silenci absolut. Les mobilitzacions històriques, podrien haver aconseguit un acord marc estatal, per tal que totes les estructures de l’estat i de les autonomies (escoles, hospitals, residències ,paradors turístics…) s’abastiren únicament amb productes de proximitat. La patronal no vol ni parlar d’això.

4- La burocràcia és enorme però és resultat de la trampa continuada d’una gran part de la pagesia, de la malversació de fons europeus, principalment per part de la patronal. Pot i deu minvar però cal parlar clar, autocrítica i humilitat. La patronal no vol filtres ni controls. Diguem-ho clar.

5- L’obsessió pels països pobres i contra ells, perquè no hi ha controls de qualitat ni un mercat laboral just, ha sigut la tònica de les mobilitzacions. Tampoc hi ha aquest mercat just a Espanya i per això podem vendre als països rics del món; perquè la nostra benzina subvencionada es gairebé gratuïta (més barata que l’aigua embotellada) i els nostres salaris agraris són infinitament més baixos que els europeus o que les fortunes asiàtiques i de l’orient. Per això els nostres productes poden competir allí i desplaçar als productes locals propis d’aquells països (que els pregunten a les franceses si estan contentes amb l’agricultura espanyola). Ja ningú en el camp recorda q els nostres avis eren els qui avui ells anomenen ara Sud-àfrica. És la vella i miserable estratègia de les patronals, fer que els pobres es barallen pel trosset més minúscul del pastís.

6- Les mesures ambientalistes són producte directe principalment de la nefasta gestió agrícola del segle XX i XXI on s’han contaminat els nostres aqüífers, s’han eliminat els nostres boscos de ribera, s’han sobreexplotat els recursos hídrics canviant de secà a regadiu i s’han transformat els nostres ramats de pota petita a pota gran. Entre altres moltes errades. Tots hem de solucionar això i també la ruralitat. Fora romanticismes, les condicions del passat no han sigut mai millors per a la ruralitat, això no treu que hem de millorar i canviar moltes coses de la mateixa.

7- No he llegit ni escoltat cap denúncia de la situació esclavista que pateix gran part de la base social del sector agrari; mà d’obra emigrant que treballen sense contracte o donats d’alta un dia quan treballen 7 dies. Clar que d’això la patronal es desconeixedora.

8- Oblidar-se del consum propi i centrar tota la força en la exportació ens fa dèbils com a poble. L’exterior és un mercat especulatiu que no governa el pagès a qui ofeguen amb el preu per tal d’augmentar el marge de benefici entre aquest preu i el preu de venda a Alemanya (p.ex). Aquest marge el governa i el guanya l’exportadora (la patronal).

9- Les marques blanques són un delicte contra el pagès i contra les empreses petites i familiars rurals, ofeguen encara més el preu del seu producte i fan desaparèixer la seua identitat. Durant aquests dies, cap cartell, cap missatge, cap reclamació per regular-ho o eliminar-les. Hem perdut una oportunitat de luxe.

10- Una part important dels qui es manifesten no participen de xarxes de venda local, ni s’organitzen per abastir a la seua pròpia comarca on produeixen. No es compren ni tan sols entre elles, els productes que fan. Hi ha excepcions que haurien d’haver servit de model, en aquests dies de vaga, per tal d’arribar a acords clars i contundents en la línia d’aquests exemples.

11- La gent recolza majoritàriament les mobilitzacions però compren massivament en Mercadona, productes de l’exterior.

12- L’esquerra política va perduda sense model agrari. Els sindicats majoritaris defensen a les patronals i no als llauradors ni a les pastores i la dreta com es natural, defensa a la patronal que per això són accionistes del partit.

13- Ségolène tenia raó. L’agricultura ecològica bona la fa el Bancal de Cento, en els Marenys de Rafalcaid. La que exporta la patronal, majoritàriament és un producte agropecuari fet químicament per tal d’unflar al màxim el preu i enganyar a l’europeu que té un nivell de consciència ambiental que no hi ha ací.

14- Mentre els nostres excel·lents poltres de transhumància del Pallars se’n vagen a Qtar, ja pot queixar-se la pastora tot el que vullga, perquè ella no governa el seu producte.

15- Hi ha molt més aspectes que debatre i a tenir en compte.

16- Una oportunitat única i molt bona perduda per tal d’arribar a un bon acord estratègic i estructural amb accions concretes, milions damunt la taula i calendari. Una pena. Els polítics perduts, estaven disposades a cedir i acallar el moviment. Resultat: guanya la patronal de llarg.

PD: Si tenim s’ha pogut encaixar com a cap d’estat un rei que és il·legal, antidemocràtic i anticonstitucional (articles 1, 9, 10, 14, 15, 16…),  deuríem de ser capaces de fer una reforma agrària que atrape al màxim, el consum propi, a un preu elevat i just per a les llauradores i pastors de l’estat respectant la ma d’obra contractada, a la natura i als pobles. Visca la terra!

Revista Pantera 💜💚

Quan vaig descobrir Pantera, gràcies a la Vanesa Freixa que va provocar la connexió amb Cris, la seua editora i mil coses més, em vaig emocionar de què al País Valencià s’hi estigués cuinant aquell projecte tan bonic. Una revista farcida d’il·lustracions precioses de diverses autores i de lletres respectuoses amb la natura i la salut però sobretot amb les xiquetes i xiquets. Com se’ns havia passat! Doncs aquella connexió ha anat generant coses boniques i una d’elles és la meua col·laboració en el número 12 dedicat a les Muntanyes. Si no la coneixeu, feu-se amb ella perquè cada número és una obreta d’art i recolzeu la creació de cultura i fem país i fem ruralitat i fem tantes coses més. Gràcies Cris per la confiança prestada! Aquí la podeu comprar o regalar a qui estimeu! :

El Decàleg de la bona muntanyenca!  

(Xavier Ródenas Mayor. Trescador de sendes)

Les muntanyenques i muntanyencs venim de molt lluny. Des de que recordem, les persones hem tingut el neguit de pujar al cim més alt i veure el territori per orientar-nos i recercar passos i camins, per saber d’on venim i mirar cap on anem. El patrimoni muntanyenc està format per murs de pedra seca que asseguren caminets en parets per on sembla impossible passar, ponts per vèncer cascades altíssimes, cabanetes per protegir-se de la pluja, mollons de pedra que indiquen coses…Però el patrimoni no només són construccions, també i sobretot, són les persones que s’han considerat muntanyenques, la seua memòria oral, els documents que han deixat escrits, els plànols…I entre totes aquestes coses, les muntanyenques han forjat una actitud davant la vida. Si eres muntanyenca has de conèixer aquest decàleg dels amants de les muntanyes!

  1. Durant la teua travessa, siga d’unes hores o de dies, sempre has de deixar el lloc per on passes, millor que l’has trobat.
  2. La solidaritat és la tendresa de la muntanya, en un entorn sovint dur i salvatge, les muntanyenques ens hem d’ajudar, hem de tenir cura unes d’altres i per tant, hem de saludar-nos i preguntar que tal la jornada, indicar cap on anem i saber cap on van i desitjar-nos una bona caminada. Això facilitarà l’ajuda en cas de requerir-la.
  3. No oblides mai que eres un foraster que passa per un país on viuen centenars d’animals, insectes i plantes, són les habitants de la muntanya. Has de travessar-lo tenint respecte cap a elles, amb admiració i el màxim silenci, per no destorbar-les en seu quefer diari.
  4. Aprendre és un dels pilars que sostén l’esperit de la muntanyenca. Com viuen els arbres, com funciona l’aigua, que son les solanes i les ombries, perquè aquí hi ha pins i allà alzines, que és aquella tartera, la llum de les estrelles, la topografia capritxosa, els sorolls dels ocells…si atenem, tornarem amb un nou coneixement.
  5. Hi ha muntanyenques que viuen a les muntanyes, que han decidit cuidar-les i treure’n productes amb respecte cap a la natura. Ens abasteixen de fusta, llenya, herba, carn, animals de càrrega, aigua, peix, herbes, bolets…has de respectar el seu treball i les seues construccions. Tingues cura dels seus animals, si els fotografies fes-ho des de lluny i no els poses nerviosos.
  6. Els camins de muntanya són, segurament, el patrimoni més vell que tenim a la Terra. Així doncs, refès els marges caiguts en la mesura que pugues, les fites i si trobes portells, assegurat que queden ben tancats.
  7. Si has trobat alguna cosa fora de lloc informa al tornar a casa. Un animal de ramat perdut, una senyal caiguda, si has seguit unes marques perdedores o has vist cap vehicle motoritzat per on no està permès.
  8. A la muntanya la gent ha viscut i sobreviscut compartint. Compartir una excursió crearà un lligam i un record per sempre amb aquella persona. Però ho hem de fer sense cridar, sense excessius sorolls amb pau i respecte cap a totes aquelles que allí viuen.
  9. La muntanya sempre ha estat el millor escenari per entrenar-se, ara be, no és un poliesportiu. Si ho fem, anem amb cura de les qui caminen, sense deixar cap resta del nostre entrenament. Si volem avançar algú, esperarem que la persona arribe a un lloc segur.
  10. Els noms dels cims, dels barrancs, dels planells, dels rius i els llacs, venen de molt lluny. Tracta de recordar-los. Mira els plànols que són llibres plens de coneixement. Quan expliques la teua excursió, usa aquells noms antics que han passat de veu en veu i que són patrimoni. Si es coneix un nom pagà anterior a l’absorció del topònim per una religió, tracta de recuperar-lo, sempre serà més respectuós amb el territori. I per molta tecnologia que utilitzes, no oblides mai portar el plànol en paper, és el més fidel company d’una muntanyenca. Si aprens a llegir-lo tindràs un superpoder; veuràs el relleu en 3D només mirant un mapa. És una passada!

I no ho oblides mai, les muntanyenques som lluitadores, som capaces de fer grans coses, i alhora som capaces de parar i recuperar forces i d’abandonar el nostre repte, si és precís. Sempre reserva forces per la tornada; el cim és la meitat del camí. Ves ben equipada, amb barret, botes, aigua i protecció solar. Porta menjar de sobres i roba d’abric i pluja. No oblides el mapa i digues on vas i que penses fer a alguna persona coneguda. Totes tenim una mida i un ritme, un camí i un repte. Cadascuna te el seu Annapurna. Salut i muntanya.

https://www.savannabooks.org/categoria-producto/revista-pantera/?fbclid=IwAR037nOlURNAV27hoRZGK8pdJY22JJ0K5xAxfUMsl52CjNjcPJus-HRZCSY

“Exia delicada línia roja”

Article escrit per al llibret de la Falla Carrer Major i Passeig de Gandia (any 2024)

Des de ben jove vaig considerar “la falla” com aquell lloc del barri on ens reuníem per sopar un grup de gent ben divers, de persones de tota edat i de diferents orígens i destins. Sempre he considerat aquesta senzilla descripció, la gran fortalesa de les falles. El poder de convocar un dia a la setmana a un grup de famílies i de persones diverses i fer-les conviure durant unes hores totes plegades, al voltant d’una taula; bebès, xiquetes, iaios, fadrins, joves i mares. Totes posant-se al dia de les seues coses i preocupant-se en menor o major grau, les unes de les altres. Evidentment l’ésser humà és molt més complex que això i no és tot tan senzill. I d’aquesta complexitat no se’n salva res; ni partits polítics, ni empreses, ni col·lectius…comentaris tòxics, persones difícils, mals moments, divorcis, confrontacions, bàndols…Tot això és part d’un mateix i evidentment, ho extrapolem al col·lectiu. Si nosaltres mateixa no ens aguantem a nosaltres mateixa! Si cadascuna de nosaltres som un cau de llops que no aconsegueix un equilibri mínimament constant! Així doncs el col·lectiu no pot ser un altra cosa, és al cap i a la fi, una extensió de nosaltres mateixos. I per tant, sovint, sense persones de pau, capaces de mediar, i a vegades fins i tot tenint aquestes persones en les nostres files, allò acaba sent, un conflicte o una carrera d’obstacles per tal d’evitar la guerra, com la vida mateixa. Però això cal assumir-ho com a part de la naturalesa humana i és aleshores quan és pot gestionar millor un col·lectiu, des de la humilitat, la paciència i l’autocrítica…cosa ben difícil. Els anys van passar aprenent de sociologia a base d’assemblees i efemèrides. Més endavant vaig optar per involucrar-me directament amb allò que podia preocupar poc al col·lectiu i que tenia una potència desmesurada a l’hora de comunicar allò que a mi personalment m’interessava comunicar. Com que jo a eixes altures ja estava més cremat que la pipa d’un indi, doncs volia fer extensible aquella cremor a la resta del mon. No se si ben be com un acte de psicologia inversa, com un acte de rebel·lia, com un exercici de vòmit i regeneració o com un crit enlairat contra res i contra tot. La qüestió és que de la falla-monument, poques es molestaven. Allà el que sempre ha funcionat és ajuntar-se, a bones o a mitges, abans que arribaren les males. I celebrar la vida, i posar-li xixa al dia-dia, que sovint és fa llarg. El cadafal, era si més l’excusa per fer un bon foc al mig del fred març. Els beatos com sempre, ho van contaminar amb processons i mentides, que amb ingeni i molta gràcia, les falleres i fallers vam saber enroscar, sense enfadar a ningú, en el grup de motius per seguir fent festa. Així que vaig poder fer-me l’amo i senyor del monument i cada any aconseguia, sense saber molt be com, i fins i tot arrupit per la resta de membres de la falla, repetir en el càrrec d’encarregat del monument. Sabia a certes que pel canal no oficial, el més oficial de tots els canals, la majoria celebraven que l’ignorant de Batiste  (jo), es fes càrrec d’aquell marró. Però el més cert és que jo era qui els hi colava cada any una obra de crítica sublim contra tot allò que a mi, des d’una visió, a vegades científica, a vegades purament subjectiva, em molestava. Cert és que al principi ho feia de forma delicada, ara be, poc a poc, allò es va anar embrutant i he d’admetre que al final, tot plegat, se’m va anar de mare. Al meu favor diré que l’escenari de la vida, tant la pròpia com la col·lectiva, no ajudava en res; una separació matrimonial, una hipoteca impossible, una feina precària, el genocidi contra els palestins, els feixistes de Vox dient tot el dia mentides a la classe obrera, els assassinats de dones cada mes, el negacionistes del canvi climàtic, les religions cada vegada més presents…tot plegat era una bomba dins meu i a sobre, no deixava de xafar merdes per tot arreu. La ciutat feia olor a merda de gos, i també a pixum i això em posava molt nerviós. Tot estava replet de merdes; carrers, places, jardins…m’estava tornant paranoic i sovint parlava sol sobre aquesta pudor que m’embogia. També diré, en la meua defensa, que era aquest, un tema del qual duia més de vint anys recopilant informació. Havia corregut totes les capitals d’Espanya per tal de comprovar la meua teoria: “La línia roja”. I he de dir que objectivament, era certa. És per això que vaig decidir construir aquella falla. Perquè ja n’estava fart i també perquè ja havia acabat el meu estudi: “La delicada línia roja”. I així vaig titular la falla. El cadafal era una gran merda de gos, una merda gegant de vora 20 metres d’altura. Travessava el monument fecal una línia roja gegant i en diagonal, amb una frase també gegant “La veritable unitat d’Espanya”. Després de 20 anys de viatges tenia la certesa clara i contundent, i les dades per demostrar-ho, que la única cosa que unia a Espanya com a unitat política, era la merda de gos. Ni la llengua, ni les persones, ni la cultura, ni l’urbanisme, ni el menjar, ni les festes, ni les ganes…tot això era radicalment diferent gairebé a cada província. Només ens unia a totes una única cosa: la merda de gos. Hi havia una línia roja que era definitiva, la línia que partia la península en dos, i que passava inclinada des de Porto, per Valladolid, fins a Girona. D’allà cap a baix tot era olor desagradable, de Valladolid cap amunt, tot era espectacularment net i polit. Curiosament Barcelona quedava en l’Espanya de la pudor i Valladolid, quina cosa te el destí, ja era de l’Espanya plenament diversa, que podia clarament demanar la independència per ser radicalment diferent en tot, també en l’olor fecal.  Vaig poder comprovar que totes les ciutats de més de 10.000 habitants que estaven per sota d’aquella línia roja, feien un terrible i molest olor a merda de gos. Els carrers de tota eixa Espanya estaven podrits de merda, els fanals oxidats i les papereres despenjades per la corrosió del pixum d’aquelles pobres gosses que de forma cíclica eixien a passejar tots els dies de la seua vida pel mateix circuit en bucle. Els parcs tenien terra, però la terra estava pudenta, fins i tot quan els pobres jardiners enlloc de plantar plantes i cuidar-les, es dedicaven a collir merdes, i deixaven el parc net, la terra del parc continuava amb aquell olor fètid del que no podia lliurar-se ningú. Així que vaig creure que la única raó que podien tenir els de Vox i els del PP per unificar Espanya, el pegament que podien gastar per aconseguir que no es trencara, era aquella pudenta i inexorable teoria de la línia roja i la merda de gos.

Al meu parer, aquella gran ironia podia contribuir a destruir la dreta espanyolista i forçar la III República. En la meua passió desenfrenada vaig veure clar que aquell monument faller podria aconseguir l’estat federal pel qual havia lluitat tota la meua vida. I sinó més be, seria senzillament el meu missatge personal, permès bé per deixadesa, borratxera, desinterès o be per vanitat, per la resta de falleres i fallers de la meua comissió. Un missatge de ràbia contra el sistema, el meu missatge personal contra el feixisme i contra aquella Espanya casposa, unida artificiosament, unida sense ganes i unida per decisió dels poderosos. I allà vaig anar, vam plantar la falla. La merda de gos de 20 metres d’altura, estava envoltada de tot això que he explicat; de les sigles de VOX, de la corona del rei, dels jutges masclistes contraris a la Llei del Si és Si, dels míssils fabricats a Burgos que maten ucranïans, russos, africans i palestins indistintament. Hi havia el creuer de Piolín i els dels Borja, i també estava Rita en pla Gotzila i estava l’exèrcit de pau amb fusells, pistoles, tancs, cascos, i viseres ultrasupermill 3.0, també estava una imatge de 9 metres de la constitució mig enmerdada, i hi havia cotxes de luxe perseguint bicicletes, i una estàtua de la llibertat ianqui. Estava Stalin amb el puny alçat, les sigles de diversos bancs i estava el conseller matabous amb una bandera d’Espanya, i clar una creu, una estrella jueva, una lluna musulmana i un pelat budista…quantes coses hi havia!. Quan Nahuel González, que era diputat i amic, em va trucar per demanar-me que no ho fes, era dia 16 de març per la vesprada i ens acabaven de donar el primer premi de secció especial, el premi d’ingeni i gràcia, el premi a la millor falla de Gandia, el de millor crítica local i el de ninot indultat. Això si que va ser una “acatombe” i no allò de l’any anterior de la falla del Prado! La gent indignada cridava tota a una, “tongo, tongo”. Les ràdios, les teles, l’endemà els diaris, tots demanaven responsabilitats i ningú entenia com havia pogut passar.

Ara bé, ja que ho dic tot, ho diré tot; una forma de victòria és copiar al guanyador i un aprèn a jugar també aquestes cartes, les del jurat. Aquell va ser el meu dia de glòria, l’últim dia com a faller, expulsat per sempre. A la taula de casa seguien aquelles dues frases escrites en la pissarra: “Cremar les naus. Morir matant”.